Llauradors supervivents
“Eixe camp que tens al camí de Llíria, home, si em feres cas, si jo tingués uns quants anys menys, no és que vulga alabar-me, però jo sóc capaç de fer un verger d’un desert, que no és per alabar-me, però si jo tingués uns anys menys, això ho arrancaria i ho plantaria de taronger, tiraria uns quants camions de terra, i sense anivellar-ho ni res, perquè ací tens l’aigua i amb les gomes no cal nivellar-ho ni res, jo porte aquest pou, i en res tindries el camp criat.”
Dissabte passat, m’ho va dir mon pare: –s’ha mort el Cassolo. Què. S’ha mort aquesta nit, José. Però si dissabte vam coincidir, que ell carregava deu sacs de guano en el cotxe. Deu? Deu sacs. Jo li havia dit: José, et veig molt prim. I ell: –jo no he sigut mai molt menjaor. Desdejune, a meitan matí me faig un iogur i fins a l’hora de dinar. Això et va dir, ell? Que no menjava? Ca, si menjava, l’última vegada que vam anar junts, ens havia rellogat Carretero per rascar una plantonà de trenta fanecaes, i sí que menjava. Arribàvem de nit al camp i no paràvem en tot el dia. No el podia seguir. Ell portava una lligona grandíssima, de tres pams de fulla. Era molt treballaor.
El Robero diu que sempre ha treballat amb ferramenta que feia mal: la ferramenta que treballa cara tu fa molt de mal, deia dissabte Voro. Durant dos dissabtes ens havíem anat trobant al mateix magatzem.
“Tenia deu anys menys que jo -vuitanta-tres-, però encara portava un ritme com si en tingués cinquanta. Treballava diumenges de vesprada fins i tot. Com no li agradava anar al bar.”
No sé quants en quedaran al poble, d’aquest homes, que hagen treballat tota la vida amb el llom ajocat. Ni si el camp els haurà agraït tant d’esforç. Però aquests homes no han sabut fer una altra cosa, treballar, treballar, treballar sense parar tota la vida. Pel que sembla, a José li va agafar un atac de cor dimarts i encara es va recuperar, que el van pujar a la planta. Aleshores el metge que l’atenia li va dir que hauria de fer vida normal. Vida normal?, es demanava, sí, reclamaven els fills al metge, explique-li a mon pare que és fer vida normal, als vuitanta-tres, si t’ha agafat un atac de cor: doncs, alçar-se tardet, desdejunar, fer un passeig… No sé si el Cassolo, José el Cassolo, va fer cap gest, o va fer alguna cara, o què collons va fer… No sé si va dir res o va pensar en els camps que havia treballat tants anys fins en aquell dia que va tenir l’atac. Però si no podia treballar, anar al camp fins i tot els diumenges, carregar aquella lligona de tres pams de fulla, preferia de morir-se. I és això que va fer, un dels últims supervivents, morir-se. Per a què continuar, si no podia fer allò que sabia i que havia fet durant tota la vida.