Qu’est que ce c’est merdé?
Portades de diaris, comentaris a la ràdio, alguns protagonistes de sempre que tenen veu des de l’insult i l’odi als pobles, amagats entre sotanes, emparats amb uniformes o ideòlegs d’editorials tan ràncies com penoses: l’escàs raonament democràtic dels debats, l’acusació gratuïta o l’amenaça que envien els destralers ja no amaga quin és el coeficient de democràcia al sud del Pirineu. El despropòsit és gegantí, i ensenya què és un Estat vell, acartronat, amb tant de rovell i feridura que no pot amagar-se del món: la majoria a Espana és així, no representen un sainet o una opereta bufa, són la seua realitat motlle i figura.
No oblidem que tot això encara ens governa, malgrat que no ho vulguem. No ens oblidem que encà és el nostre Estat, i com de dissortats podem arribar a ser de pertànyer a aquest model polític que no és que ensenya uns queixals corcats o unes puntes adormides o uns escarafalls puntuals, no. Allo que veiem no és el carnestoltes o una disfressa d’un dia…, la realitat espanola sura amb tot l’equipament de diumenge, que som així, iuna majoria s’hi veuen representats per aquesta versemblança gens gratuïta.
Era nomal pensar que la dictadura franquista era això i més. Però que quaranta anys de Transició no hagen pogut vestir el sant amb millors teixits no és casual ni excusa res. La torpesa dels partits que tenien majoria i n’eren responsables han construït això que hui veiem, virulència i ràbia, un monyicot tan dissortat i escanyolit, intel·lectualment i política, tan arruïnat econòmicament i furtiva. Espana viu en el XIX, a tot estirar es pensa que encà descobreix Amèrica, o que poden amenaçar el món amb armades de mediocritat i torpesa.
Tenim una merda tan grossa a la porta de casa que no ens traurem la pudor en anys i panys. Perquè aquest comú és la seua felicitat, malgrat que siga tan difícil de creure. Gràcies que alguns pegaran lluny, a viure vents i aires més nets i saludables.