Ulisses20

Bétera, el camp de túria

València que comence a pensar el color

Catalunya va triar el groc per a la #ViaCatalana. Les Illes van decidir-se pel verd. Totes dues samarretes representen més que no un color, i una samarreta, fins i tot més que no uns colors d’un club. Són un país, cadascun d’ells: l’ún que vol independitzar-se, democràticament i pacífica; l’altre ha dit prou d’atacs i imposicions contra l’escola i contra la llengua, dos àmbits bàsics en els fonaments de qualsevol nació. Xa, les dues coses són germanes en amdós espais, la llengua i escola. Perquè la reivindicació de les Illes ha despertat un esperit més enllà de l’escola, i no sabem fins on podrà arribar aquest clam unànim, que ha dit prou a governs dictatorials, facinerosos, corruptes, que es pensen que tenen el dret d’esclafar tothom per la representació de les urnes.
L’homenic Bauzà ha despertat un gegant que no pararà, malgrat que dimitís (seria el menys vergonyós) o la retirada del decret. Perquè l’ànima de la identitat i de la pertinença no s’adorm amb tanta facilitat, un colp l’emoció és tan col·lectiva i extraordinària.

Què farà València, ara? Per quina sorpresa es decantarà el País Valencià i quin efecte ens portarà a triar color de samarreta reivindicativa? (blava no, collons). La reivindicació de la llengua encara no és majoritària, a València, i malgrat que la situació social és ara mateix crítica, tampoc no somou suficient per determinar un què suficientment cridaner que aplegue una gernació de valencians a jugar-s’ho tot (és el que han fet a les Illes, els mestres). Ni arruinant-nos Bancaixa, la CAM o banc de València, ha sigut suficient per despertar-nos. Per tant, l’economia no és prou reclam, ni el camp, ni la desocupació, ni la liquidació del paisatge, ni l’abús de les elèctriques, ni… Els valencians semblem el masoquisme fet consciència. Potser les falles o la idiotesa, no ho sabem, a curt termini, però entre els valencians també saltarà una gúspira que ens obrirà els ulls, no ho dubteu, com ha passat a la resta del país, i llavors també haurem de lluir una samarreta. Aquesta serà la segona cosa que triarem, el color de la reivindicació que ens tornarà a situar amb la dignitat necessària davant el món.

Per molts anys als docents de les lles, que han sabut guanyar-se els seus perquè els feren costat en tot moment. Han demostrat al món quin honor representa la professió de mestre. La pròpia Finlàndia estaria orgullosa d’aital dignitat.



  1. Com la cançó de l´Ovidi podria ser ” una samarreta de cortina vella, de color roig” o negra, o ….el que tinga dignitat que es fique la que més li agrade, fins i tot la dels diumenges.
                                                                   S@lut 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent