Ulisses20

Un grapat de joves són en una casa de l’interior valència, gairebé en una reserva natural, als Serrans. Acompanyats de tres mestres passen una setmana de vida intensa, amb l’excusa del cinema: les idees en favor d’una escola innovadora, nyas! Cada any fan una provatura, entre més exercicis —en realitat, cada minut es viu intensament, com una provatura—. Són adolescents amb uns guies que els van explicant això i allò del cinema, del teatre, de la cuina, de l’organització de la casa.
Ací els hem atrapat, impostats, en una imatge bella, m’ho sembla, tots darrere la càmera precissament, a esquenes de l’objectiu però ensenyant el rostre, la mirada, la majoria. Al natural, la paret de pedra que forma part del barri musulmà, i una altra paret lluïda, amb crostons i pelats que van deixant petja del temps: és una foto amable, combinada però joiosa, malgrat algunes posicions de reflexió, com també hi ha la jove de la dreta que ens avisa, atents: quan la claqueta ho diga començarem a moure’ns, a viure de nou. Ara.
Però no, no és mouen, perquè una pintura no és cinema, però s’assembla, per la imatge, per la bellesa, per la immobilitat del temps al quadre i la falsa mobilitat de l’escena postisa, el cinema. Ca, sense engruna no n’hi ha vida, ni passió, ni misteri. Atents.
Quan la jove ho diga, aleshores tot retornarà a la normalitat, aquella adolescència necessària, fortuïta, impressionista, començarà a moure’s i llavors res no serà igual. Res
Quina sensació ens transmeten, els joves? Quina realitat? Així, els ho perdonem tot, els ho donem tot, els ho demanem tot. En poc temps que es facen més grans, potser que estudien, que es casen o tinguen fills, potser que tinguen feina fins i tot, que ens cuiden, que ens porten en un asil de vells, que ens vegen cremar. Ah, com és de bella la vida dels joves.

Per cert, quin era aquell pintor que va imitar-ne un altre, en pintar l’estufa del seu estudi? [el fracassat]
EACN edició d’estiu, juliol del 2013, by escolagavina i @400Colps