Ulisses20

Una obra de teatre de la companyia Xixarres per tancar la vesprà de diumenge, un exercici teatral d’interés, treballat, amb molt d’esforç actoral i de direcció, però que no acaba d’emocionar completament. Passes l’estona, és cert, i dius, correcte, però el guió és el que és, americanot, d’un exercici que, particularment, no acaba d’atrapar-me, potser que l’austeritat de l’escena i la força dels quatre protagonistes mantenen l’atenció i la tensió necessària. Molt ben fet, sí, però el guió, home, és quin és. Un esforç a ser els primers de la cua que té uns quants gags molt bons, i gent jove que encomana futur actoral en una ciutat empobrida, de solsida contínua per culpa d’aquella donota: no, hui tampoc no era a la cua del balconet, i ves que caldran esforços, per ser els primers a vore la traca per empassar-se el fum: sí, ser el primer de la cua, Rita, en aquella balconada, quina escena, i quina companyia tan excelsa, a representar la major corrupció orquestrada en aquesta ciutat de tanta història, ni el franquisme, que ens va privar la llibertat i allò bàsic, no s’havia atrevit mai a enganyar els valencians, Rita, el franquisme ja se sabia, què representava, però tu, quina mala peça no estàs feta, la primera, la primera de la cua, en l’insult, la falsedat, el robatori, la indignitat, la indecència… Xe, erotisme del bo.

‘Fent cua’ és un espectacle sobre el joc de la vida, diu l’estampeta que et regalen en entrar: i paga més la pena, malgrat tot, que no tots els balconets que ens oferirà el pp, Rita, les falleres, i els mascles enfaixats fins el dia 20, tots vint dies plegats. Amb el teatre, aquest país i la ciutat encara ofereixen coratge i risc. Per molts anys.