Ulisses20

Aplicar mesures senzilles a la gestió comporta resultats d’una eficacia brutal, de gran sorpresa. Çò és, solament d’evitar la corrupció, el guany en els resultats finals ja és considerable. Si a més a més apliquem sensatesa, passem de tenir resultats ajustats, d’equilibri entre entrades i eixides, a guanys que podríem significar de considerables. És el que passa en empreses més o menys solvents. Una altra cosa són els grans èxits, les grans idees, que aporten valor i una considerable solvència. Però no és d’aquests últims que parlem, en el cas valencià.M’ha sorprés aquell article lluït de ‘Las Provincias’, que analitza què ens ha passat als valencians els últims vint anys, en voler estirar més el braç que la mànega. M’ha arribat via twitter i encara em confirma el apper de les xarxes. Els bancs i caixes, les empreses, sobretot les immobiliàries, les constructores, però els polítics gestors sobretot, que atiaven i aplaudien les males arts, eren en Consells d’Administració d’empreses públiques, estenen exemples suïcides i estúpids, perquè també venien a enriquir-se, que no venien a treballar per la política i el bé públic. Tot de depredadors i empreses satèl·lits que volien mossegar aquella poma sucosa, empreses fantasma, amics, volien alimentar l’ego i el compte propi, i viatjar a països que eren paradisos. Tothom tenia pressa, de traure llet de la mamella, de sucar pa en aquell toll d’oli, tothom es veia amb cor i amb esme perquè considerava que tenia tant de dret com el veí, com un altre ric, com qualsevol. Els valencians érem Montecarlo, érem Suïssa, érem una gallina d’ous d’or, i tothom havia d’emportar-se a casa la mitja dotzena o la dotzena sencera, sense esforç, sense treballar-hi gaire, a base de crèdits, de diners que no eren de ningú, que no sabíem qui pagava, que apareixien de no-res i del no-res. I per celebrar-ho tot, s’organitzaven grans castells de focs, festotes, esdeveniments mundials, caríssims, luxosos, i l’últim ja pagaria, algú vindrà i pagarà, i després que algú altre continue… Però el conte es va acabar, el somni bell. Ens vam despertar i va arribar aquell home que tothom esperava, que si venia no era per pagar res, no. Venia a cobrar el gran compte dels valencians, naturalment, i sembla que aquest sí, que mana més que tots aquells passarells que, se suposava, representaven els valencians, els polítics del pp i els altres consentidors, els directors generals, els consellers, els presidents, les alcaldesses, les diputacions, els banquers, fins i tot la monarquia del rei primer s’hi va posar a remenar la cua entre les putetes… Tots aquests que no havien fet el paper que tocava, ara tampoc no volien responsabilitzar-se, perquè no sabien, ni podien, ni esperaven aquest últim protagonista… Un home que venia amb el compte final de quinze anys de sexe, droga i rock&roll: algú haurà de pagar la factura de la festa, dels luxes, del desenfré. Algú haurà de passar per caixa i retratar-se… Ens demanava l’home.

I com que les butxaques eren buides, o aparentment buides, o no es buscava sinó on no n’hi havia, van trucar a la porta dels desocupats, dels proveïdors que no cobren, van excusar que caldria augmentar el preu dels serveis, de baixar els sous dels mestres i dels metges i els infermers, dels bombers o dels municipals, d’eliminar atencions i serveis bàsics, van dir que caldria abandonar milers i centenars de milers de persones a la dula, que anaren roders… fins al bandolerisme si calia. O més enllà. Amén.