Taronges, Enrique, i rondalles.
De primer he collit unes taronges per l’escola, suficients per abastir el menjador de la setmana de bona fruita. Para un xurret, d’aquells que fa anys que hi viuen al poble i és impossible que pense, ell, que ha d’aprendre llengua: em demana si en pot agafar una bossa… Li done el permís i continue feinejant. Torne a casa i marxe cap a Picanya. Avui és el mercat solidari, una festa civil de primera que ha agafat molta força i un compromís lúdic per recollir diners en favor de bones causes.
Sobre les dues enterren el tio Enrique, un home convençut de l’escola i de la seua feina. El tio Enrique ha viscut sencera la història de l’escolagavina, com a pare d’una mestra cabdal, com a iaio que ha tingut els néts. Se n’ha anat a pocs dies de tenir-hi també un besnét, allà. Les festes ja no seran el mateix, sense, com els dies que venia a girar els bunyols, inseparable de la tia Júlia, enmig dels xiquets que l’escoltaven atents com s’havien de fer els catxirulos de canya, paper i fil d’empalomar, o en aquelles sentades en rogle, quan explicava tot de succeïts que ens feien caure de riure, als mestres. Un home bo, que s’estimava l’escola tant com els mateixos mestres.
Després de dinar pugem a Benaguasil, a Consolat de Mar. L’Institut d’estudis comarcals ha organitzat una actuació fresca i molt divertida: Rapsodes, ara amb el nom de ‘Vol de núvol’, presenten el llibre-disc Rip-rap les rondalles d’Enric Valor, una aposta diferent per explicar rondalles amb música de rap, i una representació en directe que guanya pes entre la xicalla. Jo supose que al senyor Valor, allò, aquest estil distés i nou de contar rondalles, li faria molt el pes, en favor de l’any Valor, i de Vol de Núvol, perquè guanyen la fortuna d’explicar rondalles a l’estil del segle XXI.
Ara mateix, 30 de maig de 2011, ja podem participar d’una acció protesta senzilla: anar als bancs a traure els diners en favor d’una acció civil contra la banca i els seus dirigents, actors principals de la crisi i de la prostitució econòmica d’occident. Amb cent cinquanta-cinc euros, dalt o baix, n’hi ha prou. Amb els diners podeu fer el que vulgueu, són vostres, que no són del bancs o de les caixes, però no sé com va tot allò d’Acció Cultural i com portem els comptes pendents…
Jo ja he tret 150 euros. Però no descarte treure tant com puga. I informar-me molt més bé d’altres opcions econòmiques més responsables, ètiques i solidàries que no posar els diners en els bancs d’Españistán. He anat a la plaça del 15 de març, i allí em diuen que les taronges de Bètera, les de l’escola, els han sabut tan bones…
Mentre aquesta revolta s’encén o s’ofega, la vida continua. La del tio Enrique, multiplicada a través dels fills, nets i besnet. Adeu, tio. Gràcies per cada moment amable (…morir per una agulla!)