Diari de l’escola
N’havia parlat altres vegades, del Diari de
l’escola. Però m’han demanat quatre línies, així que mentre em debat entre el
noctambulisme i la setmana que comença, faig els deures:
Els mestres, i l’escola particularment, tenim
un rebost sencer de materials a l’abast, per no haver de passar pels llibres de
text o coses pitjors . Per no passar-hi necessàriament. El llibre de text, ara
mateix, és un anacronisme, escolar i mental. I el Diari de l’escola és un
exemple viu del paper que fan altres i altres materials per l’escola mateix.
Potser que els mestres encara aprofitem poc el món digital, escassament
m’atrevesc a dir, la qual cosa significa una oportunitat perduda més. Però vet
ací cada setmana tres notícies actuals, preparades per al jovent, amb tot
d’enllaços que van obrint-se i destapant-se al món, contra el coneixement
estancat, estàtic, immòbil. Caram!, podia demanar-se un mestre de bon matí,
cada dilluns: no tinc res preparat. Ves què diuen al diari de l’escola!
Aqueixa primera notícia, Canigó, ja val el
jorn sencer: mostrar-los la primera de les lectures amb aquella veu del Lluís
Soler ja hauria de destapar els sentits pel coneixement vint-i-quatre
hores. En favor de la lectura, de
la poesia, del romanç o la identitat. Pel paisatge, pel país, per aquell
joglarot de Verdaguer.
Potser que no trigue a aparèixer què passa a
l’Àfrica ara mateix, que és la història present del que passarà al món els
propers vint anys, si no em quede curt (ja es veurà). Llavors ja ens excusarem per explicar
Egipte més enllà de les piràmides o per terra de faraons. I tot això, en aquest
Diari pels joves, i per l’escola majúscula.
Per molts anys.