Ulisses20

MiguelAngelSantosGuerra, tot seguit és com em sé el nom, fa una emocionada intervenció en favor de l’escola. Home, si venim de Congrés, divendres de vesprada, tampoc no venim a patir, sinó a escoltar-nos tot de flors i violes. Escoltar aquest narrador d’històries, com aquells narradors de la nit del Rafik Schami, és fruir de les paraules, de saber-les fer anar, de mantenir el caliu, els silencis, els ritmes adequats. Els mestres prou que n’haurien d’aprendre, d’encaterinar, com una gimnàstica cada matí, en encetar la classe, la primera activitat. Bé, si n’hi ha històries que ja les hem escoltades altres vegades, tant se val, o és que no hem escoltat aquella òpera, aquella peça imprescindible un sac de vegades, aquell músic, el Botifarra que diu l’Apòstata…, per exemple. Quan algú explica històries d’aquella manera, tant se val que les repetesca, dues, deu o cent vegades. Encara així ens costa d’aprendre la tècnica, de dominar aquell auditori de joves amb la boca oberta, ara sí, apunt per aprendre.
Jo sóc fan d’aquest pedagog, d’aquest mestre incansable que va lligant propostes, cartes d’alumnes, de mares, anècdotes que ens volen contagiar una manera d’atendre l’escola, la tècnica al remat és l’estima, l’amor a les coses, l’afecte a les persones, a allò que volem ensenyar. 
N’hi ha descreguts com n’hi ha pesimistes. D’aquests que afirmen que no n’aprenen més, perquè ja els ho havia explicat una altra vegada, aquella i aquella història. Ep, i jo que em demane si això no és de nou l’excusa, la rutina, aconformar-se amb l’avorriment, amb aquella idea que no podem canviar res, que potser a infantil i primària l’afecte i l’emoció són vàlids, però que més amunt, més enllà, aqueixes raons són collonades.

I jo que trobe que són del culdegot pesimista, aquests, amb les excuses de sempre, que és el pessic d’emoció que els cal, perquè cada dia l’escola ens repte a començar de colp i de nou,  a enamorar-nos ves. 
Ja he dit que sóc fan, i que els hooligans de l’emoció i d’aquest home que sap explicar tan bé les passions per l’escola, són més necessaris que tot de curriculums, i una caterva de coneixements sobrers més vells que el XIX, o que l’espanya borbònica i peninsular i tota la pesca de conceptes rancis i superflus que ens omplin el temps de detorbs contra les veritables històries que fan escola.

Ja us he avisat que sóc fan. Com ho sóc del Botifarra, del Dani Miquel, per exemple, que s’està per l’Alcúdia explicant el seu nou projecte, sobre Valor i les rondalles. Que n’hi ha que són per sempre, Valor, Estellés, Miquel Gil, Mar Aranda, Carles Dénia, Fuster, per repetir-nos cada dia, l’escola i les seues històries fonamentals. Històries necessàries.