Ulisses20

He enganxat algunes de les perles de les quals es fa ressò Vilaweb avui dels diaris internacionals d’aqueixa figura olímpica de Samaranch. És que són fora de context, podria argumentar algú. Les frases fora de context tenen més lectures que no pensem. És ver, aquest home era camaleònic com pocs, i després de participar amb convicció d’una de les etapes més llargues i fosques del festival Europeu a favor del feixisme (que no oblidem que vol dir assassinat, persecució, execució, afussellament i més esports olímpics i paralímpics), va saber refugiar-se en una institució internacional de molta anomenada. Allà es va fer homenot, gànguil internacional, i van anar congriant-se vicis i defectes d’una organització  que dins de multidemocràcies és capaç de conservar maneres i estils feixistes, fins i tot de fer-ne lliçó i model de comportament. Quantes institucions esportives internacionals amaguen realment, refugien!, persones, idees, valors antisocials, xenòfobs, racistes de pur estil feixista? Més que no pensem, i el segle XX ha sigut l’espill d’exemples a dojo d’aquesta vigoria a amagar persones amb alts càrrecs que fins i tot han tingut responsabilitat i delicte de sang en tot d’afers foscos als seus respectius països.
Catalunya li fa els honors. Que Espanya li faça els honors és normal. No ha superat la dictadura, s’ha tapat i encobrit en tot cas, a través d’aquell espasme anomenat Transició. Però que Catalunya pose a disposició tot d’institucions democràtiques, de les quals el personatge se’n va burlar, va burlar i va castigar, és voler pixar com ningú, més alt, més lluny, per demostrar-nos com som d’acomplexats, amb segons quins temes, amb gairebé tots els temes, com gairebé en tantes ocasions, quan realment hauríem de dir prou. Que això cou? I tant que ha de coure. Però, com passa sempre, des del colp militar d’en Franco, del qual en Samaranc ‘viu’ mai no en va renunciar, sempre els courà als mateixos. Als que van patir, als que els van patir, a molts que encara busquen els seus, d’amagat, il·legalment, en fosses comunes, perdudes, anònimes.
Lloeu, els fill de puta, mentre els homes i les dones lliures continuen de cap cot. Lloeu-los, democràticament si vols cal, de genolls, perquè Olímpia rente vergonyes i plors, cada quatre anys. No oblideu de penjar-li la medalla d’or de tants serveis prestats, pobret.