Ulisses20

Diumenge. Hem tornat del camp pels volts de la una, per començar el ritual de preparar la paella. Hem acabat d’esporgar la figuera de Sant Ramon, un exemplar magnífic de gairebé cent anys (potser exagere). És el primer diumenge que no llegiré l’AVUI en paper, així que serà també el primer diumenge que no el baixe a ca mon pare, per tenir alguna cosa mentre va bullint el brou. Un altre ritual que perdem, senyors de l’AVUI, i de El PUNT, que a València han decidit de seguir el mateix camí, plegats. 
Hem trobat l’arròs bo, molt bo per ampla majoria, i la conversa ha anat descabdellant un tros de la història de la família, avui especialment xarraire, gairebé feliç. El camp sempre és present, i aquell llinatge o aquell altre. Una partida, un jorn de treball, un munt de fanecades… Aquell camp el treballàvem nosaltres, vaig trobar-hi una bomba al costat d’una garrofera. Vam estar a punt de traure-li l’anella, i sort que no ho vam fer, que venia aquell tronat de… Vam portar-la a casa i després jo me vaig encarregar de fer-la desaparèixer, en un pou abandonat. No, el iaio no venia de cap família noble, home, tenia molts camps arrendats, més de cent fanecades dels Asturis, llavors teníem un cavall, una haqueta menuda que ell havia anat a comprar a Pamplona, que li va costar noranta duros, un matxo, vam arribar a fer trenta-sis botes de vi de vuit-cents litres. Treballàvem molt, de sol a sol, i el iaio no parava d’arrendar més terres. Com és que es va casar amb la iaia, que no tenia res? Doncs perquè més val dona que diners. Recorde el dia que ens va sentar mal la paella al camp, n’érem cinc, també era el tio Miguel, quatre vam anar tot el sant dia malats, vomitant, ens havia pegat com un tir. Les haques, les botes, les quadres amb les vaques, que en teníem sis o set… Tot això eren corrals, primer vam fer aquesta casa…
En la conversa apareixen més records que va filant sense ànsia, sense patiment, aquell passat farcit i múltiple: passem el fet d’uns quants refugiats a casa durant els bombardejos de Madrid; un d’ells es va fer molt amic de mon pare, va marxar al Japó i s’hi va casar, va venir una vegada a veure’ns… Mon pare no para, avui, ens explica com va acompanyar sa germana Pilar, a buscar el cos de l’home que havien mort en un dels fronts de l’Aragó (justament aquest cap d’any havíem visitat les trinxeres d’Albentosa, aprop del Pla de Barraques, una reconstrucció bastant fidel d’aquell moment). No el vam trobar, no el vam trobar mai, el cos… La conversa va derivant cap a més detalls. Salta d’ací i d’allà, torna entre dolços i café. Ell sempre trau les mateixes galetes Artiach, diu que amb això ja passem per taula noble, el dinar de diumenge, encara que avui també s’ha llançat damunt d’un tros de coca de poma… Trau un conyac comercial, em mira i em diu, no et queixes… Li promet un bon conyac el dia que en farà vuitanta-vuit, ep, l’amenace, si conserves encara aqueixa memòria, i tantes històries. Solament que resta un mes i mig, però ja ho tinc adobat, i ell segur que no defalleix, encara no. Avui encara ha pujat a la figuera centenària i li he deixat serrar un dels cimals, grossos com un braç d’home. Un home, vet ací.