Ulisses20

‘Cal desconfiar dels escriptors que es diverteixen escrivint’. Ho ha dit Vicent Usó a la seu de la Coordinadora pel valencià, a Vilamarxant, en una conferència davant un públic atent, educat: un divendres fins a les deu de la nit és demanar molt d’esforç, als homes i les dones de l’interior de la comarca. Voro Golfe, que és un incombustible d’escola valenciana al Camp de Túria, m’havia enviat un correu perquè en fes difusió. Vicent Usó, tot un finalista del Sant Jordi, ens visitava, i calia aprofitar el temps i l’avinentesa. Si el Sant Jordi és el premi gros, i aquest és el finalista, és tenir un primer espasa de la literatura allà pels marges del nostre terme, gairebé al límit. Però l’Associació Cultural 9 d’Octubre i la Coordinadora no són qualsevol cosa. 

‘En una novel·la no caben els dubtes, has d’arribar al final’. Usó ha anat descabdellant els secrets de l’ofici d’escriure, la necessitat de la passió per explicar històries, els moments més fotuts, el desconsol, els amics crítics, per arribar a cloure que, els escriptors, són uns privilegiats, perquè tenen la capacitat d’inventar tot de mentides, i fer-les passar perquè la gent s’emocione, s’hi lliure.
Si bé he trobat un pel d’excessiva la conferència, també hi ha hagut moments per emocionar-nos amb la literatura. Malgrat que Vicent Usó assegura que no decideixen gairebé res, els escriptors, i que defuig els narradors que ho saben tot, aquest home planer i senzill de Vila-real ha acabat amb una anècdota d’escriptor vell: Vicent signava llibres en una fira, i se li acosta un home quan ja no hi quedava gairebé ningú: –he triat el seu llibre com a primer antídot per combatre l’Alzeimer que m’han diagnosticat aquest matí.
Valga la lectura, doncs, com a medicina a favor de l’emoció.