Jo em vaig incorporar el 2005, els dos primers anys de manera tèbia, però després ja vaig anar agafant més pràctica. Fins al punt de passar-m’ho molt bé, escrivint. De fet, això del bloc és una via per airejar, per fer anar fins i tot els propis dimonis, per trobar de vegades la infantesa, els records, o fins i tot per parlar amb mon pare de manera virtual, d’una manera com no havíem arribat a fer abans. Dilluns vaig estar temptat de pujar a Barcelona, un altre viatge rellamp, com aquell de fa uns dies, amb el xic, per veure-hi AC/DC, viatge i concert que no agrairé mai prou (gràcies, Josep, per les entrades). Però diumenge, mentre dinàvem, mon pare amollà una de les seues frases que ja són oracions sentència: –Al camí d’Alcubles se t’ha fet un munt de cànem bord, que no tenies una maquineta de segar, una desbrossadora?
Diumenge vaig comneçar la feina, i ahir dilluns vaig deixar el camp gairebé enllestit. Avui ho acabe. Així que millor que m’haja quedat: pel que expliqueu en alguns blocs, l’encontre va ser una festa que pagava la pena en molts sentits.
És veritat que hem conformat un corpus de blocs de molt d’interés. I fer una passada cada dia, per molts d’ells, és una alenada; de notícies, d’opinions, de saber que hi ha un grapat de gent que cada dia té coses a dir-nos, d’anar fent país amb garantia, malgrat el que ja sabem. El Coc d’avui ja ho reflexa, i altres blocs també.
Per molts anys, Vilaweb, sobretot als treballadors de la casa que ho feu possible. Que feu possible que nosaltres també siguem una part de vosaltres.