Gernica
Gernica. Visitem el museu per la pau.
L’arbre vell i el museu de la pau, a Gernica, ja paguen aquest viatge de quatre dies. L’arbre vell, aretx zaharra, representa la solidesa, la saviesa, la força. El roure vell d’un país que encara ara paga errors i greuges. El pacte PP-PSOE és un govern contra els bascos, la decisió sobre el castell de Montjuic, amb PP-PSOE, és una decsió contra els catalans; pitjor, és una decisió a favor dels militars espanyols, contra els catalans. És un avís de què passarà si aneu més lluny. Com ens deia un funcionari que ens ha rebut a la sala de Juntes, a Gernica, PP-PSOE solament són enemics a Espanya. A fora d’espanya pacten contra el que es moga. De primer van fer fora l’esquerra basca, després, han aconseguit una majoria suficient per governar. Fins i tot fatxendegen d’aquest objectiu. Ho presenten com una nova democràcia, la seua, única, democràcia que entenen. Però els bascos han passat per coses pitjors. La majoria, provocades pels espanyols mateix.
El museu de la pau de Gernika corprén. El viatge després d’allò és un altre, agafa un altre sentit. Tret de les dues joves quen ens atenien, érem sols al museu. Tot el museu per tu sol; en som quatre i semblem una família. Seiem en un banc a dins una casa que simula una antiga casa a Gernica. Em reconec en alguns mobles, en alguns espais, com la casa dels iaios, dels pares. La reconstrucció d’aquella casa de 1937, amb aquell relat que atenalla l’alè, mentre s’ouen les sirenes, els avions bombarders, les bombes sobre les cases, el silenci final… Les raons que avui exposa el PSE basc per tenir el govern, el pacte amb el PP, hereus d’aquells que van ordenar i lluir del bombardeig, és una mala broma, una més, sobre aquest país, sobre altres pobles. Recorde que molts militants del PP, amb representació política i institucional de primer rang, encara es neguen a renunciar a la simbologia franquista, als modos franquistes. Malgrat que va ser Farnco qui va ordenar d’assassinar milers de civils indefensos, que eren a les seus cases atemorits. Els hereus d’estats que obliguen els altres per la força, per la majoria, per una democràcia falsa, suspesa sobre errors i cominències, són hereus, endolcits i maquillats, d’aquells que van passar per Gernica reclamant la victòria.
És difícil de canviar la història. Però el problema basc no té solució sobre el jou d’un altre estat. Malgrat que els membres del PP i del PSOE siguen també bascos, en una majoria. No deixen de ser una ironia, i una mostra de com perllongar l’angúnia de la història.
Gernica corprén, a través d’aquell museu: renunciem a l’oblit, renunciem a la venjança. Però, caram, n’hi ha que no ho fan: l’acord PP-PSOE és lícit a partir de l’expulsió de milers de votants. Naturalment, que no hi ha bombardeig, ara mateix, sobre Gernica, però no dubteu què faran els espanyols, si els bascos es declaren en rebeldia per la independència.
…d’impotència, de ràbia, de solidaritat…
Quan després del bombardeig la xiqueta entona Maitia nun zira un nus a la gola i als sentiments t’obliguen a no defallir ni oblidar. Per això a l’acaronar l’aretx zaharra t’adones que tot està per fer i tot és possible malgrat l’espanyolisme espanyolista constitucional i de las jons. Mentrestant, ací a casa nostra…
(Per cert, ja que eres lluny i no t’hauràs assabentat entra en aquest enllaç (ací) i gaudiràs amb l’entrevista amb Pep Gimeno, Botifarra, que el diumenge va publicar el Levante Feliç)