Ulisses20

Hem arribat a Bilbao a quarts de tres, directes al nostre destí, a través de les rutes Repsol, que et deixen usar la llengua però et lliguen vulgues o no vulgues, per origen i destinació, a un únic país, segons la seua manera d’entendre i expressar-se. Com passa amb el noranta-cinc per cent de les coses, el seu país no és el nostre país, però si vols jugar, ja saps per on has de passar-hi. Cap problema, la ruta ens ha portat rectes com un fil (el copilot que em passava les indicacions no era manc). Ens instal·lem en un hotel de la cadena Barceló (aquests, pel que fa a la llengua, ni a la sola de Repsol). Sort que quan vaig fer la reseva, en català, ells en van contestar amablement, però en castellà.
Com diu un bon amic, encara et passa poc, per visitar països que no domines per la llengua. Ens hem instal·lat, hem dinat ràpidament a l’habitació els embutits secs de casa, amb taronges ‘lanes’ del camí la Torre, de Bétera (afectades de la gelada), i després d’algunes bromes, ens hem enfilat a córrer per la ciutat. Som davant el Nervion, passem pel ZubiZuri, i a posta per damunt la passarel·la que tants maldecaps ha provocat a l’Ajuntament per aquell il·lustrat valencià, Ca-laTrava; la passarel·la ens porta a aquell barri nou d’oficines i arquitectures enfiladisses, rectes, de geometria Manhattan, que impacten contra l’altra vora de la riba. Però em fa el pes aquella nova passió escampadisa, d’omplir d’oficines i vidres que, com s’ho faran, per netajar-los quan siguen tan bruts que la cosa dibuixe una guerra bruta o encara una cosa pitjor. Al pont es llegeix una pintada actual: pp+pse, españoles … Però escolte poc parlar la llengua, si fa no fa com a València. És cert que la nostra ruta de la vesprada és turística, però llevat de tres exemples, la resta parla altres llengües, amb predomini de la castellana.
Ens aturem en una botiga de regals, un espai de vuit metres quadrats a tot estirar. D’aquell que dius, no cal gerent, ni director general, ni consell rector, ni assemblees ni I*D. Una llufa, encara no hem entrat, aquell forí s’ompli de gent, que costa que ens atenguen. En una mitja hora, la jove ha fet el calaix del dia, sens dubte. Euskal Opariak, souvenir, o una cosa semblant. Sobre unes tasses, imprés sobre unes samarretes, sobre xapes i pins, hi ha l’estelada i la bandera basca, amb aquell text: plegats per un mateix camí.
Ep, malgrat que semblarien souvenirs tòpics, n’hi ha de molta batalla, de carrer i ideològica, iconogràfica i totes les altres simbologies que vulgueu afegir. Em sembla que el Patxi no trigarà a enviar l’ertzaina-policia, a tancar el quiosquet. Però no m’imagine a València, en eixir del MUseu de les Arts i de les Ciències (quines?) un quiosquet amb tot de senyals per la independència, a València no imagine un mínim respecte per tot això. Ben al contrari, són els violents d’un sentit únic els que campen lliures, d’acció i d’omissió.
Pels carrers de l’eixample, ens aturem davant botigues de queviures de molta envergadura, sobretot gastronòmica, fins i tot comprem alguna cosa. Tornem a l’hotel i sopem, a l’estil buffet lliure. Caram, com queda això de buffet. En realitat és coim una bufa. Això de la bufa no és un acudit. Una bufa, o globus, vola com vol, empesa per l’aire, sense un camí concret. És això un sopar lliure, de bufa. Pots ballar ara sí ara no, d’un primer a un segon, i tornar al primer i encara fer-te tres postres seguits. La bufa ha d’ésser això, el lliure arbitri (collons com m’ha quedat, de beure aquell vi tan bo). Perquè de lliures, ací, per pactes i altres acords judicials i extrademocràtics, solament que hi ha els sopars d’hotel, i poqueta cosa més.

Amb tot, un primer dia notable. D’un viure vacacional molt familiar. La tercera vegada, també és la vençuda. Bilbao m’agrada.