Ulisses20

Celebre aquest apunt amb Xavi Sarrià, i el goig de compartir la presentació d’Històries del paradís al Casal Jaume I, a la capital del Camp de Túria, amb Ruben, Miquel Castillo, Voro, Guillem, Empar, Carles Subiela…, entre més persones que omplien el local de gom a gom (qui em deixe?).

He començat amb un text del xic que va escriure expressament, ahir, quan li vaig demanar què diria sobre el llibre de Xavi Sarrià, en una presentació pública [No m’ho puc creure, per fi un llibre que em satisfà. He començat a llegir el llibre de Xavi Sarrià. I això que, jo, de llibres, no puc dir-ne gran cosa. Seré jo o seran els llibres?]. Després he anat fent alguns salts, de blocaires, de crítics, d’escriptors professionals, que en parlen bé i abundosament d’aquests contes que, segons Xavi mateix, va anar paint en els seus viatges de gira pel món: ‘A la meua generació, diu ell, ens costava més accedir pels llibres que no per la música. Malgrat que escrivia amb catorze anys, no m’atrevia amb els llibres. Som una de les primers generacions de la imatge, de la música, i encara que no teníem ni idea de com, no ens feia vergonya de llançar-nos a fer música en públic. Quinze anys després dels meus inicis d’escriptor adolescent, he viscut el goig del meu primer llibre publicat.’

He citat altres professionals: som davant una obra compromesa, amb tocs de Calders i Monzó. Un llibre predestinat… (Vicent Alonso).
L’autor sap controlar què té a les mans. Sap quin és el moment i la manera idònia de tancar un relat. (J. Josep Isern).

Aquest país farà pedagogia o no serà. Ja sé que imite Fuster, però és la solidesa incontestable al dubte, a la banalitat, a la confusió. Entre més referents, literaris o d’autoria que destrien alguns savis sobre ‘Històries del Paradís’, hi ha Jim Jarmush, Monzó, Calders, i jo afegiria Auster. I encara els contes, siguen lluny o prop, em remeten a l’esplèndida ‘La Mirada d’Ulisses’, d’Angelopoulus, amb Harvey Keitel i els cants, també els crits, dels Balcans.

Finalment, mentre Xavi signava llibres, ja hem començat a barrinar noves propostes per a la comarca, no debades allà n’hi havia un grapat de gurús que no paren d’inventar noves accions a favor, com explicava Xavi en el seu relat de com va gestar el llibre, de la realitat d’aquells pobles que ha visitat, els paisatges, però també les persones, els sentiments, la impotència de saber-se dins una realitat tan  crua que supera qualsevol de les ficcions més rocambolesques. Aquests contes són un cant literari a favor de l’esperança, que cada lector ha de saber trobar.

Coratge, mestres! (i lectors)

[aquest és el meu apunt cinc-cents a Ulisses20. Particularment, un goig. Per molts anys.]