Francesc Camps, orapronobis
Francesc Camps és cristià. Profundament creient, segons confessa públicament. Fonamental en els seus credos. És un home de l’OPUS, d’església, d’una església produndament fonamental(ista). D’una intel·ligència mediocre, però d’un poder extrem: són un estil dur de la religió, capaç d’escampar l’odi, fins i tot de portar-lo al davant de tot de la seua conquesta, de la seua pregària. Odi com a mitjà, com a camí. Res de comprensió, de posar galtes, ni d’estendre la mà. Aqueixa no és la religió que guanya, ha de pensar Francesc Camps.
Francesc Camps va posant a dins l’organigrama de les diferents Conselleries, Diputacions i altres institucions que depenen del seu govern i de la seua majoria homes de l’Obra. Talment foren una organització paramafiosa, d’arrel cristiana, piramidal, poderosa, autàrquica, capaç de moure cel i terrra per uns objectius que no són clars ni transparents, al contrari. Francesc Camps pertany a aquell poder no civil que mai no se sap qui controla, ni qui decideix, ni qui posa a qui, ni qui dorm damunt de qui. És d’una organització fosca, tenebrosa, al sevei d’objectius més propis del segle XIX o XVII, que no del segle XXI. Però també és el president dels valencians, de tots els valencians, creients, ateus o laics.
Ell es nega a explicar quan va costar la vinguda del Papa; es nega a passar comptes, malgrat que jugue amb comptes públics; oculta quan costà la fórmula 1 o la Copa de l’Amèrica, perquè és més enllà del bé i del mal, i aquests mai no passen comptes. No reten comptes amb ningú, ni expliquen, si no ho volen, res a ningú. Malgrat que els va triar un poder civil, són intocables, com en aquella època de gànsters. L’obscurantisme de les religions, d’algunes religions, van per aquest senderi. Impenetrables, inabordables, fins i tot més enllà de totes les justícies, perquè ells són l’única justícia.
Ara mateix, aquell odi s’ha girat contra la llibertat d’expressió. Contra els valencians. Contra una sola televisió i contra uns pocs valencians. L’objectiu tampoc no va contra una gernació, ni contra la majoria dels valencians. Però l’odi dels cristians, quan tenen poder, va d’aquesta manera: si podem fer mal, encara que siga contra uns pocs, fem-lo. Per a glòria de Déu, fem-los mal, deuen pensar. És una màxima Francesc Camps, de l’Obra, de l’església de Roma, del Vaticà mateix. És veritat que n’hi ha cristians de base, fidels a una espiritualitat que no combrega d’une formes pre-inquisitorials, pròpies del cretinisme. Però aquests no pinten. No serveixen, en aquest joc d’interessos i de poder que, Francesc Camps i el seu particular cristianisme, exerceixen amb impunitat. Per males arts, per sembrar maldat.
Demà hi ha manifestació de l’escola contra Francesc Camps i el que ell representa, Conseller-forense Font de Mora inclòs. Contra el cretinisme d’unes normes sobre l’absurd. Per això la provocació d’avui, de tancar els repetidors de TV3, de provar de colpejar primer, de pegar més fort, de pixar per deixar el ferum de qui mana.
Malgrat tants segles d’errors, de tants retrats nefastos com han deixat en la història al llarg del temps, cristians fonamentalistes, no n’aprenen. Francesc Camps tampoc no té voluntat d’aprendre’n. Les males arts, l’odi, la violència, la repressió, l’abús… Ha d’haver-hi una altra manera de fer política, religió, cultura, d’esser… Una altra manera, menys cretina, Francesc Camps.
Crec que no deuen pensar que la reciprocitat consisteix en que si el Canal 9 valencià ha estat vint anys sense emetres o vetat al Principat de Catalunya ara li toquen vint anys a TV3 sense emetres al País Valencià.
Quan la reciprocitat hauria de consistir en una qüestió més o menys semblant a -el castellà als seus territoris respectius com el valencià i català als seus corresponents-.