25 anys de la Llei d’Ús del valencià
Diumenge, 23 de novembre, segons recull la pàgina d’ESCOLA VALENCIANA, farà 25 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Va ser a partir de 1983 que es va regular per llei l’ensenyament de la llengua a l’escola. Fins aleshores, solament que hi havia voluntarisme, molt d’entusiasme, un cabàs d’il·lusió i ja tiràvem endavant, però no hi havia una normativa que regulés el seu ensenyament, tret d’alguns exemples esparsos al voltant de la ciutat. D’ençà d’aquella aprovació ha plogut, hem aconseguit molts guanys, malgrat que no tants com pensàvem. Les dades ho diuen tot: si bé n’hi ha milers de xiquets i de mestres que fan l’aprenentatge en valencià, no arribem al 30% de la població escolar. No cal dir que la llei ja era una cosa tímida, de poca obligació, llavors i ara, i per això els diversos Governs de la Generalitat Valenciana, del PSOE i del PP, no l’han respectada gaire: s’han passat pel ‘muscle’ el mínim per haver avançat en el primer dels objectius: que l’ensenyament en la llengua pròpia arribés a tot l’alumnat. No cal dir que no és ni obligatori que la conega el professorat, i ja s’hi han inventat suficients falques i privilegis, objeccions legals i alegals, perquè la majoria d’escoles no complesquen allò que no volen. Amb tot, volem ser positius, i per això continuem: per molts anys.
Davant la timidessa de la pròpia llei i la poca voluntat (quant no voluntat expressa d’incompliment) per part dels successius governs valencians en l’aplicació de d’aquesta norma (per cert: no és il·legal l’incompliment d’una llei?), sols ens quedeu els mestres. Aquells emstres qie día rere día demostreu i ensenyeu els nostres fills el valor, la història, la gramàtica i l’amor per la nostra llengua, tant menystinguda tant pels uns com pels altres. Elogíe la vostra feina. Però el que em sap més greu, més fins i tot que els boicots dels desgoverns, és que encara hi hà valencians catalanoparlants que prefereixen que els fills estudíen en castellà, perquè segons ells el valencià l’aprendràn a casa i el castellà fà falta per anar pel món. Això fà molt de mal.
Des d’ací dóne les gràcies a tots el mestres que he tingut a la vida, tant a l’escola i l’institut com a casa i al carrer. Però en especial, i a banda dels pares i iaiaos, a Robert, de Llíria, i a Roser, de quan estudiava a Xest, tots dos mestres de valencià. Ells saberen mostrar-me el país que hi hà soterrat baix la comunitat.