Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La mort davant de casa

La dona tornava del forn, amb el pa, com cada dia en aquella hora. Poc s’esperava que era l’última vegada que faria aquell viatge, al forn de Rossegó, que en començava un altre de més llarg, final, just davant de casa. Era una dona gran que havia vist canviar el poble, la desmesura des d’aquell privilegi de cruïlla, just al cantó d’on comencen les primeres cases, a tocar del Jonqueral. Mentre passava tranquil·lament el pas de vianants, pensant qui sap lo, si en les tornes del pa, si en el seu home, mort fa a penes un any, a uns metres de casa, tres o quatre a tot estirar, el cotxe la va envestir sense adonar-se’n: ‘No he vist l’stop, ni el pas de zebra’, és veritat que les ratlles a penes si es veuen, tan irresponsablement oblidades. És en aquell cantó d’eixida dels carros, fa cent anys, vuitanta, quaranta a tot estirar, d’eixida natural cap al camí d’Alcubles, camí de Llíria i camí de Benaguasil, allà on ara passen milers de cotxes cada dia. És el mateix carrer d’un stop i d’unes ratlles difuminades d’un pas de zebra que no han sigut suficient protecció, per a la dona que venia del forn. L’ajuntament que governa el PP, com abans havia governat el PSOE, o els independents de l’UPIB, no miren sinó al cel, despistant la responsabilitat, màxima, dels seus deures. Per aquell cantó passen cada dia formigoneres i camions camí d’una planta il·legal, sense polígon, sense estudi d’impacte, sense llicència, propietat d’un cacic del poble que beneeix bous i toreros, polítics, alcaldes i guàrdia civil, tots plegats fan cap a la menjadora, i per això els ulls cecs. Passen més camions i formigoneres, centenars de vegades al dia, camí d’un abocador il·legal a tocar del poble, davant de l’altra planta, aquesta també sense permisos, ni papers i Sant tornem davant els ulls cecs de policia i polítics. No actua ni l’ajuntament, per això il·legalment aboquen sense permís, sense papers, davant el consentiment del PP i els seus, passen a velocitat desorbitada pel cantó d’aquella casa, els camions, com passen milers de vehicles a la zona comercial que hi ha davant d’on vivia la dona que venia de comprar el pa cada dia. Passen més centenars de vehicles per estalviar-se el trànsit de les carreteres oficials, ofegades, embussades, insuficients per atendre tanta multiplicació de vehicles, passen pel centre del poble, per aquell carrer. Perquè el PP i els seus responsables, locals i provincials, s’han estalviat les circumvalacions, els camins promesos i oblidats abans i després d’eleccions. Tot aquell trànsit, de milers de vehicles al dia, va anar sortejant la dona en els últims anys de vida, fins divendres.
Però no n’hi ha responsables, ni papers, ni decència, ni més viatges al forn per aquella dona que, fa unes hores, encara es mirava aconformada  tants canvis.
La van seure en una cadira a la porta de casa, perquè semblava que no tenia gaire gravetat, l’accident. Ni la irresponsabilitat, ni les mirades cegues, consentides de sempre. Potser que algú va agafar-li la coixinera, amb el pa que venia del forn. No ho sé cert. Sabem que la van soterrar dissabte, al cementeri municipal, que mai més no tornarà a destorbar-la el trànsit del cantó de casa. Ni l’stop, ni el pas de zebra. Que no fóra estrany que, d’ací uns quants dies, en repassen les ratlles amb pintura, dissimuladament, a la gatzoneta, i demà ja serà un altre dia.



  1. Aquest text posa la pell de gallina.
    Fotocopieu-lo i penjeu-lo per les parets del poble. 
    Encara hi ha qui diu que la política no es cosa nostre.
    Si l’anem deixant pels altres ja veieu que passa.
     

  2.  A la fí no sé on pararem. Els nostes pobles han esdevingut, amb el vist-i-plau dels nostres “polítics”, en un no-se-què, una cossa híbrida entre el poble de sempre i una ciutat desbocada i irrespectuossa, irreverent amb els qui l’habíten, moltes voltes insuportable. Eixe és el futur que els nostres batlles, els nostres governs (majoritàriament del PP) ens teníen, ens ténen preparat: poblacions indefinides, sense identitat que obliden les arrels i no saben què volen ser. Passege cada día per Benaguasil amb la meva filla. M’agrada fer-ho malgrat tot. Sempre he pensat que per desplaçar-se pel poble no calen els vehicles. I observe que cada día és més difícil passejar amb tranquilitat. Hi hà més cotxes que persones. No hi hà consciència ni reflexió des dels ajuntaments i, en cassos com aquest que has relatat, tampoc hi hauràn responsabilitats institucionals. El pitjor és que una vida que ha sortejat les vicissituds de la història durant tants anys, ara que sols li quedava esperar tranquil·lament, ha caigut sota les rodes d’un cotxe. Quines cosses té la vida!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent