De jutges i secretaris
No he tingut gaires experiències amb els jutjats, les normals, potser, malgrat que tampoc no sé el número exacte per considerar normals el meu nombre exacte d’experiències judicials. La primara vegada em va anar bé, després d’unes hores de dedicació exclusiva em van adobar el fanal de l’intermitent de l’R5. Entre desplaçaments, hores i substitucions, no em vaig traure ni per comprar les pipes. La segona vegada va ser una cosa més seriosa. Encara m’espere a la vista oral, després de sis anys de judici. M’han perdut els papers no sé quantes vegades, he hagut de repetir les declaracions tres vegades, el jutge entra després del café, quan entra, i triga mitja hora a marxar. Total, els dies que hi va, fa una mitjana d’hora i mitja de treball. Ha canviat tres vegades de secretària de jutjat, una vegada perquè en declarar en valencià, jo, ella va alegar una indisposició i quatre mesos de baixa. Sis anys i encara no sabem què passarà, malgrat que l’altre costat va declarar-se culpable de les faltes. La justícia, ai, ara acusa que té massa feina, massa hores, massa papers… Caram, només han de veure com escriuen aquells protocols, aquells milers de fulls que no serveixen de gaire, i encara pobres, si fallen, que fallen com aquelles escopetes de fira, els boneguen com uns enzes.
Pobres, quin paper, ara mateix, quina cara, cridar-los l’atenció per una errada de no res. Ells no en tenen la culpa, no. Ells són la justícia, immàcula, majúscula, pura. Intocable.
Jo sí entre sovint als tribunals. Sóc pèrit judicial, també. Hi pense en els cossos administratius neerlandesos, que no són per vida. Teòricament “funcionen” com a empreses privades. Això de la competència de què en parlava l’altre dia un empresari principatí, en Xavier Roig, al qual acusen de neocon, té un percentatge elevadíssim de realitat. Com entre dins del forn i no em quede a la fleca, hi veig què passa a l’interior. No és decent el sistema jacobí francés aplicat i copiat per Madrid.
Cordialment.
PS: he presentat alguna perícia en català, tot sabent la “deriva” del jutge prèviament. Tampoc no sóc un suïcida. La secretària, això sí, serrava les dents mentrestant, no va a arribar a demanar la baixa, tot i que ho desitjava fermament en aquell moment. Portar un bon tratge i molt bones sabates i expressar-te en un valencià “àulic”, endemés cobrant el que ella no cobra en tot l’any…. els trenca tots els esquemes apresos a la facultat de dret,…. ha ha ha ha ha ha !
* Aquesta guerra guerrejada es fa a tots els fronts possibles, al meu entendre.