Ulisses20

Arribem a Martigues de vesprada, baixem dels cotxes i berenem abans de començar el passeig per aquesta, diuen, Venècia provençal. No hi ha dubte, Martigues és més tranquil·la i serena que la pròpia Venècia, de millor perfum, cent vegades amable, amb tot de barquetes, de ponts i cases pintades, de cossiols amb flors i algunes botigues convencionals per atraure el turisme. La ciutat espanta, de tant serena, de ritme diferent sens dubte al tràfec de Marsella. És veritat que no conté els palaus, ni els teatres, ni la màgia de la ciutat italiana, ni tanta grandiositat, però Martigues convida a seure a una banda del canal que la travessa, mentre el pont s’eleva vertical perquè passen les barques que tornen de passeig, a partir del capvespre. És la tercera vegada que visite aquesta ciutat, la primera vegada fa més de vint anys, i continua conservant els encants com el primer dia, si és que no n’ha guanyat més. Per a la seua biblioteca, que em va impressionar en la primera de les visites, he portat dues coses editades per l’Institut d’estudis del Camp de Túria, l’últim número de Mirades i l’Etnobotànica de Gàtova, sobre les plantes de la Serra Calderona i els seus remeis i aprofitaments.
Hem anat a sopar a un restaurant fora vila, a tocar gairebé de la mar. Janot volia convidar-nos expressament, és l’hospitalitat a la Provença, la seua particular, de bonhomia i cavaller mig francés-mig valencià i mig provençal. És un sopar de benvinguda i de comiat a la vegada, amb un toc de fins prompte i a reveure que, esperem-ho, farem perquè no trigue tant com tres anys.
Hem sopat de caure de tos, a la pedra de foc, peix, llagostins, vièires, que nosaltres mateix ens anem fent al foc d’una rajola encesa, amb vi de les vinyes de Martigues, i la conversa distesa d’un sopar d’amics i de comiat. Hi ha algú que canta al pati, la música puja de to, un costum que va instal·lant-se en segons quins indrets que no et deixa escoltar. Sopen més colles i acaben ballant empesos per l’alcohol i la festa.
Tornem per la costa; Ais de nit ens torna a la realitat del nostre viatge cap a Itàlia. Som a les portes realment del nostre destí, la Toscana. Demà ens espera un viatge llarg, de nou, i no fem gaire comiat. Janot em demana si Vilaweb deixa tenir bloc i correu amb una tarja emesa fora d’aquell Estat. Em pregunte com és que això encara passa, i li dic que procuraré d’esbrinar com arreglar-ho a la tornada. Convidem Janot a seguir-nos en el viatge cap a Itàlia, però les seues obligacions familiars li ho impedeixen. No volem fer-ho més llarg, malgrat que el moment ho val. Records per a la gent de Bétera, diu, als amics que no han pogut venir. Li fem un present també, nosaltres, una alfàbega de la nostra festa, que també és una mica la seua festa. No n’hi ha més.
Adéu a la Provença: bon dia Itàlia, benvinguts a la Toscana.