PSOE, 3 – Enviats a cagar, 0
Els enviats a cagar creiem en el País Valencià. Però com que no comptem, fem zero. Som zero. Malgrat que creiem en el País Valencià per moltes raons. Són raons de pes, totes elles, almenys per qui ens sentim enviats a cagar. Són nobles, com a poc, d’una dignitat excelsa. Per això incomprensibles més enllà de l’albarda. No donen vots, que no en donen, però un cirerer solament que fa cireres, però què bones són les del Camp de Túria. Un cirerer no fa taronges, ni cebes, i encara menys melons. No per això un cirerer és menys noble o banal que tanta arbreda artificial com creix, i tanta redona d’herbes com va ornant les carreteres. Des de Ventura, passant per Fuster, Raimon, Ovidi, o per aquella pintada dels seixanta, parlem valencià. Per l’escola valenciana, l’Alfaro, la gent del camp que tantes vegades s’ha sentit enganyada, malgrat que s’havia afiliat a l’AVA, pels afussellats de Paterna o Bétera, pel Tirant i els poemes d’Ausiàs March, per la llengua, sens dubte, i perquè és de dignitat reconèixer l’herència de segles, malgrat que no comptem, que un cirerer no fa sinó cireres, no ens venem el pa i la sal, ni l’oli. Les raons dels uns no són suficients per als altres.
Que s’afuen la cresta, s’esmolen el piu i es facen clenxa a l’entrecruix, aquells que han governat Espanya, València o la Comunitat, mai no podran entendre el gruix de la història. I compte perquè en veurem de pitjors i estrafolàries com un cabàs.
Si és pels vots, que Pajín ha de convidar els seus confrares polls i socialistes a ser de les tres províncies abans que no del país, tres gols per ells, que vagen berenant-se el fat, que la nostra resistència a admirar l’absurd, la prepotència, o la substitució que vivim, no vindrà de dos o tres estiuets més suportant-los la idiotesa. Ja fa anys que anem aclimatant-nos al vent de les colònies i al tuf de la reserva amb la qual van convertint València. La indecència, per bíblica, ja li fou perdonada a un tal Judes; així que els socialistes, si han de governar, que tinguen butlla de Roma per tornar-nos al malson del Levante que hom preconitzava en temps del franquisme i encara ens fa tan de mal.
Proposta 2: Partido Socialista de Levante. Ara, aquest també es confon amb un diario oficial, i amb un equip que ara també és de segona divisió.
esborrar |
dimecres, 30 de juliol de 2008 | 01:33h
“Fa
molts anys, Salvador Espriu, el poeta cívic dels ponts estesos cap a
Sepharad, va imaginar la cultura catalana com una lenta processó en la
nit -hi havia el franquismme quan ho va dir, Uns s’hi afegien amb
torxes, altres amb espelmes i d’altres encara amb llumins entre els
dits, i se’ls cremaven, els dits, però la processó tirava endavant i es
renovava: unes persones en sortien i altres entraven.”
“no volem ser els últims” va precissar el poeta … (Patrícia Gabancho)
Decidiu-vos! Catalunya us necessita!
Aquest
escrit que ara us envio i penjo al Blog del BIC és per avui i ara
mateix i és molt urgent llegir-lo, per això ha estat escrit, perquè
avui és vigila d’un dia molt especial per a Catalunya, tots els PPCC.
Aquest escrit és un clam a les dones i als homes que estan cridats a
exercir la seva determinació per alliberar Catalunya, per precipitar la
creació del seu nou estat, per fer possible assolir la seva unitat i
independència.
Abans de tot el que segueix que quedi clar que el fet de créixer
per Catalunya Acció no és altra qüestió que refermar el servei que els
independentistes devem a la nostra pàtria mil·lenària, servei
naturalment en la cosa pública i adreçats als catalans com a persones.
Un company de la Plataforma per la Llengua que també és membre de
Catalunya Acció, perquè a Catalunya Acció ja som molts i de tots els
àmbits de l’espectre català, tants i tan diversos que quedaríeu parats
veient que en la defensa de la Catalunya Lliure, en la construcció de
l’Estat Català, ja hi participen gent d’Esquerra Republicana de
Catalunya, gent d’aquella associació que va edificar en Pere Esteve,
gent de Convergència Democràtica de Catalunya, gent d’Unió Democràtica
de Catalunya, gent de la Plataforma per la Llengua, gent dels Casals
Jaume I, gent de la Flama del Canigó, gent de la Franja, gent de la
Catalunya del Nord, gent de Reagrupament, gent de La Cal, gent d’Estat
Propi.Cat, gent de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, gent de l’Òmnium,
gent d’Estat Català, gent del PRC, gent d’Unitat.Org, gent de la Xarxa
de Teatre, gent de ses Illes, gent de Crevillent, gent d’arreu dels
Països Catalans, gent de Cercles Economistes i empresarials, i ja no
parlem dels simpatitzants que són incomptables …
… bé aquest company lluitador de veritat per la llengua que clama
esperançat en murs i balles publicitàries “Parlem en Català als
nouvinguts” … fa uns dies em va passar el llibre “El preu de ser
catalans” de la Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) i em va dir:
llegeix-lo que t’impactarà.
La Patrícia Gabancho, dona d’orígens forans però de contrastat
sentiment i voluntat de país català, que hom catalogaria de mirada
lúcida en tot el que es refereix a Catalunya, va escriure en l’esmentat
llibre, concretament en la darrera plana i crec que com a valoració i
resum final, les següents paraules: “Avui la política, sigui municipal,
sigui nacional, s’ha acollit a la veu baixa de la gestió. Un dirigent polític hauria de ser alguna cosa més que un gestor -hauria de ser el mag de la il·lusió col·lectiva, dels objectius comuns-, però passi, deixem-ho estar. Vol dir simplement que, en els afers culturals, en els afers nacionals de debò, hem de tornar a confiar en la societat civil: ells no ho faran per nosaltres. Que els polítics gestionin la sanitat, que els ciutadans enlairin la cultura, enlairin els valors civils del pacte de convivència. Del pacte de supervivència: del pacte de catalanitat.”
Patrícia Gabancho entén i així ho expressa dues idees fonamentals, la primera el que ha de ser i com ha de ser un polític vàlid per a un país ” diu, “el mag de la il·lusió col·lectiva”,
l’home capaç de desitjar i anhelar la llibertat nacional -de la pròpia
nació dels catalans- més que ningú! infinitament més que ningú! … el
pare de la pàtria lliure! el “Moisès dels catalans”! No només
desitjar-ho sinó naturalment executar-ho i comunicar-ho!
I la segona que hi ha “afers nacionals de debò”. Afers que necessiten homes i dones que els potenciïn de debò,
afers que tenen tots els Pobles i totes les nacions, molt especialment
en el nostre cas la llengua, els recursos i la llibertat i eficàcia de
decidir les pròpies coses, el propi bé comú sense supeditar-lo al bé
comú de ningú altre sota preteses i falses solidaritats uni
direccionals imposades per nacions alienes.
En la primera idea s’hi podrien enquadrar per exemple homes com en
Tena -que dóna la cara dia a dia-, homes com en Carretero que va dir
sense embuts qui era qui en Zapatero, qui era qui el cap de l’estat de
torn que ens subjuga, que va tornar a la seva feina amb dignitat, en
Carretero que va encapçalar una possibilitat de renovació i redreçament
dins d’Esquerra, en Carretero un polític que té persones que poden
continuar la seva feina pacient i laboriosa dins l’esquerra actual …;
podríem enquadrar-hi independentistes convençuts que dins de CiU es
troben les mans lligades per la cúpula d’un partit que juga per
equivocació la partida de l’estatutisme sense adonar-se que en
desafortunada expressió de la Patrícia Gabancho, és un joc d’un “pacte de supervivència”
com si un pacte de supervivència fos una cosa digna i amb possibilitats
de futur; no escolten les cúpules convergents i d’Unió els clams d’en
Tena que els avisa, ignoren, fatídicament per al nostre poble, l’efecte
Leire Pajín que comporta el fals, desequilibrat i manotejat pacte de
supervivència estatutària. Mica a mica aquest Estat i la seva gent
permanentment hostil amb tot el que és català va infiltrant Cavalls de
Troia com la Leire Pajin o en Montilla per desfer eficaçment la nostra
nació, per degradar-la, per desintegrar-la, per podrir-la amb pretesa
democràcia. La tasca, que es pretén eficaç, que ha encomanat
directament en Zapatero -el del talante, home español no ho oblidem- a
la seva protegida Leire Pajín és la d’intentar matar el nom de País
Valencià: la infiltra, li dona l’ordre, confia en la seva eficaç
capacitat genocida, de mica en mica, pas a pas, tot dins el mortal joc
autonomista. Montilla, de manera igual en l’efecte, fa la gara gara a
alguns catalans que hi cauen de quatre potes, i en els moments precisos
actua com a eficaç espanyol per naturalesa destructor de la nostra
identitat i de les nostres coses -Recordeu la carta a la Roja-. L’afer
TV3 al País Valencià ha sigut possible gràcies als bons serveis
espanyolíssims d’en Montilla. No ho vol veure això la cúpula
convergent!? … i, ho vol veure la cúpula d’Esquerra?
L’autora de l’esmentat llibre, Patrícia Gabancho, després
d’escriure tot un llibre, cau en un greu error, gravíssim error, diu “passi, deixem-ho estar” Mare de Déu Senyor !!! com pots dir això? “passi, deixem-ho estar” quan parles d’ “afers nacionals de debò”.
Fa uns tres anys, en Jordi Porta, President de l’Omnium, va fer una conferència al Ciemen i en aquesta conferència de les anomenades “Camins de Sobirania” va dir i fer un error molt semblant a l’ara esmentat de la Gabancho que també repetim molts, masses, catalans, en Jordi Porta disculpava els polítics catalans amb una penosa afirmació: “fan tot el que poden”. Pocs dies després, també al Ciemen en Sellarés repetia el mateix error.
Patrícia Gabancho constata i afirma contundent un fet que faria enrogir de vergonya a la Hillary i a l’Obama: “ells no ho faran per nosaltres” “i do!” per què coi els votem? per què coi els paguem? per què coi hi confiem?!
No podem esperar més! No podem ajornar més la necessària regeneració política del nostre Poble! això ens ho diu i ens ho repeteix dia a dia en Santigo Espot, un home que com els abans esmentats -Tena i Carretero amb nom propi i altres que ací no puc esmentar- tots ells catalanes i catalans que volen de veritat i ja! la nostra pàtria lliure d’aquest penós jou espanyol!
La Patrícia Gabancho en el seu llibre encerta unes sol·lucions per al reeiximent de la nostra estimada parla, però quins polítics es determinaran a aplicar aquestes receptes
si ella d’entrada ja els eximeix de la seva responsabilitat i ho
carrega a les espatlles de la societat civil catalanista. No! uns
polítics que de veritat estiguin disposats a aplicar les cures que la
llengua necessita -la llengua, una de les coses més importants de la
seva pàtria- no necesiten que ningú els digui fes o no fes, ho fan i
prou! però quins són aquests polítics? on són? quan s’uniran? quan
sortiran amb empenta inusitada?
Davant de les regnes del nostre país ens hi calen dones i homes
-partits polítics- que no tinguin les mans lligades per pactes d’honor
amb el Consejo de Castilla o amb Espanya, digueu-li com vulgueu,
catalans que no hagin pactat com en Pujol amb la Corona de la tercera
restauració Franco-Borbònica, amb el seu exèrcit o amb els polítics
d’aquella “Transición Franquista”, hi calen catalans amb les mans
lliures que no estiguin subjectes al pacte vergonyant que va portar a
en Carod en viatge sorpresa a Madrid un dia abans d’anunciar el Primer
Tripartit -el primer dels seus passos de les falses equidistàncies-.
Ciu i ERC, avui, estan tacades d’espanyolitat, les seves tàctiques
i estratègies pateixen d’aquest mal i això no ho pot arreglar ningú des
de dins. Les bases pensen i senten això i les cúpules pensen i actuen
allò, no hi ha regeneració possible. No hi ha reflexió, ni adequació als nous temps, i a un millor futur possibles!
Perquè darrera de tot hi ha una altra llarga processó hostil composta de
Leires Pajín, de Marlascas, de Montillas, de Zapateros i de Guerras
inacabable, una llarga processó que ve de la negra nit de la submissió
i de l’esclavatge a unes lleis de Nueva Planta tri-centenària i a una
manera de mal fer i a una manera de ser que ens són totalment alienes.
Cert, com diu la Patrícia Gabancho, la societat civil, inclosa
Catalunya Acció, hi té molt a dir i hi té molt a fer, però no es podrà
avançar cap a la plenitud sense uns polítics que coordinats des de dins
el Parlament juguin a favor del Poble Català i juguin fermament el joc
de la independència.
Ara és l’hora d’aquests polítics! Uns homes que entorn d’una idea
alliberadora i compartida esdevinguin, junts, un sol i nou Macià!
Decidiu-vos! Catalunya us necessita!
Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció, President del Bic, Membre de Som 10 Milions)
És clar que el País Valencià i el Principat de Catalunya formen part de l’Espanya Constitucional de ‘su imperativo legal’ i que almenys és acceptat tàcita com a colònies actuals espanyoles als dos territoris o quan no explicita per les actuals majories polítiques més significatives.
Però també sembla clar que al País Valencià n’hi ha una ideosincrasia majoritaria que no vòl rebre el tracte de tindre a més a més que soportar la consideració a la vegada de subcolònia catalana i el sub-refugi principal que sembla més clar per evitar-ho sembla ser en aquet cas el del Partido Popular i això al PSL ho saben i ho han promocionat per que així siga.
Per què el conflicte lingüistic en l’actualitat rau arran de que per a una majòria de valencians la llengua és el valencià al igual que per un català la llengua és el català. I tant munta i munta tant sense supremacies imposades que donen peu a ulteriors interpretacions subcolonials de caràcter retroactiu retrograd.