Els valencians on deixeu o empreu els diners?

Ahir es va fer l’assemblea ordinària de Caixa Popular. El president, Benet Delcan, feu els honors de la benvinguda i va passar la paraula al director general, Rosendo Ortí, que va explicar breument els resultats de l’any 2016. Abans, però, ja va dir que els 40 anys de Caixa Popular (40!) són la confirmació d’un somni que s’ha fet realitat. Els resultats són uns extraordinaris vuit milions d’euros nets. Extraordinaris? Vuit milions? Doncs, sí. Molt extraordinaris. Sobretot perquè CaixaPopular és una empresa autènticament valenciana, cooperativa (els treballadors en són socis propietaris, a més que són sòcies altres empreses cooperatives), compromesa amb la llengua dels valencians (gairebé tota l’assemblea es feu en valencià), a més de l’ajut a EscolaValenciana, a la Pilota, Caixa Popular col·labora en projectes solidaris, socials, i encara més: és una empresa honesta. En una hora i mitja va fer un recorregut per tota l’activitat econòmica i social, i com va dir el mateix Director, cada colp més els valencians ens veuen com la caixa de referència. L’objectiu a curt termini és convertir-se en la primera Caixa dels valencians, pels valors, per la proximitat, perquè es vol atendre les persones, no només els clients, per oferir una entitat financera que els valencians ens mereixem.

Els reptes fins al 2020 no són minsos, en resultats econòmics, en expansió (el banc d’espanya —poc amic dels valencians—, els impedeix d’obrir més de dos oficines l’any), en valors, en compromisos socials i de llengua… Per això cal que els valencians comencem a pensar en clau valenciana, també des de les empreses de finançament: ni cajaAlmeria, ni bankia, ni Sabadell, ni la Caixa, no representen els interessos dels valencians, de cap de les maneres. Si ningú ha de mirar pel camp valencià, l’empresa valenciana, la indústria, el petit comerç, és una caixa cooperativa capaç de pensar també en cadascú de nosaltres.

En l’últim tram de l’Assemblea, van passar un vídeo on els fundadors de CaixaPopular explicaven els inicis, els primers entrebancs, el viatge a Mondragon, la cooperativa d’habitatges d’Alaquàs…, un document exquisit amb les primeres falques d’espanya contra la idea d’una empresa cooperativa i de finançament, amb un valencià de l’horta de lo alto, un document que esperem la nova tv “à” siga capaç de passar en els millors moments, perquè és el model de com hauria de funcionar una empresa capaç i compromesa: vaig agafar la paraula per dir-ho: “si les caixes i els bancs que actuen i actuaven a València, ho haguessen fet amb aquesta honestedat i compromís, els valencians seríem ara un país de molts recursos, capdavanter a Europa”.

La cirereta de l’Assemblea, una representació dels quatre cors d’escolagavina, comarcal, masia i carolines, van cloure una nit esplèndida amb un toc pedagògic. Per molts anys!

Post: si ara no triguen gaire a obrir l’oficina de Bétera…

 

Periodista esportiu

“En aquest partit juguen mesclats espanols i catalans”, diu mon pare.

Ves que n’hi ha hagut periodistes esportius, no gaires, que diries: “fins i tot em podria fer un café”. Però una majoria han patit del mal de la diadés, que explicava ma mare. Ahir mateix, que vaig baixar a ca mon pare, no vaig evitar de veure el partit de frança contra espanya, durant una estona. En un moment del partit, substituïen un jugador francés molt jove, de divuit anys, que sembla que arribarà lluny si no l’espatllen, Kylian Mbappe-Lottin. El jugador fa la intenció de traure’s la samarreta per bescanviar-la amb un jugador català que juga encara en espanya, Gerard Piqué. Pels gestos, acorden de fer l’intercanvi als vestuaris. Però, què anaven dient els comentaristes espanols de Tele5…, si fa no fa, això: uii, no sabem per què aquest jove vol la samarreta de Piqué i no vol la de… (ací diuen un altre jugador que és espanol i juga al madrit). Als segons, un altre dels comentaristes afig: potser que aqueixa ja la té, d’una altra manera demanaria de primer aquesta.

Ves el nivell, i l’odi que transpua el comentari: voler de primer la samarreta d’un jugador català, encara que jugue amb samarreta espanola, sembla un deshonor. O possiblement pensen més coses que no diuen. Amb Piqué, els periodistes esportius d’espana tenen una agulla clavada a l’estómac. No hi poden, amb tant de desfici. Potser Piqué encara no sabia això, el comentari de l’intercanvi de samarretes, quan va enviar el missatge directe al món: al Bernabeu hi ha uns valors amb els quals no només no combrega ell, no hi combreguen la democràcia, el respecte, l’honradesa, ni la justícia. Per això passa què passa a espana: corrupció, màfia, gansterisme, no només entre empresaris, polítics i borbons, també entre jutges, fiscals, i una xarxa de de caps i cabets farcits de caspa, franquisme i rancúnia. Sense comptar el lladrocini continu de tot tipus, l’econòmic i l’esportiu.

Així que en assabentar-me de les paraules del defensa català m’he llançat: sobretot perquè n’hi ha pocs jugadors tan valents a dir que ha dit. I periodistes esportius a espana, cap ni un.

Ací ho diu Piqué, directament a la nafra

 

 

Un menistre es burla dels valencians però no el quitranen

Els dalton, que eixien en una sèria de còmics i de dibuixos, eren bandolers, uns lladregots de gallines, malfactors, malcarats però, sobretot, divertits. Entre els quatre germans, n’hi havia un que era tòtil, no tocava del tot, i encara feia més gràcia. Si fa no fa com el menistre que han enviat a Castelló a explicar als valencians —a espanya han de pensar que tots els valencians som faves rematats—, que Madrid és el corredor mediterrani, gairebé el rovell de l’ou, per això les barques passaran per l’M30 i les lligaran a tocar del Bernabeu per a què els malparits no es banyen els peus i puguen pujar a peu pla des de l’ascensor de la llotja directament. El menistre, un dels dalton que forma el govern d’espanya, ho ha dit amb totes les paraules que, si Castelló vol, els vaixells passaran directament del Grao a la castellana, que és com l’avinguda del Port de València; de fet ja pensen a canviar-li el nom: hi posaran Avinguda del port franquista-corredor mediterrani, milla nàutica zero.

El cap del menistre, que no arriba a germà dalton de primera, ha passat per Barcelona a escampar la dacsa de les gallines, de pas volia deixar testimoni dels milions que rebrà Catalunya si es deixen de mamonaes independentistes i llepen la mà de qui paga mana: un altre corredor mediterrani que passarà per l’adreçador madrileny. Si molt els apuren, fins i tot Toledo tindrà far i barca salvavides per a casos de necessitat, com ara campionats de natació en alta mar virtual, o olimpíada sincronitzada amb el lladrocini perpetu que representa la intel·ligència governamental del pp, en aquell rodal de farsants ensinistradors: el messies rajoy diu que tenim les millors infrastructures d’Europa, que tenim el creixement d’ocupació més alt d’Europa, que tenim no sé quantes coses millors que ningú al món, i no sap de quina cosa ens queixem, els valencians i els catalans, si estem regalats des que venim al món.

—Què, moniatos, encara no us heu passat a la independència? O us espereu a veure la boia a estribord de Requena?

Quan els Dalton es passaven de rosca els despullaven, els posaven dins un tonell de quitrà i els emplomaven de gallina o d’oca, d’allò que tingueren a mà. Ves que els valencians tenim colombaires i tiradors de tord… No haver-ho aprofitat, xa!

Fer sang de l’escola i de les llengües

A pocs dies de l’anunci que una majoria d’escoles valencianes han triat el programa Avançat per ensenyar llengües, que vol dir aquell que afavoreix amb major determinació i seguretat, segons que diuen els experts, l’assoliment de les llengües que es treballen a l’escola, la dreta dispara amb bala, amb l’objectiu de fer sang.

No esperàvem una altra cosa, de l’extrema dreta valenciana: ací afegiu partits del pp en avall, ciutadans i encara més rèmores. Afegiu també l’església, els mitjans, i unes quantes associacions bel·ligerants. Afegiu la tropa casposa, que viuen d’aquella herència franquista de la desinformació, el titular fàcil i mentiu a manta per fer creure a la gent allò que no és, però que nosaltres volem que siga.

En el blanc dels atacs, naturalment, hi ha el conseller Vicent Marzà, però també tot allò que puga semblar massa democràtic o en favor d’una llibertat per poc entrenada desconeguda, en aquest país ranci, que ve de tan avall i molt avall.

Si no volen aprendre, no sé si ningú els podrà obligar. Si un no vol deixar de fumar, o de beure, difícilment es podrà aconseguir. Si un no vol curar-se, ni lligant-lo a la cadira el faràs canviar. En el cas de l’escola que és allò que ens ocupa, l’agreujant és que la decisió política dels pares afecta els fills. I de retop a la mateixa societat, que voldrien que continués analbafeta. I ací potser perden el dret i la raó. malgrat que ens amenacen de portar-ho tot als tribunals (de quina cosa ens sona la cançó?). No són els fills, no pense que siguen els fills, que diguen: no volem aprendre. No volem saber més llengües. És una qüestió cultural dels pares, o millor, una qüestió incultural dels pares. A determinats pares de Villena, o Requena, o Cofrents, els la bufa si els fills seran més o menys competents en llengües: ells ja han decidit pels fills. Que els fills poden acabar sabent tres o quatre llengües, pel cap baix?, ells preferirien que en saberen menys. No poden, no poden resoldre allò que els remou el fetge i la fel. No poden de cap manera, acceptar el coneixement. Encara que ho diga la Universitat, o encara que ho diguen les millors universitats del món, quina és la millor manera d’aprendre llengües. Ells, els pares, ja han decidit que no els farà canviar res, ni el coneixement, ni tants segles de filosofia. Per ells, continuar fumant, o bevent, o no curant-se és una decisió que creuen els pertany, i qui és el govern valencià per dir el contrari, ni que siga democràticament?

Tota la resta, els arguments de la desigualtat de tracte, que si la manca d’oportunitats o de drets de les zones castellanes, que si la imposició i tota la parafernàlia del bombardeig mediàtic, no són sinó fums per amagar la por a l’excés de democràcia. A la democràcia d’aprendre tots com més llengües millor. O més matemàtica, música o arquitectura… Ves on els fa mal, realment.

El dia mundial de la poesia

Potser que només siga voluntat o deure, però tant de bo en llegirem més, de poesia. A espana ens entendrien més, i no ens tractarien malament o tan malament. Fins i tot, podrien arribar a no tractar-nos de cap manera. A veure si comencen a llegir, avui mateix.

 

La poesia

plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.

Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca)

Les falles?, indirectament i avant

És impossible de no viure les falles, si ets a València. Fins i tot sense voler, t’hi fiques. Enguany les he viscudes des del camp, perquè he aprofitat els quatre dies per enllestir i preparar la primavera. Escampat pel terme, no podies evitar els trons, la música, l’ambient en eixir i entrar al poble. Sense voler que ho vius, realment o virtual, a twitter o als carrers del poble. Passen les falleres, les comissions senceres, passen davant de casa, les xirangues (hi tenim el fill), ous les traques, els castells, les mascletaes, una darrere l’altra, fins a cinc avui, jorn de Sant Josep. La penúltima ha sigut espectacular, mentre faig la paella a cal pare, la primera paella amb noranta-cinc anys; una vesprada, Empar i Sari fan bunyols a casa, amb la meua sogra, i ens els mengen a l’Ateneu; una nit, mentre passagem el gos, passem a veure una falla, fins i tot una, sense voler mirar… Ara mateix van disparant els castells, peguen foc a la segona, a la tercera, perquè a Bétera van seguides, fins a gairebé les dues de la nit. No fem cendra de la festa, malgrat que anit comentàvem que aquests de Compromís potser n’han fet un gra massa, com si s’acabés el món o no n’hi hagués més festa al país. Ara, res a vore amb un cronista d’espanya (com que no tenim mitjans propis i no propis que siguen en llengua pròpia, cap ni un), les retransmissions són a càrrec d’espanya…, podem anomenar-les transmissions internacionals, va. Doncs el cronista escolta la mascletà de la plaça de l’Ajuntament de València i s’exclama: Visca València, i de pas, visca Espanya! Ho diu amb tot el sentit i la mala llet de creure’ns vassalls, encara, que si fa no fa, per com canten cada nit l’himne que ofrena València de genolls, és com voldrien tenir-nos sempre, els malparits, lladres i corruptes, els mitjans, els cronistes, que ens voldrien sempre de genolls davant espana, per sempre.

Però sembla que això s’acabarà, com tot s’acabarà, i un dia veurem que el clam de la independència es farà més fort, més sòlid, més necessari. Potser aleshores viuré amb més intensitat les falles. Perquè serem independents i les viurem com voldrem, uns falles sense impostors, ni ofrenes, ni aqueix cultiu franquista d’anar a plorar-li al bisbe feixista la devoció, una devoció que caldria per la llibertrat, per la democràcia, per atendre els refugiats, per exemple, i evitar-nos la vergonya d’idolatrar imatges i sectes que representen contravalors d’una societat més il·lustrada, o culta, o lliure.

Perquè tot passa, fins i tot les falles. Un any més.

En voler ser rucs, no ho podem consentir

La imatge d’unes xiquetes amb un cartell “Som valencianes, parlem castellà”, fóra aquell símil de demanar que, en democràcia, qualsevol pot exigir de ser ximple. Però sort de l’escola, perquè és justament l’escola que no pot consentir la torpesa, ni la voluntat de fer conscientment el ximple. Naturalment, les xiquetes no tenen tota la culpa; al darrere hi havia les mares, i pitjor encara, darrere d’aquestes mares hi havia la consciència de la mala jeia, que és la voluntat política de l’analfabetisme. Exigir en una manifestació voler ser analfabet fóra desficaci en una societat normal, avançada o culta. Però la valenciana, i l’espanola de retop que la té fermada dels ous, ve de molt fondo: d’un pou cec sense límit. No debades, el franquisme va afusellar mestres, s’hi va acarnissar contra l’escola i contra el coneixement. A Alacant encara un alcalde exigeix de posar els rètols de noms franquistes, perquè un jutge ho ha dit, que cal tornar al franquisme. I l’alcalde content diu que si ho ha dit el jutge, caldrà tornar-hi. És allà on unes mares no tenen vergonya de portar les filles a reclamar analfabetisme en la llengua pròpia del país on viuen (ho diu l’estatut valencià), i només ací al sud d’Europa, un moviment social pot anar a cara descoberta contra el coneixement. Encara hi ha molts valencians així, ves si tenim feina a desllorigar, mares, mestres i xiquets… Un dels lemes més tòxics del franquisme demanava la mort del pensament, de la cultura, de la formació. I encara peguen en aquest sentit, polítics, jutges, famílies senceres, hereves d’una dictadura que governa, disfressada. La involució de l’estat ja ho permet, tot plegat, fins i tot riure la gràcia, augmentar-la, elevar la mediocritat a la categoria de cosa natural i exemplar. Ara les mares peperes deuen descansar l’esforç esmerçat. Satisfetes de portar les filles endavant d’un clam tan respectuós, en favor de la ignorància, convençudes de la causa principal que defensen. No els caldrà ni combregar diumenge, perquè el bisbe els haurà passat el ranxo crestià. Ves el sud valencià si encara conserva hostilitat i rancor. Si saberen que són fills de pirates, ells que es pensen tan elevats.

Veus que diu el diari, xa!

Enguany la campanya de la mandarina ha sigut un complet desastre. Centenars de llauradors han perdut l’any, se’ls ha quedat la collita a l’arbre i han hagut de pagar doblement la dissort, perquè els arbres se’n ressentiran i l’any que ve la collita no serà gaire bona. En conjunt, les pèrdues són milionàries. Però individualment n’hi ha cases de llauradors que plegaran. Qui en traurà benefici de tot plegat? Els espavilats. En situació de crisi sempre n’hi ha, d’espavilats que la saben llarga i se n’aprofiten. Les normatives europees, les ajudes, mai no arriben al llaurador petit, i un any d’escàndol encara enriqueix més els aprofitats. Ahir mateix m’ho explicava Voro el Robero: si em compres metalaxil en gran quantitat et faré un preu més convenient, perquè el món és fet per als grans. Els petits paguen sempre.

Els tarongers ja han mogut. Ja tenen molta flor, encara que no és oberta completament. Així que els llauradors ja es preparen per adobar el camp, preparar-lo per a la nova collita. Hauran de tornar a passar pels magatzems a comprar. Nova inversió, més despesa, encara sense saber si una altra vegada els arribarà el desastre. Després d’un any d’esforç, les clemenules pengen dels arbres, mig podrides. A Bétera, per exemple, n’hi ha llauradors que ja han tallat els clementins. N’han tallat a centenars, llenya al foc. Són joves i es veuen en força per canviar la collita del camp. S’ha acabat de patir amb les clemenules, que demanen molt de tractament i una cura espcial. Massa despesa, si després no et compren la producció. Si són vells, o grans, els homes deixaren perdre el camp que han cuidat tants anys. No poden perdre’n més; una altra vegada, no. I anar fent…

La notícia de l’ARA.cat era curiosa. M’ha espantat que justament la clementina de la fotografia també tingués la culpa dels pesticides. És veritat que hi ha productes que deixen rastre, per això estem obligats a usar-ne uns i no uns altres. I n’hi ha moments, quan la fruita és avançada, que ni un ni mig ni cap. Cap producte, perquè la legislació europea és severa. En canvi, a Europa, els parlamentaris del pp i del psoe van aprovar d’exportar mandarina africana i americana, d’allà on els controls no són tan estrictes. I els pobres llauradors de Bétera es miraven la seua fruita penjada a l’arbre, morta de riure. Mentre els espavilats tornaven a veure negoci, compraven mandarina barata a l’Àfrica i l’entraven a València, segons que denunciava la Unió.

Però el diari ARA encara carrega més la tinta contra la mandarina —només els faltava dir que la foto era de fruita del Camp de Túria, de Bétera exactament— per il·lustrar què passa amb els pesticides. El diari no ha il·lustrat l’article amb les pomes o el raïm, o les maduixes, que sí que tenen major quantitat de rastre de pesticides. Cinc o sis vegades més que no les mandarines, i encara no diuen que, en tot cas, per menjar-te-la, la mandarina l’has de pelar i a fer la mà el rastre i la corfa. Però sembla que el periodista havia de pegar contra els llauradors valencians, i els llauradors d’Alcanar, les Cases o Vinaròs, allà on es fan la majoria de plantons de mandarines. Sí, havia de castigar-mos l’os, pegar-mos en la ferida, enguany que de mitjana, cada llaurador del meu poble haurà perdut entre sis, set o deu mil euros, si és que són dels que continuen procurant la terra que van heretar dels seus.

Comença a ploure a Bétera. Un regó que ens estalviarem, doncs. O dos. A veure si podem estalviar-nos també els espavilats i els periodistes de pega.

9 de març, tercer capítol

La Unió de Cooperatives d’Ensenyament va fer un comunicat per al nou de març que venia a explicar que compartia les reivindicacions de la Plataforma valenciana per l’escola pública, però que no s’afegia a la vaga, sinó a la manifestació de la vesprada. I al debat a les escoles. La raó que explicaven per aquella decisió és la valoració positiva de l’esforç que fa el Govern valencià per l’educació, amb un nou discurs pel que fa a polítiques i intencions. A més del convenciment de la necessitat de buscar noves formes de protesta i reivindicació. Lògicament, la nostra postura institucional respecta, com no podria ser d’altra manera, la llibertat individual de centres i persones per prendre les pròpies decisions.
A la nostra escola, va fer vaga el 44% dels mestres i les famílies no ens van enviar el 66% dels alumnes. Eren uns números que feien forat malgrat que l’escola argumentava els dos posicionaments divergents pel que fa a l’acció però no pel que feia al contingut.
Per acabar d’adobar una setmana tan reivindicativa, avui hem acomiadat el nostre cuiner amb un regal sorpresa: tota l’escola ens hem aplegat al menjador per cantar. Emotiu, senzill i festiu de ca l’ample. Una setmana esgotadora, que gairebé que ha acabat amb el debat sobre el projecte de llengües dinàmic (quina serà la proposta per al curs 17/18?). Encara no sé si podem tancar completament, perquè tenim l’experiència EACN2017 en directe a Xelva. Fins diumenge que no podrem cloure la setmana. I dilluns Sant tornem-hi, mestres. Una altra setmana de traca. A mos veure.

9 de març, 2n capítol

A falta d’una llei valenciana d’educació, la mobilització del 9 de març és en clau espanola, per molt lloable que és manifestar-nos contra una llei franquista, ordida per aquella filosofia que organitza l’escola contra el pensament. És el que he provat d’explicar en la segona reunió dels mestres abans de decidir-nos què faríem. Abans de la lomqe, i després també, l’itinerari d’ensenyament en valencià permet que la universitat pública elimine les línies o l’ensenyament superior en la llengua dels valencians. Però potser això no és culpa dels pares que confien en la nostra escola, justament. Amb tot, entre aquest meu cas particular de pensar alternatives a la vaga que posen contra les cordes les lleis que no ajuden l’escola dels valencians (ni l’escola, ni la sanitat, ni el camp, ni l’ocupació, ni les infrastructures), i allò que proposaven uns altres mestres (qualsevol situació de lluita contra la barbàrie de l’extrema dreta cal aprofitar-la), hem destriat individualment que farà cadascú: almenys quinze mestres faran vaga dijous, i la resta organitzarem l’escola a partir dels recursos amb els que comptarem.

Hem acordat un comunicat a les famílies, malgrat que la proposta de mobilització és de la Plataforma per l’escola pública, i a l’escola cooperativa no ens han convidat sinó d’esquitllentes. Un mestre diu, xa, però “Escola Valenciana” ha tret un manifest que convida a manifestar-se tothom, ara no els fareu cas?, quan voleu si que argumenteu que esteu amb ells!

És veritat, particularment no els faré cas, perquè trobe que s’equivoquen en mobilitzar-se quan ho diu la Plataforma estatal, que mai no es mobilitza per nosaltres i ves si tenim greuges i raons per fer-ho.