El dia mundial de la poesia

Potser que només siga voluntat o deure, però tant de bo en llegirem més, de poesia. A espana ens entendrien més, i no ens tractarien malament o tan malament. Fins i tot, podrien arribar a no tractar-nos de cap manera. A veure si comencen a llegir, avui mateix.

 

La poesia

plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.

Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca)

Les falles?, indirectament i avant

És impossible de no viure les falles, si ets a València. Fins i tot sense voler, t’hi fiques. Enguany les he viscudes des del camp, perquè he aprofitat els quatre dies per enllestir i preparar la primavera. Escampat pel terme, no podies evitar els trons, la música, l’ambient en eixir i entrar al poble. Sense voler que ho vius, realment o virtual, a twitter o als carrers del poble. Passen les falleres, les comissions senceres, passen davant de casa, les xirangues (hi tenim el fill), ous les traques, els castells, les mascletaes, una darrere l’altra, fins a cinc avui, jorn de Sant Josep. La penúltima ha sigut espectacular, mentre faig la paella a cal pare, la primera paella amb noranta-cinc anys; una vesprada, Empar i Sari fan bunyols a casa, amb la meua sogra, i ens els mengen a l’Ateneu; una nit, mentre passagem el gos, passem a veure una falla, fins i tot una, sense voler mirar… Ara mateix van disparant els castells, peguen foc a la segona, a la tercera, perquè a Bétera van seguides, fins a gairebé les dues de la nit. No fem cendra de la festa, malgrat que anit comentàvem que aquests de Compromís potser n’han fet un gra massa, com si s’acabés el món o no n’hi hagués més festa al país. Ara, res a vore amb un cronista d’espanya (com que no tenim mitjans propis i no propis que siguen en llengua pròpia, cap ni un), les retransmissions són a càrrec d’espanya…, podem anomenar-les transmissions internacionals, va. Doncs el cronista escolta la mascletà de la plaça de l’Ajuntament de València i s’exclama: Visca València, i de pas, visca Espanya! Ho diu amb tot el sentit i la mala llet de creure’ns vassalls, encara, que si fa no fa, per com canten cada nit l’himne que ofrena València de genolls, és com voldrien tenir-nos sempre, els malparits, lladres i corruptes, els mitjans, els cronistes, que ens voldrien sempre de genolls davant espana, per sempre.

Però sembla que això s’acabarà, com tot s’acabarà, i un dia veurem que el clam de la independència es farà més fort, més sòlid, més necessari. Potser aleshores viuré amb més intensitat les falles. Perquè serem independents i les viurem com voldrem, uns falles sense impostors, ni ofrenes, ni aqueix cultiu franquista d’anar a plorar-li al bisbe feixista la devoció, una devoció que caldria per la llibertrat, per la democràcia, per atendre els refugiats, per exemple, i evitar-nos la vergonya d’idolatrar imatges i sectes que representen contravalors d’una societat més il·lustrada, o culta, o lliure.

Perquè tot passa, fins i tot les falles. Un any més.

En voler ser rucs, no ho podem consentir

La imatge d’unes xiquetes amb un cartell “Som valencianes, parlem castellà”, fóra aquell símil de demanar que, en democràcia, qualsevol pot exigir de ser ximple. Però sort de l’escola, perquè és justament l’escola que no pot consentir la torpesa, ni la voluntat de fer conscientment el ximple. Naturalment, les xiquetes no tenen tota la culpa; al darrere hi havia les mares, i pitjor encara, darrere d’aquestes mares hi havia la consciència de la mala jeia, que és la voluntat política de l’analfabetisme. Exigir en una manifestació voler ser analfabet fóra desficaci en una societat normal, avançada o culta. Però la valenciana, i l’espanola de retop que la té fermada dels ous, ve de molt fondo: d’un pou cec sense límit. No debades, el franquisme va afusellar mestres, s’hi va acarnissar contra l’escola i contra el coneixement. A Alacant encara un alcalde exigeix de posar els rètols de noms franquistes, perquè un jutge ho ha dit, que cal tornar al franquisme. I l’alcalde content diu que si ho ha dit el jutge, caldrà tornar-hi. És allà on unes mares no tenen vergonya de portar les filles a reclamar analfabetisme en la llengua pròpia del país on viuen (ho diu l’estatut valencià), i només ací al sud d’Europa, un moviment social pot anar a cara descoberta contra el coneixement. Encara hi ha molts valencians així, ves si tenim feina a desllorigar, mares, mestres i xiquets… Un dels lemes més tòxics del franquisme demanava la mort del pensament, de la cultura, de la formació. I encara peguen en aquest sentit, polítics, jutges, famílies senceres, hereves d’una dictadura que governa, disfressada. La involució de l’estat ja ho permet, tot plegat, fins i tot riure la gràcia, augmentar-la, elevar la mediocritat a la categoria de cosa natural i exemplar. Ara les mares peperes deuen descansar l’esforç esmerçat. Satisfetes de portar les filles endavant d’un clam tan respectuós, en favor de la ignorància, convençudes de la causa principal que defensen. No els caldrà ni combregar diumenge, perquè el bisbe els haurà passat el ranxo crestià. Ves el sud valencià si encara conserva hostilitat i rancor. Si saberen que són fills de pirates, ells que es pensen tan elevats.

Veus que diu el diari, xa!

Enguany la campanya de la mandarina ha sigut un complet desastre. Centenars de llauradors han perdut l’any, se’ls ha quedat la collita a l’arbre i han hagut de pagar doblement la dissort, perquè els arbres se’n ressentiran i l’any que ve la collita no serà gaire bona. En conjunt, les pèrdues són milionàries. Però individualment n’hi ha cases de llauradors que plegaran. Qui en traurà benefici de tot plegat? Els espavilats. En situació de crisi sempre n’hi ha, d’espavilats que la saben llarga i se n’aprofiten. Les normatives europees, les ajudes, mai no arriben al llaurador petit, i un any d’escàndol encara enriqueix més els aprofitats. Ahir mateix m’ho explicava Voro el Robero: si em compres metalaxil en gran quantitat et faré un preu més convenient, perquè el món és fet per als grans. Els petits paguen sempre.

Els tarongers ja han mogut. Ja tenen molta flor, encara que no és oberta completament. Així que els llauradors ja es preparen per adobar el camp, preparar-lo per a la nova collita. Hauran de tornar a passar pels magatzems a comprar. Nova inversió, més despesa, encara sense saber si una altra vegada els arribarà el desastre. Després d’un any d’esforç, les clemenules pengen dels arbres, mig podrides. A Bétera, per exemple, n’hi ha llauradors que ja han tallat els clementins. N’han tallat a centenars, llenya al foc. Són joves i es veuen en força per canviar la collita del camp. S’ha acabat de patir amb les clemenules, que demanen molt de tractament i una cura espcial. Massa despesa, si després no et compren la producció. Si són vells, o grans, els homes deixaren perdre el camp que han cuidat tants anys. No poden perdre’n més; una altra vegada, no. I anar fent…

La notícia de l’ARA.cat era curiosa. M’ha espantat que justament la clementina de la fotografia també tingués la culpa dels pesticides. És veritat que hi ha productes que deixen rastre, per això estem obligats a usar-ne uns i no uns altres. I n’hi ha moments, quan la fruita és avançada, que ni un ni mig ni cap. Cap producte, perquè la legislació europea és severa. En canvi, a Europa, els parlamentaris del pp i del psoe van aprovar d’exportar mandarina africana i americana, d’allà on els controls no són tan estrictes. I els pobres llauradors de Bétera es miraven la seua fruita penjada a l’arbre, morta de riure. Mentre els espavilats tornaven a veure negoci, compraven mandarina barata a l’Àfrica i l’entraven a València, segons que denunciava la Unió.

Però el diari ARA encara carrega més la tinta contra la mandarina —només els faltava dir que la foto era de fruita del Camp de Túria, de Bétera exactament— per il·lustrar què passa amb els pesticides. El diari no ha il·lustrat l’article amb les pomes o el raïm, o les maduixes, que sí que tenen major quantitat de rastre de pesticides. Cinc o sis vegades més que no les mandarines, i encara no diuen que, en tot cas, per menjar-te-la, la mandarina l’has de pelar i a fer la mà el rastre i la corfa. Però sembla que el periodista havia de pegar contra els llauradors valencians, i els llauradors d’Alcanar, les Cases o Vinaròs, allà on es fan la majoria de plantons de mandarines. Sí, havia de castigar-mos l’os, pegar-mos en la ferida, enguany que de mitjana, cada llaurador del meu poble haurà perdut entre sis, set o deu mil euros, si és que són dels que continuen procurant la terra que van heretar dels seus.

Comença a ploure a Bétera. Un regó que ens estalviarem, doncs. O dos. A veure si podem estalviar-nos també els espavilats i els periodistes de pega.

9 de març, tercer capítol

La Unió de Cooperatives d’Ensenyament va fer un comunicat per al nou de març que venia a explicar que compartia les reivindicacions de la Plataforma valenciana per l’escola pública, però que no s’afegia a la vaga, sinó a la manifestació de la vesprada. I al debat a les escoles. La raó que explicaven per aquella decisió és la valoració positiva de l’esforç que fa el Govern valencià per l’educació, amb un nou discurs pel que fa a polítiques i intencions. A més del convenciment de la necessitat de buscar noves formes de protesta i reivindicació. Lògicament, la nostra postura institucional respecta, com no podria ser d’altra manera, la llibertat individual de centres i persones per prendre les pròpies decisions.
A la nostra escola, va fer vaga el 44% dels mestres i les famílies no ens van enviar el 66% dels alumnes. Eren uns números que feien forat malgrat que l’escola argumentava els dos posicionaments divergents pel que fa a l’acció però no pel que feia al contingut.
Per acabar d’adobar una setmana tan reivindicativa, avui hem acomiadat el nostre cuiner amb un regal sorpresa: tota l’escola ens hem aplegat al menjador per cantar. Emotiu, senzill i festiu de ca l’ample. Una setmana esgotadora, que gairebé que ha acabat amb el debat sobre el projecte de llengües dinàmic (quina serà la proposta per al curs 17/18?). Encara no sé si podem tancar completament, perquè tenim l’experiència EACN2017 en directe a Xelva. Fins diumenge que no podrem cloure la setmana. I dilluns Sant tornem-hi, mestres. Una altra setmana de traca. A mos veure.

9 de març, 2n capítol

A falta d’una llei valenciana d’educació, la mobilització del 9 de març és en clau espanola, per molt lloable que és manifestar-nos contra una llei franquista, ordida per aquella filosofia que organitza l’escola contra el pensament. És el que he provat d’explicar en la segona reunió dels mestres abans de decidir-nos què faríem. Abans de la lomqe, i després també, l’itinerari d’ensenyament en valencià permet que la universitat pública elimine les línies o l’ensenyament superior en la llengua dels valencians. Però potser això no és culpa dels pares que confien en la nostra escola, justament. Amb tot, entre aquest meu cas particular de pensar alternatives a la vaga que posen contra les cordes les lleis que no ajuden l’escola dels valencians (ni l’escola, ni la sanitat, ni el camp, ni l’ocupació, ni les infrastructures), i allò que proposaven uns altres mestres (qualsevol situació de lluita contra la barbàrie de l’extrema dreta cal aprofitar-la), hem destriat individualment que farà cadascú: almenys quinze mestres faran vaga dijous, i la resta organitzarem l’escola a partir dels recursos amb els que comptarem.

Hem acordat un comunicat a les famílies, malgrat que la proposta de mobilització és de la Plataforma per l’escola pública, i a l’escola cooperativa no ens han convidat sinó d’esquitllentes. Un mestre diu, xa, però “Escola Valenciana” ha tret un manifest que convida a manifestar-se tothom, ara no els fareu cas?, quan voleu si que argumenteu que esteu amb ells!

És veritat, particularment no els faré cas, perquè trobe que s’equivoquen en mobilitzar-se quan ho diu la Plataforma estatal, que mai no es mobilitza per nosaltres i ves si tenim greuges i raons per fer-ho.

 

L’escola es plantarà el 8 de març

Ens plantarem contra la violència, plantarem cara al masclisme, llegirem el manifest adaptat de Picanya, ens manifestarem i explicarem què cal fer des de l’escola contra la violència a l’escola…

Manifest del “DIA INTERNACIONAL DE LES DONES” que es llegirà a la plaça de l’Ajuntament de PICANYA, en commemoració del 8 de març de 2017

 

El 8 de març és el Dia internacional de la dona treballadora, recordem aquell dia de 1908 en què, més de 100 dones treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York, moriren cremades per alçar la veu davant les discriminacions que patien.

Cada 8 de març celebrem que les dones tenim veu pròpia, tenim la força, la intel·ligència i la capacitat de promoure un món millor, més just, més pròxim a la igualtat, des de la diversitat de sexe, raça o condició social aportem riquesa immaterial al planeta.

Hui, 8 de març de 2017, denunciem la discriminació laboral, la injustícia salarial, la desigualtat en les responsabilitats domèstiques que patim les dones.

Hui, lamentem el brutal drama que viuen tantes dones, per culpa de la violència masclista. Dones apallissades o assassinades per homes que han estimat.

Menyspreades, de vegades amb subtilesa, amb la traïció d’homes covards, aparentment normals, que han fet víctimes les dones.

La violència masclista és molt present. De vegades fem el sord, callem o no ho volem saber. Davant la violència és necessari el gest i les accions. La valentia i el compromís que diga prou.

Necessitem totes les complicitats. I necessitem l’escola. Perquè l’escola no ha de consentir la violència ni la passivitat davant d’ella. L’escola ha de ser capaç d’ensenyar a conviure sense violència.

El 2017 ha començat malament. La quantitat de dones assassinades ha crescut.

Hui, 8 de març de 2017, hi ha homes i dones aplegades a moltes places i escoles del món, a Picanya, a València, a Nova York, a Berlín, a Palma, a Hengelo… Diem prou al calvari de la violència masclista. Hui diem prou a la passivitat i a la indiferència. A totes les dones que no hi són, volem dedicar uns minuts de silenci.

(minuts de silenci – ÀUDIO. “cant dels ocells”)

El 8 de març és un símbol, però cada dia cal denunciar la violència física, econòmica, verbal o moral contra les dones: per això exigim als governs que prenguen mesures reals per a què l’actual situació canvie.

Hui, 8 de març, les dones ens plantem. Necessitem que el món es plante. Ens plantem per denunciar, ens plantem contra la violència, ens plantem per reclamar els nostres drets, per compartir la dedicació invisible a tenir cura dels altres.

Les dones del món fem un crit que diu: que es plante el món si ens maten. Que es plante el món perquè no funcionarà sense nosaltres. Que es plante també l’escola contra la violència.

9 de març, 1r capítol

La plataforma “estatal” per l’escola pública convoca vaga a l’escola i l’escola dels valencians els ha fet suport. Així que l’erm d’espana s’arronsa, ens pega de cara i ens farà sotsobrar. Almenys durant unes hores. Quan diem que tots aquests de València els fan costat, diem qui són:

La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, formada per les organitzacions, FAPA-València, STEPV, FE CCOO PV, FeSP UGT PV, Escola Valenciana, CAVECOVA, CGT, FAAVEM, FEPV, BEA, Campus Jove, Sindicat d’Estudiants, FEU, FdE, Acontracorrent, Associació de Directors de Primària, Associació de Directors de Secundària, Moviments de Renovació Pedagògica, ADIDE, FAPA-Enric Valor, FAPA-Penyagolosa i Valencia Laica, convoca vaga educativa i manifestació en les tres capitals valencianes, Castelló, València i Alacant el pròxim 9 de març contra les retallades, les revàlides i la LOMQE.

Així que en acabar l’escola, berenem i, abans de passar a les reunions de dilluns, obrim debat informal sobre què faran els mestres i l’escolagavina dijous 9 de març. Entre dues posicions enfrontades, una en clau de dir: contra la lomqe qualsevol lluita és vàlida (filosofia lícita i lloable). Una altra que avisa que això és una lluita en clau espanola, i que aquella plataforma que ens convoca (en realitat només convoca l’escola pública i no l’escola cooperativa) mai ho fa quan ens afecta més directament: per exemple quan se’ns ataca la llengua, o quan se’ns prohibeixen els mitjans públics en valencià, quan se’ns envia menys finançament per a l’educació que a d’altres zones d’aquell estat (ho saben, en la plataforma que fa anys que els valencians tenim prohibides la televisions i ràdios en la llengua dels valencians? Ho saben, quants anys fa que passa?, i el cinema?, i els videojocs?, ho saben, aquells de la plataforma estatal que s’han carregat tot el sistema financer valencià i som els únics a qui ens passa la desfeta?, què diuen, a la plataforma, quan jutges, policia, o altres poders se’ns burlen perquè parlem en valencià, fins i tot que ens poden amenaçar sense que passe res…)

Hem acabat el primer capítol sense conclusió en el debat. Així que ens hem emplaçat al segon capítol, demà abans de dinar. Veuràs que una pedra llançada a la meseta pegarà ací a l’Horta Sud i encara algú prendrà mal. Un mal d’unes hores, xa, entre mirades i pudors de goma i llapis. I divendres faves tendres, amb o sense vaga, però de segur que sense mitjans propis, cap ni un i pilotà encalà. Falta o bona, cavallers!

[continuarà]

Diari d’escola (1)

1 de març de 2017

Un jorn a l’escola amb deu hores de treball: exagerats, els mestres som molt exagerats. Entre al despatx, descarregue la maleta de viatge (cada dia la faig servir per viatjar de casa a l’escola), trec l’ordinador portàtil i el Quadern gris de Josep Pla. Puge a la classe i comencem. Els dic que avui escriurem, que començarem a fer el diari sobre la família. Fa uns dies que els vaig encomanar de cercar informació sobre la família, l’origen dels pares, dels iaios, un dels oncles, per exemple…

Projecte a la pissarra el bloc “elquaderngris.cat” i comencem la lectura del dia 9 de març de 1918. Els demane que es fixen en el text, perquè hauran d’escriure el seu propi diari a partir d’aquest model, de vegades copiant l’estructura de la frase del mateix Pla —He nascut a… València, a Paiporta, a…— i resseguint l’estructura dels paràgrafs i els continguts, si bé adaptan-los-hi a la realitat de cadascú, naturalment. Per començar a escriure el diari, els demane que facen una entrada explicant perquè faran aquest treball, com va fer Pla:

«Sembla que és obligat, en aquesta classe de papers, de fer-los precedir d’unes notes biogràfiques. A mi, personalment, m’entreté moltíssim llegir memòries, reminiscències, records, per més humils i vulgars que siguin…» J. Pla

Vosaltres podeu escriure-hi, per exemple: “El mestre ens demana que escrivim sobre el nostre origen, la nostra biografia, però que ho fem a partir d’un model notable…  El quadren gris de Josep Pla.

El primer paràgraf d’aquesta entrada del dia 9 de març de 1918 ens explica on va nàixer l’autor i quan, situa uns quants topònims de referència propis… La meua sogra sempre em diu “No perdes mai de vista el campanar”, quan Empar, la seua filla, anuncia que farà un viatge llarg, a Amèrica, a Escòcia, a Rússia… Mon pare, en canvi, sempre fa ús de la frase “No perdes mai de vista el Micalet”, i trobe que més gent a Bétera fa servir l’expressió “No perdes de vista el Calvari”, perquè el Calvari de Bétera és una jardinot enmig del poble que té una història singular. A mi ja em va bé aquesta expressió del Calvari, perquè el veig des de la porta de casa. Després de les referències a la toponímia més rellevant del seu rodal, Pla descriu un petit detall d’aquell paisatge —sempre m’ha semblat que aquest país és molt vell… Però és en el segon paràgraf que comença a parlar del pare: Mon pare es diu Antoni Pla i Vilar. Pla és el nom del mas…

Quan portem una mitja hora de classe, n’hi ha xiquets que ja han escrit més d’un full i n’hi ha que a penes han fet dues línies… Per evitar aquest desequilibri, prepare un esquema per paràgrafs de l’entrada; ací Pla parla del pare, els llinatges del pare, d’on és cadascú, a quina cosa es refereix, pregunteu a casa si saben d’on són, què volen dir els llinatges, la procedència d’aquests llinatges dels pares… En els següents paràgrafs, apareixerà la mare, després vindran els iaios. Després d’una mitja classe sirollosa, sembla que comencem a enfilar maneres. Però pense una altra manera de fer per ajudar-los. Després baixe a esmorzar i em canvie de roba, perquè vull preparar la terra de l’hort. A la vesprada tinc un taller amb els alumnes de primer i segon de primària, si no els trenque la terra i la desterrosse, no podran treballar-la. La primera capa s’ha endurit tant que la lligona amb al força dels xiquets no fa ni senyal. Baixe al poble amb el cotxe per comprar unes quantes llavors, plenater d’enciams, cols i bròquils. En tornar, em reunesc amb Sandra al despatx per preparar la benvinguda de les portes obertes, que farem a la vesprada després de l’escola. Sandra agafarà la presidència l setembre, així que les famílies del curs vinent ja la trobaran a la governança de l’escola… Quina serà la primera frase que voldrem dir? La mestra Sandra portarà el seu menut a tres anys a partir de setembre. Li demane per què ho farà?, què l’anima a fer-ho… “Explica això” aquesta vesprada a les famílies que vulguen visitar-nos. Dinem. Espere als alumnes per agafar les eines i pegar cap a l’hort, avui tenim molta ajuda, ens acompanyen Maria i Jorge, pares del primer cicle, i Marta, que fa pràctiques de mestra a la nostra escola. Trec el calendari del pagès 2017 que em va baixar Vicent de Barcelona i explique quatre detalls del mes de març. Hi ha aixades i lligones més grans que els xiquets que les porten. Arribem, repartim les feines: arrancar la brossa, mon pare en diria rascar, fer el cavalló* de terra per plantar la tria que he comprat fa un parell d’hores, preparar el reg, plantar…

*Cavalló: crestall o llom de terra entre dos solcs de sembradura o reguiu, o entre dues taules d’hort. DCVB

A meitat de feina n’hi ha una part del grup que abandona, oh, diuen que estan molt cansades (aaahhh, que us penseu que és el camp?), que se’n van a netejar-se les espardenyes. Això ha sigut de per riure: tret de Clara, la resta dels xiquets, onze, no han portat botes per al camp, s’han fet unes espardenyes de por, sobretot les blanques i aquella que feia llums, pobra espardenya que ara que només mostrava el fang i la terra roja de l’horta de València. “ma mare em renyirà molt”. Més o menys complim allò programat i tornem a l’escola. Hi ha animació lectora a la biblioteca. Avui ens visitaven Empar de Lanuza i Paulapé, mare i filla. Ella una escriptora de llarg recorregut, la filla és il·lustradora i acaben de publicar un llibre plegades en Andana, Això era i fou… Només m’estic una estona, el moment de presentar-les i pegar cap a l’entrada de l’escola a rebre les famílies que ens visitaran aquesta vesprada per conèixer l’escola, tenim Portes obertes, una moda per atraure futures famílies, l’escola cooperativa ha d’omplir si vol mantenir l’equilibri del pressupost (per cert, la conselleria encara no ens ha ingressat el concert): nosaltres som un dels projectes singulars d’aquest país, sens dubte, però n’hi ha més, així que els pares ja no teniu excusa per triar una bona escola. Comencem d’aquesta manera, després que els hem convidat a berenar, ensaïmades, café… Hi ha les coordinadores d’etapa, Empar, la futura directora de l’escola… Quan són dos quarts de vuit acabem tots els compromisos d’avui a l’escola, o gairebé tots. Els futurs pares nous se’n van satisfets de la informació. Una altra cosa és si ens triaran o no. Però han pogut preguntar allò que volien. I de segur que ja saben que n’hi ha escoles de lo alto. Em quede amb tres detalls, l’un, n’hi ha tres exalumnes que porten o volen portar els fills. És molt bon senyal. Retrobe una mare que havia sigut alumna a l’escola pública Mestre Serrano de Mislata, és l’escola on jo vaig fer les meues pràctiques de mestre, on vaig treballar els dos primers anys del meu inici professional, cobrava vint-i-sis mil pessetes. I encara un altre detall, el convenciment d’una mare que ja m’he trobat tres vegades i que vol, de totes totes, venir a l’escola de tan convençuda que és per aquest projecte.

Si això és un dia normal d’escola, em demanareu.