Segona vida (3)

IMG_7986«L’artista, en comparació amb qui no n’és, té tres responsabilitats: a) restituir el talent que li ha estat atorgat; b) els seus actes, pensaments i sentiments, com els de la resta d’humans, conformen l’atmosfera espiritual, i l’aclareixen o l’enverinen; c) els seus actes, pensaments i sentiments, són el material de les seues creacions, que contribueixen al seu torn a l’atmosfera espiritual.» Kandinski (1912): De l’espiritual de l’art

Els artistes arrisquen la vida per ensenyar-nos el món, fins i tot com anirà el món en un futur proper. Paguen els plats trencats, amb la ignorància del comú dels homes, potser amb la indiferència, o pitjor, amb la mala jeia que provoca l’agosarament. D’una fusta i un ferro són capaços de fer un cavall que és el símbol, un dels símbols inqüestionables de 3.000 anys de civilització. D’un ferro vell ens retraten la solitud, o l’origen, o el coneixement que tant ha costat de bastir; els artistes són capaços de fer-nos veure la llum dins la foscor, malgrat la nostra ceguesa. Ens obrin una finestra invisible que el dia a dia ens impossibilita d’apamar; el dia a dia, la setmana, el mes, l’any i una vida sencera, si la torpesa arriba a ser il·limitada.

Com deia Kandinski, sense l’art encara fórem més anònims, més tristots, i l’esperit ens cabria en una butxaca foradà. Uns quants homes ja hem perdut el temps, i és difícil que en puguem recuperar gaire, però l’escola, els alumnes que ara mateix estudien a Bétera, no mereixen de viure contra ni a l’esquena de l’art. Massa temps de dictadura i de Transició obscurantista que hem patit. Mestres de Bétera, porteu els xiquets a guanyar l’ànima que l’artista us regala cada dia, des de l’Ajuntament Vell. I si sou valents i de coratge, planteu-los en terra davant una de les obres de la segona planta, deixeu-los observar, pensar, i fer totes les preguntes: ja aniran construint plegats respostes i més preguntes davant aquell home que es mira el món a través d’una finestra infinita.

[…]

 

 

Segona vida (2)

IMG_7974Anit vaig visitar l’exposició “Segona Vida” de l’artista Benja Carreres. Darrere del títol no només s’amaga la idea de fer servir materials de ferralla, filferro sobretot, fusta, material en desús o aparentment inservible; l’oportunitat d’una ‘segona vida’ a partir de la idea de reciclar o reutilitzar és donar un nou ús a estris senzills i ordinaris per reconstruir-los una vida nova.

De vegades passem per aquella crisi que demanda una segona oportunitat, si és que l’edat o la circumstància  ho permet. Una recerca, una inflexió…, els artistes especialment ja tenen una mirada per això, malgrat que la reflexió particular i el calvari que passen només el saben ells, però després són capaços de regalar-nos una gran sorpresa. L’obra exposada a Bétera sí que té aqueix regal de fer-nos transparent la segona vida.

IMG_7976Del conjunt, que podeu visitar fins el tres de febrer a l’Ajuntament Vell (un edifici de segona vida), m’interessa especialmente la tria de la segona planta (!), on hi trobareu la concreció de l’art amb el treball del filferro, la fusta o la combinació de totes dues coses. El referent clàssic del Cavall de Troia, o “l’home que camina”, homenatge exprés a Giacometti, ja pagarien la visita a l’exposició. Els xiquets, n’hi ha que repeteixen la visita sovint, s’aturen en les escultures més lúdiques, en referència al joc, la fantasia, els robots o ‘la guerra dels móns’. Perquè el joc i el retorn a la infantesa no són mai casuals. Com tampoc ho són els usos d’elements del camp, lligones, aixades, sulfatadores, xerrics, com una oda al poble, a la casa, al referent agrari, a la família… Paelles, culleres, forquetes, ratlladors, coladors, embuts, lleteres… A la segona planta hi ha una altra vida d’artista, pregona, de reducció i concreció a allò més bàsic, i el ferro, o el fil de ferro, et condueix entre homes, dones i xiquets…
IMG_7981El segon element que em va sorprendre gratament de l’exposició són els títols de les obres, per la concreció i la netedat de cada proposta. N’hi ha escultures que agafen més força encara, en llegir-ne els noms: “Mon pare”, “Pare i fill”, “Raspa de peix”, “”Llapis de pi”, “Donyet”, “Peix”, com si cada títol fóra també un homenatge a la “segona vida” quan el temps ens deixa aquesta oportunitat de mirar-nos les coses despullades, sense necessitat d’adjectius, sense retòrica. Amb major calma, amb distància, amb més temps encara. I un homenatge també a la llengua.
«És la primera vegada que obric una finestra a l’escultura, al volum —BenjaCarreres havia dedicat molt de temps al disseny gràfic—, però ara necessitava un altre camí, una segona vida.»

No sé si els mestres de Bétera han pensat a portar els xiquets de l’escola i de l’institut. Tenen una setmana per endavant per decidir-se, però jo no en perdria l’oportunitat d’aprendre i d’admirar-se. Convidar els alumnes a treballar a partir d’un potencial didàctic de primer ordre és un repte que no sempre ens trobem tan gratuïtament. Sense la necessitat d’una segona vida, Benja Carreres us ofereix un veritable treball a partir del qual els xiquets poden aprendre Giacometti, Tàpies, Süskind i les històries del senyor Sommer, o per què el Cavall de Troia s’ha convertit en un referent de qualsevol temps, més enllà de la literatura majúscula que representa Homer. També hi ha el Quixot, Calleja, Wells, Kipling, entre més referents universals fàcilment identificables.

El mestre Alfons Roig n’estaria pagat d’aquesta mostra de Benja Carreres; coincidiria com Kandinski en què «cada obra és filla del seu temps, i en una majoria de vegades, mare dels sentiments.». Convideu-vos a passar per l’Ajuntament Vell i comproveu-ho.

Montaigne i les CUP

Ves que n’hi ha temes en els Assaigs de Montaigne per a parlar-ne sobre això que esperem dissabte, sobre la decisió dels cupaires. «Sobre l’experiència», per exemple, que és l’ultim dels capítols dels tres llibres, una experiència associada, segons el professor Compagnon, al mestre Epicur (un dels primers mestres d’escola coneguts): què diu, Montaigne? Gaudim el present!, Seguim la natura!, Aprofitem aquest temps per viure!, finalment diu: Festina lente: assaborim el temps que vivim, no el malmeteu.

Explica Montaigne aquell pas dels gossos d’Isop, que en veure carn enmig d’un estany, per arribar-hi, van provar d’assecar-lo bevent-se’l, però van acabar ofegant-se en l’intent. Però Montaigne era molt sincer, i declarava i confessava que escrivia sobre ell mateix, dubtava fins i tot si ningú mai el llegiria, ho patia si més no. En un altre moment d’aquest capítol, deixa aquesta perla sobre la justícia, ara que la patim tant a la contra: «He arribat a un punt en què, com Alcibíades, no em presentaré mai, si puc, a un home que decidisca sobre el meu cap, on el meu honor i la meua vida depenguen més de l’habilitat i preocupació del meu procurador que de la meua innocència.»

En aquest capítol, Montaigne repassa no pocs filòsofs, Sòcrates, Aristòtil, Plató, entre els més coneguts. Si els Cupaires ens han d’examinar dissabte, a dos milions i escaig de votants més uns altres milers de vots virtuals amics, per bé que han d’examinar 62 homes i dones del seu propi parlament, a banda d’examinar-se ells mateixos…, Montaigne, que cita Plató, els recomana tres qualitats prèvies: tres qualitats diu Plató a qui vol examinar l’ànima d’un altre: ciència, benvolença, gosadia. Ah, però per mantenir la virtut i ser-ne plenament feliç cal “la força de Sòcrates”.

«No serà que no tenim talent per a examinar i fer valer allò que passa davant nostre, i jutjar-ho tan vivament que ho usem com a exemple? […] Al meu parer, diu Montaigne, de les coses més ordinàries i més comunes conegudes, si sabèrem trobar el punt de vista que els convé, es poden formar els miracles més grans de la natura i els exemples més meravellosos, particularment sobre l’assumpte de les accions humanes.»

Tot plegat es resum en l’art de viure amb elegància: i la decisió final potser que no tinga res a veure amb l’elegància de la qual parlem: si en la decisió que prendran dissabte, centenars de milers penjaran d’un fil, gairebé que faran de déu, o sacerdot. Però els atenesos, que en sabien de déus com ningú, ho van deixar escrit fa milers d’anys:

“Ets Déu en la mesura que et reconeixes com a home.” Ah, però no sé si això els conformarà, aixì que tornaré a Compagon, que per a mi és infinitament més senzill i planer, a l’hora d’escriure i explicar-se:

—És inútil que ens posem xanques, perquè amb xanques també hem d’utilitzar les cames per caminar.

 

[les xanques no tenen res a veure amb les xancres de declaracions que alcen polseguera, i ves que n’hi ha inútils al món, malgrat que ja havíem avisat amb temps i forma que no calien errors voluntaris, que d’involuntaris i accidentals ja n’hi haurà de sobres… ]

Pesar l’opinió del jo

Hem començat a llegir Montaigne, el volum tercer dels Assaigs que va traduir Vicent Alonso (!). Al curs de literatura hi ha dubtes de la tradució, i recomanen de llegir la versió que va publicar Ed62 dins Les millors obres de la literatura universal. El professor Enric Iborra ha fet una introducció extraordinària del personatge, de l’home, i ha anat relacionant autors d’interés sobre la literatura del jo. Fuster, per exemple, Josep Pla, o Samuel Johnson, entre més confessions personals; cada colp li agraden més els llibres de memòries, cartes, diaris, assajos, biografies… Potser sí, que en la mesura que fem anys, aquesta literatura del jo ens ompli amb més criteri. Per provocar el meu amic Josep Aparisi, un dels grans lectors d’aquesta comarca, he triat el capítol XI del llibre tercer ‘Sobre els coixos’, que comença amb un fet curiós sobre el calendari: a França van escurçar un any en 10 dies, i malgrat això, la gent va continuar fent vida normal, sense immutar-se ni gaire ni poc. Després, el capítol derivarà cap a altres discussions, perquè segons que diu el professor Iborra, Montaigne anava i venia, sobre els temes, amb facilitat com si es despistés, o desvariés ara sobre això ara sobre allò.

“Tenia al cap fa un instant, com faig sovint, el fet que la raó humana siga un instrument lliure i vague.”

“Trobe que quasi sempre caldria dir: «No hi ha res»

“La veritat i la mentida tenen els seus rostres d’acord”

“He vist com, naixien diversos miracles en els meus temps… Hi ha més distància entre no-res i la més petita cosa del món que entre aquesta i la més gran.”

«L’admiració és el fonament de tota filosofia»

“Si haguera hagut d’educar xiquets els hauria posat tant aquesta forma de respondre a la boca, investigadora, no resolutiva: ¨Què vol dir?», «No ho entenc», «Podria ser», «És veritat?», que més prompte haurien conservat la forma de l’aprenent als seixanta anys que haurien representat la de doctors als deu, com fan habitualment. Si un vol curar la ignorància, ha de confessar-la.”

Ara sí, deixeu-me que pegue un salt mortal endavant de tres pàgines d’aquest capítol i em centre en el títol principal, “sobre els coixos” si és que puc traure l’entrellat del que em vol dir: “El coix fa millor l’amor” O el que és el mateix: segons Montaigne, el moviment irregular de la coixa aportava algun nou plaer a la faena i alguna punta de dolçor als qui ho proven, però acabe d’aprendre que fins i tot la filosofia antiga n’ha pres posició: diu que, en la mesura en què les cames i les cuixes de les coixes no reben, a causa de la seua imperfecció, l’aliment que els és degut, s’esdevé que les parts genitals, que estan al capdamunt, estan més plenes, més nodrides i vigoroses. O bé que, atés que aquest defecte impedeix l’exercici, els qui n’estan afectats dissipen menys les seues forces i arriben més sencers als jocs de Venus.”

Ai, qualsevol moneda té cara i creu!

 

Una paella a Groenlàndia

El president Puigdemont i dos àlfils han visitat hui el parlament de Brussel·les per fer una conferència. Per evitar-los un públic massiu, de polítics i funcionaris la majoria dels quals “viuen del cuento”, el pp espanol havia organitzat un berenar a Groenlàndia, que evités els més curiosos de ficar el nas o de fer bulto. El pp tem el bulto internacional i que ningú fique el nas, no siga el cas que tanta democràcia acabe empudegant Europa. Així que el pp havia enviat una carta on pregava, de genolls (ben bé que llepava), que si eren amics, no assistiren a escoltar ni el president ni els àlfils dels catalans.

Gonzàlez Pons, un creminal de la corrupció valenciana en la millor època del pp de camps, rita, blasco, fabra, capaç d’ordir despeses, berenars i dinarots en canvi que ho pagàrem els valencians amb diners bruts, dobles comptabilitats i raons filosòfiques de l’estil “hem vingut a la política a forrar-mos”, es pensa que a Europa també poden fer i desfer com si jugaren a casa, i tothom es vengués per un plat de paella a Groenlàndia. No fóra estrany que, a més, després de la paella n’hi hagués la caixa de puros, els rellotges per als homes i els bolsos per a les dones.

Per cert, mentre això passa a Europa, la CUP recorda que seran les bases qui decidirà sobre el pressupost, que al remat és decidir si n’hi haurà o no referèndum a la primera. Ai, n’hi ha d’aquests, parlamentaris de la CUP, que també els faria bé d’anar a berenar a Groenlàndia. A menjar paella i a repetir d’orxata i fartons, si han de continuar fent el paper de l’enemic a casa. Paciència i a pair el berenarot, jovençalls.

Segona vida, una exposició de Benja Carreres

cartell2El dissenyador Benja Carreres, CARRERESGRAPHIC, presenta al seu poble la seua primera exposició d’escultures feta amb materials reciclats. La mostra aplega gairebé dos anys de treball, una série de muntatges elaborats amb elements trobats a tot arreu, escultures figuratives fetes amb filferro enrotllat, tòtems, robots… El públic podrà reconèixer objectes quotidians, vells utensilis de cuina, llandes, components de lluminàries, peces industrials. Tota la ferralla més (in)servible!, segons l’artista, que tot pot tenir una segona oportunitat, una segona vida. La inauguració va ser anit a l’Ajuntament Vell, i serà oberta al públic de sis a vuit i mitja, fins al tres de febrer. Bétera, carrer Major.

Què pesa més, el pressupost o la independència?

“Què pesa més, un quilo de ferro o un quilo de palla?”

Si allò important és la independència, no s’entén que la CUP pose pals a les rodes, sobretot perquè d’allò que van exigint, una part ja hi és, i una altra, comparada amb allò que es perd cada any amb espana, és una almoina o rentat, si no és que s’amaga res més, en la intenció. No s’entén doncs la mala cara d’algunes mirades desafiants, no s’entén tenir dos milions i mig de persones en un ai (o en un all fregat al cul), per vore qui pixa en terra i qui en l’orinal. No s’entén aquest cara a cara entre 62 i 10, per demostrar-nos com arribem a ser d’inútils quan ho tenim tan a prop, i sobretot, no s’entén fer-mos perdre tant el temps quan caldran tants esforços per frenar la burrera que ens arribarà d’allà enllà, de ponent. Perquè si allò que volen és tibar la corda fins al punt que patim si es trencarà, ja cal ser ximple, i mancat d’intel·ligència. Per una altra banda, diguem que diguem, hi ha una majoria social important per dir-los, als 62 i als 10, quin poc trellat d’anar sempre en la corda fluixa, nosaltres, mentre els altres tenen ample per pegar a tort i a dret, que és allò que va passant. Allà hi ha els unionistes de podem, psc, pp, icv, c’s i la mare que els va parir, que no peguen patà, a una sempre, tu, que no fan l’idiota, van per feina i són en campanya contra el no, mentre nosaltres hem de continuar patint dies i dies per un grapat d’inútils que es pensen més progres i llestos que ningú. I espereu-vos que l’amenaça en camp propi no es faça realitat i se’ns qualle l’all i l’oli.

El taüt, la cara tapada, els ulls delitosos

Jo també he vist amb pena aquella escena als mitjans digitals, d’uns policies (!) amb la cara tapada passejant un taüt per la ciutat. He repassat algunes imatges, els ulls que miraven la càmera, la braga tapant-los mig rostre com si ens volguessen dir (intocables!), el sentit dramàtic de manifestar-nos, ep, de manifestar-nos pacíficament i transparentment, és un dret del qual deuria gaudir tothom… Però en aquest cas, aquest fer-ho contra algú concret que és un partit, si voleu un partit pacífic, punyent, valent com pocs… Aquest escenari dramàtic i assajat jo l’havia viscut una vegada a València, fa més de trenta-cinc anys: érem estudiants, joves, futurs mestres i com que l’escola on estudiàvem era en ruïna, ens van tirar al carrer: aquell any, vam aprofitar dos edificis prefabricats per continuar estudiant de mestres tres grups, així que van decidir que faríem rotacions; de cada tres setmanes, en descansaríem una, perquè no hi havia espai suficient per a tothom. O no se’ns volgué atendre, als futurs mestres, perquè no érem prou importants aleshores. I un dia se’ns va ocórrer d’eixir al carrer amb un taüt prefabricat que simbolitzava l’enterro de l’escola, si els futurs mestres érem tractats d’aquella manera. Sens dubte que la idea tenia més gràcia, més aparença, que no això d’anit a Barcelona. Centenars de policies o guàrdies civils encoberts amb un taüt no són, per dir-ho fi, de convidar-nos a ballar o a menjar pastissets. I si els homes reclamen dignitat per la seua feina, els policies i els guàrdies, potser que haurien de començar a posar-la ells mateix, tanta dignitat, en evitar els abusos comesos. Demanar perdó no hauria de ser tan difícil, per tants casos com s’ha comprovat on han intervingut desproporcionadament. Acceptar una herència i unes maneres tan poc adients al segle XXI, tampoc. A segons quins policies i guàrdies no els hem vist manifestar-se, per exemple, contra uns altres partits que, aquests sí, havien comés tantes irregularitats i il·legalitats que no cabrien en un llibrell. No els hem vist manifestar-se contra maneres i estils que han depassat el respecte i la dignitat contra homes i dones lliures, contra joves innocents, quan tants dels seus han abusat de l’ofici que representen. No els hem vist posar el crit en el cel quan, molts dels seus, han exhibit maneres franquistes contra la llengua ja ben entrat el segle XXI. El taüt és un símbol o és una amenaça? La cara tapada simbolitza “Ara m’agafaràs por, perquè no sabràs qui sóc?” Què vol dir tot plegat, clandestinitat i opacitat contra transparència?, i la mirada, sinyors de la seguretat, ens reclama quina cosa?, que no sou al servei dels homes i les dones lliures, sinó en favor del poder?, dels bancs, de l’església, dels amos, com a l’època franquista?, o bé que, per damunt de lleis i normes —a propòsit redactades per hereus d’aquella causa pendent—, els valors universals seran inqüestionables, els drets humans seran la vostra causa?, per exemple, l’honestedat, la confiança, la igualtat, la justícia, la llibertat d’expressió…

De totes tres coses —el taüt, la cara coberta o els ulls delitosos— no sé què ens trencaria més l’ànima, en un país democràtic cent per cent. En una situació actual nostra, l’amenaça és preocupant i signe d’irresponsabilitat política.

 

Tolstoi, the Revolution

Avui hem acabat les sessions dedicades a l’escriptor rus, Lev Tolstoi, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. El professor Enric Iborra ens ha acabat de lliurar una petita bibliogràfia bàsica, entre crítics, obres pròpies, assajos, biografies, i uns quants llibres que ell considera imprescindibles per anar gaudint de llegir el gran mestre rus. Al bloc La serp blanca trobareu més idees i major rigor, sobre Tolstoi, perquè Iborra n’és un enamorat, i jo que ja vaig descobrint-ne més detalls, també comence a pensar que n’hi ha raó suficient per a l’admiració. Per cloure la sessió i el temps dedicat a la gran novel·la Anna Karènina, avui hem escoltat un fragment de Tchaikosky “Andante Cantabile”, amb un siroll espaterrant de les caixes acústiques que mataven la provatura. Malgrat els debats interns sobre l’art del mateix Tolstoi, o sobre la vida, la literatura, el camp, o els debats amb Txèjov, en escoltar aquesta peça, Tolstoi no pogué sinó emocionar-se. Jo he trobat aquesta versió a la xarxa de Yo-Yo Ma que, a casa i sense el maleït siroll, també m’ha fet emocionar; com la literatura de Tolstoi. En directe, a fragments petits, de detall, he gaudit Tolstoi tant com l’any passat, per bé que la manera com l’he llegida, Anna Karènina, no és una manera exemplar ni de convidar ningú a repetir. De la lectura que vaig fer de jove, no sé si recorde gaire res, o res de res. En canvi, ara trobe una delícia qualsevol pàgina, qualsevol. El professor Enric Iborra recomana llegir també ‘Els cosacs’, ‘Confessió’, ‘La mort d’Ivan Ilitx’… entre més imprescindibles, així com ‘l’eriçó i la guineu’ d’Isaiah Berlin, per descabdellar les raons de l’escriptor i la seua ànima, les torbacions, els dubtes existencials, l’equilibri des de la casa pròpia i una situació benestant. A les primeres versions/edicions de la novel·la va aparèixer aquesta cita bíblica que després l’autor trauria en les edicions posteriors: de l’epístola de Sant Pau als romans «A mi em correspon el càstig, jo donaré la paga merescuda». Potser per això Tolstoi va provocar que una de les protagonistes, l’Anna, es llancés al tren. Aqueix era el preu a pagar de l’amor fora de l’ordre, anar contra la norma de l’alt societat russa, el càstig final de l’autor contra l’heroïna? Però, i la llengua de la novel·la, la traducció d’Andreu Nin, eleva la literatura catalana més enllà d’on era amb aqueixa proposta? No n’hem parlat gaire, d’això, mestre, i és un dels detalls importants de qualsevol obra mestra de la literatura universal. Si voleu passar-hi comptes, ací teniu l’inici, animeu-vos!

«Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seua manera.»

Tolstoi: els mestres, si no ho fan bé!

tolstoi_ampliatEn un Mail-Obert a Vilaweb, Mercè Ibars es demana que la literatura hauria de ser imprescindible en tots els plans d’estudis. A més, mentre fa història dels seus professors de literatura, ens recorda que no poques Universitats americanes tenen com a obligatòries aquestes quatre disciplines: llatí, història, matemàtica i literatura.

Repassant Anna Karènina, de Lev Tolstoi, sempre trobes tresors d’exquisitesa literària, o d’existencials o d’educatius. Avui en trie un que és a la pàgina 618 de la traducció que en va fer Andreu Nin i que va publicar edicions Proa a la col·lecció ‘A tot vent’.

«Grixa, que ja havia entrat a l’Institut, a l’estiu havia de preparar les lliçons. Dària Alexàndrovna, que a Moscou havia estudiat llatí juntament amb el fill, en venir a casa els Levin s’havia assignat com a regla de donar, encara que només fos una vegada al dia, les lliçons més difícils d’aritmètica i llatí. Levin s’havia ofert a substituir-la, però la mare, en sentir una vegada la lliçó i remarcar que el cunyat no ho feia com el mestre de Moscou, li digué, immutant-se i procurant no ofendre’l, que calia estudiar segons el llibre, tal com ho feia el mestre, i que més valdria que ho fes ella mateixa. Levin es disgustava que per la despreocupació de Stepan Arkàdievitx (pare de l’estudiant) no fos ell, sinó la mare, qui s’ocupés de vigilar una instrucció en la qual no comprenia res, i que els mestres ensenyessin tan malament els infants; però prometé a la seua cunyada d’ensenyar tal com ella volia. I continuà donant les lliçons a Grixa no ja a la seua manera, sinó segons el llibre, i per això s’oblidava sovint de l’hora de la lliçó.»

No sé si en aquest paràgraf, el mestres ix gaire ben parat. Potser Levin voldria explicar allò que ha d’estudiar el nebot d’una altra manera, a la seua manera, o d’una manera que considera més adequada que no com diu llibre; que és, literalment, com suposem que fa el mestre.

Ai, i els nostres mestres, com ho fan?, com diu el llibre i els llibres que prenen o sense fer-ne cas?, com diu el llibre d’estil de l’escola on treballen o com els diu el seu ànim?, com ho faria un Levin qualsevol, lliures de l’estretor del llibre d’instrucció bo i aplicant la lògica d’algú que s’ofereix voluntàriament a ensenyar o com voldria l’administració?

Jo, que encara que sóc mestre, he hagut de llegir tres o quatre vegades la pàgina per esbrinar per quin cantó decantar-me, no sé si pegaria amb la resposta correcta, malgrat tantes lectures, però de segur que aplicaria el sentit comú i trauria ferro de qualsevol decisió extrema. Sí, potser que l’edat ja no siga la mateixa que quan vam començar, i d’això de Tolstoi han passat més de cent anys, i encara les llengües (el llatí?) i la matemàtica són principals. Però, ai, i la literatura, que reclamava Mercè Ibarz?