Mestalla contra València?

samarreta_VCFMestalla també era un equip de futbol. Quan jo era un xiquet, era el segon equip de futbol del València Club de Futbol. Per cert, i ja que sóc ací, la segona equipació de l’equip, enguany negre i taronja, m’ha agradat molt, malgrat el preu entre 70-90 euros. Dissabte a Mestalla, en jugar València i Barcelona, hi hagué una mostra d’autoodi de llibre. Una evidència del recel, l’enveja i l’angoixa que produeix allò que admirem, quan no sabem gestionar l’emoció que ens ho provoca. És veritat que un dels clubs, que sembla ric (!), poderós, satisfet de què representa (té una identitat pròpia que no solament no amaga, sinó que és capaç de lluir amb molt d’orgull) durant l’estiu havia passat per la botiga de l’altre i li havia comprat dos o tres samarretes dels jugadors més emblemàtics, amb el jugador incorporat a la pròpia samarreta. La compra, la comercialització, el negoci (el futbol és això sobretot), havia afavorit totes dues empreses (els clubs també són empreses). Supose que per això l’acord final, en el cas de les samarretes i els jugadors incorporats. Ja fa anys que passa, que l’un compra en casa de l’altre. Però enguany la ferida entrava més fonda, perquè el nostre cos, en general, va més magre.

Així que no l’era, de segur, un precedent que abonés la bona relació en una trobada d’aitals característiques. Els empresaris potser que sí, que estaven satisfets, però els afeccionats valencians han perdut dos o tres jugadors amb carisma, i de diners no és que no els toquen gaire, és que els preus de cada entrada valdrien per l’entrada d’un pis o d’un cotxe, o d’una matrícula universitària, si arriben a ser negociots o no, això del futbol, els clubs i la transacció de jugadors i entrades. Ep, que és un joc al cap i a la fi, però quin joc!

I un colp al camp, dissabte què provoca més agressió, més mala fel, més indigestió? Quin era el veritable blanc-diana on fer mal? Les mares dels altres? El país? La identitat? Els peus dels jugadors? El cap? Que ells puguen ser i nosaltres no? Que ells tinguen horitzó i nosaltres no? Que ells tinguen més futur que nosaltres, ara mateix? De finançament anem més o menys igual de malament. O de comunicació amb Europa, o de mala gestió dels ports i els aeroports, o del peatge de les autopistes, o de mitjans escassos per segons què, o d’atacs del govern d’espanya contra els nostres i els seus interessos… I potser el blanc, la diana, el nostre tumor terminal és un altre, en canvi preferim d’atacar Catalunya. Potser perquè Catalunya és el nostre referent i això no ho podem aguantar, inconscientment almenys, se’ns fa regiró, indigerible, indigest a l’estómac i a l’esperit. I cantem, i cantem, i cantem fills de puta, puta-catalunya, puta-catalunya, perquè això minva allò que ens bull i ens rosega al ventre, ens menja, ens dessagna: puta-catalunya, puta-catalunya… I aquest no viure, no tenir, no ser, encara ens desespera més quan veus a través d’internet (TV3 no és prohibida casualment) que ells, al seu camp, són feliços, ensenyen les banderes, reivindiquen la història, riuen… Pitjor encara, pitjor, somriuen. Els malparits somriuen d’uns anys ençà, pocs si voleu, però somriuen com mai no ho havien fet.

Mentre nosaltres ens hem d’aconformar a dir, a pensar baixet quan tornem a casa… puta-catalunya, puta-catalunya…

 

Mestalla no és València?

Mestalla és una séquia. Una de les vuit séquies principals de València. No sé si el topònim ha fet barri. Segons el DCVB, l’origen del mot és àrab, i voldria dir ‘escampada’. Mestalla també és un camp de futbol. La història del club a València té si fa no fa cent anys. No ha sigut de tota la vida, el futbol. Ara, gairebé és de tota la història del futbol que els camps apleguen el bo i millor de cada casa. En una majoria molt visible, però molt, gent violenta i agressiva. Potser quantitativament no en són molts comparats amb els que caben en un estadi gros, però es fan escoltar com si foren tots, o gairebé tots. Si treus uns quants exemples, no són gent de la poesia o de la música clàssica o del ballet clàssic… No els imagine d’aqueixa manera. Però ha d’haver-hi joves estudiants, de medicina, enginyeria, o futurs mestres… Ací i enllà, n’hi ha grups organitzats que s’hi apleguen a fer siroll, en el pitjor concepte del siroll: s’entrenen a insultar, a faltar el respecte, a maleir les mares (en la seua majoria mares que els paguen les entrades al camp però que no saben què fan els fills, i si ho saben, potser no n’estarien orgulloses dels fills). Una setmana i una altra. o cada quinze dies, o quan n’hi ha partit, aquells milers canten i canten contra el respecte de la gent, de la cultura, de la identitat dels altres… I cada dia els ho permetem que ho facen. El públic mateix, els directius, els entrenadors, els polítics, els mitjans… Perquè com que defensen el seu club (això argumenten els responsables de tanta permissivitat), tot li val. L’insult, l’amenaça, la provocació, els gestos, les mirades, l’agressió. Tot. Allò que passà dissabte entre el València i el Barcelona, a les llotges, és de jutjat. O de gabinet. Però no té perdó que durant hores, milers de persones canten ‘filldeputa’ amb aquell odi que tenien a la cara els joves, els futurs metges, o enginyers o mestres. Això només passa si la societat, la part de la societat que va al camp de futbol, a Mestalla o als camps infantils dels nostres pobles, està malalta, molt malalta.

Durant dies, els mitjans n’han parlat. però sobretot han punit els jugadors per simular que els havia fet mal una ampolla d’aigua. Sí, cap mitjà no ha punit ni denunciat quin tipus de joves formem que són capaços de passar-se hores insultant l’altre, en canvi de gaudir de l’espectacle. El club de futbol, per als mitjans, i per als joves, és més important que el teu país. Ja et poden furtar, arruïnar o matar el futur, per ells allò important és el club, la sang del club…, que en realitat és en mans d’empresaris estrangers, que els la bufa el club, els colors i la sang, si no guanyen diners. I els la bufa si els joves es maten a cridar ‘filldeputa’ contra totes les mares del món amb aquell odi.

Mestalla no és l’únic camp ple d’intolerants i protofeixistes, camps on es veu cada setmana que Darwin tenia raó, en un 99% encara som simis. L’altre 1% sembla que el reserven per quan necessiten fer exàmens a la universitat, ser amb la xicota (!) —en una majoria de les imatges, els joves eren homes—. o anar a demanar feina a 600 euros el mes i sense segur. Sí, no me’ls imagine faltant el respecte quan, aleshores sí, algú altre els ha insultat a la cara tota la dignitat que pensen atresoren quan són al camp.

Naturalment, els directius, els responsables de la federació i tota la servitud humana d’aqueix calibre (en la seua majoria hereus franquistes, corruptes i llepons de la gran permissivitat del futbol) no han dit res dels insults contra Catalunya, contra les dones de Catalunya, sinó la pocavergonya d’uns jugadors de futbol que no han sabut mantenir-se drets davant l’allau d’uns quants milers de valencians que volien representar el 100% de simis. L’afer no s’ha acabat. Es repetirà ací, i enllà, i més enllà. Cada setmana, cada quinze dies. I ni les lleis, ni els drets humans, ni l’ONU ni ningú no farà res. Perquè contra l’agressió perenne en el futbol, el TC i l’Audiència espanola garanteix tota la impunitat. Malgrat que això atempte contra la llibertat i el dret bàsic de les persones.

La desfeta del sistema financer valencià

joanRamonSanchisPlaça del llibre, vuit de la nit de diumenge. En un dels envelats es presenta el llibre del professor Joan Ramon Sanchis i Palacio “La desfeta del sistema financer valencià”. Segons paraules que Joan Ramon atribueix a Ximo Puig, el president de la generalitat valenciana, narra «el segon pitjor desastre valencià després de la batalla d’Almansa». I els valencians no sé si són conscients de la gravetat i de la calculada operació que és va ordir contra els valencians i els seus bancs i caixes. Hem tocat fons? Tenim consciència de la situació? Volem eixir-ne?

El catedràtic Joan Ramon Sanchis, director d’IUDESCOOPP, especialista consultor en empreses cooperatives i d’economia social, aleta de la urgència i de la necessitat de reaccionar. Per ell, encara som a temps, si ens espavilem, a recuperar una part del sistema financer valencià que, calculadament, amb premeditació, amb males arts, els dirigents del PP valencià i espanyol van encarregar de liquidar. No queda gaire temps, però sense recuperar el sistema financer propi, els valencians no ens recuperarem. El polítics del pp, assegura Joan Ramon Sanchis, van dedicar una part important dels diners públics als capricis, als luxes i a la butxaca pròpia. I van arruinar en 20 anys un sistema financer que semblava sòlid i segur.

Si voleu veure-hi llum, al final del túnel, esbrinar quins models d’esperança tenim, i què caldria fer, caldrà córrer a llegir i a posar en pràctica les recomanacions del seu llibre, que ha editat Vincle. El repte no és minso, però la submissió ja sabem què significa.

 

El professor Enric Iborra i l’Odissea

EnricIborra“Quan ja tingueren fora el desig de beguda i de menja,

el cantor, per la Musa inspirat, escollí, de les gestes,

un cant, la glòria del qual llavors arribava al cel ample,

la baralla d’Ulisses i del Pelíade Aquil·les,

com un dia, en un àpat florit dels déus, altercaren

amb mots aterridors; i el senyor dels guerrers, Agamèmnon,

s’alegrava en son pit que els reis dels aqueus alterquessin,

car li ho havia dit per resposta Febos Apol·lo,

a Pito l’excel·lent, quan passà la llindera de pedra

per consultar; car llavors ja vindria, onejant, el desastre

sobre troians i dànaus, de Zeus sobirà per designi.

  Enric Iborra assegura que el cant VIII de l’Odissea és el més literari de l’obra, en la tercera jornada que el curs de literatura universal aborda aquesta obra. Si us demaneu com pot un home parlar-ne durant hores de l’Odissea (sis hores concretament i encara ens n’ha compromeses dues més) i tenir l’auditori pendent, adelerat, és perquè l’obra s’ho val, i el professor, naturalment, que va deixant anar les idees d’uns apunts escrits en uns quants fulls, dret davant un públic d’edat diversa —és sorprenent com un llibre i una bona classe atrapa joves de divuit anys i vells de gairebé setanta anys. El professor Iborra llig en veu alta, demana què pensem, escolta amb interés cada aportació: el dolor i el plaer literari, allò de si la veritable vida és la literària, sobre el pecat i la redempció, o encara aqueixa perla: “com és de breu la vida, amb la quantitat de llibres que ens queden per llegir”, i si la ficció literària forma part de la vida… En aquesta tercera jornada del curs a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, trob que el nivell d’intervenció dels alumnes, dels joves sobretot, han elevat la qualitat del debat professor-alumne. De vegades pense si el professor no voldria intervencions més agosarades… I Enric agraeix les intervencions, com un professor que sap escoltar, que tot ho fa bo. Ulisses diví es despertava del seu son al terrer pairal… El professor Iborra combina la música, la pintura, i la poesia de Carles Riba… en algunes explicacions dels cants de l’Odissea, com ara els versos de Riba del poema ‘El darrer freu’

 

El vent, el vent llagotejà ma nau feliç, el vent que mesurava de banda a banda el freu…

Però com és que ha preferit la versió de Mira, Enric Iborra, a la traducció de Riba de l’Odissea?, potser perquè és difícil de trobar ara mateix, l’edició més antiga? O potser pensa que els lectors no estem fets a topar-nos amb una llengua tan solida i tan ben construïda?

 

Perquè, certament, no diria que valga menys que un germà un amic que siga ple de prudència.

“La veritable vida és la literària”

4tplacadelllibre2016-La frase se li atribueix a Marcel Proust, però ves a saber quants infeliços més hi estarien d’acord. Avui dijous i fins diumenge, comença a València un nou huracà en favor dels llibres i de la literatura: la 4a Plaça del llibre, un reconeixement al llibre valencià, amb presentacions, exposicions, autors novells, autores de pedigrí, i pors i paüres per un temps que no sembla que acompanyarà gaire. A la plaça de l’Ajuntament, que va ser plaça del País Valencià, però que va durar poc, hi teniu organitzada una mostra de la millor literatura catalana, per nivells, per edats, per gustos, per manies, per dèries… Almenys teniu la millor oferta que els organitzadors han trobat per oferir-nos. Pares i mares, iaies, porteu els fills i els nets. És una inversió. Perquè d’una altra manera, caldrà un huracà que faça entrar pels finestrals els llibres a les cases valencianes, per accident, o per decret… T’ho imagines, que el govern valencià decretés una llei més o menys que digués: pares, si no llegiu una estona cada dia amb els vostres fills, com voleu que arriben a ser millors persones que vosaltres? Aquesta llei us obliga a ser entenimentats, si és que voleu el millor per als vostres hereus; us obliga a ser conseqüents, si és que feu allò que dieu; i us obliga a ser somiadors, si és que somieu en un futur espaterrant per als vostres plançons, fillols, o nebots.
La consigna és: agafeu el fill, o els fills, o el net, o el nebot (amb un ja compliu), i cap a la plaça, i en una bústia que hi haurà preparada, hi deixeu constància de la vostra visita. En tornar a casa i seure al sofà, de segur que ja tindreu damunt la televisió una absolta, o un tros de cel, o una redempció del sinyor Homer, o Joyce, o Fuster…

Post: no us deixeu oblidat el fill, el net o el nebot a la plaça. Ni cap dels llibres que haureu comprat.

Gràcies per envant!

“Educar en llibertat”

Sembla un altre colp el títol del llibre d’Erich Fromm, però no. Hi ha una organització de mestres o de patronals de la concertada catòlica a valència sota el títol “Mesa para la educación en libertad”. Pel que sembla és una cosa legal, castellana, potser no són els que tenien gent alliberada a càrrec de la conselleria, però ara s’hi han reunit amb l’exconsellera d’educació del pp i la cap de l’oposició del govern valencià, també del pp. Pel que diu la premsa, perquè a nosaltres no ens hi van convidar, els representants de la Mesa, denuncien que els estudiants valencians que ho faran en valencià tindran més avantatge que els altres, els que no ho faran íntegrament en valencià, o només en castellà, perquè el títol d’anglés dels primers serà més rellevant. I això, segons el punt de vista del periodista que escriu l’article, és regalar els títols d’anglés en canvi d’estudiar valencià.

Si férem religió catòlica, diríem: primera caiguda o ja tenim la creu en terra, i els dos ginolls.

Home, aquesta Mesa i el seu representant, i el periodista que escriu i acusa de regalar títols, ja pressuposa que aquelles escoles que fem ensenyament en valencià som i serem uns privilegiats. No diuen els desavantatges que representa no tenir cap mitjà en valencià, cap ni un, i tenir prohibits aquells que es fan fora de València. Per cada cent canals de televisió en xurro, els valencians en tenim zero, en valencià. Zero. I per cada cent canals de ràdio en xurro, en valencià en tenim zero, zero absolut i relatiu.

Però l’avantatge, segons ‘la Mesa’, el tenim els alumnes que aprenem en valencià, que sembla que tenim tots els avantatges i els recursos en la llengua dels valencians. Tots sense excepció. I el diari va fent premsa d’això, i articles i tota la pesca. I nosaltres arribem a ser tan inútils o idiotes que ens pensem que sí, que tenim tots els avantatges per estudiar en valencià: sobretot quan anem al metge, o a la farmàcia, o al cinema, o a les botigues d’informàtica, o al quiosc, o a comprar jocs electrònics, o a cals electrodomèstics Broseta… Som un privilegi pur, els valencians que estudiem en valencià, quan anem al jutjat, al notari, a missa o a demanar al del marbre que, en faltar, voldríem el taulellet en valencià, xa.

Acaben dient-nos, els pro “Libertad”, que infravalorem els alumnes que estudien en castellà… Pos, sí, xa, els infravalorem. Sobretot els seus mestres, que els impedeixen d’aprendre més llengües. I aprendre millor. I conèixer d’on són. I encara més detalls…

Segona caiguda de ginolls i de morros: maedéu que me quede com estic!

Si vosté és un alumne que estudia en valencià a valència i es matrícula a la línia en valencià del politècnic, tindrà l’avantatge que no li faran cap classe en valencià. Cap ni una. I això sí que és un avantatge supersònic, dels alumnes valencianoparlants, que la Mesa por la libertad de rascar-se el nas, ha oblidat de considerar. No sabem si, llavors, els regals dels títols inclouran que aitals alumnes faran figa, o faran xurro, en una de les llengües. La dels mitjans a zero, naturalment.

Escola i religió (2)

Després del debat, som en la mateixa situació que ahir. La religió és a dins l’escola, si la voluntat d’un sol pare així ho determina. No podem declarar l’escola laica, de cap manera, perquè sempre hi haurà un pare a punt de declarar-se catòlic. O pitjor. Discutir si el reglament de l’escola deixarà passar una jove amb mocador, o si cal tenir més sensibilitat per les noves religions dels estudiants, trob que són mamonaes. La veritable decisió és traure la religió de l’escola. O continuar vivint com al segle XVIII, o al XIX. A espana, sobretot, en què l’església té un poder intocable, i uns privilegis heretats del franquisme que no n’hi ha manera de traure-li. Així que l’escola, la concertada i la pública, paga els plats trencats. Entre els joves, siguen de la religió que siguen, o sense religió, no hi ha conflicte. El conflicte és polític, i ens governa una dreta extrema, que prefereix això a la llibertat. En el segle XXI, sinyors.

Escola i religió

M’han convidat a parlar en un debat entre mestres sobre escola i religió. Així que he començat a preparar què diré. La primera idea que em va pegar més voltes és que, quan més brillant ha sigut l’escola dels últims cent anys, és quan van traure’n la religió. Només per això, ja pagaria la pena d’esforçar-nos. Però ves que, per normatives i lleis, mai com en aquella època, l’escola ha tingut tanta volada. I ara només que ens queda de renombrar Finlàndia cada dos per tres, o creure’ns que n’hi haurà qui vindrà a traure’ns del pou, formant-nos en innovació i/o tecnologia.

La segona idea és en el llibre El somni de Lucreci de Martí Domínguez n’hi ha per debatre a fons el perquè de la religió, qualsevol religió, fora de l’escola. Com més lluny millor. En el capítol XV “I think” i en l’última pàgina, n’hi ha de sobres per decidir-nos, però n’hi ha més. En I think, Darwin i els seus treballs són protagonistes. Si ciència i religió són irreconciliables, decidim-nos què volem fer a l’escola. Però partim que l’escola no és una església, malgrat que n’hi ha que treballen perquè s’assemblen encara avui en el segle XXI. Cap al final del llibre, Martí Domínguez il·lustra que el somni encara és per fer, i que la raó, i la ciència, si bé han sigut claus per avançar, no han aconseguit de desvincular el món dels déus, més enllà de la idea romàntica i literària d’uns quants d’aquests déus. Només han passat dos mil anys Lucreci, paciència, que l’home és lent de reflexos.

Una tercera idea, fóra explicitar que la major part de les desgràcies del món, han sigut generades amb la bandera de la religió. El fanatisme, la ceguesa, o la idea de controlar la voluntat dels homes a través de sortilegis, oracions o imatgeries, per bé que convertides en rituals gairebé inseparables de la vida, no ens satisfà de cap manera: ni ens treu la primera de les propostes: per damunt de creences o místiques, les idees republicanes de llibertat, igualtat i justícia (absteniu-vos de pensar en el TC o en similars herències franquistes) són contràries a la fe. Com la ciència.

Per llegir-ne més, us recomane un treball molt didàctic del professor Jaume Funes

 

Els lladres entren pel camp

cartellUNioCompromís-Bétera organitzà un encontre entre el parlamentari europeu, Jordi Sebastià, i el gros de la Unió de llauradors, entre més el seu secretari, Ramon Mampel. Una representació de llauradors de la comarca volien saber com ens afectaria el nou acord de la Unió Europea amb els productors de taronja de SudÀfrica, o del Marroc, o com afectaria el vet rus a la campanya d’enguany, i com era que els representants polítics espanols i valencians a Europa no havien votat en contra. La Unió ha difós un cartell amb els parlamentaris del pp i el psoe que no es van posicionar a favor del camp valencià. Hi mancava un parlamentari basc, que donà la paraula que votaria en contra de l’acord, si era veritat que afavoria uns certs lobys, però després es va abstenir i va deixar pas a l’acord. En canvi, segons el mateix Sebastià, Ramon Tremosa va votar-hi en contra.

Aquest no és un acord en condicions d’igualtat, per això els llauradors valencians es queixen. Sebastià va dir que ell no es negaria a un acord que respectés les normatives europees, però aquest nou marc de relació comercial pel que fa a la taronja, tornarà a castigar els llauradors valencians. Entre més, el control de pesticides per aquella taronja no serà tan estricte, segons apuntaven algunes veus de l’encontre, i la taronja del sud entrarà a Europa per València, sense ser-ne valenciana, amb la possible falsa etiqueta que després li afegiran. Per això el representant de Compromís a Europa defensava la importància d’etiquetar el producte valencià amb denominació d’origen i evitar una cert tràfic de taronja en els ports valencians. Hi ha interessos espanols en contra del camp valencià? Com és que la menistra d’agricultura, via telèfon, obligava els seus representants del pp a votar contra la taronja valenciana? Segurament perquè el camp valencià no té cap força ni una veu contundent a Europa. I els valencians som una merda a espana, d’una altra manera, la menistra d’agricultura del pp no ens tractaria d’idiotes, als llauradors.

Jordi Sebastià explicava amb detalls com de sol es troba a Europa en un cas així: ni el pp valencià, ni el psoe valencià, no van ser capaços de dir “nosaltres defensarem el camp valencià”. Ho saben els llauradors valencians —molts votants directes d’aquests partits— que els polítics en la seua majoria defensen interessos propis i particulars en canvi de continuar castigant els valencians? En canvi de quins acords, o interessos, una menistra d’agricultura obliga a votar contra el camp d’un territori que, en teoria, és el propi territori? L’és? No l’és? Potser que per Madrit, València ja no és espana.

Una nova mostra d’agressió als valencians, i un motiu més per començar a decidir amb criteri propi, perquè espana, i els seues representants no es defensaran, ni ara ni mai. Contra aquest greuge contra els valencians, el TC no ha enviat la fiscalia: no ha considerat que afectava l’interés espanol, la ferida valenciana.

I els cinc comerços que dominen el camp, no han expressat res. Que tenen interessos allà, en aquella taronja? I la cooperativa de Bétera, ha dit res? Ha explicat res als seus socis? Ja han penjat el cartell allà al bar, perquè els llauradors de Bétera tinguen una estona de conversa mentre esmorzen?