24 hores intenses per canviar la cultura

mariajoseL’escola ha de canviar la cultura. És la frase principal en el discurs de Maria José Díaz-Aguado, que diu que no inventa res de nou, que la idea és de Sòcrates, però que som lents, molt lents, els homes, i per això encara ens esforcem: canviar la cultura des de l’educació, quin repte tan gros. ‘Canviar la cultura’ en un estat tan immòbil, pedregós i desigual, després de tants segles? Difícil, sí. Però difícil no és sinònim d’impossible, perquè d’una altra manera l’escola no tindria il·lusió, ni coratge. Així que, una altra idea honesta de la professora Díaz-Aguado em va colpir: el professorat és imprescindible en una societat que vol avançar. Sense dipositar-ne tota la confiança, tota, el canvi no serà eficaç. Així que, particularment, sé que no ho deixarem de provar, des de l’escola, des de l’educació en general.

Maria José Díaz-Aguado ha coordinat una investigació sobre violència i assetjament escolar en la qual han participat més de 40.000 informants. La xifra ens obliga a respirar. El treball és immens, hi ha participat una gernació de professionals: més de quatre-cents equips directius, més de 23.000 adolescents, famílies, mestres… Els resultats de tot plegat són d’impacte, d’impressió. No només perquè ens retrata i ens descriu una societat determinada, una adolescència en risc, amb un índex molt baix de joves capaços d’aturar accions de violència quan la tenen davant dels ulls (els adults en això no som gaire diferents), sinó perquè els models que la pròpia escola reprodueix, en la seua majoria, són els d’amagar el cap. Milers de mestres amagant el cap?, veieu la imatge?, la imagineu només? En general, el sistema mira en un altre costat, davant l’agressió. I aqueix comportament no és casual, ni improvisat: el veiem cada dia al nostre voltant, en els entorns més propers, en els mitjans, en la política de vertigen d’aquestes setmanes o mesos.

Potser que tenim un estudi d’una potencialitat poc valorada. Molt poc, realment. Tan rigorós i tan sobri que pensar-ne ja ens fa mal. Per això els mitjans no se’n fan ressò. No en fan cas. No volen saber-ne res. Ni els mitjans, ni els polítics miops. Ni molts equips directius. O potser és que no sabem com actuar. La qual cosa representaria un punt d’inflexió positiu. Perquè del no saber a voler aprendre’n només hi ha una passa: la voluntat. I nosaltres som mestres. I als mestres se’ns suposa voluntat. Malgrat el sistema i malgrat tants caps enterrats en terra.

Encara davant una anàlisi i una descripció tan contundent —l’estudi és el resultat d’anys de treball—, encara de major interés és que l’equip que ella coordina, des de la Universitat Complutense de Madrit, ha elaborat un decàleg d’acció, de resposta, amb capacitat suficient per fer un tomb real a un model de societat d’un risc elevat, almenys pel que fa al grau de violència que vivim a l’escola. I al carrer. I a casa. I ací tenim la primera pedra després de la voluntat. Un Pla. Si tenim l’anàlisi, tenim els mestres, tenim la voluntat i un Pla, només necessitem posar-nos.

En 24 hores intenses, Maria José Díaz-Aguado ha fet tres conferències al País Valencià: a Alacant ha inaugurat el curs escolar convidada per la regidoria d’educació; a València, una editorial de pes li encomana que alliçone els autors de llibres de text en l’aprenentatge cooperatiu. A Aldaia convida l’escola, l’ajuntament, els serveis socials i la pròpia policia a treballar en equip, coordinadament, per convertir-se en ciutat educadora. Imagineu Aldaia, però també Alaquàs, Picanya, Torrent, Xirivella, València…

L’educació és la clau, contra l’assetjament, contra la impunitat de la violència, perquè té l’autoritat moral d’obligar el sistema a canviar, perquè ningú no mire en un altre costat, perquè cal intervenir des del primer signe o símptoma violent, contra el matonisme estructural que vivim, contra la passa del masclisme imperant, en favor de l’empoderament que permetria que cada persona, homes i dones en el sentit moral, fóra ama del seu futur… Ens cal una societat educativa, coordinada, capaç, si volem canviar la cultura que desencadena la violència. I l’escola, segons la professora Díaz-Aguado, és l’eina més poderosa que tenim per canviar. No serà fàcil. Gens ni miqueta. Perquè la intensitat de 24 hores no són suficient. Cal més difusió, major implicació, una democràcia de veritat… I un programa de televisió en horari d’audiència màxima per aquesta dona.

Sòcrates ja sabem com va acabar, d’escarnit. Malgrat que tothom hauria de llegir Sòcrates, n’hi ha que no saben que era jugador de futbol, un bon jugador de futbol. I filòsof. I ves a saber quantes coses més. A veure si tants segles de coneixement, ens serviran per a canviar radicalment. Per a canviar la cultura. Almenys d’una majoria.

 

 

El decret valencià de llengües (4)

botiflers

Mentre ens debatem amb l’esborrany del decret valencià de llengües, que és una eina que regularà com ensenyarem les llengües a l’escola (el valencià, l’anglés, el francés, l’alemany, l’àrab, el castellà…) els valencians continuem patint uns altres decrets, també referits a les llengües, que no són pròpiament de l’escola, malgrat que ens afecten, i l’afecten directament. Per exemple, el ‘Decret’ dels mitjans de comunicació. Parle dels mitjans públics, perquè dels privats, tret que vulgueu vomitar, preferesc de no parlar-ne, ara mateix.

TV3 i IB3, televisions públiques (fiqueu al sac totes les variants i els canals de les dues corporacions) són en funcionament als seus respectius territoris (!), però són prohibides a València. El pp va estimar que els valencians no teníem dret a veure televisions d’un altre territori, sobretot si eren en la llengua germana dels valencians, germana i genuïna. És clar que això ho va decidir un partit franquista i legal (mentre la justícia la mame de canto…) i malgrat la corrupció i la creminalitat d’uns quants polítics. Però, hola!, us demanareu, ara i ací no governa el pp, sinó una trilogia de partits. Dos punts: compromís més psoe més l’autorització de podem. Com és que aquests tres partits que sembla que són més del respecte a l’expressió de llengües, no autoritzen de veure demà mateix TV3?, us demanareu. Doncs, perquè tots tres van negociant d’obrir RTVV (van buscant-li un nom nou, una junta, unes normes, un finançament, una fonètica diferenciada…), i mentre aquesta no funcione, RTVV, no volen engegar el botó corresponent d’aquells altres canals, TV3 i IB3.

En canvi, aquest decret de mitjans i d’intencions de la trilogia política del Botànic Cavanilles sí que autoritza que, mentrestant, els valencians ens papem cent canals en castellà exclusivament. Fins i tot amb un o dos canals en anglés, o en francés o en altres llengües. Com que aquells que ens queixem des del decret de nova planta, no pintem, o no volem fer foc amic, ni volem traure llenya. Ni obrir la boca…, ens ho empassem. Ens empassem que, si TV3 es veu al País Valencià abans de reobrir RTVV, això és un desequilibri lleig; però si, en canvi, deixem que els valencians puguen veure 100 canals en espanol mentre ens decidim el color del nou logotip de RTVV, això no representa sinó la normalitat, mai un desequilibri.

Això és un altre decret legal, ben oficial, que abona la desigualtat lingüística dels valencians, dels escolars i dels que han acabat l’escola. De tothom. Amb la voluntat política expressa de tot l’arc polític de les Corts valencianes. Sense excepció.

Incomprensible? Sorprenent?, senzillament la realitat cultural, educativa i política dels valencians 300 anys ençà. Perquè fóra impensable de dir, per exemple: sinyors, sinyores, mentre RTVV no siga en obert, en antena, en directe, en genuí valencià, els valencians no tindran ni un sol canal de televisió. NI un de sol. Ni públic ni privat. Ni digital ni per cable. Ni divertit ni avorrit. Ni legal ni pirata. Cap ni un.

O això, o pactem la igualtat… Trieu!

La decisió, no m’ho negareu, compensaria enormement la desigualtat de les llengües, sobretot perquè els valencians en edat escolar, i els altres, guanyaríem una barbaritat amb l’apagada. Ves si podríem començar a fer coses: llegir, córrer, resopar, jugar a cartes, eixir a la fresca, rascar-mos el nas, follar més, anar a tocar la porta del cementeri, baixar cada nit a l’ateneu, anar a veure la família que no viu lluny, eixir a saludar les òlibes, comprovar si ja es veu TV3, esperar-nos que passen tres anys, tres legislatures, tres reis mags, tres tòtils, tres a cavall d’un burro…

Home, si és tan avantatjós, demà desconnectem,

Els reptes de l’escola i la convivència (1)

OberturaCursAvui baixarem a Alacant. El sud valencià sembla tan llunyà com et pugues trobar en una faula d’Isop o en una descripció de Tolstoi:

“Tornava cap a casa camps a través. Érem en ple estiu. Els prats ja els havien dallat i el sègol era a punt de segar. En aquesta època de l’any hi ha una varietat de flors…”. Khadjí-Murat

Alacant és lluny a seques. En aquest país tan llarg, del sud sempre ens reclamen que venim poc. I si ho fem, no és ni per feina ni per adobar l’absència. Com deia en un llibre l’actor Pep Ricart, el teatre i el desert, i sembla que Alacant és el desert, per a molts valencians. Però avui tenim una excusa perfecta, amb l’obertura oficial del curs escolar 2016/2017 que ha organitzat la regidoria d’educació d’aquella ciutat. Hi serà també Jaume Fullana, director general de política educativa, i una convidada especial, la professora Maria José Díaz-Aguado, investigadora en el camp de la convivència escolar, la violència de gènere, els comportaments adolescents, el treball cooperatiu… Una experta convençuda que l’escola és, possiblement, un dels grans remeis contra aquesta passa que viu la societat, de l’agressió continuada, sobretot de l’agressió de gènere.

Per saludar uns amics i escoltar la professora Díaz-Aguado farem amb goig els quatre-cents quilòmetres de camí-rel, d’anada i tornada, i vos explicarem un resum de l’itinerari. Avui baixarem al sud.

El decret valencià de llengües (3)

Ho he dit en alguns apunts i en un congrés d’educació estatal, enmig d’un públic divers. L’objectiu és aprendre llengües, com més llengües millor, sense subterfugis ni trampes. Si tenim en compte la situació valenciana, d’un desequilibri tan visceral com evident, calen accions de compensació. Imagineu-vos una balança de dos plats, si en un dels plats n’hi ha un cos de 100kg, a l’altre costat en caldrà una suma igual a 100kg, repartits amb un, dos, tres o més cossos. Quantes llengües volem ensenyar a l’escola, els valencians? Una, dues, tres, quatre? L’una, el castellà, ja pesa cent quilos, exactament 100. Perquè puguem compensar aqueixa solidesa, caldrà anar afegint a l’altre plat de la balança tantes llengües com decidim, políticament, carregades cadascuna amb el pes necessari que, amb la suma, pose l’agulla enmig de l’equilibri lingüístic desitjat. Això és: dibuixar com lastrem d’activitat, hores, recursos, metodologies i intel·ligència cada llengua. I si l’objectiu és saber-ne quatre, per exemple: castellà, valencià, anglés, francés o alemany, per dir-ne quatre, comencem a posar pes a cada llengua i a cada plat.

En un plat hi ha el castellà: és una llengua dominant i amb dominància política. Té les lleis, la justícia i qui imparteix aqueixa justícia (jutges, advocats, fiscals, notaris, passants…), té el cinema gairebé al 100%, i les TVs, i les publicacions de quiosc, i les publicacions d’una majoria de facultats, i els còmics, i els dj’s de discoteca, i els consultoris de dentistes o de medicina general, les publicacions d’entreteniment a la perruqueria, incloses les de gossos, té les instruccions de tots els aparells de mediamark, o Miró, o Broseta, o les d’IKEA, lidel, makro, carrefour, etc, tenen els crits del entrenadors de futbols de totes les categories, cada dissabte, sí, i els animadors de curses, i els animadors de concursos, fins i tot els jocs de taula… Aqueixa balança pesa 100 quilos exactes, amb una llengua sola. Tots els jocs sense excepció de Game, de totes les plataformes, les col·leccions de cromos, els diaris en paper… Com haurem de vestir les altres llengües, en l’altre plateret, si volem compensar, equilibrar, donar les mateixes oportunitats d’aprendre, per exemple el valencià i l’anglés?

Dons, traient tot l’horari lectiu d’una de les llengües dominant i repartir-lo sobre les altres dues. O tres. Almenys el temps necessari per equilibrar allò que aprenen els alumnes, si volem que aprenguen llengües correctament: encara així, al pati, entre classes, a l’entrada, a l’eixida, i en les activitats de lliure disponibilitat, els alumnes, petits i grans, ja trien encara una llengua de comunicació dominant.

Encara més, per a molts milers de valencians, l’escola serà l’únic espai on escoltaran i parlaran valencià i anglés. Castellà, no. Castellà l’escoltaran durant moltes hores del dia arreu que siguen.

I això era una de les propostes de la Unitat de llengües de la Universitat de València. Que no era ni descabdellada ni venia despullada de sentit científic. Almenys a primària, fóra un dels itineraris principals per aprendre llengües amb igualtat de condicions entre els valencians.

L’escola bàsica no hauria de posar més pes sobre el platet monolingüe. La resta són pedaços i desequilibris. Parlem-ne. I prepareu tot l’esparadrap de les farmàcies i la cinta aïllant de les ferreteries.

VII Nit Estellés a Picanya

carmelaAnit la pluja i la descàrrega de llamps no va impedir el recital a Picanya. Vam parar les taules dins l’Alqueria i vam sopar drets, després per torns, vam pujar a la cambreta a llegir. De primers, els xiquets i els mestres, després els joves de l’institut Enric Valor. En la segona tanda, vam canviar els lectors i el públic, però la llotgeta sempre era plena, amb aquell silenci necessari i sobri per escoltar la poesia del nostre poeta major. Els xiquets ho van fer de categoria, van llegir que ens van emocionar i el director de cerimònia, el poeta Lluís Roda, diu que hem d’aprofitar aquesta embranzida lectora estellesiana per ordir una mena de concurs lector en veu alta, per guanyar qualitat recitadora, perquè els alumnes de les tres escoles i de l’institut ja són una bona mostra de bona lectura pública, perquè si n’hi ha altres esdeveniments per això i allò, amb gratificacions, per què no ho hauríem de fer pels lectors, pels bons lectors de poesia?

lluisRodaLluís Roda no és només el mestre de cerimònia, anit especialment calia un coratge especial, amb l’aiguat i el castell de llamps que encenien el cel i tanta gent com ens havíem aplegat pel poeta Estellés. Lluís ens va animar, il·lusionar, acomboiar, i van anar caient les sorpreses i un regust especial a l’encert d’haver-nos quedat malgrat aquell oratge: ell havia convidat la poeta Maria Fullana, que ens va llegir cinc poemes propis acabats de traure del forn, va encomanar al professor Juli Avinent que presentés Sor Isabel de Villena, i ell mateix, el peta Roda, va presentar-nos Ramon Llull, no volia deixar passar l’oportunitat de l’any Llull en aquesta Nit tan especial a Picanya.

Dos moments molt especials, a més a més: el record viu de Vicent Pastor, amb les paraules de Xelo Alòs, una altra ànima cultural imprescindible del poble, i el cant assimilat que Carmela, de l’escola d’adults, va fer imitant Ovidi en cantar Estellés. La Nit Estellés a Picanya sempre té aqueixa sorpreses, són un luxe, un nivellàs, un regal que va guanyant perquè s’hi posa molt, i el mestre de cerimònia ens fa mantenir-nos vius de tanta sort.

Nosaltres, els alumnes, perquè les mestres de l’escola van preferir de quedar-se a casa, vam llegir Coral Romput. Particularment, trobe que és una de les joies poètiques més genuïnes. Ovidi ja ho va descobrir fa molt. I nosaltres, els valencians, potser que encara en podríem aprendre una barbaritat. Estellés, Coral Romput, Ramon Llull, Isabel de Villena, Maria Fullana, Lluís Roda, Juli Avinent… Literatura de lo alto, sinyors.

 

El decret valencià de llengües (2)

El valencià som l’únic país del món occidental, no sé si exagere, que una família pot decidir contra l’escola, en negar-se que el seu fill aprenga una de les llengües. Justament la llengua més genuïna del país. Genuïna o no, la família és la primera a pensar en categories, principals, secundàries, últimes, sobreres… A pensar en llengües de primera, de segona, de tercera categoria… Malgrat que, com diu Carme Junyent  en un article que us recomane de llegir “La lingüística europea ha maldat de totes les maneres possibles per trobar llengües subdesenvolupades o, si es vol, per demostrar que les europees són les més perfectes de totes. El fet és, però, que mai ningú no ha pogut demostrar que hi hagi una llengua millor que una altra i això ens demostra que les llengües són com són més enllà de la voluntat dels parlants.”

Per tant, aquesta voluntat d’una o més famílies contra el coneixement dels seus fills fóra similar a acceptar que una família es presentés a l’escola i digués, amb contundència:

—Al meu fill no vull que li ensenyen matemàtica.

Sí, això és efectivament el que passa ara mateix, i el que sembla que el decret valencià de llengües que entrarà en vigor l’any que ve, no resoldrà. Au, doncs, caldrà conviure amb escoles fonamentalistes, mentre els pares tinguen autoritat per rebutjar una part del coneixement present i futur del seu fill. Fóra com dir:

—Vull que el meu fill siga analfabet perpetu. Com jo mateix.

Doncs, au, respecte per la voluntat analfabeta d’uns quants homes que es diuen pares.

 

El decret de llengües valencià (1)

La conselleria d’educació ha anunciat un decret per millorar l’ensenyament de llengües a l’escola. Només que he llegit les notícies, els resums, allò que uns quants mitjans van destacant què serà més o menys polèmic, i algunes aportacions d’especialistes que ja prediuen que avançarem poc. N’hi ha una majoria de primers lectors que coincideixen en la voluntarietat i la llibertat dels centres, a l’hora de triar (trair) entre els sis itineraris previstos.

Encara toque d’oïda, així que no em puc comprometre totalment, però no voldria deixar passar més hores per qüestionar-nos uns quants detalls i unes quantes línies generals.

Els valencians partim d’una situació de desigualtat tan grossa en l’aprenentatge-ensenyament de llengües que cap decret no resoldrà la situació a curt termini si ens comparem, per exemple, com aprenen llengües els alumnes d’Europa. Ni a curt ni a llarg.

És veritat que un decret més agosarat facilitaria l’avançament del valencià a l’escola, minvaria la desigualtat, fins i tot pot ser que aprenguérem millor les llengües adoptant els models holandesos, danesos, o nòrdics. Però en la situació política general que vivim, és impensable un salt qualitatiu en favor del coneixement, de les llengües sobretot.

Els decrets tampoc no resolen el nucli del problema. Perquè si bé l’escola pot comptar amb bons mestres, amb mestres valents, i amb el suport total de les famílies, comptem amb uns mitjans de comunicació miops, monolingües i, pitjor encara, d’una mediocritat intel·lectual de pena. Els models socials per a l’alumnat semblen extrets de la postguerra ideològica. No ajuden els joves a posar el coneixement en el seu horitzó prioritari.

Pel que fa a la resta de variables que influeixen en l’aprenentatge de llengües, patim una societat que ha heretat la màxima neofranquista ‘parle’m en crestià’, que amaga un rebuig general a aprendre, a conèixer, a compartir el coneixement foraster, a voler saber per fel de saber. Anar al bar, al futbol, de festa esbojarrada, sí; aprendre per goig, l’1%.

En molt poc temps, els valencians hem avançat en molts detalls, políticament. Però no sé si són suficientment perceptibles. Sense decret, quan entres en l’edifici Prop o en la conselleria, tothom vol parlar-te en valencià, fins i tot els de seguretat. Però fins i tot això s’acabarà. Un altre detall, algunes escoles fa anys que proven a canviar la tendència, perquè els alumnes puguen ser d’un nivell europeu acceptable. Difícilment. I pitjor: fins i tot els alumnes d’escola valenciana (sense excepció), que han aprés en un model d’immersió ric i efectiu, perden el dret i la voluntat a la mínima en situacions diglòssiques. No s’hi troben còmodes, ni realitzats, ni exitosos, ni res de res, en la llengua dels valencians.

Sense haver entrat encara a fons, qualsevol decret que no apunte a una escola bilingüe valencià-anglés (de castellà ja en mamen de sobres), farà curt. Però tenim un govern valencià a tres bandes, unes corts encara amb molta pudor, sense mitjans valencians ni públics ni privats, i prohibida la resta de possibilitats. Encara és aquesta la política de la qual eixim, i el franquisme governant-nos en funcions des de la meseta.

Sí, ens caldria major gosadia. Perquè si ‘ells’ tornen, no tindran mirament a passar el sunami feixista amb decrets, normes i lleis.

 

Escola, innovació i dubtes

El 30minuts de TV3 ha oferit un especial sobre l’escola i el moviment que aglutina “Escolanova21”, a partir de l’experiència de quatre escoles de Catalunya, tres de religioses o confessionals, que destinen molts esforços a treballar per projectes. potser que no hi havia més escoles laiques, per posar de model a tot Catalunya? I allò dels projectes, voleu dir que Freinet, Dewey o Montessori, entre més mestres entusiastes, no van proposar de canviar l’escola, per aquest cantó de les metodologies?

Des de València vam voler participar d’aquella primera formació-moviment, per agafar-nos al tren de la innovació, i perquè n’hi havia escoles amigues que coneixíem i ens van animar a participar-hi: però l’organització de l’Escolanova21 ens van dir que no, que allò era per escoles de la Catalunya estricta, així que les escoles de la resta del país no podíem participar-hi. Au, doncs, els vaig dir, adéu siau i bon profit. La innovació d’aquests novíssims del 21 no servia per al país sencer, i les escoles del país valencià i de les illes havíem de quedar-nos fora, malgrat que fa anys que col·laborem en projectes comuns, escoles de tot el territori. Potser que no tinguen la idea clara de país, aquests de la innovació? Innovació, doncs?

En el programa he escoltat alguns usos de la llengua que, ho creguen o no, s’ho haurien de repensar, perquè només per la llengua i la fonètica, de segur que guanyàvem. A més, dels quatre models presentats, dos no són del coneixement compartit, si no és que pagues l’impost de l’entrada a la visita, i un altre impost si vols rebre materials o maneres de fer. Un article de Xavier Diez als blogs de MésVilaweb, alertava d’alguns detalls, d’aquesta organització, malgrat que jo considerere que tenen uns objectius i uns reptes tan envejables. Però començar sense tenir en compte una part important del país, on hi ha grans aportacions d’innovació educativa, és començar la casa pel terrat, o començar amb una idea política determinada.

Potser la millor frase al programa és quan aquell mestre diu que hem d’ensenyar d’una manera que ningú no ens ha ensenyat. Ves si l’escola ha de repensar-se cada dia. Malgrat la innovació.

Un llamp enmig d’una llarga nit

celdestiu“El pensament no és més que un llamp enmig d’una llarga nit, però és que aquest llamp ho és tot.” Henri Poincaré, matemàtic
Quina és la missió de l’escola?, em demana Maya a la classe. Ensenyar a llegir i a escriure? No, no, això és queda curt, l’escola ensenya més coses?, ensenyar a calcular, doncs?, encara més coses… Ensenyar i aprendre?, entrenar els xiquets i els mestres en un pensament intel·ligent?, no oblidar per a què és l’escola?, aprendre en llibertat?, viure des de menut la democràcia per participar activament del compromís social?, aprendre a tenir una actitud optimista davant la vida? Poincaré s’interessava per tot, ho aprenia tot, revolucionava les teories, ho pensava tot en gran… I cometia grans errors, també. Així que l’escola també s’hauria d’interessar per tot? I revolucionar les idees? I entrenar-nos a pensar-ho tot en gran? Però qui és responsable de decidir si volem una escola d’aquestes característiques o una escola més esquifida, com dicten les normatives o les lleis? I si les idees dels mestres són més amples, per què hauríem d’enfaixar l’horitzó de l’escola a propòsits menys ambiciosos? No som capaços, els mestres, després de 25 segles de coneixement, i segles de grans pedagogies, de bons matemàtics, i filòsofs, i artistes, de decidir la millor escola? Una escola que contribuirà a pensar, a potenciar que els xiquets siguen millors, més capaços, de major audàcia, de grans reptes intel·lectuals…, o ens haurem de conformar que uns altres decidisquen quina escola, en canvi d’ideologies ràncies sense substància? I si comencem a pensar aquesta llei valenciana d’educació amb l’ambició dels grans gegants del coneixement combinats amb els mestres bons del segle XIX i XX? I si l’escola fóra aquest espai del llamp enmig de tanta foscor?
– foto de Betlem, estudiant universitària d’enginyeria (UPV)
– textos en itàlica o remarcats extrets d’Oda a la imperfecció, de Cédric Villani

Un malson productiu

Anit em vaig desvetllar. Un malson em va despertar de colp. Potser perquè m’havia quedat a veure una pel·lícula amb el meu fill sobre un creminal que disparava a tort i a dret amb permís de matar fins i tot l’aire que respirem. Una banalitat de sang per sang i finalment tothom perdonat, fins i tot el creminal protagonista. Potser m’he desvetllat perquè una amiga m’havia demanat un titular per a una conferència: vull un bon titular, em va dir, per a una conferència sobre la violència i com la podem aturar des de l’escola, voldria que vingueren els mestres, per suposat, però també la policia municipal, les ames de casa, els treballadors socials, les dones maltractades, els adolescents… Tots en un sac, en una sala, vull dir. Escric quatre o cinc exemples de titular, malgrat que cap no en convenç completament. Continue desvetllat, així que em mire els piulets de la matinada, n’hi ha un que em crida l’atenció, un article a @Catorzecat Cultura viva, sobre una conferència que van convidar a fer al seu institut a l’escriptor David Foster Wallace: “En els vint anys que fa que em vaig graduar, de mica en mica he anat entenent el que hi ha en joc i he vist que el clixé humanístic sobre «ensenyar a pensar» de fet era la manera taquigràfica de referir-se a una veritat profunda i important. En realitat, «aprendre a pensar» vol dir exercitar un cert control sobre què penses i sobre com ho penses. Vol dir ser prou conscient i estar prou alerta per triar a què pares atenció i triar de quina manera construeixes sentit a partir de l’experiència.” Foster Wallace apareix al llibre de Nuccio Ordine “la inutilitat d’allò inútil”, un quadern que també recomane als mestres, però Foster Wallace tampoc no era l’optimisme, malgrat que hom el considera un gran narrador. Continue desvetllat, més encara. Així que pare atenció en un altre article de la mateixa revista “El veritable assassí de Marilyn Monroe“, de Montse Barderi, i continue més desvetllat, però trobe que ha pagat la pena, l’ensurt del malson si m’havia de trobar en aquests dos articles. Jo us els recomane, malgrat que us puguen desvetllar. Millor això que no haver de passar per un malson.