Diem bon estiu, però tornem dilluns

Comencem les vacances a l’escola. Fa uns dies que es va acomiadar el gros de l’equip. Ahir encara ho va fer una altra part de l’equip i avui tanquem fins setembre. S’acaba l’escola d’estiu, tanquem la cuina, la neteja, les feines de pintura general, ordre i organització d’espais, l’administració… Però ho fem amb la sensació de deixar massa coses obertes, sense acabar, sense tenir-les enllestides completament.

Ves que ho hem intentat, que hem tingut els equips directiu i rector treballant fins al darrer moment, que hem posat coratge a apuntar un estiu tranquil i merescut. No ha pogut ser. Hi ha camps oberts que demanaran de ser atesos la setmana que ve, o l’altra, o ves a saber si no l’última d’agost. Una llàstima. De vegades les coses van i venen així sense que ho vulgues, sense saber amanir-les o adobar-les d’una altra manera, sense saber, realment.

Aquest matí ens hem presentat de nou a la Conselleria d’Educació, per esbrinar com anava el nostre expedient sobre l’Aula de PT per al curs 2016/2017. De l’una banda fa temps que tenim aprovada l’aula des de la vessant pedagògica, un colp analitzades i comprovades la necessitat de recursos per a atendre millor els alumnes amb necessitats educatives. De l’altra banda, l’expedient era pendent d’un tercer informe sobre infrastructures, un colp els dos anteriors havien sigut desfavorables. La sorpresa és que en arribar ens han dit que no hi havia resolució encara a la nostra al·legació, que nosaltres havíem presentat el 20 de juliol (per tercera vegada).

—Home —ens diu una alta funcionària d’aquell servei de la conselleria d’educació—, vosté va presentar els papers el 20, som a 29 de juliol, no pretendrà que la documentació haja arribat al despatx corresponent!

—Fa NOU dies que la vaig presentar, el despatx en qüestió és a 100 metres del Registre d’entrada… Nou dies li semblen pocs dies perquè siga en el lloc?

—De mitjana, n’han de passar quinze, senyor meu, així que si no hi pose “urgent” en el seu document, fins a mitjan setmana que ve no espere que siga allà on pertoca.

Tot això en un valencià exquisit, sense alterar-nos i sense haver-los proposat que contracten algú de correus, malgrat que no hi confie gaire ja els puc dir que són més eficaços, en enviar una carta a Alemanya, per exemple, o més lluny. Que ací parlem de dos llocs en un mateix edifici, a 100 metres l’un de l’altre, i em confessen que ací calen quinze dies perquè arriben, no perquè t’ho valoren.

Em queixe amargament, a l’alta funcionària del servei; li dic que d’aquest informe depenen llocs de treball, recursos, i atenció a xiquets amb necessitats educatives. Que potser les famílies fóra bo que saberen en mans de quin cos de funcionaris tenim el govern valencià i els ciutadans d’aquest país. En queixe amargament sense recordar-li que els funcionaris ho són en qualitat d’atendre els ciutadans, no de torbar-los o de fer-los la vida impossible. Em queixe amargament sense dir-li que si depén d’ella, aquell servei, es pose en contacte amb Amazon, per exemple, perquè li expliquen com són capaços d’enviar-te en només tres dies un llibre des d’Amèrica.

Em quede en aquesta sensació i poca cosa més, bo i sabent que després dependrem d’un altre funcionari que diu que només és tècnic en infrastructures, però que també és capaç d’afirmar “Què s’hauran pensat els nous del govern valencià, pos no volen que fem els informes en valencià!”

Sí, sí que diem bon estiu i tota la pesca, però ens temem que seran unes vacances olímpiques, d’aquestes que duraran el temps que triguen els atletes a fer 100 metres, o 400 o 1.500 metres. A tot estirar, molt més curtes que el temps que triguen a córrer una o dues maratons olímpiques. Si no és que són funcionaris, els que corren a portar les noves a dins mateix d’una conselleria.

 

No dispareu al conseller

Final de curs. No ho creureu, però encara hi ha mestres per l’escola. Pocs, però n’hi ha… feinegen, ordenen, programen. El gros dels mestres és de vacances. De primer, descansen, de la feina del curs. De segon, van carregant bateria, es preparen per al nou curs escolar 16/17. Possiblement la càrrega comence més tard, el 20 d’agost, per exemple. Però els mitjans valencians peguen amb bala contra l’escola, sobretot contra el conseller d’educació, Vicent Marzà, i el seu equip. Els acusen de desordre, de caos, de catalanistes, de sobrecarregar els mestres amb més burocràcia, d’obligar-los a bancs de llibres contra la voluntat de les famílies, contra la pau dels mestres i, sobretot, contra la butxaca de les editorials. N’hi ha mitjans que menteixen, afirmant que els mestres encara són a l’escola embolicats amb els llibres de text. No diuen que molts mestres van abandonar la idea del llibre de text. Fa cent anys que aquesta proposta era innovadora, però el negoci dels llibres perdura i, segons uns quants diaris en paper, els mestres van a la grenya. No expliquen la reducció de la despesa pública, ni quants milers de mestres han dit ‘prou’, a la dictadura del llibre de text. Que no és el mateix que renunciar als llibres. Ni renunciar a la cultura, ni al compromís de millorar l’escola. D’això, uns quants mitjans fugen, d’explicar una altra realitat. A l’estiu i durant tot l’any, com els melons, si no poden parlar de bous, de futbol o de serveis del putiferi, ataquen l’escola. O parlen de mamonaes.

Per a uns quants mitjans valencians, l’equip del nou conseller (a penes un any al càrrec) no sap, no sap ni actua, no sap ni actua ni vol. Vaja, que vivim el desconcert, el desastre, l’hecatombe, com si la conselleria d’educació hagués mort cent mestres, cada dia, o cent escoles. Tantes hores com treballen i fan malament beques, malament els horaris, malament els llibres, malament la formació, la llengua, els recursos, l’organització…  Que ho fan tot malament, aquests pinxos del conseller.

Com si els equips del pp, vint-i-escaig anys de govern (!), haguessen posat l’escola a nivell de Finlàndia, en beques, recursos, idees, organització i llibertat… I diners. Vint-i-cinc anys de claredat, transparència, inversió, netedat… Maedéus de l’aula, beatifiqueu-los!

Això fóra una altra clau, la llibertat de l’escola. Dels mestres, si ja haguéssem començat a escriure la nova llei valenciana d’educació. I també és veritat, si ja haguéssem reduït la burocràcia. Perquè ni li’n cal gens, de burocràcia, a l’escola, gens ni miqueta, ni en fa de paper, la burocràcia. Ni ens caldria tanta fiscalització (de l’econòmica, sí, segons veiem), ni ens caldrien mitjans que proven de desprestigiar els mestres en general, en canvi de titulars com ara ‘Els jesuïtes no participaran del banc de llibres’. Home, si a nosaltres ens la bufa, si volen o no participar, els jesuïtes o els salesians, o els retors, o el bisbot en el banc de llibres. Ens la buuuufaaa!

Això, quanta ciència aporten els mitjans a l’escola, amb els seus articles?, quantes idees al coneixement, a la matemàtica, en canvi de torpedinar qui es preocupa o es dedica a posar dins l’escola una mica de dignitat en canvi de cienciologia…

Benvolguts mitjans, ni és veritat que hi ha tot de mestres treballant durant l’estiu en els bancs de llibres, ni és veritat que no tenim un equip capaç de dirigir l’educació del País Valencià per primer colp en vint-i-cinc anys. Ara mateix, en la seua majoria, els mestres fan vacances merescudes. Lligen, passegen, dormen, beuen, naden, prenen el sol, es furgen el nas, atenen els fills, fan totes les ximpleries que fan els mestres quan són de vacances, en la seua majoria. En comptes de llegir els botifarrons que la premsa escriu per fer-nos oblidar l’absència d’intel·ligència que patim els valencians, per culpa dels mitjans.

El ball de plaça 2016

folkestiu2016

Plaça del Mercat. Divendres 29 de juliol. Primera part. Musicants. El grup Musicants presentarà el seu primer CD, Adsabara. De primer, haurem inaugurat la fira d’artesans al carreró. I la fira de llibres anarquistes més ampla del país valencià, si Rafa Arnal transporta tot l’arsenal llibresc dels anarquistes de pedra picà. Sopar enfaixat a la plaça. Sopar d’amics balladors i benvinguts.

Divendres comença a Bétera un cap de setmana especial en favor de la música folk, la música popular dels valencians, tinguen o no grup propi. ací sí que pintem, al Camp de Túria, malgrat la mala jeia d’espana contra els valencians. Això de folk(lore) faria com la saviesa del poble, la música popular, segons el DCVB.

Plaça del Mercat. Dissabte 30 de juliol. Pa rematar el mes amb música tradicional. De primer, Rodamons amb l’espectacle infantil ‘Petiteses’: tots els xiquets de Bétera, nascuts i benvinguts, forasters o turistes, refugiats o migrants, podran gaudir a la plaça fins que no rebenten els artistes. Després, segon sopar popular a la plaça. Si us heu acabat els llibres, Rafa Arnal en portarà més, també portarà música, banderes anarquistes, republicanes, astelaes, confitaes, endolçaes i ensucraes. Després de sopar, APA en quartet presentarà Cants i cants i si la processó és llarga el ciri no farà curt: sarau amb l’Esbart de Clandestins.

 

“Clama l’alegria mora
en un poble tan cristià.
Cada cançò és una flor

que este poble valencià

arranca del mig del cor.”

Una festassa de música, ball, rifa, i productes de la terra. Aquesta serà la cinquena mostra de música popular que l’Ateneu de Bétera oferirà gratuïtament, que cinc anys ja trauen llustre. Com cantaria el Xiquet de Bétera… “quatre jotes de València fan un ball a la plaça que per festa popular passa!”

El forat democràtic espanol (2)

El forat democràtic espanol es menja la democràcia. Concentra tant d’odi a la llibertat, que no deixa ni rastre dels principis bàsics: respecte, tolerància o participació. En canvi de continuar collant la democràcia fins al límit de convertir-la en caguerà de vaca.

El propi forat es presenta al món com a perfecció geogràfica, humana o divina, perquè no pot, no veu sinó la seua realitat augmentada, que no albira més enllà del nas d’espana, una mirada miop, encegada. Qualsevol geografia veïnal li sembla enemiga, o traïdorament intel·ligent. Això provoca que el forat democràtic espanol actue agressivament. Com un violador de drets territorials, dels horitzons d’uns altres ulls, dels reptes naturals de continuar més enllà…

En el seu centre, el forat espanol concentra el caos, la ineficàcia, la corrupció, el saqueig, l’abús, la ineptitud, la ruqueria, la mentida… Concentra un nivell de violència inaudit, insuperable, sense remei, en favor de la cienciologia, emparada en la idea que déu té la veritat de tot, i l’home, l’home il·lustrat, no és sinó el defecte impur que s’ha de salvar, a dins el propi forat.

N’hi ha que prefereixen aquest malviure a repensar una solució, una solució que inclogués els avenços del segle XX i del segle XXI. Prefereixen, per exemple, un jutge que conxorxa des d’un albelló que una justícia cega. Prefereixen una alcaldessa aliada dels borbons amants dels privilegis, que una dona justa, això és, també contra els privilegis dels borbons. Prefereixen una escriptora que s’adiu a viure en una espana imperfecta, que en una catalunya nova. I així, mentrestant, la classe política social econòmica eclesial i militar que governa el forat confessa que l’excés de democràcia perjudica, en canvi de considerar que l’excés de dictadura alliçona.

“Per cert, enguany, la collita de melons de tot l’any compondrà grup propi o anirà al grup mixt de la fruiteria? “

El forat democràtic espanol

El govern valencià es queixa que no té finançament suficient per atendre allò bàsic.

Espana continua considerant els valencians de segona categoria, una promoció, una lliga menor, regional. I els funciona. Encara amb aquest tracte despectiu contra els valencians, una majoria d’aquests valencians (!) els regalen la majoria simple en les eleccions. És un mal menor, perquè no fa ni tres dies els regalaven la majoria absoluta perquè ens continuaren castigant el fetge i l’hospital que ens l’havia de curar.

Espana ha configurat el nou parlament amb l’aportació valenciana de populars, ciuradans, i la resta de la configuració valenciana que pinta la meitat que la resta: el vot valencià val exactament la meitat que el vot castellà i/o espanol. Per això rebem menys finançament en canvi de pagar-los els luxes: ells sí que tenen més funcionaris, més hospitals, més mestres, més recursos i encara que no ho semble, més temps per anar a la platja, perquè els valencians tenim més privacions. Però els regalem la majoria.

De tot això, hom reclamaria la independència valenciana. Perquè serà l’única manera d’acabar amb la desigualtat i la injustícia que patim. Però no, encara no sembla que estiguem preparats, la majoria de valencians, per discutir sobre la independència.

Per cert, el partit popular valencià va mentir amb els números. Va mentir a Europa. I Europa no és ximple, ens ha multat. Però ves que ara no governen a València aquells que van mentir, malgrat que viuen lliures i feliços de qualsevol responsabilitat, fins i tot fent de senadors i de sanadors. Per ells, mentir a Europa no és un problema gaire greu. I una multa que pagarem els valencians, perquè el govern d’espana ja ho ha dit, que els valencians sempre estem disposats a pagar, no els afecta gaire a la seua felicitat i menys encara a la seua llibertat.

És l’ètica política del parlament que acaba de constituir-se amb populars i ciuradans amb conveniència amb uns altres (!). Hem constituït un parlament i un senat amb imputats, corruptes, protagonistes de sobresous, i mentiders compulsius a Europa i als valencians. Amb menistres corruptes i creminals.

I encara si no ens havíem atipat de felicitat estiuenca, democràticament deficitària, un jutge demana el retorn de les eines de simbologia feixista als seus propietaris, perquè continuen escampant publicitat i activisme contra la democràcia. Un arquebisbe consent una missa en favor d’un dels pitjors dictadors feixistes del segle XX, o una o dos o cent comissaries potencien l’agressió lingüística de torn. Res que no vivim amb una certa naturalitat en els últims quaranta modèlics anys, segons aquells pares famosos de prostitució/transició.

Voleu dir que, en aquest forat democràtic que és espana, ens hi volem quedar, els valencians? Que encara pagant-los els luxes, la crema solar i el valor doble dels seus vots, ens hi volem quedar? Encara sabent que n’hi ha creminals que continuaran vivint dels diners públics que ens roben cada dia polítics, jutges o cossos policials, ens hi volem quedar?

A veure, xics… Entre el centenar de varietats de taronja i mandarina, digueu-me, quina és que encara no heu provat, xa?

 

Als homes bons, 85 anys després

CNT_placa

Bétera va fer l’avançada dels vuitanta anys dissabte passat. Una colla de dos o tres persones, o quatre, que de cinc no passe, van convocar el poble a concentrar-nos a la Glorieta, als peus del que havia sigut l’edifici emblema de La Penya, on s’hi reunien els sindicats de llauradors, i el sindicat del Llegó o Lligonet, durant els anys trenta.

Ovidi, el xiquet de Neus i Antoni, havia preparat la internacional amb el saxofó, Lluís havia sigut convidat, perquè va ser l’últim president de la CNT a Bétera, a descobrir la placa homenatge als homes bons d’una època de bonança intel·lectual, obrera, anímica i més digna que no aquesta que vivim de feixistes cagamandurris i politicots del patetisme i la mediocritat.

Després, un jove estudiant d’història va llegir un document en favor de la història d’aquells dies (Bétera va significar-se aleshores per la quantitat d’anarquistes i per un moviment obrer de volada, que després vam pagar amb una repressió duríssima). La segona part del reconeixement a la memòria va desplaçar-se a l’Ateneu de Bétera amb un sopar popular i l’actuació de tres que passen per nomir-se ‘El gitano alegre’. La resposta d’una part del poble va ser important, entre sindicalistes i representants d’Esquerra Unida, el psoe local, compromís i, de part de la sang blava, el mateix Marqués, sempre tan discret.

Un acte reivindicatiu i senzill que obri la via del reconeixement a la memòria d’homes i dones que ens van ensenyar el camí possible de la llibertat i de l’esperança. SI encara en voleu saber més, els organitzadors han penjat una exposició a les parets de l’Ateneu, perquè l’oblit i el feixisme no ens torne idiotes o cofois d’aquest temps tan ranci.

Congrés de matemàtica #c2em (4): les conclusions

Conclusions

1 Els ensenyants són responsables de la seva millora professional i han de poder decidir sobre la seva formació individual col·lectiva. La formació ha de ser planificada, contemplar un seguiment de la seva aplicació a l’aula i la posterior anàlisi i reflexió, pel que fa a alumnes i mestres.

2 La millora professional ha de despertar il·lusió i donar un coneixement específic per a la pràctica d’aula i ha de comportar, necessàriament, una reflexió crítica de la tasca docent. Ha de contemplar diferents aspectes:
-continguts de caire matemàtic i didàctic
-espais d’intercanvi d’experiències
-elements de creixement personal

3 Les associacions de mestres i professors i els grups de treball, que tenen un coneixement directe de l’activitat docent, han de participar en la diagnosi de les necessitats de formació i fer suggeriments a l’administració educativa, que l’ha de promoure i assegurar-ne la generalització.

4 A les aules hi ha una presència desigual de diferents tipus d’activitats. En els propers anys, cal fer incidència en la selecció d’activitats més productives que reproductives i de caire més investigador. Cal també, de manera especial, fer una gestió d’aula en què els alumnes tinguen més protagonisme, s’interroguen sobre què fan i siguen capaços de comunicar-ho.

5 Tant el plantejament com la gestió de les pràctiques educatives han de fer-les motivadores, promoure la interacció i tenir en compte la incidència de les actituds i les emocions. No s’ha de perdre de vista que han de contribuir a assolir els objectius de l’ensenyament de les matemàtiques, entre els quals cal destacar: ajudar a interpretar el món i prendre decisions de manera raonada. Cal que els docents incitin el debat que permet fer explícits el sentit i els objectius d’aquestes pràctiques i treballar per tal de generalitzar-ne la presència a l’aula de manera gradual i sostinguda.

6 L’avaluació ha de ser una anàlisi continuada i integrada en l’activitat habitual de l’aula, amb un ample ventall d’eines i estratègies que, d’una banda, ajudarà els alumnes en el seu procés d’aprenentatge i, d’una altra, ajustarà la presa de decisions del professorat en el disseny i implementació de noves propostes. L’alumne ha de ser un agent actiu d’aquest procés d’avaluació.

7 La matemàtica és una eina fonamental per entendre el món i resoldre problemes reals. Cal una alfabetització matemàtica que contribueixi a la formació integral. Els alumnes poden no ser-ne conscients. Per tant, el professorat ha de contribuir que en prenguen consciència que les matemàtiques són presents a moltes ocupacions a partir de l’experiència de professionals del sector.

8 És important contribuir a crear una imatge social més positiva de la matemàtica, per la qual cosa cal:
-més divulgació i més compromís del col·lectiu en aquesta tasca.
-més i millor difusió de les activitats que ja es fan
-generar un sistema per crear impulsos que ajuden a millorar la imatge social.

9 Promoure experiències positives en matemàtiques per col·lectius de totes les edats, mostrant que les matemàtiques són per tothom i que tothom pot fer matemàtiques i gaudir-ne.

10 Promoure accions adreçades a les famílies per tal d’aconseguir que coneguen el que els seus fills treballen a les escoles i contribueixen a la imatge positiva de la matemàtica.

11 Sensibilitzar els responsables socials i dels mitjans de comunicació per tal que les informacions que es donen amb contingut matemàtic siguen correctes.

12 Les xarxes de mestres (associacions o espais virtuals) són una eina al servei de l’educació matemàtica que cal difondre i promocionar:
-canvien i amplien la manera d’aprendre perquè permeten compartir i construir coneixement col·lectivament.
-marquen tendències que autoregula la pròpia comunitat.
-admeten diferents graus d’implicació dels usuaris.

13 A través de les xarxes es comparteixen experiències d’aula i materials. Cal enriquir-les amb una implementació fonamentada.

14 Les trobades de mestres i professors són un mitjà però no l’objectiu final. Les xarxes virtuals mantenen l’esperit de les trobades. Suggerim #matxat per mantenir-nos en contacte fins la propera trobada.

Congrés Català d’Educació Matemàtica. Barcelona, juliol del 2016

Congrés de matemàtica #C2EM (3): “Només la matemàtica és perdurable”

«Si no sabem seguir els matemàtics, rebla Steiner, se’ns tanquen grans regnes. Massa possibilitats, hi afegiria»

2016-07-11 11.48.06

Tres dies intensos d’educació matemàtica a Barcelona. Quatre, si tenim en compte que diumenge obria el jorn un mitjà que oferia una reflexió en favor de la comunicació matemàtica. Entrenar, ensinistrar el lector de diari no tan sols en la terminologia matemàtica, sinó en la reflexió, el debat teòric i la pràctica de la resolució de problemes. Un aconseguiment d’èxit, un dia l’any no és l’excel·lència –un dia i un mitjà–, però això o un colp a l’ull, que deia ma mare per valorar el costat positiu de la vida.

Sis-cents inscrits, entre matemàtics, mestres (no faré la distinció entre mestres i professors), curiosos i voluntaris amb l’objectiu de compartir la pràctica, intercanviar experiències, crear xarxa matemàtica entre mestres, acostar la matemàtica a la societat en general i, sobretot (l’excés és opinió particular), comprovar si és veritat que l’educació matemàtica ajuda a la formació integral.

El Segon Congrés Català d’Educació Matemàtica (#c2em), si considerem el primer l’encontre que es féu a Mataró l’any 2000, ha aplegat centenars de propostes per millorar la pràctica docent de la matemàtica, que vol dir la millora de l’educació general d’infants i joves de les nostres escoles (ací tampoc no faré distinció entre escoles, instituts o facultats). Perquè si torne a Steiner, la matemàtica és un dels tres llenguatges sobre el qual els humans enfortim el coneixement (malgrat que una majoria de la humanitat ni ho sap ni s’ho planteja).

Si no sabem seguir els matemàtics, rebla Steiner, se’ns tanquen grans regnes. Massa possibilitats, hi afegiria. Per això és, o era, tan important aquest congrés català d’educació matemàtica. Perquè els responsables sobre els quals dipositem una part important de l’educació del futur dels nostres alumnes, els matemàtics, s’han congriat a Barcelona per millorar què fan a l’escola. A més, la dinàmica de treball possibilitava una participació democràtica en la cerca de millores, acords i conclusions. Tres dies no et permeten de fer les cent activitats proposades, ni tan sols de destriar-ne prou, ni saber si l’atzar i la probabilitat t’hauran guiat sobre la millor de les activitats. En canvi d’això, hi ha els debats, els grans debats sobre allò que és bàsic, i la pàgina del congrés que aplegarà les conclusions:

«Els mestres, ensenyem la matemàtica important o només la mecànica i repetitiva? Els mestres, ensenyem a tothom sense exclusió, a comprendre la matemàtica bàsica i necessària (ací també podríem afegir la ciència, la música, l’art, la filosofia), o ens deixem peces i misèries pel camí…» Oimés, sis-cents mestres no són tots els mestres, ni la meitat dels mestres, ni tan sols la desena part dels mestres. I si voleu afinar més el martiri, com és que els mestres de llengua o d’art o de música, no s’interessen igualment per un congrés que atén la formació integral dels alumnes, si de veritat és integral i és educació, la matemàtica?

Les preguntes ajuden a compondre més dubtes. En una de les comunicacions, el mestre Miquel Albertí demana si hi ha ningú a la sala que siga de llengua. Sóc a punt de caure en la temptació d’alçar el braç malgrat que el públic de la sala B6 riu, temptat de dir que jo no sóc matemàtic, malgrat que m’agradaria de dir que sí, que voldria tenir aquesta mirada especial dels matemàtics davant la vida. Però no dic res. En la meua tria del congrés he vist debats d’interès, d’aportació a la futura formació dels mestres, tant dels matemàtics com dels mestres generalistes. Sobretot, he vist què no cal continuar fent. Però em responen que serà impossible, posar-se d’acord. Perquè arribar a tenir una mirada educativa rica per la matemàtica demana ofici, experiència i tocar ferro perquè el miracle s’escampe: ‘No ens posarem mai d’acord’, arriben a dir no pocs mestres matemàtics en aquest congrés, ni la facultat de matemàtica, ni la facultat d’educació, ni l’administració, ni cap responsable que pogués decidir el gran canvi, que fóra coordinar la formació dels futurs mestres perquè les escoles poguessen rebre bons professionals d’una vegada.

Vindrà un altre congrés (esperem que no trigue setze anys) i viurem si fa no fa les mancances observades en la formació dels mestres. De manera que, malgrat les conclusions finals, que de segur que faran forat en la totalitat dels mestres d’infantil a la universitat, que començarem el curs 16-17, ens caldrà pedagogia i humilitat. I els directors d’escola s’escarrassaran a posar la matemàtica a dalt de tot de l’escola bàsica, que reclamava Steiner. Si som prou intel·ligents i la resta de professionals s’avenen amb el desafiament.

[Aquest apunt ha sigut publicat com a “Opinió contundent” a la portada de Vilaweb, 14 de juliol de 2016]

Congrés de matemàtica #C2EM (2)

C2EM

Segon dia de Congrés a la Universitat de Barcelona, ambientàs, que el segon dia manté l’ànim de les expectatives creades durant els dies previs: un congrés que feia molt no es feia, una gernació de mestres en favor d’aprendre, que mostren interés en les noves maneres, en què diuen els mestres que fa anys s’hi dediquen, mestre voluntariosos que jubilitats o prejubilitats o grans, encara volen comunicar i aprendre. Si volem, fem balanç del segon dia. Ep, açò és ple de matemàtics. Potser que els millors matemàtics del país, són ací, vull dir els mestres més vius responsables d’ensenyar matemàtica…

Com que hi ha cent activitats diferents, hem de triar, i comencem pels debats. N’hi ha que ha triat els tallers (fer, fer fer per portar noves coses a fer a l’escola), els materials (n’hi ha molts d’exposats als patis de la universitat…). Els debats que hem triat són sobre la formació dels futurs mestres de matemàtica, la formació dels mestres generalistes que faran matemàtica, la formació dels matemàtics, la diferències entre el matemàtic i el mestre que farà matemàtica. Fins i tot el debat és una realitat que massa vegades és trista, com ara un mestre que arriba a l’escola fugint de la matemàtica “doneu-me els menuts, o doneu-me qualsevol cosa que no siga matemàtica (!)”. Això va així, encara, malauradament. Potser va així en altres àrees, dissortadament…

Els debats són preguntes i són una realitat: la poca formació matemàtica dels futurs mestres (una majoria hi arriben a l’escola de magisteri o a la facultat d’educació com a refugiats d’una part important del coneixement).

Una altra qüestió del debat és si la matemàtica que oferim és mecànica, repetitiva, pobra, en canvi d’oferir una matemàtica important que, aleshores sí, hauria de convertir-se en part de la formació integral. Si no som capaços de fer cada dia una matemàtica enriquidora, que ens servesca, que propose activitats per tothom, perquè tot l’alumnat puga aprendre. Xavier Vilella proposa un principi: “Tots els alumnes haurien d’aprendre de manera comprensiva conceptes i processos matemàtics importants.” O encara, presenta aquesta provocació “Què passaria si demà decidirem de fer desaparèixer la matemàtica  del currículum?” Home, diràs, és impossible! La matemàtica és molt important, fonamental!, és un coneixement… Doncs això mateix ha passat amb la filosofia, amb la música, amb l’art… Però és que la filosofia, l’art i la música no són tan principals, diràs, no ho són?

Veieu com sí, que hi havia debat. Apareixen altres preguntes i interrogants, en els debats. La meua és una visió particular, però molt particular… Com és que no hi ha coordinació entre les facultats d’educació i la de matemàtica, a l’hora de decidir com, de quina manera, preparem, formem triem allò principal, en la formació dels futurs mestres? I els matemàtics, aquells que són bons o se suposa que són bons, com és que no volen fer de docents?, que no en saben? Que potser saben molta matemàtica però no en saben d’ensenyar-la? O no els interessa l’escola?

I encara, si en els debats n’hi ha poca gent, que la majoria d’assistents han triat tallers, activitats, experiències, etc, no arribarem a concloure com ho farem perquè la matemàtica puga servir per a la formació integral. I els mestres continuaran arribant a l’escola sense la formació necessària per entusiasmar els alumnes en aquell punt que diria Steiner (ací guaita el nas de nou) de convertir la matemàtica en un dels tres llenguatges bàsics de la humanitat.

No espereu gaire miracles. Malgrat que, com deia Freinet, tenim una gran convicció en aquella “esperança optimista en la vida”

Congrés de matemàtica #C2EM

Comprendre, compartir, comunicar… Sis-cents matemàtics, o sis-cents interessats en la matemàtica, sobretot preocupats per millorar com ensenyem matemàtica a l’escola, a l’institut, a la universitat, al carrer, a l’ajuntament, fins i tot, com podem fer que una ciutat siga sostenible, matemàticament. I un país, com caram podem fer sostenible matemàticament, un país com el nostre?

La Universitat de Barcelona acull un congrés per millorar l’ensenyament de la matemàtica, dels mestres, sobretot, amb centenars d’activitats, entre conferències, tallers, debats, exposicions, itineraris, presentacions… Poca broma! Això és, hi ha un interés creixent en el coneixement, fins i tot en el matemàtic. Poca broma!

Sempre n’hi ha de tot, en un congrés d’aital envergadura matemàtica. El primer dia, la primera ponència, ves si és important d’encertar el primer gran comunicador (divisió d’opinions, però jo no sóc dels convençuts optimistes que tot li val, que no), el reconeixement a Leibniz (l’home científic global), la presentació d’una “línia del temps” dels matemàtics catalans del segle XX, un concert, un esforç de tanta gent com ha vingut d’arreu dels països catalans (això l’organització ho va recordar dues vegades), amb ganes d’aprendre. Perquè n’hi ha molt d’interés, una preocupació manifesta a millorar, a treballar com ensenyem matemàtica a l’escola, sobretot per millorar la percepció i la realitat, l’estil de vida matemàtic que volem. Steiner ja ho diu, que el matemàtic és un dels tres llenguatges fonamentals a la vida, que la matemàtica ha d’esser a dalt de tot de l’escola bàsica… Però ens queda tant de camí a córrer, a estudiar, a millorar.

#C2EM i #c2em1profe