Resurrecció

Després de tres dies mort va ressuscitar, això diu la llegenda bíblica. Però nosaltres ens hem esperat tres setmanes, tres mesos, gairebé tres anys, i els valencians seguim sense televisió. Sembla que és tan difícil, tan complicat, tan impossible de desfer allò que va fer el pp, que és impossible d’obrir la TV dels valencians. Impossible. És com, és com…, és com si haguessen tancat l’escola i després de dos anys, els valencians, i el seu govern al capdavant, no pogueren. Vull dir, com si no tingueren forces, ni idees, ni diners per obrir l’escola. Una escola per als valencians. Perquè si fa no fa, és això el que va passar: durant vint anys, el pp va aterrar l’escola dels valencians, desviant fons, atacant la llengua, retallant en recursos, atacant els mestres, ordint lleis, decrets, normatives que ens volien tornar al segle XIX. Més endarrere. Una escola morta, sense idees, parafranquista, carregada de religió i creacionisme, de mètodes obsolets, farcida de tòpics, burocràcia i fiscalitzacions idiotes. Però l’escola va resistir. O volem pensar que va resistir. Malgrat que el pp havia desviat milions i milions d’euros per a les seues mamonaes, l’escola va resistir-se a morir. Almenys l’escola encara és oberta. Bé, ara som de vacances de Pasqua, però després de Sant Vicent tornarem a posar-hi vida, a l’escola.

Supose que si ens haguessen tancat l’escola, els valencians seríem al carrer, exigint una escola nova, oberta, democràtica. Vull pensar-ho així, que seríem al carrer, gairebé tots els valencians, gairebé. Perquè els del pp potser preferirien de ser a casa, comptant tots els diners que havien furtat, Perquè en són tants, tants de milions furtats, que passaran anys i panys abans no els comptem tots. I encara una quantitat immensa no es podrà comptar, perquè ha desaparegut, xis-clas, han viatjat a paradisos celestials, adéu per sempre.

Així que si som capaços d’eixir a reivindicar l’escola, no sé com és que aguantem tant, els valencians, muts i a casa, sense televisió, sense llengua als mitjans, sense TV3, sense ràdio… Perquè milers de xiquets van creixent, sabeu, van creixent sense llengua als mitjans, i això, al segle XXI, i ves que sent dir-ho d’aqueixa manera, la televisió és tan principal com l’escola, o més (ja he dit que em dolia dir-ho així), si volem salvar la llengua, escampar-la, usar-la, com si fos una llengua normal, xa.

Sí, ja sé que és molt complicat, sí, ja vos he escoltat la cançoneta no sé quantes vegades: viure també ho és, molt complicat, sobretot si no tens casa, i el cos humà és complicat, i una operació de cor, i anar-se’n de Pasqua bo i sabent que hi ha centenars de milers de refugiats al món, tot és molt complicat. Potser sí, que tot és tan complicat que preferiu morir-vos. Ves, et mors i tot s’ha acabat. Però justament nosaltres no som d’aquest parer, no sinyor. Som del parer de dir prou, si és que de veritat hi ha valencians i hi ha govern valencià. Tan complicat com dir prou, s’ha acabat, adéu siau, així els valencians començarem a organitzar-nos amb els nostres recursos. Prou, s’ha acabat. Els nostres diners, els nostres recursos, i demà mateix, la nostra televisió. Què?, què vols dir?, què dieu? Que això és diu independència? Que això és il·legal? Impropi? Poc protocolari? Sense avisar, xa, o envieu-los un wasap, aquesta nit mateix, per què hauríem de perdre més el temps o més temps. Sí, és veritat, per això cal un govern valencià, i valencians. Sense les dues coses no sembla que anirem sinó al Bassó, a traure llenya i segar la brossa. Per a molts valencians sembla que ja els va bé, el Bassó, per al govern valencià, o per a una part del govern valencià, també.

Doncs que es morin, si volen. Nosaltres som del viure. Nosaltres els valencians. Ai, em sembla que m’ha eixit un rodolí. No? Que és un llibre? Doncs que el llegeixen, tu, o que llisquen o que lligen!

Els dols que atueixen l’inici de la primavera

«mireu com entra la primavera de sang verda»

canta en el poema ‘Preneu les roses’ Olga Xirinacs en el dia mundial de la poesia, cada 21 de març. Portem uns dies fets a colps, de morts i de dols, amb aquelles joves estudiants que tornaven de la festa, amb els refugiats que fugen de la guerra i, més proper encara, amb el sobtat cop contra escola valenciana, que ha perdut un dels homes totterreny, Josep Vicent Garcia, els atemptats a Brussel·les… Malgrat que el dol no pot aturar la vida, ens fa pensar en allò efímer, el temps i el compromís, perquè al cap i a la fi, allò que paga la pena, amb Europa o sense, és aquesta vida que tenim, propera, entre amics, reclamant l’acollida dels refugiats, de tots els refugiats del món, amb els joves que hem perdut i que perdem tothom. Com de difícil es converteix el viure en unes hores. Malgrat el cant d’esperança que representa l’escola. Si, en unes hores milers de valencians han pegat de vacances, perquè la vida continua, i sense les vacances no sembla la mateixa vida, ni sembla que res continue. Amb uns quants dies més, ningú no recordarà aquelles joves mortes a l’autobús, ni els milers de refugiats que ja s’han mort de camí, no recordarem res de res, sinó en els aniversaris, hi haurà un dia que serà el primer aniversari de la mort de les joves a Freginals, hi haurà un dia que serà l’aniversari dels atemptats a Brussel·les, un altre dia serà el primer aniversari d’això i d’allò, i tornarà a haver-hi vacances de Pasqua, perquè la vida continua, sempre continua. Hi haurà una altra primavera, un altre inici, un altre dia que serà el de la poesia…

»Potser un vent lleu, potser un mestral mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners, portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades, i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
» Olga Xirinacs

Però els dols d’aniversari ja no sé si atueixen amb tanta intensitat.

Un dia més trist que les nits

odilon redon«ens vessa un dia negre molts més trist que les nits.»

LXXVIII Spleen, Baudelaire

Ahir vaig agafar la peresa d’escriure, ahir que encara era el dia mundial de la poesia, així que no m’estaré de penjar el poema d’Olga Xirinacs, malgrat que aquest matí, en obrir l’ordinador, hem rebut aqueix colp contra els innocents. Sempre contra els innocents, encara que allà a Brussel·les hi ha molts que la fan veure, la innocència, però no en tenen ni un pèl. Els morts com una metàfora són una metàfora, vull dir que la majoria de morts no són els que haurien de ser morts, ni en l’accident de Freginals, ni als camps de Grècia, ni a la Mediterrània, ni a Bèlgica. Són una metàfora anònima que espanta, que ens espanta. Una majoria sempre paguen per uns altres que continuen vius i continuen ordint, en la política, en el terrorisme, en la guerra… Sempre, sempre paguen els uns. Els altres, o no hi som o són protegits, però no hi som casualment, però bé que hi podíem ser. Nosaltres. Els uns i els que no hi som casualment, per atzar.

Avui llegíem Baudelaire al curs de literatura de l’Enric Iborra, Les flors del mal, els Spleen, els negres estendards, sí, sí: el cel baix, feixuc, pesa com una tapa. Ja sé que ho vaig dir ahir, això, però avui el cel és una tapa feixuga, com ahir. Més que no ahir. I malgrat tot la vida continua. Si la vida continua, podem llegir l’Olga Xirinacs: contempleu com entra la primavera, potser que sí, que recordarem aquesta entrada durant molt de temps. Potser que tot el temps. Excepte aquells que ja no poden recordar re. Re de re.

 

 

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu

com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l’ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l’arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L’he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre
s’abandonen a la fràgil esperança del poeta.

Olga Xirinacs (Tarragona, 1936)

 

Un diumenge difícil, després de falles

Després de quatre dies de vacances se’ns fa difícil tornar a la rutina. Sobretot perquè no queden gaire rutines. Després de falles, queden les cendres, els morts, el dol, una Europa sense eixida, unes flors del mal poc visitades, un accident evitable, tretze o catorze vides sense retorn, sense nom ara mateix, i milers de refugiats sense refugi, ni esperança, ni nom ni res de res. N’hi ha que ja han fet balanç de les falles 2016, n’hi ha que preparen les falles 2017, a veure si recuperem un cert ritme de vida i tornem a la normalitat i tornem a les vacances…, en tres dies farem Pasqua, perquè avui ja hem fet Rams. Aquesta nit diuen que en aquell programa d’ovnis i malestars del quart mil·lenni hom parlarà dels bombardejos sobre el Maestrat, durant la guerra civil espanyola, m’ho ha dit un amic i company de feina, com que no tenim televisió pròpia, ni sembla que en podrem tenir mai, ens conformarem a veure què diuen els altres sobre nosaltres, sobre com es van acarnissar sobre nosaltres. Un diumenge complicat, difícil de pair després de la mort d’aquelles joves que tornaven de València i d’aquells xiquets que fugien de Síria, que continuen fugint sense vida. Avui mateix, els fallers del nostre poble han fet un reconeixement al Xiquet de Bétera, un dels millors cantaors d’estil de tots els temps, així que han tornat a vestir-se, han ordit les xarangues i han cantat un parell d’albaes en aquella placeta camí del cementeri.

He llegit uns quants capítols del llibre ‘La Pastora’, un deler que m’ha encomanat ‘La sega’ de Martí Domínguez, he cercat a casa Dublinesos, que no hi ha hagut manera humana de trobar, i ves que he regirat lleixes de llibres de doble fons, i he llegit Baudelaire, per preparar la nova sessió del curs de literatura universal del mestre Enric Iborra. Però res no fa canviar aquest diumenge, malgrat que siguen rams, en portes de vacances més llargues, ni la meua escassa fortuna per Baudelaire, que no que no puc… Ni ara ni quan era jove, em pesa massa i n’hi ha massa per perdrem altres coses.

«Quan el cel baix, feixuc, pesa com una tapa,

quan la terra es trasmuda en una cova humida,

I el Temps se’m va empassant de jornada en jornada…»

Baudelaire, Spleen LXXVIII en versió de Xavier Benguerel

Per març, bunyols i falles

europaenfallesJo sóc més  dels bunyols, però el paquet va junt, així que ens ho hem d’empassar tot, enguany particularment que, pel que sembla, n’hi ha que treballa per traure-li la festa de les mans a l’extrema dreta valenciana. Així que anit vam baixar a la ciutat, només perquè no ens ho conten tot. Vam pegar una volta a partir del pont de Sant Josep, Na Jordana, Beneficència, Quart, El Pilar, l’Oest, l’Ajuntament, la Mercè, Mercat, el Collao, Cavallers, carrer de Baix, plaça de l’Arbre, del Carme, i tornem per Na Jordana a Sant Josep i tornem per l’escola doctor Oloriz –ai, encara no hem buscat qui era aquest home… Una volteta per fer un tast de la nit, de la festa, dels bunyols i acabar, com l’any passat, en la Vella de Campanar, que enguany ha agafat embranzida i monumentalitat.

Digues tres coses que t’agraden, de les falles, i tres coses que no, que no t’agraden gens. A veure si me’n sortiré, bo i acceptant que no sóc faller, gens ni miqueta, malgrat que he perdut bel·ligerància, que en fer-nos vells la coses s’ensumen amb més paciència. Quin remei, almenys sobre aquelles coses que no vivim com a fonamentals.

Ara, d’ací a demanar declarar les falles patrimoni, sí que trobe un excés. En tot cas, això de patrimoni ha perdut pedigrí, i qualsevol cosa podria passar per fesol o fava. A les falles, en conjunt, les grans i les menudes, els falta guió, un guió seriot, a l’estil dels guions del cinema, dels bons guions del cinema, perquè en general hi ha massa tòpics, excessives convencions, i poca evolució. Sobretot poca evolució intel·ligent. No vull dir que els carrers són bruts, perquè d’això la culpa no la té l’ajuntament, ni els seus treballadors. La culpa que la ciutat estiga molt, però que molt bruta, la té la gent que visitem la festa o que vivim la festa: perquè els espais eren una autèntica porquera, i la gent llança les coses en terra sense escrúpols, sense sentiment, pensant que després vindrà algú més desgraciat a netejar-nos la merda que deixem al nostre pas. Els valencians, i també els turistes que ens visiten, tots plegats, peguem en porcs i tenim un problema seriot a resoldre.

Però n’hi ha més…

 

Bétera, poble d’acollida

Crida1Dissabte vam decidir que calia moure’ns en favor dels refugiats i, simbòlicament, declarar Bétera poble d’acollida. Avui hem escenificat la declaració davant l’Ajuntament de Bétera. Hi era el poble, uns centenars de veïns, i el govern amb l’oposició. N’hi havia més govern que no poble. Però també hi havia representació de la festa, les falleres majors, la junta local, una bona representació de l’Ateneu, de l’Aljama. Gent gran, xiquets, joves… Bé, de segur que hi havia una mostra suficient per sol·licitar a l’Ajuntament que declare el poble terra d’acollida. Una declaració oficial i protocolària. Serà un gest, una acció que no canviarà el món, no, però com ha dit la mestra Rosa Sandiego, els petits gestos fets per uns quants en llocs anònims poden arribar a moure consciència. Avui ser de Bétera és un goig, però també n’hi havia gent de Nàquera, de Serra, i d’uns altres pobles de la comarca. Hem llegit la declaració i el grup de teatre ‘Zorongo’ ha fet una performance que volia representar el patiment dels immigrants que fugen, que són expulsats, que pateixen, que es moren de camí… Una declaració oficial de l’Ajuntament de Bétera potser que convidaria uns altres pobles a unir-se contra una Europa governada per una certa vergonya que no acaba d’anar-se’n. En tornar a l’ateneu, després que Rosa ha agraït la presència de tothom, hem penjat una pancarta que recorde als veïns que no han pogut venir com és d’important de ser solidaris i ajudar, i recordar que molts valencians també van haver de fugir en determinades circumstàncies i van haver de ser acollits, entre més gent de Bétera. I després, hem començat a preparar més activitats que anirem explicant més endavant. Passa de mitjanit, passen els fallers de la Barraca i la xaranga fent bona xerinola, que ens recorda que som de festa fallera, també a Bétera. Un goig, avui, enguany, aquestes festes.

 

 

Crida de Bétera

logo_qualitatCRIDA DE BÉTERA

Declaració en solidaritat amb els refugiats
La crisi humanitària oberta per l’allau dels qui fugen de la guerra i d’una situació de desigualtat i de pobresa endèmiques en alguns països de l’Àsia occidental i de l’Àfrica requereix una resposta solidària de la nostra societat; una resposta a pal·liar els efectes devastadors en centenars de milers de persones obligades a abandonar el seu país i a buscar refugi en la Unió Europea, entre nosaltres. Si la gran majoria provenen de Síria, també n’hi ha de l’Irac, de l’Afganistan, d’Eritrea, del Sudan, de l’àrea subsahariana…
Hem vist com travessaven el sud-est d’Europa aquests darrers mesos en un llarg periple que es torna més complicat i dramàtic cada dia que passa. N’hi ha molts que fugen de l’horror de la guerra amb l’esperança d’una nova vida entre nosaltres, i n’hi ha que proven d’escapar-se d’una misèria absoluta, insuportable.
Fugen ells ara com, fa setanta anys, al final de la Segona Guerra Mundial, fugiren milions d’europeus. Com havien fugit pocs anys abans, al final de la Guerra Civil, tants valencians desbordats pel terror feixista, i com fugiren, en les dècades següents, milers de persones de tot l’estat espanyol buscant en unes altres terres oportunitats de faena i de supervivència.
Si en aquells anys molts països van acollir els nostres refugiats, avui, en justa correspondència, ens toca de ser un país d’acollida. És un deure humanitari i un acte de solidaritat internacional que els pobles europeus hem d’assumir.
No oblidem tampoc que els europeus no som totalment innocents d’aquest èxode terrible, en la mesura que el nostre continent està involucrat, directament o indirectament, en l’espoliació dels països d’origen dels refugiats i en el negoci d’armes amb els països en guerra.
La manca de compromís dels estats membres de la UE, entre els quals l’espanyol, a l’hora de donar una resposta efectiva i responsable a la crisi humanitària i de pactar el repartiment de persones que sol·liciten protecció internacional, empitjora la situació d’una manera alarmant. Cal tenir en compte, a més, que l’estat espanyol, situat en la cua dels països acollidors, no fa més que endurir la seua política d’immigració i utilitza la seua influència per tancar fronteres, política que té conseqüències molt dramàtiques per a milers de persones d’orígens molt diversos que ja estan a casa nostra.
El 18 de març la Unió Europea haurà de confirmar o deixar sense efecte el pre-acord fixat entre els governants europeus i el govern de Turquia el dia 7 de març d’enguany, i que estipula la deportació en massa dels refugiats a Turquia. Aquesta mesura, que aboleix, de fet, el dret d’asil en la Unió Europea, afectarà directament de 30.000 a 50.000 persones, i potencialment milions de refugiats i d’immigrants, abocats a cercar rutes d’arribada perilloses i difícils i, per tant, més vulnerables a les màfies d’explotació i de tràfic humans.
Per això llancem una crida pública a la societat civil i a les institucions valencianes perquè manifesten, d’una manera decidida, la seua oposició a un acord tan indigne, tan inhumà, i insten el govern de l’estat a no donar-hi suport i a complir els compromisos comunitaris d’acollida de refugiats.
És hora també que les institucions i la societat civil valencianes tractem efectivament un problema tan greu i urgent i convertim casa nostra un país d’acollida, solidari i obert. Cal que les institucions i tots plegats creem una xarxa solidària per a oferir a tothom qui cerca refugi una vida digna, actualment impossible en els països d’origen, per les condicions en què es troben.
La tragèdia migratòria exigeix una resposta ràpida, a l’altura del país solidari i compromès amb els drets humans que volem construir.

Ateneu de Bétera, 14 de març de 2016

Concentració davant l’Ajuntament de Bétera, dimecres 16 de març 19.30h

L’Ateneu i la «Crida de Bétera»

Març és un bon mes per fer crides, clams, manifestos, proclames o versos a l’aire. Març, com qualsevol altre mes, supose, per això l’Ateneu de Bétera no vol deixar passar l’oportunitat de la sembra: davant un pacte de vergonya entre Europa i Turquia contra els refugiats, els immigrants, o els desgraciats del món que només que cerquen de viure i sobreviure, l’Ateneu de Bétera ha convocat una concentració per a dimecres 16 de març davant l’Ajuntament, amb l’objectiu de declarar Bétera poble d’acollida, i manifestar el nostre desacord amb una política europea que atempta contra el drets humans.

L’Ateneu prepara un manifest que es llegirà aquella vesprada al carrer, davant l’Ajuntament, i convida els veïns a dir prou d’abusos, prou de polítics criminals que castiguen els desgraciats que fugen de la guerra, de la fam, del crim organitzat, de les polítiques de guerra, que sembla que ordeix la Unió Europea a través de polítiques del xafarranxo vergonyós d’atiar confrontacions.

Com que Bétera també és un poble faller, més que no sembla, l’Ateneu convida totes les comissions falleres del poble, les xarangues, la banda de música, dolçainers i tabaleters, a unir-se en aquesta reivindicació pels drets de tothom, vinguen d’on vinguen, i a declarar Bétera ‘poble d’acollida’. Si cal, declararem ‘Non Grats’ els polítics i els partits que representen, signants d’un possible acord d’expulsió, confinament o reclusió dels refugiats, que no són sinó exemples de camps de concentració del segle XXI.

Si voleu afegir-vos a la concentració, dimecres 16 de març, a partir de les set de la vesprada ens trobarem davant la porta de l’Ajuntament. Passeu-ho.

 

*La crida de Bétera és un acord unànim pres en l’Assemblea ordinària de l’Ateneu feta dissabte 12 de març de 2016

 

 

Març: la porta oberta a l’escola

2016-03-03 15.29.26Ací hi ha uns xiquets que pasten. Hi ha les mans a dins la safa i una pasta que després es convertirà en una coca. Però com?, que perdeu el temps, en comptes de llegir i escriure i ensenyar allò que és important? Ui, el conte sí que ha canviat.

S’ha estès la moda de convidar les famílies que cerquen escola per als seus fills a una jornada de portes obertes. Com si cada dia, l’escola no obrís les portes de bat a bat, als xiquets, a les famílies, als mestres… A Finlàndia ho fan cada dia, allà és obligat de tenir unes cadires al final de l’aula per si cap jubilat o veí o ànima perduda, vol passar a veure què fan els mestres amb els xiquets. Au, tots convidats a veure què fem, obrim les portes de par en par i ensenyem l’escola. N’hi ha qui convida a berenar, n’hi ha que ho fa llarg o més curt, o n’hi ha qui explica el sentit de l’escola. El sentit de l’escola: vet ací, la pregunta que els podríem fer avui, als pares. Nosaltres sembla que ballarem, aquesta vesprada, durant dues hores de portes obertes, però no els farem pastar, als pares nous, ni cantar. Nosaltres ballarem. I ens preguntarem què busquem en una escola, què li demanem a l’escola dels nostres fills, quines són les coses que ens agradaria de veure, quines són les tres coses imprescindibles o quines són les tres impossibles… Si tots plegats no anem a ritme, mestres, família i xiquets, com caram trobarem què volem plegats! Avui, nosaltres també ens hem afegit a la moda de les portes obertes. Sembla que si no fas portes obertes, uii, és que vols amagar alguna cosa, que potser et fa mandra ensenyar l’escola, o ves a saber què…

Així que aquesta vesprada obrirem totes les portes, totes. Per cert, sabeu quantes en tenim? I quants portes n’hi ha en una escola?

Europa i el mes de març

A Europa tenen el mateix calendari que nosaltres, allà també hi ha mes de març. Ja ho se´, ja ho sé, us penseu que com açò també és Europa, això que dic és una banalitat. Sí, és una banalitat, però que açò és Europa és discutible, o més complex que no ens pensem. Europa, ai, o Europa, Europa! No sé quantes vegades hem posat això damunt la taula, Europa, damunt de tots els debats, de tots els parlaments, de tants països rics, de més rics, de riquíssims… Compte, que no dic que tothom que hi viu siga ric, només dic que Europa és ple de països rics. I jo, que no sóc historiador ni tinc bona memòria, ni sóc analista ni res de res, simplement que sóc mestre, em demane per què ens exclamem d’això que passa ara mateix, a Europa, a una part determinada d’Europa, malgrat que puga afectar a la resta. Un pacte amb Turquia que és una vergonya?, Una indignitat de milers de milions en canvi de vendre’s homes i dones i xiquets? I em demane, un simple mestre d’escola, quan Europa no ha fet un pacte de vergonya perquè ara ens estranyem o ens agafem els cabells. O quan hem tingut uns governs individuals o col·lectius, a Europa, que no foren una vergonya, quan? Europa va deixar que Franco assassinés centenars de milers de persones? Que en continués assassinant més enllà de 1950 o 1960 o 1970, davant la pocavergonya impassible d’Europa. Europa va deixar que passés allò dels Balcans, allò d’Algèria, d’Albània, de Polònia, de Kurdistan, de Palestina… En quina cosa Europa ha defensat res amb cara i ulls que no siga el seu interés propi de país de països rics? Europa és qui és i allò que és, i no és una casa de caritat, ni de bona acció, ni molt menys una casa compromesa amb drets humans fora dels seus veïns rics i melindres. Europa és Suïssa, que és el búnquer on es guarden els diners dels pitjors crims comesos contra la humanitat els últims segles.

Pensar que el coneixement que atresora Europa, la gran literatura, els grans avenços científics, el cúmul de filosofia i pensament que ha dignificat tant l’home, és qui ha governat mai, ni un sol dia el destí d’Europa, és voler enganyar-nos i pensar que al capdamunt dels governs de, per exemple, França, Alemanya i Anglaterra, per posar tres exemples potents, hi havia hagut intel·ligència i bones persones. No ens podem enganyar, Europa és una realitat econòmica amb interessos econòmics per a rics. I encara sort si ets pobre però vius ací, encara sort. Aquella utopia per la qual hi ha milers que treballen, encara no l’hem aconseguida, o no hem aconseguit que governen. Així que la mediterrània, la mar entre terres, continuarà essent un cementeri d’anònims, i els pactes amb Turquia, amb Grècia o amb qui siga, no seran sinó un exemple més de com Europa actua legalment contra els pobres, els desarrelats, els sense casa, els desgraciats, els desprotegits… Com fa segles, xa, malgrat que voldríem veure una altra manera d’actuar, encara per creure que, justament a Europa, hi van nàixer Sócrates, Lucreci, Einstein, Virgínia Woolf o Freinet… Tant se val.

Ara vorem com entrem a l’aula, els mestres, i expliquem als xiquets en quina mena de continent vivim, com afectarà això a les seues vides futures, la dels seus néts, i si encara amb el recorregut que hauran de viure, podran fer res perquè Europa puga canviar i, aleshores sí, convertir-se en terra d’acollida.