Amor, sexe i matemàtica: la segona jornada

2016-02-18 18.47.15Manuel Simón és matemàtic, trenta anys dedicat a l’ensenyament de la matemàtica: sense defallir, amb major entusiasme ara, si cap. Si fa no fa i l’edat t’ho respecta, només en té cinquanta-cinc (55). El cinquanta-cinc també és un número eròtic. Sabeu quin?, què representa?, quin significat podeu atribuir-li, sexual i matemàtic, naturalment. No?, Xa, sou faves o es feu els faves? Doncs el 55, ja ho va dir Steiner, ha de ser a dalt de tot de l’escola bàsica, per això Manolo aplica unes quantes regles del sexe i de l’amor a l’ensenyament de la matemàtica. Li funciona, tu, vull dir que li funciona la matemàtica, sobretot ensenyar matemàtica, que no és el mateix el que saps de matemàtica i ensenyar la matemàtica que saps, de cap manera. I els mestres estem pelats de tant com sabem i tan poc com sabem ensenyar.

Malgrat que ell diu que no cal encaparrar-se amb allò més complicat ni més difícil, integrals, derivades, càlculs infinitessimals, sinó en allò que t’apassiona, que t’agrada, com en el sexe, però que cada dia cal inventar, innovar, provar, com en la matemàtica (que no sé què anireu pensant), que no podem ensenyar com fa trenta anys, ni vint ni deu ni un, que allò que funciona en el grup A, avui, no funciona igual en el grup B de la mateixa escola.

2016-02-18 17.53.39

«Manolo, jo vull fer classe com tu!», I ell respon: doncs sí que anem malament, xica, si fa quinze anys que no m’has vist què faig, que això ha canviat molt, que els joves són diferents, viuen realitats diferents, tenen amors diferents… Que jo soc ací, davant #400mestres només perquè algú de vosaltres pose en prova això que dic, la matemàtica és clar, no vinc per diners, ni per fama, ni… Seduir els alumnes ara, en aquest lloc, en aquella aula, no caiguem en la rutina, en allò que m’ha funcionat sempre, la comoditat… No. Seduï-los i gaudiu: mestres, sobretot gaudiu amb el que feu, sobretot quan ensenyeu matemàtica o qualsevol cosa, com en el sexe. I sobretot no vulgueu arribar al final ràpidament, no, amb la matemàtica. Potser arribar al resultat compta, és veritat, no ens enganyem tampoc, compta, però compta molt més el procés, els preliminars, els càlculs, el plantejament…

Els mestres bons coincideixen amb l’entusiasme i la il·lusió per ensenyar. Si fa no fa, com els mestres del Moviment Freinet valencià de 1931 a 1939, que explica Alfred Ramos e el seu llibre ‘Mestres de la impremta’

Una ponència que em va agradar especialment, per lúdica, altruïsta i matemàtica. I pel component de càrrega eròtica i sexual que contenia, integrava. Molt calculada. Gairebé exacta. Steiner de segur que n’hagués gaudit.

 

 

El costat fosc de l’educació

IMG_1313_2Primera jornada de l’escola de mestres Akoe_educació amb dues propostes d’interés: l’una, presentada per la professora Imma Marín, del col·lectiu Marinva sobre gamificació: el joc és innat als infants, en canvi, tanta potencialitat com conté, la perdem a l’escola, quan caldria garantir que allò que fem a l’aula no siga avorridot ni necessàriament llastimós: això és, plantegeu cada activitat d’aprenentatge amb aquelles condiments lúdics del joc: esforç, perdre la noció del temps, motivació, perquè significarà que tothom tindrà interés a aprendre, si és amb les mateixos condicions que quan juguem, lliure, gratuïtament, de manera altruista.

La segona proposta ‘innovació, tecnologies o metodologies?, de Jordi Adell, va ser un huracà  que va rompre contra el currículum i no pocs tòpics que han conformat mals usos de la tecnologia a les aules: el currículum escolar no és innocent, de fet, en el cas espanol, l’han dissenyat, pensat i decidit responsables polítics que ara són enmig d’una corrupció de dimensions desconegudes: amb quin interés es decideix un document que determina què han de recordar, què han de fer i amb quina finalitat futura els alumnes d’un Estat, molts dels quals no tenen res a veure els uns amb els altres?  I qui garanteix que la tecnologia, o l’abús tecnològic sense solta ni volta, no ve teledirigit per empreses privades que ja han determinat com, què i per a què, s’han de fer segons quins usos d’aquella tecnologia?

Adell és un volcà expressiu, i va amollant-ne de bones i de calentes: agosarat, valent, i sense pèls a la llengua. Un franctirador que vol despertar consciències, a partir d’una evidència senzilla, una metàfora: un bon mestre amb la pitjor tecnologia farà millors alumnes que un mestre pastós amb la millor de les tecnologies (l’exemple d’Eric Clapton ja em va guanyar). Gonçal Anaya també ho explicava fa anys: el millor metge amb el pitjor bisturí i el pitjor metge amb el millor bisturí, feia anar el pedagog valencià.

Jordi Adell diu que els mestres tenim un problema retorçut, i retorçat, no com els científics, que dalt o baix, diria ell, tenen uns àtoms, amb protons i electrons, que es comporten sempre de la mateixa manera. Els xiquets, no. I els adolescents, menys. No ho deia per les ones gravitacionals, que no que no. Però de vegades l’escola ha d’enfrontar-se a problemes i problemàtiques que no tenen a veure amb les regles exactes de la matemàtica, per exemple: per què aquell xiquet, per suposar una extravagància, aquell dia li pega per estirar el cabell a mitja classe?, o de llançar una llibreta pel balcó?, fins i tot de provar de pegar-li a la mestra…, sense venir a conte de res, en canvi que no volia fer problemes de càlcul, no sé si m’enteneu. Sí, l’escola té moments retorçuts, sens dubte, ací Jordi té molta raó. Si només es tractés d’ensenyar a llegir i a escriure, potser l’escola aniria de rebaixada, però no, perquè llavors ja no parlaríem d’educació.

IMG_1302Una vesprada sucosa, intensa, d’interés per abordar un hivern que ensumem curt, però que demana dels mestres cura, bones i intenses lectures, i una participació il·lusionadora en qualsevol proposta de formació que ens ajude a fer de l’escola un espai de convivència, compromís i innovació.

Avui la segona jornada a l’Auditori de Torrent també promet no poques sorpreses… Si anit us vau perdre la sessió, avui no perdeu el temps; cerqueu-lo, que diria Proust.

Auditori de Torrent, 18.00h #escolademestres @MestresAkoe 18 de febrer de 2016

 

Què hauria d’ensenyar ara l’escola?

tarja akoehivern2016_Página_1Els mestres i l’escola. O potser hauria de dir, s’ensuma l’escola. Com Txékhov explica al conte ‘L’estudiant’ com s’ensuma l’hivern, avui que hem arribat a zero graus, finalment. Sí, s’ensuma una escola entusiasta, il·lusionadora, tan vital com ho va ser aquella escola dels mestres Freinet dels anys 1931 al 1939 a València, els autèntics pares de la nostra escola moderna, aleshores, i d’uns quants mestres que en van fer el pont, en els anys seixanta. Fins avui, que torna a respirar-se un cert què de nou, de viu, de vital, a l’escola.

Si som ací, nosaltres, mestres del segle XXI, en aquesta escola de la qual us volem parlar, és perquè uns gegants del coneixement ens van precedir, i entre més, els mestres que va explicant i relatant Alfred Ramos en el seu magnífic llibre ‘Mestres de la impremta’.

Sí, s’ensuma l’escola, especialment avui i demà a Torrent, a l’auditori de Torrent, des de la formació, una de les potes principals dels bons mestres, a Finlàndia i onsevulla que calga una escola de prestigi, sòbria, altruista, vital. L’escola de mestres que vol ser AKOEeducació promou aquesta formació en favor dels mestres que ja fa temps que fan escola, per millorar encara més la nostra pràctica, per compartir experiències, per posar en comú el coneixement. Les idees bones i les idees grans.

Aquesta vesprada, Imma Marín, el joc per aprendre a l’escola, i Jordi Adell “innovació tecnològica o metodològica?”, atendran quatre-cents mestres, que es diu prompte. Demà, Manuel Simon i JFÀlvarez, el primer sobre matemàtica, sexe i amor; el segon sobre quins són els reptes avui de l’escola. Una oferta d’interés per continuar aprenent. Que és l’única manera d’ensumar l’escola, i aprendre cada dia.

 

«Quan el bosc es va enfosquir, però, va començar a bufar inoportunament un vent glaçat de llevant que es ficava al moll dels ossos, i tot va emmudir. Sobre els bassals van estendre’s agulles de gel i el bosc esdevingué desacollidor, fosc i desert. S’ensumava l’hivern.» L’estudiant, A. Txékhov · Quaderns Crema (2011)

Moatros venim a delinquir

“Moatros venim a delinquir” és una frase que hauria d’alertar la gent honesta, o semihonesta, fins i tot algú disfressat. És el que va passar. La gent honesta es va alarmar, va agafar-se el cap i s’exclamà: ui, no pot ser, no pot passar de veritat!. Però ací va fer poc de forat, l’alarma, perquè l’amenaça que venien a delinquir, va ser jutjada d’innocent pels jutges valencians, que van ser al cas del sintagma verbal venir a delinquir, que no els semblava cap amenaça real. “Moatros venim a delinquir” és si fa no fa molt semblant a “Moatros som ací, en política, pa forrar-mos”. Tant se val que qui va dir la frase fóra, aleshores, tresorer del pp, amb l’historial de delinqüència que han acumulat els tresorers del mateix partit a València i a Madrit. La delinqüència que no s’han estat de declarar, anunciar i provar, amb tot de documents i declaracions oficials i oficioses, davant dels jutges, davant la premsa, davant qui vulguereu, tu: ells venien a delinquir i ausaes que han fet ratlla. Però què ha passat?, ens demanem, podria demanar-se un observador extern, què ha passat amb aquell anunci fet fa vint-cinc anys a València? Res, o gairebé res de res. Una almoina i la misèria a compartir.

Ens han arruinat, l’escola, la sanitat, els serveis, el futur de dues generacions de joves valencians, llicenciats i desocupats, llicenciats i extraviats, centenars de milers de joves sense ocupació perquè els jutges van considerar que l’amenaça ‘Venir a delinquir’ ‘Venir a forrar-se’ feta per responsables polítics era insuficient, no tenia base per vigilar-los. Ni per aturar-los. Ni per demanar-los dignitat ni mirament.

Complicitat?, inhibició?, llepada?, untada? No ho sabrem. No ho sabrem mai.

És veritat que hi ha molts d’imputats, però el robatori, i la indecència provocada no ha provocat la reacció de justícia que mereixeria el conjunt de tanta delinqüència. Per què? Vet ací la pregunta del milió. Sobretot, perquè l’estat espanol està construït sobre un femer, una dictadura, que conservà lleis i normes i drets i obligacions de segles enrere, amb tots els aparells intactes per continuar delinquint. I la llum, i la intel·ligència, això últim, no eren aleshores ni ara, el tret diferencial. A espana no ho han sigut mai, tret d’uns quants exemples. I en el moment que l’educació va tenir la pensada de modificar l’escola i la formació, del 31 al 39 del segle passat, l’espana que encara ens governa, pràcticament i filosòfica, s’ho va carregar de socarrel. Assassinada l’escola assassinaren qualsevol miratge de canvi. Ves si la bufa és mental o anal, i aquell macarró de cantant progressista no hauria de tenir el dia, quan ens va acusar a nosaltres de pobletans, pobre Sabinot de merda. Serà que ell viu en un Estat que no lluu cada dia als mitjans, a la premsa, a les facultats d’economia, que la mesura de l’economia la marquen 35 empreses de frau, totes elles en paradisos fiscals, amb comptabilitats corruptes, ensabonades, mafioses i regalades pels mateixos que venien a delinquir, a forrar-se, en canvi que després es perparen un sillonot per viure del compte i dels favors prestats, que són els milions furtats i robats als ciutadans. Això d’espana no és un llogaret, no, és un carreró sense claveguera amb un clero de colps baixos, diner negre i xafarranxo sexual, i una monarquia d’espectre autista pel franquisme: espana encara no ha eixit del tràiler d’aquell film de benvinguda a mister-marshall. I lo que els durarà la coetà i el reg a manta.

Però no, els jutges d’abans i els d’ara, no tenen cap responsabilitat. A quin sant.

Fins i tot en el dol, aprenem

La quantitat de missatges de condol per la Muriel Casals és de molta impressió. És la mostra que Catalunya és, fins i tot en el dol, un país entusiasmat en un propòsit. I Muriel representa aquesta il·lusió pel propòsit ferm de ser lliures. De ser per damunt de qualsevol cosa.

A Madrid, en canvi, el dol és diferent. I ves que n’hi ha més cadàvers que no es pensen, allà, però són una altra mena de morts en vida. Rita Barberà, Aguirre, Rajoy, representen morts vivents de la política. El poc respecte que tenen per la democràcia els manté a dalt de tot, malgrat que fa anys que delinqueixen i sabem que delinqueixen. El dol ni és sentit, ni mou emoció, ni provoca sinó indiferència. És espanya, això. Encara.

A Catalunya, en canvi, la mort de Muriel és vida en els ulls de la gent, potser perquè ella ho hagués desitjat així —ep, no defalliu, encara queda camí a recórrer! El desig d’aconseguir aviat la independència, fa que molts catalans visquen aquests hores del dol com un regal necessari a una dona que els últims anys era un símbol de tenacitat, de lluita, de coratge.

 

València o Rita

ritaEn la vida cal triar sovint. Una majoria de moridors ho fem cada dia. De vegades són ximpleries, en realitat, la major part del temps. Unes altres vegades decidim coses importants. Qüestions decisives. N’hi ha ocasions que la nostra tria és molt encertada, encertada, o escassament encertada. Els valencians vam haver de decidir-nos no poques vegades entre la ciutat o el polític que la governaria. Durant més de vint anys vam decidir-nos pel polític. En canvi de malmetre la ciutat, els seus veïns, els serveis que els oferien, en detriment del tracte als funcionaris, de la dignitat, en canvi de la pobresa cultural i educativa. Però eren les nostres decisions, que vist allò que va destapant-se —molts ja anunciàvem que passaria, malgrat que els jutges no volien mirar—, es comprova com de transcendent era la nostra tria.

Després va arribar el saqueig. O potser el saqueig va començar en aquell primer moment. Per què ens hauríem d’estranyar? El robatori convuls, les manotades als calaixos, els paradisos fiscals, els luxes, la despesa supèrflua sense contemplació, sense límits. Com ho podem saber tot? No podem. No ho sabrem.

L’animal polític amb aqueixa connotació superba, ‘jo abans de res’, ‘jo sóc la ciutat’ ‘jo i aquest balcó meu’ i coses d’aqueix estil, no entén que ningú puga demanar-li comptes; ni la majoria, ni la minoria, ningú. ‘A mi?’ es demana l’animal polític convençut que ell és per damunt del bé de déu i del temps que puga durar la civilització sencera. No ha nascut ningú de dona que puga no ja retraure-li, sinó preguntar-li per què, què? o com és que? De cap de les maneres. L’animal polític és una bèstia d’un altre món, és per damunt dels mortals, viu per damunt de vius i de morts i s’hi comporta amb modos que corresponen al seu tarannà únic. És un dictador, és veritat, però aqueix sembla el mal menor.

Un home culte, llegit, fins i tot sense gaire universitat, sap que és la humilitat, l’educació, el coneixement, fins i tot la lectura de llibres. És un il·lustrat. Fins i tot una il·lustrada (ara és moda asexuar les llengües). Però aquest no és el cas. No és el cas valencià dels últims setanta anys, aproximadament, pel que fa al respecte o l’empatia. No ha sigut el cas dels últims vint-i-quatre anys de govern popular.

Però aquestes setmanes hi ha una trencadissa de mobles, es rompen parelles, se separen matrimonis, n’hi ha que acusa, qui trau gravacions, proves, documents: tots contra tots davant l’espectacle de vergonya que, sembla, ha sigut l’Ajuntament de València davant el món. El món civilitzat i llegit, naturalment. Una vergonya que dura tres dècades, que no és poc de temps.

La resposta fóra clara, en un cas de normalitat democràtica. A l’europea i fins i tot a l’anglesa. En canvi, el nostre animal polític, ella, passar comptes?, explicar res?, justificar tanta indecència? Per què? Davant de qui?

—Què s’hauran pensat els ninots?, una falla?, cent falles? tots els fallers de l’univers? Cap valencià visitant de l’Octubre centre de cultura?, que jo (vull dir, ella), haja de parlar com una persona responsable dels meus actes?, si no ho he sigut (ho ha sigut) mai?

L’home, sí, l’home és un animal social i curiós. Però, dissortadament, a tothom no li ha valgut igualment aquesta cita d’Einstein —no tenia cap talent especial, però com era de curiós! I dubtem que l’animal polític pogués entendre què volia dir aquell científic, amb curiós, home o social. Fins i tot que pogués entendre que llegís ciència per entendre la cultura.

Així que la vida, dissortadament, és una tria contínua. València o Rita.

(in)Toleràncies

Nova sessió del curs de literatura a l’Octubre Centre de Cultura impartit pel professor Enric Iborra. Cada dia hi ha una nova descoberta d’autors, de textos, de propostes lectores. Potser el professor espera molt dels seus alumnes, o simplement n’espera una mica més. Ell va tirant, llegint, passant ràpidament d’ací d’alla: fa unes sessions que ens hem aturat en Txékhov, després de Tolstoi, ara som en Gogol, una mica de Voltaire, prepareu-vos per Flaubert ens avisa, avui entre el neoclassicisme i el romanticisme i unes cançons alemanyes sublims de Schubert, per acabar en Fuster. Ah, Fuster és imprescindible. En aquest article sobre Toleràncies, hi ha un petit afer Sartre-Mauriac, que Fuster aprofita per traure pit, si és que els valencians teníem pit: a “Toleràncies”, diu el mestre Joan Fuster:

—no cal dir que ací, entre nosaltres, on mil Bastilles resten en peu, la cosa ha de resultar vidriosament difícil. Una noció tan tristíssimament arcaica com la de «tolerància» encara no ha penetrat en els nostres costums. Rectifique: sí que hi ha penetrat. Però no tant com convindria. I encara seria digne d’estudi el tema de quines «toleràncies» han estat practicades.

Joan Fuster, Sagitari. Bromera, Alzira

Realment, la realitat del nostre present no ha canviat gaire, i ves que fa anys que Fuster va fer el seu apunt. Els corruptes del pp van lliures, per poder continuar governant-nos necessiten de la tolerància pactada per ells mateix, per ells i per uns altres afins. Els mateixos que determinen la intolerància contra uns titellaires, que ni furten, ni enganyen, ni atempten, però aquella intolerància dictada els posa a l’alçada dels criminals. La tolerància determina que Rita continue protegida malgrat que, els seus, l’assenyalen com la responsable de la xarxa de corrupció a València. A València, el robatori d’aquell cràpula d’Urdangarín va tenir la màxima tolerància del Tribunal Superior de Justícia Valencià… En canvi, el polític Otegui ha hagut de passar un grapat d’anys tancat per les seues conviccions polítiques. L’audiència d’espana vol criminalitzar l’organització democràtica del 9N, en canvi de perdonar insults i amenaces contra polítics valencians o catalans… N’hi ha milers d’exemples del binomi tolerància-intolerància que va determinar el feixista franco, un model desequilibrat i antidemocràtic que encara dicta lleis, sentencia tribunals, entrena cossos de seguretat, dibuixa l’audiència, i totes les eines que decideixen des del 39 ençà, sense excepció.

Vist des de fora, aquest estat que en diuen espana és un model que seria expulsat d’una societat verament democràtica. Per tolerant i intolerant.

«i a París ja van enderrocar la Bastilla dos segles enrere.» JF

 

Art, ensenyament i literatura

andreualfaroL’arquitecte Josep Blesa em passa ‘Els valors de l’art a l’ensenyament’ un llibre editat per Publicacions de la Universitat de València (PUV) el 2002, que és la reflexió d’uns quants artistes valencians sobre l’art i l’ensenyament. El quadern és una troballa, ara que preparem un viatge a Lleida per estudiar en viu i sobre el terreny una experiència d’aplicació del treball de l’art amb xiquets i joves i la seua extensió a altres àrees del coneixement dins l’escola, com la ciència, per exemple. En parlaré en un altre moment de la proposta general, perquè ara m’interessa lligar una de les idees que Andreu Alfaro destaca en el seu breu apunt ‘Art, artistes i educació’ amb el curs de literatura universal del professor Enric Iborra, cada dimarts a l’Octubre, a propòsit del debat Tolstoi-Dostoievski.

El text d’Alfaro diu:

“A mi m’interessa Dostoeivski. Recorde que Hauser posava com a exemple de gran escriptor el senyor Tolstoi, mentre que considerava que Dickens era un escriptor reaccionari. Segons la meua opinió, Dickens ha estat l’únic que ha escrit veritats sobre la societat anglesa, de la mateixa forma que Dostoievski ens pot donar una idea sobre el poble rus, mentre que a Tolstoi només li interessaven les famílies riques que parlaven francés i que tenien mademoiselles —com també se les anomena ací—, iguals que les que teníem nosaltres fa seixanta anys.”

Andreu Alfaro, “Art, artistes i educació” 2002

 

Com podrà comprovar, el professor Iborra, l’escultor també es decanta per Dostoievski.

“Som fills d’aquells mestres dels anys 30”

IMG_1070Mestres de la impremta reivindica una generació de mestres que va posar l’escola al capdamunt de la societat, durant els anys de la República.

El moviment freinet valencià va tenir una importància cabdal a l’escola i a València: si l’amnèsia i l’oblit històric que va provocar el franquisme no s’hagués allargassat tant, la memòria d’uns centenars de mestres seria present cada dia a l’escola al País Valencià, on aquell moviment entusiasta va brillar com un llum, perquè l’escola era la seua vida.

Després que els organitzadors s’hi han vist desbordats pel públic, ens han passat a l’Aula magna de veritat, a la Universitat Vella del carrer la Nau: ara sí, Alfred i Ferran comencen les intervencions respectives destacant aquesta acollida a la Universitat: no s’haguessen imaginat els mestres, que serien rebuts ací, la seua memòria, vuitanta anys després.

Hi ha intervingut, Antoni Arinyó, vicerector, Carme Agulló, mestra de mestres, Ferran Zurriaga, pare del moviment freinet al nostre país, l’autor del llibre ‘Mestres de la impremta, el Moviment freinet valencià (1931-1939), que ha editat la Universitat de Castelló en col·laboració amb la càtedra Soler i Godes, Alfred Ramos, i Vicent Marzà, conseller d’educació.

Cada mestre investigat, entrevistat, a través de la memòria dels seus alumnes, els néts, o els fills, a través de centenars d’arxius consultats, mereix un reconeixement: és això, el llibre. Un reconeixement a centenars de mestres valencians que es van declarar freinetistes a través de la seua pràctica, mestres valencians que van exercir a Catalunya, a les Illes i fins i tot a Castella, amb un objectiu comú, volien fer cooperació i usar les tècniques freinet perquè ajudaven l’alumne a expressar-se, a través del text, la lectura, el treball d’equip, les eixides de camp, el càlcul… entre les paraules d’aquests mestres apareixen noms propis, Freinet, naturalment, però també Decroly, Ferriere… Hi havia escoles valencianes que tenien més de 50 corresponsals, fent ús de la correspondència escolar. S’hi han consultat centenars d’arxius, s’hi han fet entrevistes a alumnes que ara depassen els 60 i els 90 anys. Tos constaten que aquells mestres, sense excepció, tenien il·lusió. I els alumnes vivien amb aital passió l’escola que, fins i tot malalts, no volien perdre’s cap dia. N’hi ha qui explica que l’havien de lligar quan era malalt, perquè es quedés al llit. Els mestres que no pegaven, coincideixen els testimonis. Després, sí, vingueren els altres mestres. Aquests ja pegaven i, aleshores, tot era pecat. De les entrevistes s’ha fet una pel·lícula. El llibre i la pel·lícula vol recuperar-nos la memòria de l’escola dels valencians.

Què va passar a partir del 39? El moviment Freinet desapareix a tot arreu. I s’instal·la una foscor que elimina aquella brillantor il·lustrada. Cada mestre de la taula va explicant anècdotes dels entrevistats, històries de vida. Després vindrà la tristesa, l’exili, la mort. El primer afusellat oficial a Alacant és el director de l’escola Normal, perquè representava que era responsable d’aquella formació de mestres que lluïen.

Alfred Ramos passa la paraula a Ferran Zurriaga: el nostre Emili Almendros.

IMG_1079

 

 

—Som en lo lloc que los correspon, als mestres». Ferran diu que començar per la infància, era la tria en continuar el camí que exigia dels propis mestres, el treball cooperatiu. Els mestres valencians del 31 al 39 van triar un camí i unes tècniques per donar veu als infants, per facilitar-los l’aprenentatge lector, l’escriptura, el debat i el diàleg, pautes que van evolucionant amb els anys: mestres que discutien què feien i com podien progressar: mestres fidels a un model d’escola. El llibre d’Alfred torna la paraula als mestres: deixeu-vos captivar per la història de cada mestre que apareix en aquest llibre: el goig d’uns infants que van poder contar i explicar allò que vivien a través de la impremta escolar i una quantitat ingent de revistes i quaderns que ells mateix editaven.

Són els primers mestres que s’atreveixen que la llengua dels infants, la seua llengua materna, entre a l’escola. Canet lo Roig, Vinaròs, la Torre a València: a través d’un pacte amb els pares. Sant Joan de Moro, Sant Pau d’Albocàsser. Aquells mestres voluntàriament, pacten amb els pares la introducció de la llengua a través d’una revista.

Carme Agulló reivindica un patrimoni valencià orgullós, els quaderns d’escola. Farà dues intervencions, com es formava els mestres i la importància de ‘les’ mestres freinet de la República, són la llum de la república, segons que va dir l’escriptor Manuel Rivas. La pedagogia popular: escola activa, treball i solidaritat, els principis de la constitució republicana. Rodolfo Llopis i Marcel·lí Domingo: els mestres són l’ànima de l’escola. Ensenyar l’ofici de mestre i destriar els millors. Riu-te’n de Finlàndia. ‘Batec’, Jesús Sanz i Pepita Uriz, Rosario Pérez Solernou, Francisca Ruiz Vallecillo, Eliseo Gómez Serrano,
mestres i testimonis d’una història de l’escola amagada, silenciada amnèsica… Amb el colp del 39, les dones vam retrocedir segles, acaba Carmen Agulló, que reivindica de retirar els noms feixistes que encara intitulen algunes escoles.

IMG_1073

Vicent Marzà és mestre, conseller i fill de mestres freinetistes. Agraeix poder compartir taula entre mestres que han volgut transformar la societat a través de l’escola: «continuem necessitant el valors dels quals heu parlat ací, els mestres. Durant massa temps s’ha silenciat una manera de fer. M’agrada, la imatge de cosir experiències, generacions, per construir un mapa col·lectiu d’anhels i lluites compartides, un mapa de cooperació per cohesionar i transformar la societat. La foscor que hem passat s’ha d’acabar. Humilment i greument hem escollit treballar per aquest objectiu, redreçar la llum d’aquells mestres de la república, a partir del referent pedagògic del país valencià:  agraesc als pares i als mestres haver viscut un model de compromís ferm per l’escola. Agraesc aquesta oportunitat que he viscut, i per això entre tots hem de fer conèixer a la societat què van fer els mestres valencians, i què poden fer ara. Teniu la meua voluntat ferma per treballar plegats aquest horitzó. En el món de la incertesa, les illes de certesa són els mestres freinet valencians. Volem recuperar l’autoestima de ser mestres, valencians, i redreçar l’escola i la dignitat dels mestres: en cadascuna de les aules de totes les escoles valencianes.»

Va, que ho deixem ací, sinyor conseller. Feina per envant!

Mestres de la impremta

mestres de la impremtaEn unes hores, la Universitat de València acollirà la presentació de ‘Mestres de la impremta, el moviment freinet valencià 1931-1939, un extens treball d’investigació del mestre Alfred Ramos sobre els mestres valencians dels anys de la República que feien anar les tècniques del pedagog i mestre Celestí Freinet. El llibre lluu les  presentacions de Ferran Zurriaga i Carmen Agulló, l’un, mestre imprescindible per entendre la pedagogia i l’escola del País Valencià els últims cinquanta anys; l’altra, una entusiasta formadora de mestres també especialitzada en l’estudi d’una època brillant de l’escola del país. El treball d’Alfred Ramos va merèixer, entre més distincions, el premi Baldiri Reixac 2015 a la recerca i l’assaig pedagògic. Tres cites de tres mestrots, Montaigne, Freinet i Soler i Godes, obrin amb causa aquell goig de vides dedicades a ensenyar des de la humilitat, la pràctica, la senzillesa i l’estima de l’ofici. Tants mestres anònims que ara són reconeguts com a herois.

Diu Ferran Zurriaga, en la presentació, «que el llibre és una reflexió viva sobre un temps que fou d’esperança per renovar l’escola.» El llibre recupera una història perduda, assegura Zurriaga, en donar vida a aquells mestres: qui eren, què feien i quin paper van tenir.

A més de fer inventari de les revistes escolars d’aquells anys, fetes amb impremtes escolars rudimentàries, les tècniques Freinet, com explica Carme Agulló, va aplegar sense conèixer-se directament, l’entusiasme dels mestres que volien una escola diferent, a partir d’unes tècniques comunes: vet ací un llibre que narra les biografies de 79 trajectòries vitals, d’homes i dones que es van atrevir a canviar l’escola i la societat. Després ja arribarà la depuració franquista, la presó, els camps de concentració, la mort: un dels moments més infames de la història d’un estat que volgué assassinar l’escola.

Hem copiat que diu la Fundació Carulla sobre aquest treball:

«Mestres de la Impremta tracta de recobrar la memòria i la història dels mestres freinetistes valencians dels anys 30, que es comprometeren per canviar l’escola, per formar ciutadans solidaris, per donar-los lliure expressió mitjançant la impremta i les revistes escolars teixint una xarxa de comunicació. El treball comença amb un recorregut per la trajectòria de Freinet, de la CEL i de l’Escola Moderna. S’emmarca el context de l’Escola Republicana. S’estudia l’origen i evolució històrica del moviment Freinet valencià. S’examina les repercussions i característiques de les publicacions freinetistes valencianes, tot afegint l’estudi bibliomètric. S’esbrina els trets distintius d’aquest col•lectiu de mestres. El cos central del treball, és l’inventari, catalogació i anàlisi de les 41 publicacions. Les “Fitxes hemerogràfiques”, completen l’anàlisi. En “La depuració dels mestres de la impremta” ens enfonsem en la purga i repressió que els mestres patiren sota el règim franquista. En definitiva Mestres de la Impremta vol recuperar el record dels mestres i de les seues revistes que volgueren transformar el món a través de l’educació.»

Mestres_impremta

Aquells homes i dones, en paraules d’Alfred Ramos, van il·luminar l’escola del seu temps. Uns anys breus, curts, tan intensos en favor de la pedagogia lliure. Malgrat que, després, un silenci esfereïdor i paorós s’apoderarà de l’educació i dels mestres, que és de l’escola. Amb tot, sense aquell esforç i aquell coratge d’escola, la renovació dels últims trenta anys tampoc no hagués sigut igual.

Una lectura imprescindible, mestres, si voleu conèixer i aprendre el ‘perquè’ de l’escola ara mateix. Fins i tot, què ha d’ensenyar ara l’escola.

Presentació: 1 de febrer de 2016, 19.00h Aula Magna UV_la Nau, c. Universitat 2