31 de desembre: la nit de cap d’any

Entrevista a ràdio l’OM

Aquest és l’enllaç d’una entrevista que em va fer Zequi Castellano per a la ràdio, pels quaranta anys de l’escolagavina. Com que no faig balanç de l’any, ni resum, ni explicaré èxits o fracassos principals, pose l’escola per davant, que és realment el resum d’aquella entrevista. L’any que haguéssem pogut tancar la independència del país, o haver-la encaminat amb major criteri, però ens hem quedat amb un pam de nas, al nord; perquè al sud continuem sense TV3, com quan governava el pp, ni Catalunyaràdio, malgrat que els han oferit els repetidors per engegar, no els hauran volgut, que ja ho vam dir, que al psoe potser que tant li feia, esperem que a Compromís, no, que no li faça el mateix pes para que arre. Però ves que mai no se sap. De Podem no diem res, que no sabem si és que ja els va bé així, que els valencians continuem incomunicats. Que només el filtre espanol siga qui ens passe les notícies. Potser per això, la manca de mitjans o l’abús dels mitjans de sempre, els resultats electorals des de valència han tornat on eren, amb majoria del pp, malgrat que són els mateixos gramàntols, corruptes i furtamantes. Homes sense escrúpols i dones pitjor. O igual, tant se val. Sense escrúpols. En quina cosa han canviat les coses a València en aquests cinc mesos, la gent no ho sap, perquè no té informació del canvi. Amb l’ofec econòmic que ens destina espana i l’exèrcit funcionarial de les conselleries (els alts càrrecs que va posar a dit el pp es mantenen i procuren per una política nefasta i ruïnosa).

Si n’hi ha canvis, a la gent no sembla que li arriben sinó els perfums de la cançó de l’enfadós. Doncs, au, ni mitjans de comunicació ni recursos, ni gaires hòsties, tu. Lectures, torrons, i una situació que cada dia que passa se’ns torna a la contra, perquè perdem el temps sense saber, sense avançar, sense… No semblarà que no estàvem preparats?

És cap d’any, la festa, la xerinola, i el burro en l’herba. I demà tornarem a parlar de la fira del llibre a l’Ateneu de Bétera. Dissabte, diumenge i dilluns va el gros del programa, una traca final molt bèstia. I això que hem viscut dos dies d’autèntica emoció, amb la poesia i la novel·la anarquista de Juli Alandes. L’actuació de Sèrman Mànser va ser antològica. Una de les vesprades brillants de l’Ateneu, i ja en van sis. O deu, O cent.

Bon any.

Carta a l’Ateneu de Bétera

victorInurriaALS AMICS DE L’ATENEU DE BÉTERA

Anit vaig tindre la satisfacció d’escoltar llegir alguns poemes el meu poemari “Pessics de vida” a l’Ateneu de Bétera, invitat pels organitzadors de la Fira del Llibre de Nadal, al temps que vaig ser invitat a contar algunes experiències de la meua vida, que vaig completar llegint tres poemes.

Vull deixar palès ací i ara el meu agraïment, pel munt de sensacions que vaig sentir, en escoltar a xiquetes molt joves, tractar d’aportar els seus sentiments en la comprensió dels poemes que varen triar i recitar. Així mateix alguns adults, dones i homes també aportaren el seu granet de sorra, i tot dirigit per l’amic Albert Dasí, qui en començar la introducció a l’acte, va parlar de mi com si jo fos alguna persona especial. Gràcies, Albert.

Per al poeta és tota una experiència sentir altres persones llegir les nostres peces, i tractant-se de gent jove encara molt més. Una senyora em va donar les gràcies pel contingut i desenvolupament del meus poemes dedicats a l’Horta i als materials Naturals (la Bova, l’Espart, el Vímet, etc.), que servien al món dels llauradors per fer-ne tota mena d’atifells i elements d’ús quotidià.

Sapigueu amics de Bétera, que estic a la vostra disposició, per allò que estiga al meu abast, sobre tot parant compte i valorant el caliu amb el que em vàreu acomboiar.

GRÀCIES

Víctor Iñúrria

Fira del llibre a l’Ateneu de Bétera: “pessics de vida”

Avui torna la fira a l’Ateneu. Tornen més coses, per exemple, una reunió dels socis de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria per fer balanç d’aquella jornada de super alcaldes, i la projecció d’un segon jorn que aplegue totes les cases de la comarca: sobretot per no perdre més dies d’aquests que semblen voler indicar-nos qualque cosa. En quina cosa heu notat el canvi polític comarcal? Podeu dir fins a tres coses. I pel que fa a l’àmbit local?, tres coses més!

Torna Vicent Morelló a l’Ateneu, músic il·lustre, que ja va fer un esguerro de compra i ens va lliurar la frase del dia: ‘Aquest llibre que tens a les mans, Dante i l’infern, em sembla una de les coses més extraordinaris de la literatura: Dante feia versos com hagués pogut fer albaes”. Em parlaré en un altre moment, d’aquestes albaes de Dante. Torna la poesia, aquesta vesprada amb la presentació del llibre ‘Pessics de vida’, de Víctor Iñúrria, arquitecte, entre més oficis, que recitarà en valencià, euskera, però ho podria fer en rus i unes quantes llengües més: “Ombra fresca de figuera […] que tingues bona florada, i fresca ombra projectes, a tots els joves amants, que al teu costat s’arreceren, figuera del meu corral!!”

Torna el desencís d’un empat, o l’encís, mai no ho sabrem, adobat perquè l’esme de perdre llençols i llençols a cada rentada no vaja sol. Ja apunten que amb aquest ritme ‘podèmic’ d’inacció, acabarem despullats dormint al ras. En canvi, no ha tornat la ràdio en valencià a València, ni en català tampoc, ni ràdio 9 ni catalunya ràdio, malgrat que siga la mateixa llengua i els repetidors siguen d’una tecnologia gratuïta i favorable al govern valencià. Algú va apuntar que ja els convenia, a psoe i companyia, aquesta mudesa contra els valencians: mudesa?, mutisme?, sordesa?, tant se val.

(1941)

“Són les festes de Nadal,

Però el xiquet res en sap

és encara molt menut

tan sols dos anys ha comptat.”

Pessics de vida, Víctor Iñurria, edicions Neopàtria

 

 

Fira del llibre a l’Ateneu de Bétera (3)

cdevadeniaEl segon dia de fira vam tenir la visita sorpresa d’Eva Dénia que ens portà ‘quan abril encara era abril’, que ràpidament es convertí en el més venut, un disc intimista, amb lletres de la pròpia Eva i l’ajut d’uns quants músics estimables: merxe martínez, carles dénia, toni belenguer… L’hem escoltat dues vegades només, però n’hi ha cançons que ja ens fan el pes i podran convertir-se en cançons d’ànima. En parlem a la vora del foc, de les Sis veus, d’aquest treball acabat d’eixir del qual Eva es troba satisfeta, vint vegades que l’hauré escoltat i no em cansa, parlem d’amics comuns i de la presentació a l’Ateneu aquest estiu, al corral d’Epicur… A migdia tope amb Pep Codina que atura el cotxe de colp i es treu de la mànega una altra perla valenciana acabada d’enfornar: ‘Done’m l’asguinaldo’, un cd amb cançons populars del Nadal valencià, de Callosa, d’Alcoi, de Benaguasil, d’Atzaneta, de Vinàròs, entre més d’una feta i adaptada per l’Aljama de Bétera, n’hi ha també del grup Alimara, d’Urbàlia Rurana, del grup de danses del Raval, de Dani Miquel, de Ximo Cafarena… Vaja, qui no canta per Nadal no canta son perpal. El llibret, els textos i la tria és del mestre Frechina, i la publicació és a càrrec de la diputació de València. Nadales populars que s’afigen al corpus amplíssim nadalenc, d’ençà d’aquell tresor del professor Manuel Sanchis Guarner.

Pel que fa a més música, demà diumenge l’Ateneu oferirà un concert infantil de la Companyia Marcel el Marcià: per a la xicalla que vulga passar-ho bé dins el programa de la fira del llibre i de la música. De matí, a Consolat de Mar, a Benaguasil, la colla de tabals i dolçaines del Camp de Túria farà el concert popular de Nadal a les 12.00h

 

Núria Sendra va obrir la VI Fira del llibre a Bétera

nuriasendraL’editora Núria Sendra va ser la convidada a obrir la VI Fira del Llibre i de la música a l’Ateneu de Bétera. A la cambreta de dins, després de resoldre els problemes entre ordinadors i canons, Núria ens va presentar el perquè les rondalles d’Enric Valor són un dels tresors extraordinaris dels valencians, i ens va explicar com és que a més de reescriure les històries que passaven de generació en generació, Enric Valor les va vestir d’una llengua culta, polida, sense artifici, amb un registre literari d’alt nivell, una joia que els valencians comencem a conèixer gràcies a diverses edicions tan ben presentades, amb varietat d’il·lustradors, que d’uns anys ençà han aconseguit que la xicalla valenciana conegués el món de la rondalla a través d’un dels grans valencians universals.

Núria va venir acompanyada d’un altre prohom, Gabriel Sendra, un pare editor de ferro colat que ha sabut aguantar durant anys un negoci sobre el llibre en valencià malgrat les crisis i la manca d’ajuts, fins i tot amb una manca de lectors brutal: només entre el 3-5% dels xiquets valencians llegeixen en valencià habitualment. Ves si tenim recorregut i camí per fer. Gabriel no s’estigué de comparar Enric Valor, el paper que en va fer per la llengua, a Pompeu Fabra. La categoria excepcional d’Enric Valor, va dir, no sé si els valencians la sabrem apamar suficient. Gabriel va celebrar l’espai que acull la fira, la casa Ateneu, el corral, la cambreta, la llar de foc… Per cloure la seua intervenció, Núria ens va deixar un regal secret, a través d’un altre amic comú que serà a la fira el 4 de gener de 2016, explicant rondalles, contalles i succeïts als xiquets: ‘coneixeu el veritable inici de la rondalla El mig pollastre?, no, doncs si ens seguiu atents, potser que un dia us descabdellem no només com acaba, si no com va començar tot plegat a través d’una descoberta entre llibres de vell…

Anit vam vendre els primers llibres de la fira, la cirereta se l’endugué Andrea Camilleri amb el llibre ‘Dones’, que ha editat Bromera. Dilluns en portarem més. El total de la venda, 300 euros. Tot de llibres en valencià, poca broma. avui encara podeu completar els vostres regals de Nadal, a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5. Els guanys es destinen a completar la biblioteca de l’Ateneu oberta socis i a amics.

Avui també tindrem una visita especial, sorpresa, una veu principal del país. Però només serà de visita, a comprovar si és veritat que tenim mil llibres i cd’s a l’abast de lectors i no lectors.

 

Fira del llibre i de la música a l’Ateneu de Bétera

cartellfira2015_baixaLlibres i música, vet ací una aposta per un Nadal de cultura, lúdic, festiu, valencià i original… Home, això dels llibres, vols dir que és gaire original? Com l’arbre, com els Reis d’Orient, com el pare Nadal, o els torrons de Casinos, tant se val. L’Ateneu de Bétera i l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria han preparat un programa farcit de presentacions, novel·les, poesia, vins, concerts, recitals, sopars i rondalles… També n’hi haurà sorpreses, improvisació, torrons, llar de foc, herbero i bona conversa… Autors premiats i autors novells, músics, enòlegs, lectors joves, pianistes, showmans, editores, i ja veurem que més inventarem durant deu dies de fira a l’Ateneu: Raquel Ricart, Juli Alandes, Núria Sendra, Albert Ortega, Víctor Iñurria, Toni de l’Hostal, Joan Clotaldo Martín, Pep Ricart, Jem Cabanes, Irene Cano, Llorenç Giménez, Vicent Partal, Carles Subiela, el mestre Ferran, i encara potser que ens deixem més noms propis que no estem autoritzats a dir… Potser que l’alcaldessa de Bétera inaugure la fira, enguany, o potser que passen els Reis d’Orient i l’esperit de Durruti, o Sant Roc, o Sant Jordi si tot plegat fa tanta aulor de llibres, i una burrà de gent que voldrà fer una tria de lectures, i els pastors de Llíria i Olocau, i els aiguaders de Gàtova, i de Nàquera en baixaran dos, amo i gos, i de Bofilla no vindrà ningú, ni no és que son amics, una rastrera de noms, Lluís de Planes, i mestres de llengua, d’història, de ciències… Un pessebre vivent en favor de llibres, de coneixement i d’horitzons de mar i de sal. Ves si no corre una fira que no es voldrà perdre ningú.

Benvinguts  a Bétera.

El regal de treballar a l’escola

Picanya: Albert Dasí és el director actual de l'Escola Gavina.

“L’Escola Gavina és tot un regal per a qualsevol mestre”

Albert Dasí reflexiona sobre l’ensenyament i l’efecte que exerceix sobre l’alumnat i les famílies un centre capdavanter fundat per persones com Rosa Serrano o Fina Masgrau entra d’altres

E.Castellano – Picanya

Fa quaranta anys que al terme municipal de Picanya, és va bastir un edifici blanc, dinàmic, obert i amb molta llum i ben acollidor que havia d’albergar l’Escola Gavina, on ara mateix Albert Dasí, fa de coordinador i director d’aquest col·lectiu de mestres que malda per oferir una educació capdavantera dins del panorama educatiu del País Valencià.

Què és per a tu l’escola?
Si he de resumir el que significa per a mi l’Escola Gavina, no em surt cap altre pensament que no siga dir-vos que l’Escola Gavina és un regal. L’escola en general és un regal. Poder treballar com a mestres dins d’una escola que et dóna llibertat d’acció, de pensament, de treballar en equip, de poder-nos formar, de poder triar com i de quina manera enfoquem objectius, materials, procediments, metodologies… això és un regal per als mestres. Però a més coordinar tot això és una de les loteries més grans que em podien haver tocat en la vida.
Tot el que es fa l’escola té un trellat?
Tot no, perquè les persones si tot ho férem amb trellat, no disposaríem d’aquell punt d’enginy, brillantor i creativitat que en molts moments es necessita. La investigació demana que en algunes vegades ens puguem equivocar o desviar del que ens havíem planificat en un principi. Tot i això afegiré que malgrat tot el que dic, s’ha d’afegir que afortunadament aquesta escola té una gran quantitat de trellat.
Té sentit mantenir aquesta mena de projectes a l’Horta?
Cada vegada més. Estem ben convençuts que entre algunes escoles públiques i les cooperatives com la nostra, (la Comarcal, la Masia, les Carolines…) que hem optat per desenvolupar metodologies a partir de l’ensenyament de la llengua, de la descoberta de l’entorn, de la formació dels mestres amb coherència, no sols té sentit, sinó que a més, té la possibilitat de ser exploradors per a altres models d’escola que vulguen compartir.
Quina és la prioritat principal de la Gavina?
No sols hi ha una prioritat. Aquesta escola i també d’altres com les que he mencionat abans, cerquen que l’alumnat visca, riga, siga, que tothom aprenga continuament, tant l’alumnat com el professorat. Per tant, la principal prioritat és veure com els xiquets i les xiquetes aprenen cada dia, veure com ens adaptem als grans canvis socials que s’hi produeixen i mirar de compartir l’aprenentatge i observar com les famílies intervenen cada vegada més en aquest procés. Així doncs, la prioritat principal de la Gavina és ser escola i fer escola.
És aquesta escola un centre de difusió del pensament social?
Sens dubte. Una escola que no té finestres i portes obertes al món, no s’entendria com a tal i esdevindria alguna cosa massa artificiosa. Què és el que passa al món i com nosaltres entrenem els nostres xiquets i xiquetes perquè puguen explicar-se’l, fa que una part important dels objectius d’aquesta escola siga eixe entrenament del compromís social, perquè l’actual alumnat arribe a ser crític dins del conjunt de la seua pròpia vida.
El futur de l’escola valenciana passa per ací?
Indubtablement; però també per altres centenars d’escoles més que hem entés el que significa aprendre i ensenyar, el que suposa el compromís amb els nostres valors i realitats com a poble, del que significa ser una escola oberta a Europa i al Món… no hi ha dubte que el futur de l’escola valenciana passa per aquests paràmetres.
Com s’ha pogut preservar l’objectiu fundacional fins ara?
Doncs perquè hi ha aquelles coses bàsiques de la vida, que disposen d’uns trets que es repeteixen al llarg dels anys i de les generacions, que et surten a cada pas: ser persones, ser bones persones, ser gent amb coneixement, amb esperit de col·laboració, solidàries… aquests trets són tan vàlids en el segle XXI com ho van ser en el XIX o com ho seran en el XXII.
Preocupa el futur de l’escola?
Ens preocupa en el sentit que allò que fem avui, puga tenir garantia d’èxit, d’eficàcia, de productivitat i ens preocupa obrir demà i tenir la mateixa il·lusió i el mateix coratge. Mentre estiguem interessats en millorar cada dia, estarem en el camí. L’escola d’ací a 15 o 20 anys no sabem com serà, però mentre anem formant-nos i anem caminant, no ens ha de preocupar massa la sorpresa que ens trobarem, perquè sabrem atendre-la amb la mateixa eficàcia i disponibilitat com ho fem ara.
Nota l’escola el vent social i polític de l’exterior?
I tant que ho nota. El canvi polític que s’ha produït al País Valencià, es viu i es respira d’una manera determinada i, en el nostre cas particular, coincideix que entre les nostres famílies hi ha persones que tenen càrrecs de responsabilitat al govern i això fa que respirem un clima de complicitat que ajuda a caminar sense la cotilla que ens atrapava.

Pidolem en una carta

I a tu Melcior, et demane que ens deixes una TV perquè els xiquets valencians no siguen menys que els xiquets portuguesos, o els andorrans, o els francesos, que puguen tenir una televisió en llengua pròpia; depàs, també et demane que ens deixés un permís especial per veure TV3, els programes infantils, sense les notícies, si no han de parlar dels valencians…I a tu Gaspar, per compte dels 100 milions d’euros de la fórmula 1, et demane 100 tractors i cents homes que puguen llaurar els camps erms, abandonats per manca d’inversió, de joves que s’hi dediquen; i a tu Baltasar, a tu et demane que no ens furten l’ànima cada dia, només això, que les coses siguen justes com suposem que seran en altres indrets de la península, a Gibraltar, a Portugal, a Andorra, a Euskadi potser, amb les mateixes possibilitats que ells; i a tu Melcior et demane intel·ligència, per als 69 assessors sense graduat escolar que es xupla en Rajoy; i a tu Gaspar et demane independència, independència de curriculum per a l’escola, i més mestres, i logopedes, i especialistes, i filòsofs, i matemàtics, tants com n’hi ha desocupats i necessitem que ens aporten mans i coneixement, i psicòlegs, i escoltadors de famílies i les seues problemàtiques, i a tu Baltasar, a tu et demane una distribució equitativa de les comunicacions, de rodalies sobretot, i que el tren de Bétera no tinga una via única, no sinyor, i torna’ns els diners de l’AP7, la mateixa quantitat que s’han estalviat els del rovellet de l’ou quan viatgen on i com els dóna la gana… I a tu, Melcior, porta’ns coratge per atendre vells, desassistits, desarrelats, despullats. I a tu… Eh,que diumenge no és Reis, que no que no, que diumenge són eleccions a espana… (!)

…A tu Melcior, et demane que ens portes democràcia només, als valencians, que som els únics que tenim prohibida la TV, que no hauríem de ser menys que els altres, els pobres, els pòtols, els bruts, els perduts els muts o fins i tot aquelles  que mai no miren la TV; a tu, Gaspar envia’ns el Fla (!), i el flam d’ou, i el flaó de Morella, i flassades per no passar fred, i flascons de perfum, i flaire de tarongina…; a tu Baltasar, et demane un sac de tela de sac amb un filferro gros per ficar a dins tants enemics com tenim els valencians a espana, tants que no sé si ens n’hauries de portar dos, de sacs de tela de sac ben grossa. I a tu Melcior, portants un altre calendari que no continga 100 anys de mal finançament contra els valencians; i a tu Gaspar, si et queden més coses per portar, porta’ns nassos de pam, per vestir tos els polítics que diumenge continuaran venent-se el territori, la gent, el patrimoni en favor dels homes de ponent. I a tu Baltasar…

El cervell de canari del menistre Montoro

Els valencians ni tenim cona de porc ni som gripaus de la fauna ibèrica, malgrat que a Madrit pensen que podem aguantar el càstig que la política espanola ens ha adjudicat com una plaga bíblica. N’hi haurà un dia que no només ens queixarem, que haurem pegat a fugir farts de la mediocritat que ha assaltat les nostres cases. De quina cosa ens queixem els valencians, es demana el menistre d’economia, un home que és una metàfora d’animal, ja trieu si tito, ànec o porc: ens queixem, d’una realitat que vostés, a madrit, han dissenyat contra nosaltres amb mala fel i mala llet. Ens queixem si ens roben, senyor menistre, i vostés ho fan cada dia, ves per què ens queixem: ens roben l’escola, que s’emporten els recursos dels nostres alumnes per destinar-los a tots els alumnes d’espana, madrit, extremadura, castella, mentre els nostres es queden amb un pam de nas. Ens queixem que els nostres hospitals patesquen de cotó, de tisores, de pinzes quirúrgiques, de mínims per atendre, mentre els seus malalts espanols, els de madrit, extremadura, castella o múrcia, tenen els recursos que els malalts valencians no tenim. Ens queixem de l’insult que significa tenir una via, una de sola, per arribar a Europa, lenta, torpe, espanola, ens queixem de no tenir un transport de trens professional via a Europa, ni unes rodalies dignes, mentre vostés els espanols de madrit castella extremadura o albacete llancen milions en vies ruïnoses, vies que paguem els valencians. Ens queixem dels clots en els camins rurals, de les desfeta de l’arquitectura, de l’abandonament del patrimoni valencià, de la manca de recursos per atendre allò bàsic i allò que vostés sí, vostés, menistrot, vostés sí que destinen a luxes que els valencians no tenim: ho sap que n’hi ha escoles de necessitats educatives que no han cobrat fa sis mesos?, ho sap que vam haver d’abandonar les brigades de muntanya, els bombers forestals, perquè no teníem recursos, ho sap que tenim un índex d’ocupació pública molt menor que la que vostés destinen a almoïnes…, ho sap que l’abandonament del camp valencià és fruit de l’ofeg econòmic de la política espanola, que ha primat furtar que invertir, robar que protegir, saquejar que innovar? Ho sap fins al punt que van legalitzar el robatori amb lleis que protegien més els madrilenys extremenys o castellans, aquests sí espanols, que no els valencians. De quina cosa ens queixem? Ara li diré el nom del porc si no el coneix: ens queixem que encara ens queixem solament, i que no tenim suficient majoria per declarar la independència fiscal, econòmica, per tenir una hisenda pròpia, per gestionar els nostres recursos. Ens queixem que només ens queixem, en canvi de dir-los “prou”, els valencians no som menys que vostés, no ho hauríem de ser, però necessitem escampar aquesta realitat que vostés amaguen a la majoria de valencians, per això ens han prohibit els mitjans, perquè no ho expliquem, per això no tenim manera d’anar dient com és la realitat espanola que ataca directament els valencians fa més de cent anys, sense vergonya els últims trenta, que damunt tenen la cara de preguntar-nos per què, per què ens queixem de no tenir, de no poder, de no respirar: és això mateix, ens queixem que no podem respirar per ofeg econòmic que madrit-espana ens provoca… I molts milers comencem a escampar la queixa perquè d’altres milers de valencians se n’adonen que amb espana no anem enlloc. NI volem anar-hi més.

Ens queixem que els cervells del canari governen des de la mediocritat, que al remat es tradueix en un deute històric de vassallatge submissió i jerarquia. Nosaltres els valencians no som criats, que és com vosté i tots els que han governat com vosté, ens tracten, criats d’una espana on, pel fet de ser de madrit extremadura castella albacete, tenen drets sobre els nostres diners. I quan vostés acaben de menjar, de dinar al plat, de fer-se les postres, els dolços, el café i ves a saber, només aleshores ens criden per venir a recollir les molles. Ves com és allò que vostés en diuen solidaritat entre els pobles. Aqueixa solidaritat, menistrot, que nosaltres li diem saqueig.

De quina cosa ens queixem, els valencians, menistrot? I vosté, cervellot que no ho sap, sap quantes potes són ‘sent’ un porc?

100.000 milions d’euros

La lògica diu que diumenge cal votar si volem canviar alguna cosa. És la lògica d’ells. La lògica d’espana. La de sempre. Almenys la lògica que, als valencians especialment, ens ha anat tan malament. Un suïcidi. Però malgrat això, l’horror que ha significat, imaginem que els fem cas, que apliquem la lògica d’anar a votar diumenge. Continuem. Imaginem que diumenge a la nit som majoria, els qui havíem decidit de votar, i aconseguim de canviar la cara d’aquell parlament, que després farà per canviar la cara del nou govern. Un govern que, a més, farà per canviar la lògica de governar com ha fet els últims 100 anys (si fa no fa en democràcia, en transició, en dictadura, en república, en monarquia, en dictadura, en monarquia, en… Tant se val!). Farà per canviar la lògica de castigar els valencians, que és allò que ha passat els darrers 100 anys. La de furtar als valencians cada any uns 10.000 o 12.000 milions, segons els càlculs estimats pel professor Cucarella. Imaginem que passa tot això, una cosa rere l’altra, i finalment el nou govern decideix de governar amb equitat. Ells potser no saben que és ‘equitat’, però nosaltres els ho podrem explicar, si són nous. En uns pocs dies es posen d’acord de governar i no ho faran contra els valencians. Que no que no. Aleshores els valencians tindrem dues bones notícies a celebrar. Tindrem un finançament just, d’una banda. Que voldrà dir camins, serveis, cultura, educació i sanitat per atendre com cal tothom. Fins i tot per acollir milers de refugiats per oferir-los treball i ocupació, al camp, a la indústria, a l’escola, allà on mires hi haurà ocupació. I la gent gran serà atesa com mereix, com la gent gran d’altres llocs si fa no fa, tampoc no en volem més. La segona bona notícia? Ah, sí, la segona bona notícia és que espana ens tornarà els diners robats els últims cent anys. Bé, no ens els tornarà de colp, això no podran fer-ho tan ràpidament, malgrat que posaran voluntat. No. Ens en deuen massa per pagar-ho tot de colp. Ves si ens en deuen. Anirà bé de començar pels primers 100.000 milions d’euros. Per començar no ens anirà malament per pagar deutes, atendre tanta gent a la qual devem, tants mestres que fa mesos que no cobren, tantes factures impagades (ep, els corruptes s’hauran d’esperar, que els jutges nous de trinca decidesquen), haurem de pagar tants metges com caldrà contractar per atendre hospitals, per atendre mínims, tants mestres com caldrà incorporar per atendre necessitats educatives, tants com hauran de netejar, pintar, refer, millorar, tants funcionaris que caldrà incorporar per equilibrar la despesa proporcional d’aquella capital d’ada colau, i la d’extremadura, i la de totes les altres ciutats que xuplen i xuplen i xuplen… Amb els 100.000 possiblement atenguen el deute dels darrers cinc o sis anys. No cregueu que gaire més. Però ja podrem començar a gestionar, una mica millor.  El camp, els pobles, les ciutats, les urbanitzacions, els paratges naturals, els bombers, els bombers forestals, els ramaders, sí, sí, imaginem que tot això fóra una lògica comuna, compartida, col·laborativa. Que tot això fóra possible a espana… el reconeixement, el deute, el final del robatori organitzat… tot això. Així que… Diumenge, on voleu que anem, els valencians, a reclamar la lògica?, la d’ells…