15 Alcaldes en una taula

IMG_0154

Era una taula brutal i una oportunitat única, especial, per parlar de la comarca i demanar-los compromís, als alcaldes. No, no van ser-ne quinze, sinó 10, i tres diputats. De tota manera, una representació d’autoritats locals i comarcals extraordinària. Això va ser el més positiu de la proposta que l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria va oferir-nos dissabte, per exigir als alcaldes que es mullen per la comarca.

Bona voluntat, participació, entesa, bones paraules, no sé si n’hi ha més gra o gaire gra, després d’aquesta primera provatura per reunir els pobles i demanar-los lògica i sentit comú per actuar en favor de la comarca: és els moment i tenim l’oportunitat del treball en comú, dels pactes territorials, dels ajuts externs (europeus)…, d’espana no n’esperem res. Menys encara en favor de les polítiques locals.

Ens vam quedar amb les ganes de saber quins són els problemes més greus de cada poble, i quines les seues potencialitats. Ens vam quedar amb les ganes de saber què podem esperar, que poden oferir, a quina cosa es comprometen, els alcaldes, més enllà de les paraules, els tòpics i la bona voluntat política que els pressuposem.

Ells, els alcaldes, què en diuen d’aquest encontre? Com el valoren? Quina lectura fan de la invitació de treballar plegats amb el poble del costat, del davant, del de més enllà… En tenen, de consciència comarcal? Els creuen la comarca… o els desaigües i la recollida del fem no els deixa veure el bosc, la urbanització i les urbanitzacions…

Una cosa haurien de valorar i tenir en compte: els experts de l’institut i pesos pesants com Jordan Galduf i Josep Vicent Pitxer els han regalat la col·laboració desinteressada; el coneixement en canvi d’aprofitar-lo. A veure si aquesta vegada, i en van cinc, els alcaldes aprofiten l’envit i saben fer política en favor del poble i de la comarca.

 

*en la foto, després de la seua intervenció a la taula, el professor Jordan els encoratja a no fer més estudis, ni diagnòstics, ni encomanar més despesa: actuen, facen, aprofiten tant com saben, nosaltres els ajudarem…

Espolsar la comarca i deixondir-la!

IMG_0155

 

Cinquanta persones s’han aplegat a l’edifici Multiusos de Llíria per escoltar les diverses comunicacions sobre patrimoni, cultura, educació, història i economia. On són els mil mestres de la comarca?, els mil universitaris que estudien coneixement, els mil jubilats il·lustres, els mil músics de les bandes, els mil afeccionats de la lectura, els mil investigadors d’aquests pobles… els metges, els arquitectes, els forners, els llauradors, els socis de la cooperativa… de tantes cooperatives, els banquers, els amics, els enemics… On són, tots plegats?

Els tres coordinadors d’aquesta primera part, Josep Maria Jordan Galduf, Ferran Zurriaga i Agustí, i Rosa Dasí Asensi, agraeixen la participació dels ponents. Breus, d’interés, variades… que obriran una segona part intensa. La segona part, de segur que més animada, aplegarà els 15alcaldes, mudats, vestits, per parlar de poble i de comarca. Ai, veurem què passa.

La segona part ha sigut d’interés i intensa. De primer, els professors Jordan Galduf i J.V. Pitxer han presentat el document marc ‘diagnosi de la comarca acabat d’enllestir expressament per a aquesta jornada, per oferir un plec d’on partir l’actuació dels màxims responsables locals. A partir d’ací, assegurava Josep Maria, no calen més experts, vostés (en referència als alcaldes i diputats), en saben prou i en són prou. NO es gasten més diners superflus, actuen.

La diagnosi? Us farem un resum en un altre moment, però una comarca de 150.000 habitants, el 52% dels joves desocupats, sense pressupost ni possible actuació local per culpa del dèficit, de les lleis espanoles que ofeguen els ajuntaments, deixa el marge de maniobra a la voluntat i a la filosofia: l’alcalde de Riba-roja posava un dels quinze dits a la nafra: tenim més e vuit-centes empreses al polígon de l’A3, en canvi d’una ocupació de gent de la comarca molt baixa, si volem, farem filosofia, però la realitat demana accions contundents. Parlem-ne. Torbem-nos per discutir sobre problemes comuns: el camp, l’educació, la cultura, una marca camp de túria, el turisme… L’alcalde de Gàtova, amb un valencià perfecte (de ciutadans) es preguntava els motius de la compra de les últimes cases al seu poble. Per què han vingut els últims habitadors al Camp de Túria? Per turisme?, per serveis?, per ocupació?, ens ho hem preguntat?

L’adéu al món rural dels noranta es convertirà en l’adéu del jovent en el 2020? Què passarà en una societat que solament que ofereix als joves treballar a zara, mercadona o l’Osito?, tots els nostres llicenciats de l’Eliana, Llíria, o Benaguasil, han de treballar exclusivament de reposadors a decatlon? Quina garantia oferim als joves enginyers, físics, matemàtics, si la formació no és organitzada per necessitats, projecció o innovació?

Els alcaldes s’han compromés a continuar el debat més enllà d’aquesta jornada?

UN debat interessant, sens dubte, però els joves no hi eren, ni el 52% de desocupats, ni el 48% d’ocupats, ni els mestres, ni els músics, ni els llicenciats, ni els historiadors, ni els professors… Hi havia tanta absència que, els alcaldes, han pensat si la societat valenciana del camp de túria no serà una broma, perquè poc avançarem en el canvi si com deia un dels alcaldes no participem: la política que no fem nosaltres no només no ens la farà ningú sinó que serà feta contra nosaltres.

Amén i a dinar. La propera cita serà a febrer: sostenibilitat i compromís comarcal.

15 alcaldes contra la comarca

cartell1 Llíria acollirà dissabte una jornada sobre economia i comarca, amb la presència de 15 alcaldes que han confirmat l’assistència a veure què passarà, que no volen perdre’s el protagonisme si, els del poble del costat, envien l’alcalde a parlar d’economia, d’identitat, de recursos, que ves a saber què poden dir els uns i els altres, en comptes de pensar un objectiu comú, tots quinze, per decidir què volen per a la comarca i per al seu poble. No hauria de ser difícil destriar què poden fer, els màxims representants locals en benefici del Camp de Túria, ves si tindran àmbits a tractar, a encaminar, a resoldre, i encara si ho podrien fer plegats, amb sentit comú, però el calaix buit. Per provar-ho, l’institut d’estudis comarcals els ha convidat tots a una taula que dirigirà el periodista Frederic Ibàñez, a partit d’un document marc que ha redactat el professor Josep Vicent Pitxer (Universitat de València), que prova de convidar-los a començar a parlar. Començar a parlar què i com ja fóra prou, per trobar solucions conjuntes als petits problemes de cada dia: educació, trànsit, agricultura, urbanització, cultura, festes, oci, jovent, ocupació, salut, camins, transports, comunicació, serveis… Si volen arromangar-se, no els mancarà feina ni tindran temps per a l’avorriment. Ja han confirmat l’assistència els alcaldes de Llíria, Bétera, Nàquera, Serra, Olocau, Gàtova, Sant Antoni, Marines, Loriguilla, Vilamarxant, Riba-roja, la Pobla de Vallbona, l’Eliana, Benissanó, Benaguasil… També hi haurà regidors, diputats, assessors, i solament que faltaràs tu.

 

 

Si parles valencià et pegaré!

Aaaahhh, la divina comèdia espanola, quin tiberi, quina cassolà de peix, quina plàtera de marisc, quina graella de carn torrà, quin perol de fruita i després dolç, molt de dolç, torrons, neules, coques grosses, coques de moda, orelletes, i llet merengà, ahh, sí, llet merengà de ca Roque… Si, després ja va l’altra cosa, després de la fartera, de la comoditat, de tenir la panxa plena, et trobes la realitat, o ella et troba a tu mateix, sí, amb la panxa dient que potser n’has fet un gra massa, sí, n’has menjat fins que no podies més, has menjat per a tres o quatre dies, com si fores un dromedari, i no saps quina t’espera, no ho saps encara.

És quan tornes a casa, que t’agafa aquell ois, aquell dolor com una punxa llarga, una fiblada terrible, un mal de panxa que et creus tenir l’apèndix malament, no, no es diu aqueixa manera però tant se val, tu havies quedat, havies quedat en algun lloc que coneixes però no pots arribar, no pots arribar per culpa teua, perquè has menjat massa, sí, o potser perquè has xerrat massa, o potser no has xerrat gaire però ho has fet en valencià, que és una llengua vulgar, vulgaríssima, una llengua de carreró, de jugar a trinquet i prou, una llengua de quadra de vaques, d’aquelles quadres amb teranyina, amb melons penjant de la biga, amb les mosques voleiant les tres vaques, en un racó la segadora del canyot, i les cues de les tres vaques balancejant-se, a la dreta, a l’esquerra, a la dreta, sense parar, ara l’un costat, ara l’altre… No pots arribar enlloc amb aqueixa llengua que no és llengua que és un dialecte, un engendre, una palla a l’ull, una palla mental i lingüística.

És per això que et poden pegar, amb naturalitat; estomacar-te la panxa, la cara, el braç, poden pegar-te on els done la gana, on els passe pels ous, amb les mans, amb els punys, amb els peus, amb els genolls, poden pegar-te una vegada, una altra, fins que es cansen i et diguen no eixiràs d’ací viu, sí, això també ho diuen, tenen permís de dir el que vulguen, poden amenaçar-te, poden dir que saben on vius, que és millor que abandones la ciutat, el poble, el país, ells sí, tenen una llengua que sí, que sí que és una llengua amb tots els detalls, els signes, els accents, i la llei, aquesta llengua és, no com la nostra, no, la nostra no sembla que tinga accents, ni signes ni llei, en tot cas té una llei de per riure, perquè et poden pegar per parlar-la, sí, impunement. Perquè sempre trobaran un jutge, i dos, i mil, que impunement argumentaran que tenen la llei, la seua, del seu cantó, i si et peguen per parlar valencià tu t’ho has buscat. Tu els has provocat primer, tu els has fet burla, en fer ús de la llengua que no és llengua, que és un no-res, una merda, sí, una merda i un plat.

És aquesta la situació ara mateix: parlar valencià davant un policia, un GC, un jutge és prou perquè et peguen. Suficient raó. Quaranta anys després de la dictadura. En el segle XXI. Hi ha un estat mediterrani i europeu que permet aquesta llei, és això que diu la seua llei. Si parles valencià, jo tinc el dret de pegar-te. Perquè no em passarà res, si et pegue, si et tanque, si t’amenace la vida. Res de res.

Així és com defensa espana els valencians. Almenys els valencians que parlen valencià. Avui mateix que és el jorn especial contra la violència de gènere, els jutges i l’estat i la llei encara defensen la violència lingüística. És el dret de cuixa, el dret de llengua, el dret de conquesta…

Si em besen el cul

MontoroÉs el dret de cuixa espanol. És d’aquesta manera que ells entenen la democràcia. Sense embuts.

Només si em besen el cul, els hi donaré això que és seu però que nosaltres ens hem quedat, per dret de cuixa.

Sí, la declaració de guerra és clara. O fan això o no n’hi ha aixeta que rage. O fan això que jo vull, jo solet, ves on és tota la intel·ligència democràtica amb espana. Sense remei. Però aquesta victòria declarada d’avui és un gol en la porteria pròpia. No sap què ha dit, aqueix llangardaix, no sap què ha activat: cada hora que ha passat ha aconseguit de convertir milers d’indecisos al sobiranisme. A València; perquè a Catalunya n’haurà convertit el doble, pel cap baix.

—O em beseu el cul o no tindreu ni per a agranar la plaça, ni per a menjar-vos les corfes de taronja, perquè les taronges són meues, totes, segons que explica Vicent Cucarella.

Ara sembla que ni això, que caldrà besar-li el cul cada dia, si volem obrir l’escola, els hospitals, els centres d’atenció… I continuar enganyats amb les engrunes. Sí, tindrem escoles i engrunes, hospitals i engrunes, casa de socors i engrunes, amb aquest refilet de Montoro. A València, almenys, mentre ens ofereixen de pactar amb Podemos, caldrà besar-los el cul, els valencians doblement, a les dues galtes, Mont!, o t’hem de dir Monti?, o Monto? Besar-te el forat negre, ves si som desgraciats Sénia avall. Ara tindrem un fiscal econòmic de madrit, al nord i al sud, per a dir-nos que allò que ens toca, aquella almoïna que ens tornen —que no oblideu que era nostra i seria nostra multiplicada—, que ni això no serà nostre, si no ens la gastem en allò que el fiscal i Montoro manen.

Quina clau tenim els valencians, amb espana? Quin futur? Quina esperança? Encara penseu a pactar amb ells? I tant se val quina lletra els poseu, quin acrònim, quina paraula o quines sigles, qualsevol partit amb espana sempre serà per besar-los el cul, caldrà besar-los el cul si volem les engrunes. Només per les engrunes. Així que si voleu continuar i legalitzar aquesta prostitució induïda, ja podeu començar a fer cua… A besar, a besar, amorrats al serengue. A besar-los el cul.

Un país normal

N’hi ha detalls que apunten que som un país normal. Partim que vivim en un estat que no ho és, gens de normal. L’estat en el qual vivim és fruit de guerres, abusos, lladrocini, corrupció i encara mes torpeses que no és l’objectiu d’aquest apunt narrar avui. Però els valencians sembla que vivim en un país normal, almenys durant el cap de setmana. Ahir el govern valencià era representat en la Nit d’Escola Valenciana, a Alginet, la Ribera Alta. I avui també hi són, en els premis Ovidi, al Palau de la música, a València. Fa uns dies eren als premis Octubre, i als premis Bromera… Sembla que la normalitat dels valencians pel que fa a la representació política va escampant-se ací i allà, en espais que abans el govern valencià defugia com si tinguérem el virus, una bona part de la cultura, l’educació, la música, els llibres (ui, els llibres els feien tanta basarda, als polítics del pp), i la llengua. I més encara.

Si a més tinguérem finançament i temps, una mica de temps per posar en ordre la maldat cultivada durant vint anys de pp, sí que potser que ho podríem dir, que els valencians vivim en un país normal. Almenys mentre oblidem que som en espana, malgrat que això és difícil d’oblidar, almenys mentre ells tinguen la clau dels diners, de la política, de la llibertat, de la corrupció, tot el clauer sencer, de tantes coses que no obrin ni ens deixen obrir. Ni ens deixaren obrir mai.

 

 

 

Escola i literatura

BrutusEscola i literatura, per aquest ordre. Malgrat que cada dimarts hi ha sessió del curs de literatura universal amb Enric Iborra, això és després de l’escola. Avui una sessió de lectura dramatitzada sobre Shakespeare, la tragèdia de Romeo i Julieta, l’escena del balcó, i Juli Cèsar, amb aquell mà a mà entre Brutus i Marc Antoni: la sessió l’hem acabada amb una escena de la pel·lícula protagonitzada per James Mason i Marlon Brando en versió original, enmig d’una gernació que tombava el sentit segons qui dels dos actors era en escena, amb una música també especial i un so elevat que semblava que sí, que érem en una sala de cinema. La literatura convidava a elevar l’esperit lector dels clàssics: Plutarc, Shakespeare, Tolstoi… Una sessió excelsa de lectura en veu alta, cinema i bona literatura.

En acabar la sessió, al bar de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, m’hi he trobat una altra lliçó d’escola. Són cada dimarts, i ocupen dalt o baix dues taules del café d’aquella placeta fantàstica i coberta, a recer del nucli urbà del barri vell. Adela Costa, Carme Miquel, Pilar Calatayud, Ferran Zurriaga, són mestres, i potser que treballen més encara de vells, cada dimarts parlen i enraonen d’escola, d’educació, del món: xa, com és que encara no us ha visitat el conseller, els pregunte, per demanar-vos consell. En tres minuts de salutació han presentat tres propostes de treball, me’n recorde a mitges de la tercera: el 2017 farà cinquanta anys de l’Aplec a Sant Joan de Moró, o era a Sant Pau d’Albocàsser?, dels mestres de Castelló, Carles Salvador, potser?, Ferran proposava un congrés d’educació en aquell espai així que, dimarts vinent, els demanaré més informació sobre quina cosa va passar, fa cinquanta anys, a Sant Pau o a Sant Joan.

Un dimarts que el conseller Vicent Marçà acabe enjorn el dia, a les set de la vesprada, per exemple, podria sorprendre aquesta colla de mestres joves que, cada dimarts, es reuneixen per parlar d’escola, d’educació, de pràctica, de com convertir l’aula en un laboratori pedagògic, cada dia… Potser sí, que seria un regal i un reconeixement al Moviment Cooperatiu d’Escola Popular, els vells freinets… Un regal, sens dubte veure el coratge de com treballen i s’hi dediquen. Una lliçó per als mestres joves.

Jo m’ho imagine, Vicent, benvolgut conseller, presentar-te un dimarts amb un paquet d’ensaïmades o panous, per debatre de l’escola i dels mestres, entre mestres vells tan grans, mentre bereneu.

A dos de val i pilota encalà!

Al nord i al sud fem figa, sinyors, a on?

Nosaltres som al trinquet, la postura ja se sap que anava roja, però de sobte ha canviat a blava. A la llotja, els espanols es freguen les mans i es freguen de mans. Escala i corda, cavallers, va de bo, repica el marxador; però la pilota no corre, malgrat que la vaqueta de Carcaixent és ràpida, potser no tan veloç com aquelles que feien a Bétera fa més de cinquanta anys: l’han encalada i encara van buscant-la, que no hi ha res a fer. A l’escala, el públic no ens ho acabem de creure, què passa. Teníem la partida del segle, la partida de la nostra història, però no hi ha res a fer.

Els blaus s’han lligat curta la faixa; tant els prem, que ni de manró, ni de bragueta, ni de volea, han afalcat el cos, tots deu jugadors, inflexibles. Que no, que no, que no juguem de cap manera amb vosaltres. Sense pilota i sense joc, els dos milions d’espectadors, els que havien votat Junts, i els que havien votat CUP, se’n van a casa, incrèduls, disgustats, gratant-se els ulls d’aquest impossible: hem llançat la partida quan portàvem vint jocs d’avantatge, o trenta, hem llançat la partida a la merda.

Però al trinquet es prohibeix de blasmar paraules i ningú no diu ‘merda’. Ni quan veuen passar la CUP, ni quan veuen passar Junts.

La postura!, s’exclamen al sud els de Compromís. Aquests volien jugar a raspall, per terra, a les comarques centrals fa més patxoca, aquest joc, corren més diners, i s’ha de deixar més el llom; tot va per terra, al raspall (en el raspall i en més coses, en el camp, en l’empresa, en el finançament valencià…). Ací ha passat al contrari que al nord, perquè n’hi hagué qui tocà la trompeta i haguérem de pactar amb Podemos, de genolls, perquè la pilota va tant per terra que hi juga tot, els genolls, les mans, el cos, tot li val. I abans de quatre mesos, aquella joia de Compromís ha saltat pels aires, mitja executiva se’n vol anar, els uns no volen la marca per res, que ací no mana una assemblea, que mana una i prou…Una, quèè? Ahh, la pilota valenciana, que desagraïda és, la malaputa, quan semblava que reviuria ens van tallar la televisió i la ràdio, ens van tallar tots els mitjans, absolutament tots, que eren en la nostra llengua.

Però ni això no val al nord per a fer un pacte, ni aqueixa agressió constant contra els valencians, i contra els catalans, ni això és prou per arribar a un maleït pacte que ens porte a la llibertat: sí, sembla que per la CUP (ho sent, però només en teniu 10, els altres en fan 62) sembla que per la CUP és abans la inflexibilitat, l’orgull, els 1.000 principis escrits un a un per cada revolució de la història… Segons ells, la CUP, els principis s’haurien d’aplicar sense excepció l’endemà mateix de triar govern, a primera hora, els mil, ni un ni mig de menys. No tenen aquell humor i cintura del Grouxo, que també tenia més principis si hi convenia al conjunt, a ell i a la resta del món: els meus principis abans que la llibertat d’un país sencer, que la força d’anar plegats, que vol dir ser, Ser!, que vol dir governar realment, aquest consens; aquest consens és un ‘no-consens’, que els altres oferien de màxims, temporalment, fins que arribem a plantar la bandera a l’ONU, caguenmí, que no és per sempre… Ni això no els ha valgut. Que no n’era prou. El prou és el cap de Mas. Ves, el cap, com aquella reina que volia el cap de Joan Baptiste. Xa, per què collons m’haurà eixit aquest ara a la pel·lícula, Sant Joan Baptiste… Bíblic, molt bíblic això de la CUP. No és no. No és una altra cosa. A aquests se’ls hagueren ofegat tots els animals de Noé, fins i tot els cadells de Bixon i les burretes del tio Tòfol del carrer Caruana.

Sí, al sud ja tenim la governança preparada, els valencians amb els espanols de Podemos, però ja han saltat les alarmes, això abans de les eleccions, abans de res, abans que tornem a dir-los que, nosaltres, vagen amb qui vagen, no els votem, aquest de Podemos que neguen la llibertat de decidir dels pobles.

Sí, hem perdut l’ocasió de convertir-nos en el primer estat d’Europa del segle XXI, hem perdut l’oportunitat de dir-los als valencians, ep, ara baixem a ajudar-vos, venim a col·laborar, també vindrem a les illes… Abans l’orgull que obrir Via (ah, qui se nenrecorda ara de l’entusiasme de la via!). Ca, no cal, no cal més retòrica ni discurs: hem badat, hem fet figa, hem perdut l’esperança i la il·lusió de cada 11 de setembre dels últims cinc anys, hem perdut la força del 9N i, sobretot, hem perdut la majoria del 27S, si no serveix per formar govern.

A la tercera? Que no n’hi ha segona sense tercera? Amb les dents serrades, i l’aixella suada, i els peus sense rentar, i un alè que ha perdut frescor, i una mirada que apunta a la sospita, fins i tot la pròpia incompetència se’ns ha aparegut de maedéu, caguenlou: ves què direm a l’escola, demà «xiquets, no ha pogut ser». D’ací cent anys, potser, a lo millor, com ho podem saber… Això que ara tenim a tocar ho hem llançat per damunt el trinquet: ah, remaleït trinquet, que té aquells forats i deixa escapar la pilota quan més interessant era la partida… Sí, n’hi ha uns quants homes que encara cerquen entre la brossa, al barranquet (a Bétera el trinquet era a la vora del barranquet), a vore si la troben i encara poden mamprendre un joc…

La situació és la següent: Acte tercer, escena segona…

A l’un costat de la corda, la CUP: uns calendaris, s’estan asseguts a l’escala, al primer graó, les cames els pengen que no toquen terra (el primer graó, per si no ho sabeu al nord, és molt alt), es miren les mans i van desembolicant l’esparadrap, deslligant-se els guants de vetes blaves…, a l’altre costat, amb cara d’idiotes, Junts: sembla que també es miren les mans, beuen aigua mineral de tant parlar i d’oferir joc, es mosseguen una bufa en un dit d’una mala pilotada… El marxador corre de l’un costat i de l’altre, ofereix ofereix ofereix, però ca, no hi ha postura, no entren, no entren de cap manera… A Pelai no penseu que la partida va millor, sí, la pilota va de l’un costat i de l’altre, però el públic no posa ni un duro, ni un ni cap!, no se fia, no se fia gens ni miqueta dels blaus ni dels rojos, Compromís i Podemos?, ca home, si volen que es juguen ells l’esmorzar, a madrit se’ns ha perdut poca cosa amb aquells, si al remat ni els uns i ni els altres no voldran millorar-nos el finançament.

Entra corrent l’home bo, com una fona, fiiiiuuuuuu, crida que no l’entenem, com si s’hagués alarmat o hagués vist la bumberota: l’han…!, sembla que diu ‘l’han’, però no se l’entén, alena, panteixa, alena, dobla l’esquena i posa les mans als genolls, alça el cap, alena, panteixa encara: l’han…, l’han trobada!

—Què?, què han trobat, parla seguit collons? —es demana el trinqueter posant-li la mà al muscle.

—La pilota, han trobat la pilota!

—Quina?

—Quina què?

—Quina han trobada, la de Carcaixent o la de Bétera?

L’home ha deixat de panteixar. S’ha incorporat. Es torca la cara amb un mocador de tela (encara en queden, xa, al trinquet encara queden mocadors de tela). Es mira el públic, que ja ha buidat les galeries, l’escala, només hi ha plena la llotja dels espanols…

—Com voleu què ho sàpia, quina! tant se val quina…’Neu a fer la mà, tots.

 

(No continuarà. O sí)

 

L’assemblea i els líders

Si som una cooperativa som una assemblea. Bé, sí, aquesta és una veritat sense matisos, malgrat que l’assemblea no podem reunir-la cada dia per tot: no cal decidir segons què tots plegats, perquè llavors el dia a dia no funciona, i el treball de cadascú tampoc. Que no cal seure quaranta persones en una taula a decidir el color del tapet, ni la marca de café que comprarem ni el paper del vàter, ni cal ni és higiènic. Com no funciona aquella màxima que tots servim per tot o que entre tots ho farem tot. L’assemblearisme té la seua filosofia positiva, indubtablement, però les mancances no són minses. Les decisions generals i les gestions necessàries demanen cap, treball, equip, i confiança plena. I lideratge. Si cada colp que decidim, que haurem de decidir, hem de convocar el poble, cada colp, potser que no decidiríem ni allò bàsic per funcionar. Cal lideratge. Sobretot si a l’altre costat trobem una empresa de la competència alimentada de desraó, de contradiàleg, de fons i accions reservades, legalment reservades per ells pe actuar amb traïdoria i nocturnitat.
En una societat altruista, no dic que no puga funcionar aquella manera assembleària, ho dubte. Però en el conjunt se m’imposa una realitat. En política, al camp, a l’escola, a l’empresa…, sí, sí que vam viure uns quals models vàlids, però són història, si voleu bona literatura d’uns quants esforçats que no voldrien oblidar aital experiència ací i allà. Perdre’s els grans lideratges en els moments clau, què voleu, no funciona. A curt termini no funciona enlloc. Ni a llarg. És veritat, que no haja funcionat no vol dir res. Però és que no tenim tant de temps per a les noves provatures, ni els altres jugaran net ni s’esperaran que triem res. Quina llàstima no haver donat una imatge de força única, d’il·lusió, de coratge, com havíem fet fins fa no res. Quin error. Una pífia que ha donat ales i marge a l’altre costat per preparar un atac contundent que no sé si ens agafarà amb el desànim, i les males cares que nosaltres mateix congriem. Quines cares, redéu. Que dos milions no mereixíem, que no. D’estètica ja en parlarem un altre dia. I de nihilisme. I de matar el pare.

 

—El bell és lleig, el lleig és bell;

‘nem voltant entre boira i desgavell!

La tragèdia de Macbeth, traducció de Josep M de Segarra, editorial Selecta

 

 

 

Una tragèdia no és un farol

Hamlet, Macbeth, Juli César, Romeo i Julieta, Edip… N’hi ha tot d’exemples que podrien llegir-se en veu alta, només de mirar les cares dels uns i dels altres: n’hi havia que volia matar. Matar el pare, matar la mare i els seus fills, n’hi havia que preferien de matar el germà gran, que era igual que  matar l’hereu, n’hi havia que volia matar el rei, o el missatger, fins i tot qui representava de criat, volien matar… En el sentit figurat, volien sang, fer sang, tota la sang vessada. La majoria dels mitjans han passat a exigir-la; alguns d’aquests mitjans pagats per capital català, per empreses plenament catalanes, que no tenen escrúpol de subvencionar, fins i tot de pagar completament, mitjans colpistes, violents, tan agressius amb allò català que, en una societat equilibrada, plegats passarien a l’ombra uns anys, els uns per violadors de la pau, els altres per pagar-los l’agressió.

Finalment, en aquest primer assalt, els uns i els altres han escenificat allò que havien dit que farien, sense sorpresa. I els dos milions, o gairebé els dos milions, ens hem quedat amb un pam de nas, i a gairebé mig pam de la independència. Paciència. Prudència. I tornarem a repetir l’escena, dos dies més tard, al mateix escenari.

Viurem una nova tragèdia digna del millor Shakespeare, malgrat que aquesta vegada no tindrem un Segarra que el puga traduir?, ens haurem de conformar amb un succedani? Perdre la potencialitat d’en Mas és un luxe que no mereixem de perdre’ns, que no ens hauríem de permetre’ns de perdre. Sobretot perquè ni a Junts ni a la CUP, no n’hi ha ningú que puga fer-li ombra, a l’hora d’enfrontar-se a espana. I encara falten moltes peces del trencaclosques, i molts mesos de lluita cada colp més dura i crua, com per eliminar-nos nosaltres mateix cap peça cabdal. La CUP és exigent, però insuficient per dur-nos sola enlloc, però en canvi necessitem la CUP per anar-hi. Després del primer assalt, el segon, potser fins i tot un tercer, no ho sé. La supèrbia no juga a favor nostre, al contrari. Perquè cada falca, cada dubte, és un error contra nostre. I prou que necessitem de no fer-ne cap, ni voluntàriament, que és el que sembla que posem al tauler, ni inconscientment.

Creure que espana està derrotada per la via democràtica, o pel respecte a la intel·ligència, o per l’educació o ves a saber per què, és creure en excés en les competències de l’home, que ells són l’exemple que en cap moment voldran dialogar davant un café: creure en la normalitat d’un país és no reconèixer una realitat bruta i tramposa de tres-cents anys. És no reconèixer que tenim un contrincant sense la capacitat d’empatia necessària, sense escrúpols… L’escaquer no està per deixar perdre ni peons, ni reines, ni torres, així que caldria ser llestos d’arribar a port amb totes les peces ben vives. Perquè ens necessitem tothom, si n’hi ha voluntat i un objectiu sincer. Moments de fer el ridícul a camp nostre, n’hi haurà per a omplir vint-i-set botes.