Hamlet era valencià?

Hamlet: —”Oh, doncs corregiu-vos-en del tot. I no permeteu que els qui fan el paper de còmics diguen més d’allò que ve marcat al text de l’obra: puix que alguns n’hi ha que, amb l’objecte de provocar riallades dels espectadors més embretolits, arriben a esclafir riallades en escena, mal que aquell moment toque de fer necessàriament una situació important de la comèdia. Això és mesquí i demostra una mediocre ambició de la part de l’actor que s’hi empara. I, això expressat, ja podeu enllestir.”

Hamlet, Shakespeare, traducció de Terenci Moix, Aymà SA editora

 

A quants exemples de la vida quotidiana aplicarem aquest text de Hamlet? Ahir mateix, a la classe de lectura, uns quants alumnes de secundària (pocs) imitaven el brètol del qual parla Hamlet, feien per perdre el temps davant un llibre, bé, sí, miraven de reüll si vigilava aquesta pèrdua que ells consideraven vital per passar la vesprada, encara com uns infants, per enganyar el mestre han de pensar; sort que una majoria llegia amb un altre deliri sense l’afectació, ni estrafent la comèdia. Llegia per llibertat. Per la llibertat futura.

En aquest debat entre els actors de Compromís, valencians tots, n’hi ha també una part de representació, de força sí, però també de comèdia davant el públic, sense endevinar que el públic ja ha llegit el paper de cadascú, ja se sap l’obra tantes vegades representada, només que voldria gaudir de cada discurs, del contingut, del moment sense haver de passar per molls o ignorants, sense haver d’usar la metzina, ni el floret, ni el punyal… Els valencians sembla que som molt de la pólvora, de la falla, del drama menor, que no arriba a drama clàssic…, no som Plutarc, ni Tàcit, ara mateix. Per bé que hi havia Llull, o Ausiàs March, o Fuster.

Al nord, passa si fa no fa una cosa semblant, entre els comediants, l’actor principal, l’autor del guió…, l’objectiu és un, comú en aquesta obra cabdal de la història catalana del segle XXI, i el coneixement i el passat ja ens ha aportat suficient experiències del drama excels. No calen més incestos ara, ni parricides, ni germans en zel, ni tant d’orgull, si és que tot això ha de portar-nos al suïcidi. Per a la mort en escena ja tenim la literatura; la vida real hauria d’ésser aquesta felicitat viscuda els darrers anys, el projecte de goig col·lectiu, fins i tot en les negociacions finals, el goig, el goig màxim. Ser o no un model fins i tot a l’acte últim. Final

I despús-demà ja escriurem una altra obra, home. Pròpia, en el nostre teatre i amb els nostres actors, amb les nostres condicions. I si volem tornarem a l’incest, al parricidi, a tenir o o no tenir fe… a Plató i Sócrates. A Ulisses. Amb intel·ligència, fins i tot.

 

 

 

Pep Ricart i el teatre

IMG_8654 El Micalet teatre oferirà en unes hores l’última de les representacions de ‘Còctel Molotov’, que interpreta Pep Ricart (1961), un dels actors que cada valencià hauria de veure, almenys, un colp l’any; cada valencià noble no se l’hauria de perdre mai, en Pep, si és a l’escenari. I ves que en unes hores el podreu gaudir en aquest homenatge al teatre, a la literatura i a la música, que és ‘Còctel Molotov’. Sí, jo l’hagués batejada ‘femelleta’, l’obra, com més autènticament nostra, per bé que podeu rellegir l’obra com un cant internacional al teatre, ja ho he dit, a la lectura, però també al present punyent i colpidor que representen, per exemple, els contrallums riquesa-pobresa, actor-públic, immigrant-nadiu, panxacontent-famolenc, sense caure en el dramatisme d’excés, que en acabar la funció, podem anar de sopar i gaudir d’un bon vi, per exemple.

A l’obra, hi ha referències a la lectura que caldria apuntar per explicar a l’escola, com n’hi ha sobre la individualitat de la lectura, quan arriba a provocar solitud, més solitud si l’exercici de llegir ha esdevingut per causa de la pròpia solitud, i tornem a començar. Però quines lectures apunta l’actor que són bàsiques en la seua vida, quines metàfores, quin teatre? No, no és aquesta la intencionalitat de l’obra, malgrat que voldríem una aposta d’aqueixa envergadura. Amb tot, hi ha referències de molt de pes, si més no exigents: Fuster, Montaigne, Cyrano, Valor, Wolf…, n’ha dites més, Pep Ricart, actor i director, de Bétera, que en aquesta hora de la matinada, després del vi, no recorde completament. Això sí, li he encomanat que comence a preparar nous monòlegs, que siguen referència universal del bon teatre, de la literatura, de la música, que ens explique des de l’escena aquesta trilogia necessària de la vida, la lectura, el teatre, la màgia, en favor d’un espectador intel·ligent, que voldríem més format, més exigent amb ell mateix, almenys, un colp a la setmana.

Quan escoltem Pep Ricart al teatre, imaginem el teatre que hauria pogut ésser, València, i ves que ell fa referències a autors, directors, músics, cantants, en aquest ullet que llança als responsables polítics d’ara mateix, que, supose, correran demà matí a reservar-se una entrada per a l’última funció. Sí, a l’última part de l’obra, el mag i l’actor es confonen, en aquesta il·lusió que ens fa veure al públic que no omplíem el Micalet —mai no acabem d’omplir res, el públic, almenys mai al gust del que voldrien els actors valencians i aquesta organització del nou Teatre Micalet (recordeu aquella sobre Sakespeare?).

En el moment sublim, el mar, sí, el mar, entra a la sala i ompli tot l’espai mentre ell, Pep Ricart, desapareix de l’escena: ja hi som dins l’escena mateix, fins i tot els més escèptics hi hem caigut de morros. El mar no és una il·lusió, ni ho és el teatre majúscul d’alguns actors, ni la bona literatura, ni encara tanta gent anònima que va fer possible que uns altres pogueren bastir obres mestres: la música popular sobre la qual Beethoven fa construir la sisena simfonia, per exemple, o com Amstrong va bufar la trompeta d’aquella manera escoltant els músics de carrer, o Montaigne va bastir aquells breus assajos universals… O perquè ens declarem fills de la llengua mare, que és la llengua materna de cadascú: pam-pam, pam-pam… El teatre té aqueixa passió, aquest ritme, sobretot entre els actors de teatre: és capaç de construir el món fora del món i dins el món, aconsegueix d’il·lusionar-nos, de fer-nos pensar que, sense, la vida seria més trista, menys artificiosament dramàtica, menys culta, més avorridota.

IMG_8656

Pep, potser que jo l’hagués intitulada ‘Femelleta’, en comptes de ‘Còctel Molotov’, per les referències al teu poble, teatralment universal, perquè potser la femelleta ‘Raussell’ és més efímera en el temps de llum i de foc, ràpida i boja de moviment, seductora d’aquell perfum a pólvora de festa, però perenne en la ratlla que deixa al mur anònim de les nostres vides.

Sí, em sembla que serà això que ens quedarà del Còctel, aquesta força a l’escenari de l’actor Pep Ricart (1961), un regal vehement, apassionat. Dins i fóra de qualsevol temps.

En favor del teatre.

Ser o no bisbe o canonge de la Seu

bisbecarota El bisbot de València s’ha quedat fart; d’orxata o de botifarres amb oli, no ho sabem. En amollar el discurset dels immigrants, que, segons lo canonge suprem, amagaven en el sarró les veritables intencions de la seua entrada a Europa, en canvi de perdre les esquelles en el viatge (de vegades s’ofegava la família sencera), ha fet lo rot del rigor penedit, però això per al bisbort valencià no fa sinó demostrar la seua teoria, que n’hi ha gat al sac, en el pensament de l’immigrant voluntari, i que l’allau serà pa d’avui i gana per demà, que ens explotarà a les mans dels europeus, el viatge, perquè ell, un caputxeto vermell com un titot, haurà de repartir la gerra de les botifarres, l’orxata i els fartons entre sis o set arribats per gust de venir a tocar-mos la fava.

Afig el bisbort valencià, cim de la intel·ligència eclesial espanola, i divina, que ell no veu gaires pobrissons a València, ni al seu altar, ni demanant pels carrers ni vivint dessota els ponts; s’hi refereix, el pollastrot, al pont de fusta?, al pont de Sant Josep?, al pont de Serrans?, o al pont del 9 d’Octubre?, no ho sabem, perquè no sabem quants en visita, ell, de ponts, cada nit que pega a fer una volta a la lluna de València, a veure si trobe rastres de la pobresa o, en canvi, cerca uns quants menors desemparats, que ell i els seus canonges seran perdonats si els toquen o se’ls rifen, perquè per ell, afig en el discurset, aprofitar-se’n dels xiquets i de la seua carn no és res sinó salvació eterna, comparat amb la llei de l’avortament que els seus van redactar a colps de plors i disgust.

Res, que els valencians tornem a primera línia de la notícia i del rànquing de ‘la intel·ligència és un vòmit’ per al feixisme: el respecte, l’acolliment, i la solidaritat entre els pobles són un zero a la Seu de València… Naturalment, si l’escolteu en directe, us demanareu: —caracollons, com el vau aprovar cada curs de llatí?, de saviesa?, d’oralitat?, de discurs?, com vau poder aprovar aquest esguerro primitiu si no és que al seminari regalaven l’aprovat en canvi de secrets desconeguts? Perquè, a Lovaina, aquest no haurà estat mai, no? I de llengües, què en sap?, i de filosofia, què ha llegit? i de valencià, què entén res?, i de grandària de piu?, i de…

 

—Cel benigne i transparent, déu d’homenics i mighomes, dieu-nos! Per què ens fas passar aquest nou calvari als valencians, no n’havíem tingut prou d’aquells calaveres de camps, rita, blasco, fabra, olivas, zaplana i els mil ascolans que se la rentaven en una pila baptismal?

 

[foc a segudet, xa!, o com deia el tio Pertegàs, foc al clero i plantem vinya, que almenys traurem més profit i major plaer, d’aquesta terra de pederastia mental]

 

Ser o no, valencians

Espana s’ha encaboriat a anular els valencians escanyant-los l’economia. Pensa que podrà recuperar el poder, agafar-nos dels ous i girar-nos-els una volta més. Iiie, que fa mal. Molt de mal, que deia el metge Guinyot. Pensa espana que els valencians ens agenollarem i els besarem la mà (afegiu les mans del fatxa Canizares), que pidolarem almoina en canvi de submissió i futbol, que regalarem llepaes per bous de carrer o de plaça…, que ens deixarem furtar la taronja en canvi que fontestad trie qui cobra i qui va assegurat…, tant se val. A una majoria de valencians de poble, més rurals que la calç i les botxes d’estepa, els la bufa tenir esme o el piu de rosca: ni són ceba ni són sang.  Així que una de les intel·ligències més mediocres d’Europa —una que passava fa quatre-cents o cinc-cents anys, tant se val, és allò que ens governa (pp) o encara espera governar-nos (c’s)— troba que els valencians som de la mantega, que no tenim greix als baixos i menys encara als rinyons, que mai aconseguirem de plantar-los cara…

Els contaré una historieta:

“A catalunya, l’empresa Planeta amenaça d’anar a publicar llibres en espanol a espana, solament a espana (jo els animaria que no s’esperaren gens; per a la cultura que provoquen, l’oix ens cabria en una calça), i esperen que els catalans ‘diguen no’ a la llibertat per la seua amenaça tan culta, els untats o ungits lara, xa, com si déu els hagués fet amb dos pius a cadascun, pare, fill i esperit sant lara… Que no saben, aquells franquistes, que als valencians ni ens van avisar de la mudança: bancaixa, cam, caixes rurals, banc valència (en queda cap més?) se’n van anar a la francesa, sense dir adéu (fills de puta! lladres! Voatros i tots els tribunals que voldran fotre’ns pel forat més estret). Fi de la historieta.”

Valencians?, que caurem en terra acovardits davant aquell peix-sardina de rajoy?, que perdrem la virginitat amb soraia?, que ens deixarem batejar dessota la sotana de l’arquebisbe?, que encara prendrem mal de la inútil Punset? Que no ens espavilarem a llegir Hamlet, abans de caure en la ignorància del destí universal?

Valencians!, caguenlòstiaputa, si apunteu els pius cap a la meseta, aguanteu-los fort amb les dues mans, no comenceu a pixar-vos les sabates, que ja us coneguem com us agrada de marranejar i cada dia no ens fiquem les katiuskes.

 

*si, ja ho sé, m’ha eixit la vena de quan mon pare m’enviava de xiquet al corral de caruana, a tirar segó als porcs, i a posar palla a les ovelles. Que refins que heu eixit, redéu!

** per cert, ja us heu decidit pel verkami “valencians enfront d’espana?”

Ser empresa en comptes de tenir una empresa

IMG_8616Carles Subiela m’ha convidat a parlar durant la festa del natalici de Consolat de Mar. Aquesta va ser la lloa que vaig llegir diumenge, per Consolat de Mar.

Els valencians vivim moments de canvi importants. Acabem de celebrar una diada del 9 d’octubre que apunta maneres diferents, després d’una llarga travessa de calvaris. Fa tan de temps que vivim els greuges tan endins nostre, que semblaven greuges nostres, propis a més de crònics, que els greuges semblaven fets a posta per a nosaltres. Com si fórem uns desgraciats, els valencians. Ep, compte que encara patim el pitjor dels greuges, el del finançament. Però n’hem patit tants, de greuges, que aquest del finançament tan cabdal i feridor no ens amaga el somriure. Perquè avui parlem de celebracions, de natalicis i de commemorar la fita d’una empresa important, importantíssima per a la nostra comarca.

Si parlem d’empresa, parlem d’economia que és parlar de finançament.  Als valencians, l’Estat ens xupla cada any uns 2.000 milions d’euros, i entre el que ens hauria de pagar i el que ens xupla, els valencians perdem 10.000 milions d’euros, cada any, segons els càlculs del professor Vicent Cucarella, fets a partir de fonts oficials.

Això és, que els valencians perdem cada any la possibilitat de millorar la nostra educació, la nostra sanitat, el camp, les comunicacions, i, com no,  les nostres empreses; entre més de millorar les empreses del Camp de Túria, per exemple perdem en innovació, en desenvolupament, en tecnologia, en competitivitat, en ocupació, en inversions…

La política dels últims anys no va incorporar la responsabilitat, així que no va ser capaç de tenir en compte mínims com la decència, la dignitat, el respecte. Naturalment que tot això ha influït en la vida dels valencians. En com som i en com hauríem pogut ser.

Malgrat tot, hi ha valencians que van ser molt tenaços. N’hi ha que són molt tenaços. Despús-ahir, València reconeixia la tenacitat de Raimon, un homenot de Xàtiva, i Castelló reconeixia la tenacitat de Vicent Partal, un homenot del Camp de Túria, al qual nomenava valencià de l’any. Nosaltres hui també reconeixem la tenacitat d’un altre homenot, de Benaguasil, capaç de bastir una gran empresa.

S’ha de tenir molta passió pel que fas. L’única manera de fer una feina extraordinària és desitjar de veritat allò que fas, sense conformar-te. Ho deia Steve Jobs, un home imprescindible del s. XX: la diferència entre els empresaris que triomfen i els que no, no són tant els diners, ni l’èxit, sinó la perseverança, la passió, i sobretot, l’ànima amb la qual fas realitat una cosa.  M’ho permetreu de dir d’aquesta manera: Consolat de Mar és més que no una empresa d’instruments de música, una empresa de cultura, de viatges de músics, de comunicació comarcal, de compromís en temes socials, d’ajut a bandes de música, a orquestres, és sobretot i per damunt de tot una empresa amb ànima.

Quan algú escriurà la història dels últims cinquanta anys del País Valencià, Consolat de Mar al Camp de Túria lluirà amb llum pròpia, més enllà del teixit empresarial, de la pròpia empresa Consolat. El treball de Carles Subiela no és solament de mantenir una empresa, sinó de bastir un projecte cultural majúscul, local i internacional, això inclou Benaguasil, sí, però també Bétera, Llíria, Nàquera, Olocau, els pobles de la comarca i altres comarques del país, Torrent, Alzira, Castelló… en realitat el País Valencià sencer, una empresa, Consolat, que inclou funcions d’ONG i dedicació les vint-i-cinc hores de cada dia:

Encara quan ni s’estilava parlar que les empreses havien de tenir integrada la responsabilitat social, el compromís, l’ètica i els modos, Consolat de Mar ho havia afegit en la seua acta fundacional, per damunt de l’economia, els guanys, el pla de negoci i tota la literatura d’empresa que vulgueu.  Festegem els 20 anys entre amics, Per molts anys a tanta gratitud.

No és igual tenir una empresa que ser una empresa. N’hi ha valencians que són, que són del ser, ser per damunt de tenir o posseir. Gràcies a això, som capaços de redreçar-nos de tants anys de desànim i foscor.  Si a més a més aconseguim de millorar el resultat anual, el pla de negoci, i en compte de baixar a València, invertiu en la comarca, potser que ajudarem a garantir-nos el futur que mereixem tots els valencians. Per molts anys; gràcies, Consolat de Mar.

20 anys amb Consolat de Mar

VINT ANIVERSARI DE CONSOLAT DE MARDiumenge el Camp de Túria farà festa major per la música, la cultura i l’empresa. És una manera d’escriure l’obertura dels vint anys de ‘Consolat de Mar’. Som a Benaguasil i aquest projecte d’instruments, concerts, viatges, entre més activitats per millorar la cultura dels valencians el dirigeix Carles Subiela.

Vint anys no són gaires, ens direu, per fer lloa o laudatio, però de la misèria que hem viscut els valencians, la crisi i el lladrocini, aquest vint anys serien un segle en condicions normals. Perquè aguantar com hem aguantat, per la música, les bandes i els instruments, amb no poques màfies i vicis heretats del franquisme —en la música de banda caldria escriure una enciclopèdia digital—, no ha sigut sinó la segona Odissea d’Homer, com unes altres odissees per la cultura d’aquest país.

Quan escrivim la història dels últims cinquanta anys del País Valencià, Consolat de Mar al Camp de Túria lluirà amb llum pròpia, més enllà de l’empresa, pel magnífic treball de concerts, presentacions, actuacions, ajuts, en favor de músics, bandes i orquestres. El treball de Carles Subiela no era solament mantenir una empresa, sinó bastir un projecte cultural majúscul, que incloïa funcions d’ONG i dedicació les vint-i-cinc hores de cada dia, sense caps de setmana: encara quan ni s’estilava parlar que les empreses han de tenir integrat allò social, responsabilitat, compromís, ètica i modos, Consolat de mar ho havia incorporat en la seua acta fundacional, per davant de l’economia, els guanys, el pla de negoci i tota la literatura d’empresa que vulgueu.

El Camp de Túria no s’entendrà sense Consolat i l’esperit que ens ha posat a primera divisió de la música de qualitat, de projectes grans, i de noms propis que d’una altra manera ni coneixeríem. Diumenge tenim una oportunitat extraordinària de tornar una mica de tanta gratitud, només assistint a la celebració d’aquest natalici a l’auditori de Benaguasil. El concert paga la pena, però saber que els veïns fem costat a un dels empresaris models del país, no tindria excusa, ni millor regal.

Per molts anys!

 

El programa de diumenge a l’auditori, 19.00h

Orquestra Simfònica Consolat de Mar :

Obertura de Thanhäuser, op. 7, Richard WAGNER

Concert per a violí i orquestra en Mi bemoll major, op. 64, Felix MENDELSSOHN

Solista: Dimitri Smirnof

Simfonia núm. 3 en Fa major, op. 90, Johannes BRAHMS

Concertino: Vicent BALAGUER

Director: Ricardo CASERO

9d’Octubre a Castelló? Uiii, si van passant coses

Partal4Avui he passat mig matí a Castelló, al saló de plens de l’Ajuntament de Castelló; bé que puc dir que he mig celebrat a Castelló un matí del 9 d’Octubre, cosa que a València no havia fet mai, que jo ho recorde. L’excusa ha pagat la pena i m’ha sorprés gratament en molts sentits. Jo acompanyava Vicent al lliurament avui de la Fundació Gaetà Huguet, que l’ha triat ‘valencià de l’any’, premi a una vida dedicada al periodisme d’avantguarda, compromés pels seus i pels altres, a la capacitat de treball i a la intel·ligència de saber veure allà on alguns només que passegem o llegim el present, caldrà rellegir la lloa que li ha escrit el professor Vicent Pitarch, perquè és un document repàs d’una vida intensa extraordinària, almenys per als amics; avui jo mateix en representava una bona colla: però és que l’acte ha estat tan carregat de goig i de bons discursos que tots tres (Assumpció s’ha presentat per a sorpresa de tothom) ens hem mirat de tanta gosadia, llaor i coratge: no sabem si a València els mateixos polítics que ara mateix governen, serien capaços de defensar aqueixes idees amb la naturalitat i el convenciment que llegien Pilar Dolç, Enric Nomdedéu, president del patronat, o la mateixa alcaldessa de Castelló, Amparo Marco,quan afirmava que estava emocionada de la seua gent, i incloïa Vicent i la colla de músics ‘Els llauradors’. He demanat als membres de la Fundació Gaetà Huguet que pengen els discursos en qualque lloc, perquè tingueu accés a una declaració d’intencions del País Valencià des de Castelló, gairebé tant agosarada com la podria fer la CUP avui mateix.

 

vicent5Per una altra banda, del discurs de Vicent Partal, sentit, agraït, emocionat, em quede amb dues sorpreses de lo alto, a més de l’agraïment pel premi i la llum de la Plana per ajudar a fer el país: la descoberta dels espaguetis quan a Bétera només teníem fideus, i aquella recambreta d’un oncle seu llibreter a Castelló, que guardava llibres prohibits. En parlar de la il·lustració de Castelló, Vicent ha fet referència a la importància del moment del nostre país, que viu un període clau de la història a curt termini.

Ep, i això del ‘Nou’ no farà sinó continuar aquesta vesprada a València, manifestació del 9 d’Octubre que ha esperonat la Comissió organitzadora.

 

‘Assumiràs’ el 9 d’Octubre dels valencians!

Comissio9O

‘Manifest poètic ‘9 d’Octubre’:

“Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

Vicent Andrés Estellés ‘llibre de meravelles’

 

El manifest oficial d’enguany, de la Comissió 9 d’Octubre. Nou finançament, nou país (adaptació)
El canvi social i polític té dos objectius immediats a assolir: consolidar i aprofundir més poder polític i assolir més poder econòmic, fent possible una via que implique un estat valencià del benestar. Després de dues dècades de govern de la dreta, obrim un nou cicle amb nous reptes i cal molt de treball perquè el canvi siga efectiu i real al País Valencià. La situació del país és la d’un territori que aporta a l’Estat espanyol més recursos dels que rep. No podem acceptar que aquesta situació d’espoli continue: el País Valencià ja s’ha empobrit prou. Cal un canvi. Cal generar un consens en la societat valenciana per exigir a Madrid un canvi en el finançament i bastir alternatives encaminades a la construcció d’una sobirania fiscal, d’un finançament propi. Una altra de les mancances és la dels mitjans de comunicació, impròpia d’una societat democràtica. Cal ja la reobertura de RTVV, perquè siga instrument d’informació plural i objectiva al servei dels valencians, cal que tornen les emissions de TV3 i IB3, per conformar un marc audiovisual propi comú als tres territoris. El drama dels refugiats i de la migració forma part d’un món de desigualtats que crea conflictes, davant el qual calen respostes efectives. Ens manifestem contra el TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions). Som conscients que estem davant una societat més oberta. Més permeable als problemes socials. El canvi al País Valencià demana responsabilitat i fermesa per convertir-nos en un territori lliure de corrupció, d’autoritarisme, de polítiques antisocials i d’agressions al medi, a la llengua i a la cultura. Reivindiquem la dignitat d’un País Valencià viu i plural.
Comissió 9 d’Octubre
Acció Cultural del País Valencià, Ca Revolta, Comissions Obreres del País Valencià, Compromís, Els Verds del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià, Esquerra Unida del País Valencià, Escola Valenciana, Intersindical Valenciana, Partit Socialista d’Alliberament Nacional, Podem, Societat Coral El Micalet, Solidaritat per la Independència, Unió General de Treballadors PV,

 

No sé qui redacta els manifestos, ni com es consensuen les idees, però ausaes que demanen una intervenció de major volada…

Els valencians i la mona del 9 d’Octubre

cartell9Supose que escrivim ‘9 d’Octubre’ en majúscula per distingir aquest mes dels altres, que ja sabem que el nom dels mesos s’escriuen en minúscula, però els valencians voldríem ser respectats, fins i tot com els extremenys, o gairebé com els extremenys, i aquest mes de celebracions de diades i diumenges escrivim el nom en majúscula. Em pose amb els extremenys, perquè són els que més criden, quan hom parla de finançament, sabeu, fins i tot els extremenys ja es queixen que els valencians reclamem un finançament just, tirant a equilibrat. Però ells ja se’n queixen, perquè saben que, si es corregeix alguna cosa en favor dels valencians, la seua cridòria espantadissa espanolista tindrà fruit. Va d’aqueixa manera la intel·ligència política i econòmica.

Una majoria de valencians focalitzem aquest Nou d’Octubre en el finançament, fins i tot el president d’espana (la mona Rajoy), ha gosat de parlar-ne, sí, malgrat que no ens va rebre ni ens ha volgut rebre, ni a madrit-espana ni a valència (encara espana). És l’home més intel·ligent al pp, suposem, per això és el president, malgrat que siga un incapaç, un incapacitat, almenys pel que fa a rebre els valencians. Sembla que no li han ensenyat correcció, ni modos, ni formes.

Però ves que aquest incapaç que és president n’ha parlat entre els seus de finançament, però sempre que es milloren també els altres finançaments, els que són més dels seus, de la seua corda, de la corda de lligar, de botar, de votar, de saltar… de la corda que diu que, si adobem res, els valencians els últims, només faltaria, i visca Cajamar!

I mentre allà enllà continuaran burlant-se dels valencians, del nostre finançament, que vol dir burlant-se dels nostres pares, dels nostres fills, tot dient-nos el nom del porc i fent-nos pagar més que a ningú, nosaltres celebrarem el 9, la mona que representa el 9, amb tot de banderetes i processons i tedèums, i desfilades de moros i crestians, amb tot de mesuretes de llepolies i coentors d’enamorats, i encara acabarem renyint entre nosaltres, mentre allà enllà s’afarten dels diners robats als valencians… Perquè la mona del 9 ha de quedar bonica, estètica, ploranera si ho voleu, però panxacontenta.

Ara, compte, que potser a la vesprada els crits d’independència no siguen sords ni minúsculs… Això si Ikea no és oberta, ni la majoria pegueu de pont o pegueu a jaure una migdiada gaire grossa.

*Post: sort que el cartell és bonic, xa.

Mònica, a fer la mona podemos!

MonicaVinc d’una reunió d’empresaris de l’Horta Sud (que jo m’hi havia infiltrat d’espia), on se’ls provava d’alliçonar sobre el finançament valencià dels últims cent anys i escaig. Els empresaris presents (pocs) han escoltat Vicent Cucarella i s’hi han quedat muts, o gairebé muts; després del primer impacte, han començat a reaccionar davant l’última diapositiva: s’hi veu que, el 2017, quan l’objectiu de dèficit serà zero, cada extremeny d’extremadura espana podrà rebre el doble de diners que un valencià de valència (si encara serà espana). Això és, que en el millor dels casos, d’ací a dos anys, el dèficit valencià pel que fa al finançament no és que haurà millorat o reaccionat o s’haurà equilibrat, no, és que serà una ruïna doble. Potser per això, Mònica vol festejar amb Podemos en aquest viatge a madrit (aquests sí que són espana sense embuts, els mamons). Són els qui decideixen que els valencians no pintem una mona. Ni una ni dues.

Anar plegats amb ‘Podemos’, ara que els valencians hem començat a fer forat a casa, és arriscar-nos a desaparèixer, un altre colp. Una vegada més. D’això, els valencians ja n’estem fets, desaparèixer, tancar la barraca, plegar veles. Posats a tancar, un esport que als valencians ens agrada moltíssim, sembla que Mònica voldria provar aquest risc per a Compromís, en el senti metafòric, almenys en el viatge a la meseta, allà on hi ha las cortes espanolas esperant els valencians per anar-se’n al bar. Anar de la mà de Podemos és un altre suïcidi amb precedents. Sí, els valencians tenim deliri als suïcidis, a ser uns molls, uns pitxafluixa; posats a plegar i tancar, per exemple, hem tancat els trinquets dels pobles, el trinquet de la ciutat, i els bancs valencians i les caixes d’estalvi, això ho hem tancat com si res, com si ens haguérem berenat l’enteniment: naturalment que ens van dir que per això, la nostra economia seria més segura, més forta. És clar, a mans d’ells, sempre per ells tot, el nom, la marca, els diners, allà i als paradisos fiscals dels seus… Per als valencians, una fava. Posats a tancar o a badar, vam vendre’ns les caixes rurals i el camp valencià, sí, també això ho vam tancar a la carrera, per a ser més forts i més segurs, Mònica. També vam tancar a la carrera la televisió i la ràdio valenciana, i ara no sabem com pegar a obrir-les, de cap manera. També vam tancar unes quantes editorials, perquè el llibre valencià no mereixia cap ajuda, com vam tancar el petit teixit industrial, i tanquem els comerços del carrer i de casa per enviar-nos a comprar al centre comercial, al centre xinés més proper, tot això ho anem tancant en canvi d’obrir altres espais menys valencians, però sense que es note la nostra dèria a alçar pols ni remolí, perquè no es molesten a espana ni a la meseta que som valencians però menys, que som valencians, però submisos, que som més valencianets que res, fins i tot per a la majoria de catalans, fins i tot em jugaria que per a la majoria que eren a la via. Els valencians muts i a la gàbia, sense bancs, ni televisió, ni ràdio, ni premsa valenciana, ni editorials, ni camp, ni indústria, ni res… I ara sembla que tampoc no podrem tenir ni veu pròpia, si no és a través de Podemos: mecanguenlamar, mònica.

Els altres, sí, els altres poden cridar, escridassar o anar a las cortes a demanar que ells no poden ser menys, a fer la mà els valencians, diuen, que no som ningú ningú. Els altres poden tenir més i millors recursos fins i tot enmig de la crisi… Et penses Mònica que si pleguem Compromís en favor de Podemos, amb deu o vint representants a las cortes, els valencians començarem a pintar la mona, allà, a espana? Creus de veritat que tenir-ne un de més, o cent representants més, per a Podemos això serà tenir major representació a espana? Representació dels valencians, vull dir?

—Mònica, no pintarem fava allà, ni amb vint ni amb quaranta representants més. Perquè els extremenys, per posar un exemple, continuaran tenint més diner que nosaltres, i CajaMar tindrà la clau dels nostres diners, de Llíria a Olocau, de Picanya a Bétera, de València a Castelló… I Podemos serà la clau de la veu i la paraula, que serà la veu i la paraula de Podemos, mai la veu dels valencians. A espana, ni pintem ni pintarem res, mònica: no pintem una merda (malgrat que una merda siga una paraula lletja de dir, així, davant una vicepresidenta), no pintarem fava, mentre no ens reivindiquem com a valencians, exclusivament valencians, però sense anar enlloc a pidolar. Ací a València i prou. I si volen res, ells, que vinguen d’igual a igual, amb equitat. Pobres però honrats. Mai pobres i submisos, xa. És això que els hem de dir. Nosaltres volem la clau dels valencians. I si la clau són els diners, volem els diners que ens corresponen, i volem la llengua, i la cultura, i el camp, i la indústria, i la sanitat, i l’escola, ho volem tot perquè és un dret, malgrat que en els seus papers, en la ‘seua’ constitució és legal el robatori que cada any cometen contra els valencians (10.000 milions d’euros cada any, Mònica, segons paraules del professor Cucarella). Ells que es queden las cortes, bànkia i cajamar, i la constitució que diu que és legal i molt espanol que els valencians paguem ‘el pato’: que s’ho confiten, tu, ja sabrem ingressar els diners fora dels àmbits corruptes que tots coneixem, i sobretot fora dels rodals de poder de madrid espana, allà a la meseta.

Ara que facen ells la mona, mònica, que nosaltres prou que l’hem feta durant cent anys.