Mestres valencians, any 1

Vicent&VicentEn unes hores serem en el primer dia de l’any 1, els mestres valencians. Perquè aquest primer de setembre no és com qualsevol altre, que no l’és. Que comencem un curs, després de vint-i-quatre anys d’estigma, amb la llibertat de treballar per l’escola sense la pena del desgovern. Més encara, segons com ho va dir el conseller Vicent Marzà en l’apassionada entrevista (jem dixit) que li va fer Vilaweb fa tres dies: “Tenim un punt molt fort amb els docents: són molt implicats i això és una qualitat molt gran. Són gent molt capacitada que ha estat silenciada i no l’han deixada treballar.” Així que ja m’imagine milers de mestres enfilats davant una ratlla en terra preparats per al tret de sortida d’aquesta magnifica cursa de fons que és un nou curs escolar, aquest meravellós repte que se’ns ofereix cada any l’escola, un privilegi d’ofici en favor del coneixement, la pràctica, la investigació, els dubtes, la descoberta, els errors, les llengües, al ciència, la matemàtica, amb la llibertat de decidir plegats en equip, com, què, quan, ves si l’horitzó ha canviat i obri perspectiva nova. Sí, il·lusió de tants projectes com les escoles són capaces de portar a terme durant un any, amb aquest deliri d’ensenyar i aprendre amb els xiquets, de comprovar com aprenen, de salvar les dificultats, de demanar ajut, de no tenir por d’equivocar-nos, de treballar en col·laboració…

Si afegim l’avantatge de tenir un equip a la conselleria d’educació que hi confia plenament en nosaltres, que ens demanarà ajut, que serà capaç de cercar recursos per enviar-los allà on calen, que trobarà, com nosaltres en cada escola on treballem, entrebancs i mala premsa, però que sabrà de segur destinar l’esforç a garantir una escola plural, laica, pública… Com ho deia Marzà “—Una escola que servisca per a transformar la societat com a motor de cohesió social, que veja clara quina és la seua llengua i la seua cultura i que ajude a obrir-se a més llengües del món i que siga veritablement plurilingüe, amb un alt grau d’innovació pedagògica de qualitat altíssima. Sabem que ja tenim centres que innoven molt i que tenen experiències de molta qualitat que fins ara s’han silenciat i que tot el món les ha de conéixer perquè siguen un referent d’una escola pedagògica de veritat. Hi ha d’haver un debat crític de com ensenyem i què ensenyem per a transformar el País Valencià…”

Mestres, no ens arrugarem ara, no? Bon dia de curs, el primer de l’any 1.

**Entrevista d’Assumpció Maresme a Vicent Marzà, Vilaweb2015

*la foto del conseller Vicent Marzà i del mestre Vicent Calabuig (coses que els passen als mestres durant les vacances, i encara com si passen per l’Olleria)

 

2.000 anys d’intel·ligència o 3.000, pa què!

De colp, m’arriba la idea que els valencians guanyarem burraes, amb la independència de Catalunya. Potser fins i tot més que no ells, els màxims protagonistes. Perquè milers de valencians, milers, veuran que hi ha una altra manera de construir o de bastir un país i un estat, i com que nosaltres els tindrem tan a tocar, tots dos, la comparació serà fàcil. Inevitable. L’un, espanya, fa quaranta anys que ens atenalla econòmicament, i per bé que ho reconeix, que l’ofeg és tan injust com miserable, no fan res, res de res, per equilibrar la desigualtat amb la resta d’autonomies (!), perquè sembla que apliquen la màxima que els valencians som molls, o idiotes, o tan solidaris que volem eixir perdent voluntàriament. A posta. I en la comparança, veurem que els diners públics poden ser usats solidària i equilibradament, per atendre la població, la salut, l’escola, els serveis bàsics, els altres, la cultura, el medi, el camp, n’hi ha de sobres, de diners si se’n vol fer un ús racional i honest.

I malgrat que els valencians acabem d’eixir del forat més negre que podíem caure —24 anys són un clot fondo com una fossa submarina— espanya és el mateix clot, idèntic, pel que fa a un model podrit, rovellat, desigual, desequilibrat, no només econòmicament, sinó polític i judicial. Un estat amb uns modos tan irresponsables com brutosos, espill i herència d’una dictadura que va deixar lligat el futur per anys i anys, amb el permís d’aquells homes de la Transició, tots i cadascun: els del centre democràtic, els de l’aliança popular (a aquests els venia de fàbula), els del psoe, però també els del pc i tota la resta de partits que hi van jugar aquell paper de creure’s que trencaven finalment amb la dictadura i els seus verins, l’església, els militars, els cossos policials, la gc, els fons reservats, i una gran part del funcionariat que vivia i mamava d’aquell pot tan sucós.

Sí, el segle XX, l’art, la filosofia des d’Epicur, o la física i la matemàtica, i la ciència, tot plegat tant de coneixement no servia, no ha servit per construir res de nou des de Madrit. Els modos són polítics, exclusivament polítics, a la meseta, ni ciència, ni coneixement, ni filosofia, ni idees en favor del pensament o l’humanisme. Res de tot això no ha capgirat la dinàmica espanola de governar-nos. Ni pensen a canviar-la. I el resultat és aquest atzucat final, aquest fondo al qual hem arribat sota la democràcia espanyola, tots els que ells en diuen ‘espanols’: tenim rècors de desocupació, de violència domèstica, de pobresa intel·lectual, de fracàs escolar, de pobresa infantil i de l’altra, de retallades d’abús, de robatoris institucionals, d’esfondraments de caixes i bancs, de corrupció de manual, de precarietat laboral, d’excés de luxes impagables, d’amigots i fills d’amigots que viuen de rendes, d’hipoteques de lladrocini, de cobraments i sobres il·legals, d’hisendes corruptes, de menistres corruptes, d’expresidents de govern que viuen d’executius fumant-se el puro, de partits corruptes, d’una tolerància mafiosa a empreses amigues, de quantitats d’imputats panxacontents, rècors de diners públics en paradisos fiscals, en canvi de tenir una societat empobrida, malaltissa, amant de la trampa i el xollo, l’únic model que ens han ensenyat mai, aquells homes responsables de la política d’ençà del 1976 o ves a saber quant.Ho diuen a Oxford, a Amèrica, a Berlín, que som l’estat menys fiable, menys democràtic, més trampós, més mentider…

En pocs dies que els valencians comparem que un altre estat és possible, en voldrem un, de colp i de nou. De trinca. Nostre. Perquè allò que no vol canviar no es pot canviar. I si un estat vol viure de cul a la intel·ligència, al coneixement, a l’equitat, a la ciència, en canvi de viure del ‘cuento’, de perpetuar la corrupció, el desequilibri i la mamància, ja s’ho faran. Nosaltres els valencians, també voldrem anar-mos-en. Cames ajudeu-nos.

 

Bilbao, faules d’Isop i de contemporànies (2)

IMG_8004«Un atenés ric navegava acompanyat d’altres persones, quan va esclatar un fort temporal i la nau va sotsobrar. Mentre tots els altres passatgers miraven de salvar-se nadant, l’atenés no parava d’invocar Atena i de prometre-li moltes coses si el salvava. Un dels nàufrags que nedava prop seu li va dir: “Amb l’ajuda d’Atena, sí; però tu mou els braços, també.”

El nàufrag i Atena, Isop, faules, volum I, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1984

 

Els valencians ja fa temps que vam naufragar, i ves que de, rics rics, hi havia uns quants que venien d’herència, perquè els seus avantpassats possiblement ja havien ficat la mà per ells on no tocava, així que, d’aquests, ja en parlarem en una altra faula, però després van venir els que volien fer-se rics rics rics en quatre dies i s’hi van posar en política. Ausaes que van fer diners a cabassos, perquè van trobar unes caixes plenes que, sembla, no eren de ningú. A Bancaixa, al banc de València, a la Caixa del Mediterrani, a la hisenda pública valenciana…, aquests nous rics hi ficaven la mà i treien els diners gratuïtament, il·lícitament, deslleialment, però ells, sí, ells podien fer-se rics a compte dels altres i per compte dels altres. I aquests altres ens encomanàvem als déus, dèiem: déus, salveu els valencians pobres com les rates! Els déus eren a Madrit, sabeu?, allà hi havia qui tenia les claus de les caixes, les seues i les valencianes, i per més que n’hi havia uns quants aldeans d’aquesta tribu valenciana que volien nedar pel seu compte, n’hi havia qui preferia de continuar encomanant-se als déus que vivien a Madrit, perquè pensaven que de les molles ja anaven passant, i vinga precs i salves, i paresnostros, a veure si feien el miracle de salvar-nos, que volia dir no quedar-s’ho ells tot, ni els seus de la delegació valenciana.

 

Així mateix, quan un s’encomana a falsos déus que tenen en propietat constitucional el clauer de les caixes, no ha d’esperar sinó que el miracle, si n’hi hagués cap, sempre salve els seus i los companyeros de la comunitat, els que volien fer-se rics rics rics rics en els pocs dies de diluvi que nosaltres diem riuà. Però mai no salven els pobres, ni les rates, i menys encara els pobres que són rates.

 

Contra-moralina: si en comptes de demanar que ens salven els falsos déus, férem per nadar per compte nostre, potser un dia ens trobaríem aquells a l’infern, i nosaltres podríem viure feliços, banyant-mos amb suc de taronja. Però això, aquells ho adjectivaran d’independència, i ja tindrem el burro en l’herba i Isop rient-se per segles i segles dels valencians.

Bilbao, faules d’Isop i de contemporànies

IMG_8013L’orador Demades parlava al poble d’Atenes, i com que no li prestaven gens d’atenció, els va demanar que li deixaren explicar una faula d’Isop, la qual cosa van acceptar: “Demèter, una oroneta i una anguila feien el mateix camí. Van arribar a la vora d’un riu i l’oroneta es va posar a volar; l’anguila es va submergir”. Demades va callar. “I Demèter, què va fer?”, preguntà la gent. “Es va enfurismar contra vosaltres”, respongué Demades, “que no us preocupeu dels problemes de la ciutat i en canvi mostreu interès per una faula d’Isop.”

«LXIII L’orador Demades, Isop, faules, vol. 1 fundació Bernat Metge, Barcelona, 1984

Anit vam ser a la festa major de Bilbao, hi vam ser tot lo dia trescant la ciutat fins que els peus ens van aguantar. El museu, la torre Iberdrola (quins gànsters), el barri vell, la ria, el pont, l’ajuntament, el teatre, el cafè Antxòkia, i després la plaça davant el teatre Arriaga per escoltar el parlament enmig d’una gentada amb paraigua i gots a les dues mans. Entre el siroll de la gernació i l’euskera de la dona que feia el pregó no vam entendre sinó que començava la festa i valia gairebé tot, mentre hi hagués el respecte mínim. Colp de coet, ball de la Marijaia i a la festassa, mentre plovia i plovia, que encara no tenia res a veure, aquell ploure, amb el que cauria dues hores més tard, mentre sopàvem drets –gairebé tot Bilbao sopava dret a recer–, perquè excepte una parella que aguantà el xàfec davall un parasol i dues ampolles de cava, la resta del món sopàvem a cobert, nosaltres als porxos de la plaça Nova. Després vam baixar a estrenar les casetes de la festa, una mena de parades organitzades per barris polítics, reivindicatius, en la seua majoria abertzales, en diuen Txosnas, són barres de sopar i beure i ballar, i la següent faula que explicaré l’agafaré copiada d’una guia divertida ‘Blue_magazine gay-lgbt’ de Bizkaia, el número d’agost dedicat a l’Aste Nagusia (la setmana gran, de nou dies, de dissabte després del 15 al diumenge de la següent setmana). Abans, us avisem que ho vam passar de categoria, vam reconèixer algú molt conegut, i vam pegar cap a casa passades setze hores de vida a la dula pel món urbà d’aquesta gran ciutat.

IMG_7988La segona faula, contemporània i copiada de la guia són ‘recomanacions per lligar en l’Aste Nagusia desacomplexadament’, ja us he avisat, que si sou del morro fi deixeu de llegir i pegueu a veure la tele o a jugar a cartes.

La faula de la Txozna (resum): Pinpilinpauxa és la txozna on més invertides trobaràs per centímetre quadrat, amiga, el lloc ideal per arribar al clímax només amb el fregament, que com sabeu fa l’estima, però també irrita. Així que practiqueu-ho càutament, no se us despelle la xona abans de temps. A més, entre frec i frec podeu gaudir dels concerts i les actuacions abstractes, divertides, desenfadades i eclèctiques de la setmana: Kika Lorace, Las fellini, Ximo Bayo, Letícia Sabater…

IMG_8009Acaba dient aquest tros de la guia que: “Us recomanaríem els múltiples concerts programats per l’Ajuntament, però la regidora de festes ha de ser com Shakira, bruta, cega, sordmuda, torpe, trista i cabota, que ha tret tot de gent que ningú no coneix.”

«lligar a l’Aste Nagusia». Blue magazine Gay-LGBT Bizkaia, agost2015, núm. 34   

Així mateix, passa a centenars de pobles i de ciutats, que no coneixen els músics contractats ni la mare que els va parir, sinó és, per exemple, per aquesta publicitat gratuïta que li han fet a aquell americà que volen fer passar per jueu redimit.

Gernika, de nou

IMG_7961 Com que som a tocar, baixem a Gernika per visitar el museu de la pau, l’horror de la guerra, amb els joves que ens acompanyen. Torna a corprendre’m com la primera vegada. Amb aquella emoció de la veu que va explicant la vida abans del bombardeig. La mort. No sé si encara espana ha demanat perdó per tot allò. Potser que no. A espana en saben poc, de demanar perdó per allò i per més coses. Al museu, els últims testimonis del bombardeig reclamen de no oblidar aquell odi d’espana contra els bascos. Espana encara governa amb tot de tics d’aquella herència. Amb noms en carrers i places d’aquella herència. Amb tot de símbols d’aquella herència. Com si l’herència que van rebre pesés més que la democràcia, molt més que la democràcia i la llibertat juntes. Molt més. Molt més que la democràcia, la llibertat i el respecte. Moltíssim més.

Quan tornem, un altre senyal més ens ho diu clarament, que no hi ha redempció, ni reconeixement del mal fet, setanta anys després: per la carretera de Gernika a Mungia topem amb una caserna amb una bandera plantada allà per recordar què… que la llibertat, la democràcia, i el respecte pels altres s’acaba justament ací, en aquest espai vigilat i en aquesta bandera.

Però les normes, i les lleis, no són suficient contra la raó de la llibertat i el dret de ser. Sí, ordenen i organitzen, però no són suficient davant arguments de major pes. Encara més quan aquestes banderes s’esgrimeixen amb tanta naturalitat, tranquil·litat i paciència. Amb tanta de pau. Contra la voluntat dels pobles. tard o d’hora, no hi valen els artificis de les normes i les lleis.

Gernika corprén i impacta, una vegada i una altra. La visita en aquesta ciutat situa el turista en una altra cara de l’estiu, en una altra dimensió del viatge i del temps. Ens torna la realitat, una altra realitat que no apareix en els mitjans convencionals, potser pel temps que ha passat, que malgrat el temps que ha passat, la simbologia encara perdura, i la filosofia, l’església que encà vol governar, la lomqe, la corrupció, el pp i tota la filera de mamons que viuen d’una herència.

Però les casernes i les bombes, les bombes que són un horror encara setanta anys després, hui mateix, no són suficient argument. Ja no. No davant la llibertat dels pobles.

Platges d’estiu

Som a Gorliz, a prop de Bilbao, una platja immensa, entre dos turons que tanquen una badia on cada dia s’apleguen milers de persones. Milers. Però no tenim sensació d’angoixa. Som just davant per davant de la mar, per això el siroll de les ones entra per tot, per portes i finestres tancades, pels murs grossos de la casa, s’instal·la sobretot de nits, ací on ens hostatgem. Els joves fan esport, els grans fan excursions, n’hi ha que ni una cosa ni l’altra, que fem repòs, hores i més hores d’un descans merescut, un passeig, un llibre o dos, i deixar anar el temps de no fer res sinó descansar.

Llegesc ‘El temps de cada cosa’ així que viatge per València, per Bétera, per Amèrica, amb tot de personatges que m’han atrapat ací al nord, però amb paisatges del sud. Potser que serà un dels bons records que m’emportaré d’aquest estiu al nord: unes quantes frases, els capítols, les diferents lectures d’aquest ‘temps’ homenatge a les taronges:

‘—Encara t’agraden les taronges?’

I cada volta Martin (pronunciat a l’americana)  li portava taronges que es menjaven plegats…

‘L’única cosa que Martin pogué fer per consolar-se (en soterrar la mare) fou menjar-se una taronja.

Entre més lectures, ‘El temps de cada cosa’ és un homenatge a la taronja, així que la Unió de Llauradors, abans que comencem la campanya, hauria de fer alguna cosa. Per la lectura, potser, per provar altres coses que ens ajuden a recuperar una mica d’autoestima, a la gent del camp. Gorliz, Bilbao, Bétera, València, Califòrnia, Sacramento, Los Ángeles, Estats Units… Sense eixir gaire, n’hi ha una literatura especial que et fa veure món sense viatjar, en el temps almenys, en aquest passat que no ens va pertànyer de cap manera, en un present que és impossible de recuperar (‘sempre és molt més fàcil de perdonar un mort’)…

—Veus, ja torna la mar! Se’t fica per tot, aquell siroll, no respecta la nit, ni el dia, ni la bona literatura. Però nosaltres som de secà, malgrat que hem volgut canviar el paisatge massa ràpidament, malgrat que ara tenim la mar a mitja hora amb cotxe, som de secà i no podem mudar la pell, ja no.

‘—En aquest poble només hi ha llauradors […] de casar-me, voldria que fos amb algú que no arribàs cada dia amb la roba bruta del camp i no tingués més conversació que els tarongers… ‘

Sí, els de la Unió de llauradors haurien de fer alguna cosa…

*el temps de cada cosa és una novel·la de raquel ricart

 

L’essencialitat de l’escola: el poeta Estellés

A partir d’un joc d’escola amb el mestre Patrici de l’escola El Puig, d’Esparreguera, vam iniciar un decàleg (!), per dir-ho ras i curt, de principis i propostes o axiomes que haurien de ser essencials a l’escola del segle XXI, almenys els primers anys del segle, jugant amb aquell extraordinari i tan desconegut document del mestre Freinet ‘Les invariants’, que vindrien a ser aquelles coses bàsiques que qualsevol escola hauria de respectar; per exemple, va proposar Patrici:
Primera essencialitat: ‘els poemes de V.A. Estellés que ens ajuden a comprendre el món de forma crítica. I poètica.

Segona essencialitat: propose ‘la llibertat plena en l’elaboració del curriculum. Què ensenyarem i com, serà a mans de l’escola i dels mestres. És clar que ací l’equip docent serà essencial. Home! Potser perquè la qualitat de tot plegat depén en bona mesura de la qualitat de les persones que hi faran la feina.

Tercera essencialitat: …

Sant Roc amb un pa baix del braç

IMG_7838Després de la festa grossa, el pobre Sant Roc ens observa baixant fustes, cartrons, despenjant enreixats, teles de ferro, tot de proteccions que havien servit per guardar portes i façanes, finestres, balcons, que qualsevol protecció sembla poca cosa per defensar-nos del foc dels coets i la pudor de pólvora, i el fum que allunya els mosquits fins a Nàquera, o fins a Olocau i Gàtova, tot el dia traginant pols i més pols, i fregalls, i poals d’aigua, i graneres per guardar la casa i alçar-ho tot fins l’any que ve, sort de les cambretes i les andanes tan sofrides, les dones grans es queixen, es queixen els homes, tantes hores de neteja per res, per la festa, pel foc, pels joves que es reinicien i els vells que encara els dol de deixar-ho, perquè això també significa deixar més coses, el temps, la vida per unes hores de goig, de festassa, de tradició i polèmica, caixons avall, amunt, argonautes d’aquest segle, de l’altre, falsos herois, semidéus durant unes hores… Sant Roc gloriós que ho mira i s’ho mira, però no s’ho torca, l’home guarit pel gos, deu pensar que ja s’ho adobaran els homes moridors, en què acabarà la festa dels coets, si al barranc, dins una gàbia, o escampada com fins ara, però limitada a unes quantes places i carrers.

Un altre any més abans que no arribe el Gos i torne a encalmar el debat, o a encendre’l, el tercer dia de la festa gran a Bétera: n’hi haurà debat per anys i panys, i la solució, si és que n’hi ha cap, no satisfarà tothom.

IMG_7840A la foto tres dones principals i d’edat d’aquests quatre cantons: Conxín, Vicentica i Teresa, dient-nos ‘bandidos’, que de segur que n’heu comprat més d’un caixó i ens cremareu la casa i ens tocarà de passar el matí fregant, agenollades, ai, recordaven que abans els coets eren una altra cosa, el tio Sancho, per exemple, eixia amb mànega curta i una granera i escampava els coets, i el tio Pepe Chordi feia colla gran sopant al carrer mentre els coets anaven per baix taula, i ells vinga fer tallades i menjar melons d’Alger i de tot l’any.

—Eixa foto que ens has fet, no valdrà per evitar que tireu gaires coets, no?

 

De la festa, la vespra

IMG_7744A unes hores de la festa major del 15 d’agost, comencem a protegir les façanes del foc de la coetà, són els moments previs a la rodà, a la nit del ball a la plaça (avui particularment especial, perquè ens estrenem en públic, Conxa, Màrius, Empar i jo, hem organitzat un quadre de ball que ja se’n parlarà prou, entre amics), i després nit d’albaes. És el pas dels tres dies grans de la festa major a Bétera: la maedéu del 15 d’agost, sant Roc, el 16; i el Gos, el 17, tres dies que seran tan especials com han sigut enguany l’obertura de les festes amb dos dels concerts que hem gaudit amb Carles Dénia, a l’Ateneu, i Pep Gimeno Botifarra, Xavier Beneïto Casanoves, i la banda del centre Artístic musical a l’Albereda. Són temps de canvi i la conversa va per carrers, entre taules, perquè els canvis semblen inevitables, però ningú no vol dir ‘ara i ací’: hem gaudit d’una oportunitat única, en no haver colla per l’any que ve, si una colla de joves, d’homes i de dones, se n’hagués fet càrrec, perquè cal començar a trencar tòpics i models franquistes, i a ordenar noves maneres que s’allunyen d’exemples de l’època de falange, xa, que n’hi ha detalls que ja s’han podrit amb el temps i no caldria tornar a olorar-los per casposos o resclosits: el moment de la presentació, que no aguanten ni els propis protagonistes cal dissenyar-lo diferent, i fer convergir el primer dia de festa amb un moment més lúdic, més fluïd, més senzill i modern, sinyors, que som en el segle XXI i no cal rememorar sinèrgies avorridotes: presentar una festa i els seus protagonistes principals, obreres i majorals, ha de ser més divertit, enginyós i curt, i no calen barroquismes ni discursos de l’antigor, com si les dones foren l’objecte i els homes l’actiu: i si reclamem igualtat cada dia de l’any, per què no ho hem de fer durant les festes?, tant ens costa de pensar la manera i acceptar, que no és difícil, que cada època i cada moment té les seues coses, i les coentors no tenen perquè quedar-se per a sempre. Hi ha estil, i art, i tradició, i sentiment, i força moments per passar-ho bé, només caldria seure a pensar i a planificar com i què, o què i com, perquè d’idees n’hi ha a manta, i en tot cas fem-ne un concurs, d’idees de festa a partir d’allò que volem que siga i encara a partir d’allò que volem conservar.

Bona festa i per molts anys!

IMG_7746

*Per cert, el sinyor marqués, potser que tinga bons consells  per a orientar què, allà assegut en aquell lloc de pas i de privilegi.

Gran el primer dia, amb Pep Gimeno i Xavier de Bétera.

Tres quarts pa la festa

CarlesdeniaAcabem de viure una nit extraordinària a l’Ateneu de Bétera amb el concert de Carles Dénia, una veu que per universal no pot ser més valenciana: potser Josep Vicent Frechina ho diu a la manera d’un musicòleg, per exemple: «Qui no ha escoltat Carles Dénia, no coneix les dimensions ocultes del repertori tradicional valencià». L’Ateneu era ple, el corral, el saló de dins, la terrassa, no hi cabia ni una agulla, però ves que faltava gent, així que potser el convidem a tornar perquè cante a la plaça amb el grup que ha preparat el nou disc. La proposta és feta…

I aquest plat especial de la vespra, en presenta un altre igualment extraordinari, per obrir les festes de Bétera: Pep Gimeno Botifarra, Xavier de de Bétera i la banda del centre artístic: una altra festa era possible, per viure l’agost. Després, amb més temps i unes altres condicions, serem capaços d’organitzar col·lectivament allò que durant anys se’ns havia amagat, la veu dels valencians a través de la música, el teatre, l’animació infantil, la tradició, la llengua… Amagat i negat en les festes majors dels pobles valencians, perquè als governs d’una dreta de caverna els resultava impossible d’acceptar sinó la caspa, el tòpic i el llepó de torn.

Mentre Carles Dénia escalfava la veu a la cambreta de dalt de l’Ateneu, Àlex Campillo recitava Coral Romput de memòria, tan esplèndid que li he demanat de fer-ho a l’escenari, almenys en la festa Estellés que ja preparem per al 29 de setembre, dia de Sant Miquel, amb l’actuació de Bertomeu.

el celAbans, l’ateneu ha programat una mirada a la nit des del Jonqueral de Bétera, per observar la volta del cel acompanyats d’especialistes que ens explicaran una altra manera de veure estels i planetes. En realitat, sembla que fa unes setmanes que vivim en un altre planeta, ves si el món pega voltes, com la música, com la cultura amb majúscula que hem viscut avui, de privilegi festiu, en aquest agost que no deixa córrer l’aire per enlloc.

Per cert, m’he trobat el full guió de cançons que Carles Dénia ha oblidat al faristol; conté l’ordre de les cançons que ha anat filant amb aquella veu que ‘il·lumina la veu amb el cant mercurial’: malaguenya de barxeta, era un jonc, deixeu-vos, si de vora, panerola, batres (oh), seguidilles, del destí, malaguenya rebolledo, riberenques, l’ú, bolero… NO direu que no és per emmarcar!

«En les finestres s’encenen les llums

i s’alça el pare, s’alça el fill…»

Quin regal d’agost, mon pare!