La cultura és un esforç

Aljama_72Mes de vint persones treballen dies i dies perquè el cap de setmana a Bétera estiga tot enllestit per al Folkestiu2015 que enguany aplega més grups, més hores de música, major pressupost, més il·lusió. Quan els diners són els que són, el treball i el voluntariat substitueix la mancança en canvi de temps i dedicació. És veritat que els artistes professionals han passat tanta estretor aquests anys del calvari valencià del pp que ara es mereixen una altra cosa, i demanen mínims per pujar a un escenari. Sense aquest mínim, la decència se’n ressent, per això cal l’esforç de l’altruïsme i un pressupost que puga atendre aqueixa decència pels artistes —els músics en allò que ara es ocupa—, que és un cap de setmana dedicat a la música d’arrel tradicional, o fins i tot a barreges de tradició i modernitat. Per un altre costat, esperem que el canvi en els ajuntaments oriente un canvi en favor dels grups que han aguantat el desert amb propostes d’una qualitat excelsa.

 

Marieta_XaviL’esforç ingent dels ateneus o els casals populars que han viscut sense ajut ni subvenció gairebé el mateix calvari polític, és dedica a trobar mínims d’economia de subsistència per sobreviure i a animar l’esforç dels socis en allò necessari: idees, naturalment, però també temps a organitzar, mantenir, adobar, preparar, programar, planificar, netejar, pintar, obrar, transportar, comunicar, publicar, tot d’oficis que ixen de les mans del col·lectiu, perquè buscar professionals ens porta de nou a una economia que no tenim, així que els uns i els altres, i sort que n’hi ha que tenen disponibilitat i disposició, adoben una tassa de bany, canvien una pera, pugen una pancarta, pinten una cambra, instal·len el necessari per a una exposició, fan de tècnics de so i de llums, si convé, netegen taules, cerquen cavallets, porten cadires d’un veí, preparen els poals del fem, les begudes, els tapets de les taules… D’aquest pressupost invisible que no intangible, vivim casals i ateneus i colles, sense descomptar quotes o ajuts, o col·laboracions que sempre ajuden amb els lloguers i el cost anual de tot plegat.

 

eldiluvi_2I a sobre diuen que diu que plourà. Setmanes d’esforç, de dedicació del temps lliure i de les vacances els uns, i damunt ens amenacen amb una cosa que ja voldríem, ja, però en un altre moment. Tanta sort que tenim disponibilitat d’espais, i això també és organitzat, un Pla per desviar les actuacions en el cas que la pluja desaconselle de ballar i cantar al carrer.

Però la feina és feta, siga quin siga el resultat, com cada any, la feina és feta i obrim l’estiu i l’agost per la festa: a l’Ateneu de Bétera que s’hi desviu per oferir alternatives lúdiques, culturals i cíviques, per molts anys. Benvingut el Folkestiu un any més.

 

Si la pluja no ascla la festa, Folkestiu

llorenc3

Anit vam tancar els detalls del Folkestiu d’enguany que, si la pluja no l’ascla, omplirà la Plaça del Mercat durant dos dies. Dos dies de música, de ball, de danses, de reconeixement a músics i a balladors, i en bona part, reconeixement a Ovidi Montllor, amb l’actuació dels alcoians ‘El Diluvi’.

Hem programat un Pla B per si l’oratge trenca contra la plaça. Potser que ajornaríem la fira d’artesans però les actuacions de ball i de música es farien al palauet de la música, a la casa de la cultura.

 

No serà el elTOSSALmateix, evidentment, però assegurem l’actuació de tothom, i els sopars ja els adobarem a l’Ateneu, des d’on explicarem a cada instant què i on, segons que el temps pegue per ploure o no.

Llorenç Giménez, l’Aljama, Marieta, Xavier de Bétera, Pep Gimeno Botifarra, l’orquestra del centre artístic, i el Diluvi„ ai, tot plegat divendres. I dissabte, la colla del Tossal de Llíria i Tres fan fall, i sarau popular fins que aguante el ball.

Folkestiu és una proposta de l’Ateneu de Bétera amb l’ajut i la col·laboració de tanta gent com ho fa possible.

 

 

 

l’Ateneu lluu la festa, pel Folkestiu!

folkestiu-2105A quatre dies de començar la festa grossa de l’any a la plaça del Mercat, l’Ateneu de Bétera obri el mes d’agost com qui obri un meló d’Alger de sis euros, amb un cap de setmana d’impressió: música, ball, rondalles, parades d’artesania, sobretot música tradicional, però també n’hi haurà parades de llibres i un sentit homenatge a Ovidi, danses populars, sopars a la fresca (si és que encara n’hi queda, de fresca en aquest país) i un sarau d’impressió per aquesta benvinguda al programa d’agost i un comiat desitjós a temperatures d’infern de dimonis.

La primera part començarà divendres 31 de juliol, amb l’obertura protocolària de Llorenç Giménez, i el pregó de la presidenta de l’Ateneu, Marta Pertegaz, després vindrà un dels plats forts: l’Aljama, acabada d’arribar de Praga, i l’orquestra del Centre Artístic de Bétera, oferiran Mixtures, amb les veus de Marieta, Xavier de Bétera i Pep Gimeno Botifarra.

Això ja paga tot el viatge del cap de setmana.

Després de sopar, el grup el Diluvi clourà el primer jorn de la Mostra amb l’homenatge a Ovidi. Taula parada, dolços i aigüeta fresca. Ah, quin viure més estovat!

Dissabte tampoc no es quedarà curt ni fred: serà l’1 d’agost i obrirem amb les danses del Tossal de Llíria, abans del segon sopar popular i la rifa (ah, enguany també serà sorpresa, què rifarem??), finalment el grup Tres fan ball i sarau de ball a la plaça.

Ací ballem tothom de manera gratuïta i altruïsta.

És la quarta Mostra de música i cultura popular que l’Ateneu de Bétera organitza per obrir vies i alternatives de festa i participació de veïns i forasters. A la pàgina www.ateneubetera.org teniu tota la informació, el programa, com encomanar els entrepans per als sopars populars, com podeu fer-vos-en socis, i fins i tot com podeu col·laborar a organitzar una altra nit clau a la comarca.

Per nits i nits, que escrivia Estellés. Benvinguts.

Aprendre de la festa a Bétera (4)

pasdeconfetiD’una festa major hom guarda uns quants detalls, s’estima un moment, una imatge, i fins l’any que ve. N’hi ha ingredients a manta per triar i cada tram d’edat, ai, ja fila per passar-ho bé, que no és el mateix el viure de vint que el viure a vint… La capacitat per al canvi i l’adaptació també és individual i col·lectiva, si vols balles i si vols no balles; així que el desconeixement o la pròpia sinèrgia de deixar-nos portar, configura allò que som i prou. Bétera ha fet un canvi polític extraordinari, i l’ajuntament és part important en la decisió de no poques coses de la festa, així que coixos o geperuts caminem per cercar el daltbaix en la festa d’enguany. El primer dia per exemple, la cosa ha fet un canvi radical, ja en parlarem, però sembla que l’esforç s’ha destinat a trobar festers per l’any que ve, perquè n’hi havia el temor que cadascú es dibuixés la seua festa a mida, més a prop o a distància: destriem, ens mudem, rentem i estenem la roba. Cadascú al seu aire, malgrat que enguany n’hi haurà aire per més gent. També hagués anat bé de convidar l’associacionisme local a instal·lar parada o caseta a l’Albereda i que tothom venés el seu peix, que ja farà cap cadascú al seu corral però a partir de la festa de tothom. Ací n’hi ha forasters que posen la seua barraca, per què no hauríem de fer-ho la gent de casa? Potser ens sorprendríem de l’harmonia dels uns i dels altres. Sobretot els uns, que sempre hem d’anar fent pedagogia, per entendre’ns. No passa res, perquè estem acostumats i la dedicació ja se’ns suposa gratuïta d’eixida.

L’altre divendres els majorals d’enguany venien banderetes en canvi de la voluntat. Les banderetes eren blaveres però sense estel, així que els vam dir ‘no, gràcies’, però llibres els en vam comprar dos. I es van sorprendre, naturalment, que l’Ateneu els tractés amatents i respectuosos, ells que només van pensar en un color i prou. Després van voler jugar a estacar-mos la bandereta per les finestres, xa, home, pos no havíem quedat que ara regnava l’harmonia?, el respecte mutu i democràtic?, no fóra això la festa en un sentit ample? Veurem quants d’aquests festers i majorals es passen per la plaça del Mercat a gaudir del Folkestiu2015, una altra festa popular i tradicional…

Per cert, que del llibret de la festa en parlarem demà.

Al Tall x sempre

IMG_7417Sense algunes claus, el país fóra un altre. Sense les claus que han sigut principals per entendre els últims cinquanta anys dels valencians. L’una d’aqueixes claus, sens dubte, és Al Tall, el grup de música que ens va situar de nou al mapa, als valencians. N’hi ha més claus, sí, infinitat de claus i de portes, però Al Tall n’és una d’indiscutible, i aquest documental de Josep Pitarch explica el perquè de tot plegat: Vicent Torrent, Manolo Miralles, Miquel Gil, Ortega, Ahuir i, sobretot, els membres que van constituir els últims vint anys de la banda han bastit aquest monument a la música i a la història.

IMG_7416 El claustre de la Universitat, i Joan Lluís Vives, van presidir la presentació d’aquest document de cost zero, d’ajut zero. M’agrada especialment del documental el lligam amb l’escola, amb els xiquets que ja són capaços d’interpretar Al Tall, d’estudiar-lo i fer-ne concert. Com m’agrada aquesta proposta d’estudiar la banda a l’escola, perquè amb ella estudiem una part de la història del país que és fonamental, a través de la música, i de la vida de cada membre del grup, capaç d’haver creat sis o set himnes que perduraran entre els valencians: Almansa, Maulets, tio Canya, Miquel Grau, Darrer diumenge d’Octubre…, del no res van saber construir un corpus musical gairebé mort i convertir-lo en un clam tradicional modern, culte, popular, de posar els valencians en el present, en la divisió dels països oblidats durant segles, però capaços de reivindicar-se i reeixir amb llum pròpia: és veritat, l’administració política els va maltractar, fins i tot per això són qui són i han aconseguit aquest status grouxomarxià: del nores hem aconseguit les cotes més altes de la dignitat: la història ja posarà cadascú al seu lloc; entre els valencians, Al Tall és el referent musical que ha deixat l’herència d’una riquesa culta, d’arrel, com no podíem ni somiar, malgrat els entrebancs i la merda de la política.

IMG_7414 L’emoció d’aquest documental és ara i serà en el futur, quan l’escola ensenye durant anys i panys perquè som valencians, encara, gràcies a contribucions de professionals que ho van fer possible, amb una dedicació plena i gratuïta.

Per molts anys, per sempre, Al Tall.

Aprendre de la festa a Bétera (3)

amics-del-coet-beteraEl coet fa festa i és festa. A Bétera, com a Paterna, Picanya o altres indrets, el coet que és foc, repte i joc, és part principal de la festa major. La cordà, la coetà popular, la coetà del Gos, el foc de Sant Antoni a gener, el foc en general és una festa de tot el país. A Bétera naturalment, com a d’altres pobles valencians que fan coetaes de convertir el carrer en un infern, el coet és festa grossa espectacular. No debades tenim coeters professionals, pirotècnia que en diuen de manera més moderna, però sempre els hem dit cals coeters. També és veritat que en altres indrets la cosa ha anat ordenant-se, o limitant-se a carrers concrets, amb unes tanques i un horari, fins i tot reservat a colles de festers o de coeters. A Bétera tambe n´hi ha debat encés pel coet, dels que el voldrien de ‘vol lliure’  (s’hi ha fet colla amb nom) o la colla ‘amics del coet’, acceptant que els majorals tenen butla per tot, pel carrer de les obreres i per encendre aquella plaça de l’Om o de l’Abeurador, el dia del Gos, durant uns minuts. No ho tenim fàcil d’acontentar tothom, ni ho pretenem, i ací l’ajuntament caldrà que prenga una decisió ferma, un posicionament clar. Polític. És això que ha de fer un govern, un ajuntament, política, amb pedagogia i amb fermesa, amb criteri. Explicant a tothom que cal i com.

Però amagar el debat i la polémica no porta enlloc: l’alfàbega, la música (ja direm quina i com), el confeti, la nit, i els coets, han de ser consensos amplis perquè formen part d’una festa que, sense els romanços de la tradició (rieu-vos-en), són part i arrel important. Com ho és que cal ordenar cada cosa. Sense hi ha el caos, i el caos és divertit i lúdic durant un temps, però a la llarga n’hi ha que pren mal i tot plegat agafa color de refredat i de merda de gat.

Per adobar la polémica i fer-la més passatgera, parlarem dels tres dies principals, la maedéu, Sant Roc i el Gos, d’allò que caldria per lluir i gaudir amb total garantia.

[sobre el coet, podeu llegir aquest apunt ‘el Gos, una coetà sublim’ de 2011]

 

Aprendre de la festa a Bétera (2)

Captura de pantalla 2015-07-23 a les 3.03.51Ahir vam deixar compromés el primer capítol de la festa a Bétera, un intent de definir com volem la festa i quin preu estem disposats a pagar per ella, en una situació de crisi econòmica i moral. Podríem començar per proposar de llegir, perquè la cultura no ens farà lliures (Galileu o Lorca ves si van pagar ben cara tanta formació), però ens ajudarà a definir mínims, allò bàsic, elements imprescindibles: els límits i les identitats: per això caldria tornar a llegir dos magnífics articles sobre la festa: l’un d’Antoni Marzo, les alfàbegues i el jardí d’Adonis, i un altre de Gustau Barba, que féu una petita aproximació-comparació de la nostra festa i la festa d’Arenys. Això, partint del primer dels consensos: l’alfàbega és l’element principal de la festa major a Bétera, per tant caldria reivindicar-ne un major culte, que vol dir cura, atenció i presència durant les festes, i no solament el dia de la rodà. I si és el retor el primer que encengué la guerra, negant-se a tenir-ne cura de les alfàbegues dipositades a l’església, que tampoc no les volia regar, per què nosaltres li les hauríem de regalar tan gratuïtament? Potser que amb el canvi de personatge, les coses es facen d’una altra manera, fins i tot penseu a passar les alfàbegues per davant l’església aquell dia i prou (no fóra la primera vegada), ja convindrem que fem després: i ací ja parlem de mètode, que vol dir, com fóra millor que decidim què, doncs fent participar tothom de la festa: no és un acte col·lectiu, lúdic, de rauxa i diversió, doncs comencem per entrenar els veïns a decidir què volem i com, i després triarem la millor de les propostes. Ja podem organitzar un concurs d’idees per començar a innovar noves maneres. Pel que fa a l’alfàbega, Martí Domínguez ja en parlà abastament, hi ha la rodà, però abans el cultiu i l’hort que són principals, i el quinze d’agost és un jorn esplèndid, pel que fa al dia i la nit. Hem perdut la partida de pilota, que ara sembla irreparable a tot el país, però a curt termini només. Vaja que el quinze és el pal de paller sobre el qual fer rodar la vuitava.

Si hem començat la casa per la teulada, enlloc de debatre el sentit general de la festa, és per assegurar una mica de sal. Vaja, els valencians hem passat d’una dictadura que ens segà la festa i la manera de viure-la, amb tot de personatges propis de la calamitat, després per una transició tan trista com farcida de torpesa, fins arribar a la banalitat d’una política d’idiotes i corruptes que decidien què i com perquè es pensaven papots amos de l’eternitat. Vam passar directament a l’excés sense poder recompondre, ni aprendre ni comprendre. Sort que sempre n’hi ha alternatives. En té la política i el lladrocini, així que la festa amb major raó. Però les alternatives demanen intel·ligència, que les coses, fins i tot en festes, no són mai senzilles.

Polèmica 1: deures festius: què voleu els joves, va? La festa va lligada al treball; el treball necessita la festa (ací potser que trobem el segon consens): aleshores, què pensarà el jovent, aquest segment de la població important en la vida festiva del poble, si més del 55% es troba sense ocupació ni futur ni estudi gran part de l’any?, quin serà l’esperit amb el qual viurà la festa major de Bétera, un col·lectiu que paga els plats trencats d’un malson polític que ha durat tants anys?

Aprendre de la festa a Bétera (1)

alfabegues2Avui m’he trobat una amiga a les portes de la Conselleria d’educació. Ens saludem amb un somriure (quin moments que vivim):

—No fareu vacances enguany!

—Ja ens hem fet a la idea, però tenim feina important.

Feina difícil però emocionant, és veritat, em dic mentre camina segura cap a l’entrada de la conselleria; una bona colla de gent de la nova política, no faran vacances enguany. Em demane si sabria dedicar tot aquest temps a la política, aquesta fidelitat a un país, altruïstament. Ves que és així com ens imaginem la gent que pren la decisió de dedicar-se a la política i als altres. Però la vida continua i entre més un estiu sever, quin juliol, mare, quin juny i maig… sort que durant l’agost la temperatura canviarà: a Bétera l’agost portarà la festa, les festes majors, i amb l’encaix del nou ajuntament els veïns van servits de rumors, de discurs, de debat, d’uns quants vicis: els costa de trencar motlles, als veïns, d’empomar canvis, d’acceptar cap innovació sense hostilitat. Va passar l’any 1992, quan uns joves provaren d’introduir-hi canvis, i el boicot general va ser de lliçó cruel i antidemocràtica, ordit des de l’ajuntament mateix. La democràcia encara no s’hi havia instal·lat en aquell espai, a Bétera. I encara malda, o triga o se’n fuig.

Però enguany tenim l’oportunitat de començar a dibuixar el futur de la festa també, a partir d’allò clau (què és clau en la festa a Bétera?), extraordinàriament festiu (què ho és, d’extraordinari?), lúdic i cultural (la cultura no matarà l’estupidesa de molts, però ajudarà a guarir-la), fins i tot amb un cert toc tradicional, però sense passar-se. Caldrà intel·ligència, criteri, però, també convicció, que tenir l’ajuntament no és cap broma, i si han aconseguit de guanyar-lo per al poble, uns quants joves entusiastes, per què no han de ser capaços de començar a transformar la festa, per al segle que vivim?

Demà començarem a definir algunes propostes, uns quants detalls imprescindibles, per afegir llenya al bombo, més confeti a la rodà, o més foc si en cal al coet: però no ens deixarem atemorir de mosques ni moscardes, que es creuen que encara manen els franquistes, l’església o l’extrema dreta d’uns quants barracots passats de rosca.

Visca la festa, benvinguda al segleXXI!

Després de Compromís, què?

merenguesCom que el pp té tot de funcionaris a sou que semblen mercenaris en ajuntaments, diputacions i conselleries, el xafarranxo contra els nous governs locals o autonòmics ja s’hi ha declarat: la dreta pega contra el desgovern a través de funcionaris, brigades o fins i tot xixarel·los que no alçarien pols contra els seus examos del pp, per llepons i monicacos. I s’estan als seus llocs amb els braços caiguts, com qui diu, si ja no feia brot, ara menys encara. Damunt, l’extrema dreta mediàtica ataca cada dia amb això i allò, a través del paper, unes quantes televisions locals i improvisades plataformes digitals que a penes si respecten ells mateix. La caverna atia el foc contra mínimes passes d’un canvi necessari, passes tímides, temoroses, de vegades imperceptibles. Així que diuen ‘ah’ la dreta de la caverna ja toca timbal de guerra; de vegades es presenta com falsament democràtica a través d’entrevistes o preguntats de baix cost als líders municipals, periodisme de rebaixa: i els nostres líders que a penes si són unes setmanes al poder afluixen, uiiiii si afluixes, bé sí, diuen que cal ajustar el finançament valencià, que reobriran la TV, que potser no podran amb tots els canvis que voldrien, que caldrà més temps, més què?, més temps per anar ordenant el desordre. Vaja, que com a molt es declaren federalistes, visiten el rei borbó, pregunten pels pares borbons, i es deixen fotografiar així, de submissos del botifarró, i sembla que els toca de dir que espana, aquella vella espana de sempre que ens roba, ens insulta i ens enganya, ens arreglarà la terrasseta, la canal que perd, l’aigüera i l’estiuet, i a setembre ja farem per orientar la tardor.

—Clar i ras: una mel de xurro! (avui estem fins i no volem dir, per exemple, una merda empaperà)

‘espana’ no ens adobarà res, res de res, ni ens canviarà el finançament, ni ens ajustarà les infrastructures mínimes, no ens donarà ni pa dur, ves si són rates, allà, en canvi de continuar robant-nos: com deia Mònica, paguem com a rics el viure de pobres: i els valencians ja eixim a Europa com un solar, com un erm, com un dels pitjors desastres mundials sense haver patit un terratrèmol.

—Què seríem si damunt ens caigués el terratrèmol.

Així que aqueixes bajanades de ‘jo no sóc ni nacionalista’, ‘com a molt triaria de ser federalista’, o ‘negociant amb podemos viurem millor’, són ximpleries de l’alçada del campanar d’Alcalà de Xivert, no apunten gaire fi, que preferiríem major repte, més ambició i, sobretot, joans i joanets, més intel·ligència, i rigor, que el seu esforç ens ha costat a tots plegats arribar-hi, xa, no comencem a punxar la canoa nosaltres: si l’horitzó que esperem els valencians és viatjar en bicicleta en canvi de ser federalistes, o esperar que els Montoros de torn i els seus aligots profeixistes ens determinen res, nosaltres ja sabem anar a cagar a la via.

Però a la via que vagen ells, a cagar, els malparits, que les seues vies sí que són de primera, i no fallen, i són puntuals, i cada minut que tenen tren, i pagats pels valencians, sinyoret federalista!

—Per cert, sap quant de temps passa entre tren i tren a Bétera? Ho sap? I per pujar a Barcelona, sap quant paguem els valencians de Bétera, de Montcada, de Picanya, Llíria, tots els valencians redéu, ho sap? Però em sembla que els valencians, ells ja ho saben, peguem en merengots, ves, més molls que el cagar moll. Que ja és moll.

Caguenl’hòstiaputa! (si astiguerem fins)

 

La mestra Júlia

ABCEDARI_5

La mestra Júlia és el Senyor Abecedari. Bé, no és el Senyor Abecedari, però representa que és el senyor Abecedari. Que és, si fa no fa, com si fos el Senyor Abecedari, però ja sabem que no l’és. Però a l’escola ja sabem que ella ensenya de llegir els alumnes de primer de primària. Ensenya més coses, naturalment, i també n’hi ha més mestres que ensenyen de llegir, però ella és la mestra de primer. Això sí que és segur. També és la mestra que se’n va tard, molt tard cada dia de l’escola, fins a l’últim moment s’està a la seua classe arreglant caixetes, adobant lletres, farcint bosses que són desenes, ordenant això i allò, fins a ben tard. Ella i la mestra Creu sempre acaben dient: ‘de segur que som les més torpes…’, però ja sabem que no, que de torpalls no tenen res, cap de les dues, però res de res. Són mestres principals de l’escola, i per això s’estan al lloc clau, a primer i segon de primària, que són els cursos clau d’aprendre de llegir i d’escriure. Sí, ja sabem que l’escola infantil també és clau, per aprendre, per madurar, per moltes més coses, però elles són a primer i segon de primària. No ho sabem com, però la mestra Júlia fa un colp amb les mans, i aquella nit el Senyor Abecedari regala una lletra nova a la classe de primer. Naturalment, en arribar els xiquets, aquell dia el sidral és molt considerable, però molt, i la festota amb la nova lletra dura uns quants dies. A més, el senyor Abecedari sempre porta un missatge, una història, de lletres i paraules i maneres d’aprendre. Enguany, com que la mestra diu que ja vol anar enretirant-se a la segona línia, les mares i els pares li han organitzat un regalot de por, que és aquest quadre que teniu ací a la fotografia. D’amagat, en secret, els xiquets de la classe li han composat les lletres de l’abecedari amb el moviment del cos. I ves si n’hi ha lletres i moviments difícils. Doncs cap, cap ni una de les lletres s’hi ha volgut resistir a eixir a la fotografia. Una feinada, una emoció, una estima per la llengua, per la mestra, per l’escola. La mestra Júlia és la mestra que ha ensenyat a llegir als xiquets de la nostra escola, durant quaranta anys, com han fet tantes mestres d’aquest país amb els seus xiquets en tantes escoles valencianes. Unes heroïnes, un deute que no els agrairem mai suficientment, a les mestres. Per això, aquest regal, aquesta sorpresa, aquesta joia a ella i a totes les mestres que han ensenyat a llegir en valencià. Per molts anys, mestra Júlia.

1