Terrorisme mediàtic

Entre els mitjans més bel·ligerants, ‘Lasprovincias’ s’erigeix com la punta incendiària contra la societat valenciana, diari hereu d’un model franquista que avantposà l’objectiu espanyolista i l’eliminació del valencianisme polític a la notícia. Capaç d’usos i maneres  com l’insult i la mentida per atiar una guerra bruta entre els valencians, que era una guerra oberta contra la llengua, primer, i contra l’escola i els valencians que volien una altra política.

El franquisme s’acarnissà contra els mestres de la República, a sang i fetge. D’aquell resultat, la societat espanola se’n ressent llastimosament. El mateix dia que vam saber que Gràcia Jiménez podia ser la nova consellera d’educació dels valencians, Las Provincias va agafar la mistera i la garrafa de benzina per calar foc a la dona, a la mestra, a la persona amb aquell odi dels anys vuitanta que suposàvem superat. amb aquell odi franquista contra els mestres de l’ensenyament lliure. La mentida, la calúmnia, l’amenaça, va deixant anar un foc que escampa la por, que incita la gent, que l’ànima a la barbaritat, al tot li val, mentre jo aconseguesca el propòsit d’aterrar i d’aterrir. Objectiu acomplit.

Finalment hi hem caigut de genolls per evitar la guerra des del primer dia al nou govern. Però aquest seran sempre els modos, d’aquell diari i de tants mitjans de ràdio, televisió i similars, deixebles de l’extrema i radical manera de fer premsa: ves que el diari és la tapadora, perquè el perol és ple de gent i de forces, empreses, empresaris, església, i vells franquistes que hi posen diners i el ferro necessari per tenir-nos en un ai. I malgrat que jo apostava de primeres per Vicent Marzà, la manera com ha arribat el jove mestre de Castelló al capdavant d’unes de les conselleries que pot ser insígnia d’un govern modern i democràtic, no ha agradat, a l’escola si més no.

Vint anys de govern del pp més corrupte d’Europa, lladres, evasors, mentiders, incultes, barroers, indignes, mancats d’ètica, de moral, il·legals pel que fa a no poques lleis dels valencians, no van ser suficient perquè aquest mateix diari i els altres diaris germans, digueren mai que eren radicals, ni extrems, ni idiotes, al pp. Uns governs que van tenir en contra pares, mestres, ampes, sindicats, escola, instituts i universitat… No van considerar que atemptaven contra la pau escolar, ni el respecte democràtic i plural a l’escola. Mai.

En canvi, una mestra, pel fet de ser dona, mestra, sindicalista, i pitjor, d’escola valenciana!, sense ni ser nomenada, ha sigut atacada desvergonyidament, insultada, amenaçada i menystinguda com va fer el franquisme més cruel i assassí: eren mestres, era mestra, senzillament això.

Aquest diari i els altres diaris, sembren el terrorisme mediàtic amb impunitat, amb males arts, amb traïdoria, amb una mala llet hereva del feixisme més pur i cruel, impunement. Per la llei d’ells, on fa cent anys que tot li val excepte el periodisme.

Ara no vingueu a inflar-los de subvencions, ni els regaleu la publicitat institucional, ni sereu capaços de portar-los l’aigua, si tenen set. Prou de consentits, de mamar del pot, de pagar el terror i el terrorisme amb els diners públics. Prou. Ara esperem que siguen tractats com la resta de mortals, democràticament, amb netedat, i transparència. I si mereixen res més, que ho guanyen fent periodisme, però de mamar i d’aixetes rajant s’ha acabat. Feu periodisme si es que en sabeu, o n’hau fet mai. O estudieu.

 

Els feixistes trauen la cresta

Els mitjans de sempre, La Razon, las Províncias, l’ABC, El Mundo, El País, la Ser… N’hi ha més, no vos penseu que només són aquests que mamen del pot, sempre mamen del pot els mateixos, amb subvencions d’escàndol via publicitat; en canvi, els nostres, pocs i escassos, no reben ni publicitat, ni subvencions, ni res de res… Però aquells no han trigat a brandar contra possibles propostes de futures conselleres, s’hi han posat a cridar, a insultar, a fer terrorisme periodístic, sense vergonya i sense por que ningú els diga ‘això no és decència que vostès no en tenen, ni n’han tinguda mai, i ara, com no han guanyat els seus, els tanquem el calaix balafiador: si volen viure, que siga dels seus recursos propis, no dels recursos públics, els de tothom, els que no rebem mai ‘nosaltres’.

Saben aquests brots feixistes de la premsa casposa de la meseta i de les províncies submises, que ells són qui són i no els cal respectar les regles del joc democràtic, perquè ells van ser duran el franquisme i encara governen a l’ombra, siga qui siga al govern. Per això poden insultar, difamar, provocar, amenaçar, mentir, a compte de continuar rebent com si foren els amos, els reis, l’autèntic ‘movimiento’ falangista de sempre. Perquè saben que van coberts, protegits, i sucats, i escriuen per comptes d’altres que mai donen la cara, mai, però que hi són, perquè hi han sigut sempre. No venen sinó dos o tres mil diaris, però es pensen que alliçonen la societat sencera amb els seus comentaris xenòfobs, genocides, de literatura barata monolingüe.

Però, ai, han fet el paper en pegar, que saben que sempre el fan, aquest paper contra unes quantes persones, i de seguida n’hi ha que s’abaixa la calça, o ves a saber què s’abaixa, i ja tenim la fluixera davant la cresta feixista: ja no podrem tenir una mestra consellera, o pitjor, ja no podrem tenir gent diferent que es crega l’educació, la llengua, el respecte en el lloc de màxima responsabilitat…, peguen contra dos o tres estigmes i aleshores ja comença el ball dels indecisos, aii, aii, ai, fins i tot són capaços d’obrir un sarcòfag i traure les mòmies, amb l’espolsador i el ‘mister proper’ ja fan passar el cadàver per la nova cara innovadora per al futur govern (les mòmies eren ahir a la investidura, comentant les jugades.)

I el treball d’aquests dies, i el treball de tants anys, i la dignitat que ha posat Escola Valenciana en aquesta societat dels valencians, se’n va en orris pel caprici feixista d’uns quants mitjans del segle passat que viuen en el franquisme més dur, xenòfob i espanolista: parlar valencià, per a las Províncias, o el Mundo, o l’ABC, és radical, és extrem, és independentista: perquè aquests mitjans no toleren de cap manera que la llengua siga l’eina, el gran recurs, la gran màquina contra la ignorància, la mala fel, les males arts, l’economia corrupta que tan van animar i de la qual van mamar i mamen, sí, la llengua és cabdal, i una mestra que l’ha defensada, estimada, i dignificada, en aquell oratori assetjat que és Alacant, per ells és si fa no fa una terrorista: que no s’han atrevit a dir-li-ho encara?, perquè creuen que la feina ja és feta, i aquells dos primerencs i honorables, la Mònica i el Ximo, vicepresidenta i president, ja s’hauran cagat, no per les paraules sobre el veri i el radicalisme dels sis o set diaris de monicacos, no, sinó perquè els poders fàctics reals, ja hauran telefonat, pressionat, amenaçat que així, no, que cal ser prudents, moderats, i la llengua, sinyors, la llengua dels valencians, el més bell català que en diu Enric Valor tan ben dit, és massa valencià, massa terrorista, massa violent, una gijad mundial al si del territori valencià: mai dels mais.

Caldrà telefonar a Tirant lo Blanc, a Roís de Corella, a mossén Alcover, a Espriu, a na Caterina Albert, a l’Ovidi… això vostre, aqueixa elevada passió per la llengua vostra, no li val ni un Punset: fins i tot no li val els primers dies de negociació del futur govern dels valencians…

—Mentida!!!

No, no, digueu-los que és mentida, president!, vicepresidenta!, honorable Ximo, honorable Mònica, digueu que no afluixareu ni un pam, ni un pas enrere, ni un de sol, ara som nosaltres, els valencians, i ningú, i els feixistes menys, no ens faran recular: per l’escola, pel medi, per la sanitat, per l’economia, per la cultura, pel territori, pel que faça falta: decidirem els millors equips… Sigueu forts i no us deixeu acovardir.

 

 

 

 

 

 

Filldeputa n’ets o te’n fas?

—Mon pare! —mon pare em mirarà als ulls, mentre s’acaba la taronja que ha pelat amb aqueixa història de noranta-tres anys que aplega a les mans, murri, sorneguer, dur de cap, com és mon pare—. Mon pare, que això que parlem tu i jo, la llengua, doncs que diu una dona que ara és a les Corts valencianes, que sembla que representa uns quants milers de valencians triats per la televisió i els mitjans de madrit…
—Pots anar al gra?

—Que no serveix de res!

—Quina cosa?

—La llengua

—Nosaltres ens entenem, sempre ens hem entés, fins i tot per a discutir-nos ens entenem. Ella com ho sap, que tu i jo ens entenem? Que mos coneix? Tu no fas escola en valencià? I el teu germà, no parla en valencià als pacients? I l’altre germà, abans de jubilar-se, no atenia els clients en valencià? Com ho sap, aquella dona, que ens entenem, moatros? Com ho pot saber, si no ens coneix!

—Que diu que no serveix per a trobar faena, la llengua els valencians.

—Jo he sigut carnisser tota la vida, i ton tio llaurador, i ta mare s’ha passat despatxant carn cinquanta anys, i poc que sabia una altra cosa…, eixa dona com ho sap, si moatros hem treballat tota la vida, com ho pot saber, si no mos coneix?

 

El disgust ara és saber que aquella dona representant dels valencians està convençuda que mon pare, i el pare de mon pare, i el seu, el besiaio, i tota una generació d’homes i dones que van salvar la llengua sense saber que havien de salvar res, no ha servit de res. Suposa que hi ha llengües més importants que unes altres?, o potser es pensa que les llengües es compten pel nombre de parlants, o ves saber si pensa que parlar amb mon pare és superflu, o recordar les últimes converses amb ma mare, repensar les paelles de diumenge, tota la família, amb els acudits d’ella, què ha de pensar aquella dona que això no té cap sentit, que milers de famílies del món sencer s’expressen en llengües diferents, i totes, sense excepció, serveixen pel que han de servir, sense l’ús econòmic ni la crosta de la rendibilitat, serveixen per comunicar, les llengües, bàsicament són per això: per comunicar-nos i saber qui som. Ves si fóra important, homes i dones cultes en un parlament, que puguen defensar qualsevol llengua del món, sense discriminar-ne cap. Ja ens entendrem si volem, si volem negociar com i de quina manera gestionarem el plurilingüisme, aviseu-la, però atiar contra tots els valencians que la llengua que fa segles que parlem no serveix, que ja no té un paper rellevant, digne, amorós o bel·ligerant fins i tot, és dir-nos a la cara a tothom que som uns fillsdeputa, uns pocapena, uns homes sense sentit ni senderi, perquè afuar-nos contra nostra, a la cara, que la llengua dels pares, dels nostres, o dels altres, totes les llengües no dominants, no serveixen o no tenen valor per una cosa o una altra és pensar que algú, ella, pot atribuir què té valor i què no en té: per damunt de milions de valencians que generació rere generació, des de Llull als nostres dies, hem sigut allò que som els valencians, malgrat els anys de calvari i de foscor del pp. El nostre somni no és complet, com no ho era el de Lucreci que volia un món de ciència, basat en la raó, la lògica i el pensament; el nostre somni fóra tenir representants amb coneixement, formats, cultes, que foren incapaços de la burla, de la ironia sí, però no de la burla contra la gent, de l’insult i del menyspreu, com ara ha fet aquella dona, Punset, contra tots nosaltres, els pares, els iaios, nosaltres mateix, en menysprear-nos.

No és que atempta contra els grans símbols d’una cultura mil·lenària, Ausiàs March, o Fuster, o Estellés, o Llull, és la desconeixença general, contra tot i contra tots, homes i dones anònims com mon pare, que tan amorosament, sense saber-ho, ens van portar la llengua que van heretar fins ací, malgrat totes les Punset del món. És aquesta burrera contra la ciència i la raó el que provoca la gravetat d’unes paraules en un parlament: la ignorància és ben atrevida, però en un lloc d’alta responsabilitat és un crim, perquè s’hi exerceix voluntàriament i amb traïdoria. Com va proclamar aquella dona ahir.

Potser perquè ella ve d’un origen determinat d’odi a les llengües sense estat, que va començar a odiar les llengües, des de la infantesa, quan el seu pare decidí que hi havia llengües que calia menysprear, per comunicar-se, per estudiar, per ser representant públic. Que hi havia llengües amb les quals no havíem d’ensenyar els fills, ni per comunicar-nos. Al remat, pobra, ella tampoc no tindrà la culpa. Que filldeputa te’n fas, en el sentit de la burla, la ironia i la representació conceptual del mot. I potser ella encara hi pensa.

 

 

L’insult propi de la incultura

IMG_6554Encara tendres els dies inaugurals de la nova política, la caverna antivalenciana ha començat a bramar contra la nova alcaldessa de Bétera. Fan ús de l’insult, de la falta de respecte, de l’amenaça fins i tot, de primer per les conviccions d’identitat valencianista de Cristina Alemany, de segon perquè és dona. L’una cosa i l’altra, de conviccions profundes, i aquest atac sistemàtic que vivim només aquestes primeres setmanes, és l’estil fatxenda de grups organitzats que han campat amb impunitat els últims setanta anys, amb el franquisme, amb la predemocràcia, amb la Transició… Sí, la impunitat els ha permés l’insult, l’agressió, l’amenaça, l’assassinat, amb una llibertat que la resta no tenim, per dir-los el nom del porc. Perquè no ens cal. A ells, sí, els cal fer ús de les males arts, per incultura, perquè la pràctica feixista de la dictadura era això, entrenar-nos i adoctrinar-nos en la pitjor de les escoles d’Europa, per la mala traça. Ara les xarxes socials els serveixen per escampar mentides, per deixar anar fins on poden tibar la corda, per impedir-nos de viure tranquils la democràcia i el resultat guanyat lliurement en les urnes a ajuntaments i Generalitat. En el fons, i en la superfície, no toleren el respecte, la transparència, la política en favor de la llengua, de l’escola, dels serveis socials, no la toleren si no és en benefici propi, de manera corrupta, per especular o donar de mamar als seus exclusivament.

D’aquesta impunitat de baixa i alta intensitat, n’hem de dir prou, i demanar a qui n’és responsable que actue legalment però ràpida per aturar la màfia de comportament que significa l’empara fins ara d’uns cossos policials i judicials que els ho havien perdonat tot.

La democràcia ja té aquest desavantatge, haver de conviure amb gent a qui no li agrada la democràcia, que es pensen que poden xafar l’altre com si vivírem encara en el franquisme perpetu. Però ara caldrà dir prou, s’ha acabat, prou de tolerància amb la ràbia, el rancor, l’odi i la incultura de grups organitzats, públics o anònims que no saben jugar el paper democràtic, amb el respecte que mereixem tots.

Si no és que, com va passant a twitter, els uns poden insultar i amenaçar-nos de mort pel fet de ser valencians, en canvi que la fiscalia no tolere si nosaltres els diem covards, primitius o cagamànecs.

Ja tenia raó Darwin, quan assegurà que això de l’evolució no avançaria per igual, a la mateixa velocitat per a tothom, que n’hi havia que passarien més anys dalt dels arbres.

Sou els consellers, obrim pas!

Ves el capital humà que ara mateix decideixen unes quantes persones. Els homes i les dones que regiran el govern valencià els propers quatre anys. Poca broma. Sobretot per la faenassa que tenen per envant. De segon, perquè allò que es trobaran no seran les millors condicions de partença, no sinyor. I tercer, que malgrat els greuges desastres i caos que trobaran, la responsabilitat davant milions de valencians no serà minsa ni fàcil, però qui no vol pols no se’n va a l’era: perquè els valencians n’esperem molt, moltíssim del nou equip. Simplement perquè ho mereixem. Senzillament perquè sabrem ser a l’alçada d’una crítica constructiva, d’ajut i de cooperació, si les coses es fan bé, que vol dir amb ganes i transparència. Perquè idiotes, no, no som i tot allò que voldríem no es podrà fer. Que no caiguem d’una figuera. Ara, feina per endavant, sí, però ves si serà important destriar el millor conseller, home o dona, que aplegue un equip capaç, amb ganes, altruïsta, coratjós i innovador. A poc que vulguen treballar de valent, posen seny, professionalitat i obrin portes a la cooperació, l’equitat i el sentit valencià de la vida, camí avant i obriu pas. Que parlem d’educació, de sanitat, d’agricultura, de medi, d’economia, de justícia… Ves si serà important la tria d’ací a diumenge. Au, mantes, a pensar i bona tria.  Com diu l’Alcover, d’homos covardos no se’n canten romanços!

Comiat de 4t d’eso: el discurs

Quina és la vostra música preferida per a un dia que és el final d’un curs? I quina fóra la tria especial per al final d’una etapa, d’un cicle de vida? Jo he triat ‘Nits cosides’ de Mara Aranda. I comence dient als joves que ara m’escolten que, els seus pares, malgrat que ells creuran que no, també han viscut aquest cicle de l’etapa obligatòria, com ells (ací dic ‘vosaltres’ perquè són davant meu), amb alegries i frustracions, amb èxits i fracassos, com vosaltres: tots aquests anys els han viscut, de vegades més amatents i preocupats que no us podeu pensar. I gairebé sempre han sigut on calia, malgrat que ‘vosaltres’, no volíeu mirar.

I ara que s’ha acabat el curs, sense els xiquets, qui guardarà l’escola en les nits cosides? [homenatge a Mara Aranda]

Avui hem fet un comiat tranquil de la mestra Anna, que es jubilava completament de la feina de mestra. Tranquil, però emoció n’hi havia a manta! Xa, l’escola. Aquesta nit acomiadem la lleva de 4t d’eso. Una nova promoció d’alumnes cap al món: amb un sopar d’agraïment als pares. Som en el curs quaranté de l’escolagavina. El final. Tots aquests anys que representen cursos escolars, alumnes, mestres, un recorregut amb història: 1975-2015

Aquest és el discurs del director, el tercer d’aquesta setmana, i el segon d’avui, que voldria fer a partir de dues lectures que no hauríeu d’interpretar sinó com un discurs escolar i avant: demà serà un altre dia.

-l’una de les lectures és un repàs, de la història del grup que acomiadem, sobre una de les infinites anècdotes d’un grup d’alumnes: perquè ausaes que ens heu pegat pel sac, els xics sobretot. Parle sobretot per boca dels mestres de secundària: Xa, l’adolescència, quin patir, quin calvari, quina manera de posar contra les cordes les mares, sobretot les mares, que pateixen amb major mesura aquesta efervescència, que, en els xics sobretot, i en algunes xiques, no cal ni dir-ho: ves si pegueu pel sac fins a última hora, que sembla que voldríeu enaltir la marca comercial d’anís més famosa: aquesta marca va posar un mono a la botella, i la va etiquetar ‘Anís del mono’, i aquest mono tenia la cara de Darwin (fins en això hem sigut rucs- i permissius), ves quins descreguts de la ciència.

Fins a l’últim minut, alguns de vosaltres semblava que tornàveu a l’arbre, per demostrar com de lenta és l’evolució en els homes, sobretot en els homes joves-adolescents: sort que això passa, es cura, i un dia hom se n’adona que no podem fer el ximpanzé tota la vida. Que hi ha vida més enllà de la burrera, d’aquesta època de saltar d’arbre en arbre.

-l’altra part del discurs pega a partir d’una frase de Sèneca: ‘la saviesa, que és l’única llibertat.’ O aquesta altra idea, del mateix Sèneca, que no és Sòcrates, però s’hi aproxima: ‘En la vida, les arts serveixen. La saviesa comanda.’

Ara podria fer un acudit: —Els xics supose que també ho agafeu, no? O voldríeu que repetís alguna cosa. Eiii, diuen, i s’exclamen…

Sens dubte totes les lleves deixeu una ratlla nova a l’escola. Entre els mestres. Alguns hi deixeu més coses, per exemple el cabell més blanc d’alguns mestres, i més ratlles. En cadascuna de les mestres. Encara que siguen de primària o infantil, deixeu les ratlles. Els signes del temps i de la vida. Aquest és un discurs de goig, sens dubte. D’agrair a les famílies la fidelitat, la confiança, la crítica constructiva, l’ajut a continuar guiant l’escola.

Als mestres que feu possible el lideratge per l’educació. Parafrasejant Fuster: aquest país serà per l’escola o no serà. Serà doncs l’educació qui el farà millor. O va dir Alba Moliner, en el comiat tranquil i tan bell de secundària: no sabem si som bones persones, però som millors persones, en haver passat per aquesta escola.  En nom de la gent cuina, del manteniment, de l’administració i l’equip de mestres, dels col·laboradors, de tothom, en nom de la cooperativa escolagavina. Moltes gràcies. Aquesta també era una lleva especial per a mi, pel que significava tenir els amics de la colla del poble entre els pares de l’escola. Em permetreu la llicència d’agrair-los l’amistat i tantes coses com vivim junts, dins i fora de l’escola, parlant dels fills, de l’escola, d’educació, de compromís, d’identitat… Finalment, com que sóc mestre i l’edat va tocant-me també contra el cabell i l’esperit, que no me’n puc estar, us faré un regal en forma de consell: l’escriptora de Bétera ‘Raquel Ricart’, acaba de publicar ‘El temps de cada cosa’: regaleu-vos aquest joiell per a l’estiu que comença. Als mestres de secundària especialment, en aquesta nit, gràcies per continuar el somni que vam aprendre en l’escola infantil i en primària. A vosaltres, les famílies, que malgrat les estretors de la crisi heu continuat endavant: i als joves, a vosaltres ara sí: sense, el país no fóra igual. Així que us necessitem lliures per fer-lo millor. Per la saviesa que cantava Sèneca. Sigueu que sigueu, a partir d’ara, coratge, i ànima, i ganes de viure. Per molts anys a tothom.

Bona nit.

 

Per nits i nits: tanquem el curs

Ja passa de la mitjanit així que avui mateix acabem el curs escolar 2014-2015 pel que fa a la participació dels alumnes d’infantil i de primària. Secundària fa més d’una setmana que van plegar. Dissabte, i fins uns quants dies seguits, els xiquets ja comencen les vacances d’estiu, després de mesos de treball intens, de resultat divers, impossible d’explicar en un apunt, un curs com la resta de cursos farcit i complet, amb ets i uts, amb alts i baixos, amb èxits i fracassos, amb reptes aconseguits i uns altres, uns altres potser que eren de massa ambició, però qui voldria una escola sense?, els mestres, no. Ni els alumnes no mereixen tan poca empenta, així que tothom hem tancat amb aquella sensació, un altre curs al sarró, aconseguit, en aquest camí d’anar definint l’escola que volem, enguany amb un resultat més esperançador. De fet, malgrat que tancarem el curs sense saber qui serà el nou conseller d’educació, avui ja ens han publicat que caldrà començar enjorn, el tres de setembre, de nou amb aquelles temperatures impossibles per fer escola, i amb el neguit i l’objectiu premeditat i traïdor de no tenir temps per organitzar, programar, canviar ni pensar res. Potser perquè, si pensem, a l’escola, mare!, quina no en podríem coure. Així que aquests que ens han fet la vida impossible continuen assetjant l’escola, amb normatives, anuncis, i reglaments contra l’escola mateix: no, encara no coneixem qui serà el nou conseller, els mestres, però malgrat això i allò, el no saber i el saber, els mestres tenim millor cara –on vas a comparar!–, un somriure gran, no perquè acabem la feina i en un mes aproximadament pegarem de vacances, sinó perquè vindrem amb major il·lusió a començar, sabent que aquesta vegada no serà bel·ligerància, allò que trobarem, sinó una administració que farà costat a l’escola, a l’esforç de famílies i mestres, dels alumnes. Avui no només pleguem veles i acabem el curs, acabem més coses, i n’encetem d’altres. Encetem fins i tot avui que tanquem, que fem la cloenda, una esperança nova en l’escola, després d’anys de patiments, de retallades, de persecució, d’expedients, una manera de comprendre l’escola més vital, més idèntica, més lleial, més planera, més escolar. Més valenciana, infinitament més valenciana. Els mestres tanquem un curs que ens obri el pany de l’esperança, en una escola possible i somiadora. Perquè l’escola, malgrat el calvari que ens han fet passar, no ha deixat de somiar mai.

Als xiquets, bones vacances; i si podeu, llegiu bona cosa.

Salut i país: plou fins i tot

familia_cristina

El canvi espectacular que es produí el 24 de maig es feu realitat dissabte, amb tants ajuntaments com han possibilitat allò que esperàvem anys i panys, o allò que més s’assemblava al que esperàvem tant  de temps, alguns tota la vida. Així que un quants detalls d’aquest dilluns no són minsos, ni superflus, ni insignificants. És el primer dia d’uns quant alcaldes que tenen el poble i el país com un objectiu principal. No tenen les seues butxaques, ni la ràbia, ni l’insult en el punt de mira, malgrat que ni els mitjans convencionals i molts dels alternatius no saben encara calibrar la importància de tot plegat. Van perduts, desorientats, els mitjans. Però ja en farem de nous, si cal, o ves  saber…

No sé què fa una alcaldessa el primer dia de treball, quan es lleva, es renta, desdejuna, què pensa, que tria, com es pren el café, com vesteix quan ix de casa, com saluda la primera dona que s’hi troba, no sé si n’hi ha ningú esperant-la, si han vingut a trobar-la a casa, si ha telefonat de primer, si ha vingut a peu a l’ajuntament, no sé res de tot això, avui dilluns, ara que ja és mitjanit i fa hores que plou, ah, quin goig, aquestes dones i homes han aconseguit fins i tot això, la pluja, que ploga unes hores, quina saó per al camp… Potser que demà les brigades de jardiners no caldrà que es posen enjorn, sinó a preparar les màquines, les eines, a escoltar l’alcaldessa, tants anys d’escoltar una altra cosa. No ho sé, què farà el primer dia, la nostra alcaldessa a Bétera, potser ha cridat la mare, li ha dit, és el meu primer dia, no ho sé, o ha llegit un verset d’Estellés, o s’ha posat els auriculars amb el coral romput llegit per l’Ovidi, quant que hagués donat per saber-ho, el primer dia de l’alcaldessa, la música, el café, el cigarret (ai, això encara), arriba a la porta de l’ajuntament, qui l’esperava?, l’agutzil?, el cap de la policia municipal?, el secretari?, Busquerra?, Qui? El primer bon dia, benvinguda!, com ha saludat?, què ha dit, quina és la primera frase, la mirada, on va primer?, al despatx, allà on hi ha les oficines, entra?, saluda des de fora, xiula, potser diu, digueu-me Cristina, no cal que em digueu Na Cristina, ni això ni allò, Cristina, què ha canviat doncs, en unes hores?, puja l’escala, el replà, com l’observen?, qui?, qui l’ajuda el primer dia?,qui l’acompanya ara?, el secretari ja hi és amb la feina del dia?, no?, porta una carpeta?, una llibreta?, què porta ella a la bossa, una llibreta, un boli, un diari de com serà aquesta nova feina, aquesta responsabilitat màxima que li ha dipositat el poble?, escriu, per exemple, és dilluns 15 de juny, el primer dia que faig d’alcaldessa… Ai el que hagués donat per acompanyar-la, invisible, d’amagat, per escoltar-la dir això, de primer feu això, bé, expliqueu-me com va això, la feina, vinga, il·lusió, somriure, ganes de treballar, ep aqueixes cares, va, nem per feina, no perdem temps, no perdem ni micona de temps. Va, va. Sona el telèfon del despatx… Sí?, em diuen Cristina, Cristina Alemany, sóc l’alcaldessa. Què podem fer per vosté?

A la foto, la germana, la mare, la tia, la iaia… quatre dones que potser avui no hi pensaven una altra cosa: sí, és el primer dia de Cristina, el primer. Per molts anys.

Cristina Alemany: salut i país!

IMG_6554

L’emoció d’un matí espectacular a la sal de plens del Castell de Bétera, en triar la nova alcaldessa, Cristina Alemany. De gom a gom, baix, a dalt, a les escales, al salonet d’entrada, al carrer, i una emoció continguda que ha anat desfermant-se en el compte dels vots, a partir del set la gent ja no ha pogut contenir el silenci i els cantava fort, fortíssimo, vuit, nou, fins que ha arribat l’11, el de la majoria, i el clam unànim gairebé que desperta el marqués, a la glorieta i al panteó: fins a tretze vots ha rebut Cristina Alemany, neta de la tia Amparo i Pep el Morro, que vivien davant de casa tota la vida: hi havia al saló l’altra iaia, Maria, que no volia, que no, que no et poses en política filla, i venien a abraçar-la els seus, els regidors de l’oposició, i Maria la Fetja deia no, no, perquè no volia que li passés res a la seua néta, però Cristina tenia taules per tots, saludava, es fotografiava, amb tothom, i German Cotanda venia a felicitar-la, li havia lliurat la vara, s’havia estat tota l’estona amb els seus com un alcalde que ha sabut respectar el joc, i la democràcia, el poble aplaudia, volia abraçar la nova alcaldessa que havia acabat aquell discurs sobri, contingut, amb aquell remat final, la cirereta, en un bon valencià d’una mestra compromesa, ‘Salut i País’.

IMG_6565

Mari m’ho anava enviant per wassap, Apa posava la música des de casa, preparava el dinar, a ritme dels Moxs de Puçol, i d’Al Tall, m’enviava imatges que no eren, perquè del castell no eixia sinó el clam, però les fotos no podien que el feu del Marqués no té cobertura, ni en vol, quan jo arribava al castell a reclamar les fotos, els aplaudiments per les últimes paraules ‘Salut i País’ esclataven com una traca (xa, la traca), i que avui no hi hauria convidada especial, que això ja volem estalviar-nos-ho, cadascú ja sabrà com, Cristina xerrava amb el mòbil, ara més relaxada, fumava un cigarret (ep, li dic a Rosa, la germana, això ho haurem de millorar), la felicitava tothom, els seus, la família, els amics, l’oposició, perquè saben com ha treballat, com han treballat tothom per aconseguir aquesta llibertat, aquesta llum nova, aquest valencià que es farà habitual a la casa del poble. Cristina lliurava la vara a l’agutzil, guarda-la, perquè jo no la faré servir, els policies municipals es quadraven, amb el braç dret saludant al cap, i ella en canvi els llevava la mà i els besava, xa, això ja era diferent, parlava amb algú altre, es deixava abraçar pels xiquets, per la germana, pels seus, i jo li demanava a Busquerra quantes n’havia vist, de jornades així, i ell comptava, dos de Nel, una de German, una de cremades, una d’Amparo, aquella que van pispar a la UPIB, quantes en van?, m’he descomptat, Busquerra, en van un grapat: des de l’any 1982…

IMG_6539

Ens hem retratat els amics, les amigues, ens miràvem i ens créiem que sí, que passava, que per primera vegada podíem celebrar això, aquesta gosadia lliure i entusiasta.

He tornat caminant amb la mare de Morelló, la tia Lola Brosseta, emocionada, contenta, l’acompanye, tia, i veníem xerrant, contents: l’ha parada la tia Fina, que li ha demanat què havia passat, i ella li ho explicava amb detall, Cristina, Cristina és la nova alcaldessa… Uii, arribe a casa i no sé com començaré aquest bull, aquesta emoció, aquesta llibertat guanyada, vindrà un dia que durarà anys, ara celebrem-ho, xa, celebrem-ho, i dilluns tenim feina, molta feina per envant.

Gràcies, Cristina! Per Bétera, salut i país!

 

Sobre_taula: escoltem l’àudio en directe de la votació de Bétera: quina emoció quan la gent que duia el recompte en veu baixa, diu: 11 i el crit i l’aplaudiment general s’empodera del castell de Bétera, sense permís del marqués, xa

No perdem el temps (2)

betera Aclarida la governabilitat del país valencià amb el pacte del Ginkgo Biloba, al jardí botànic de la universitat de València, ara cal pactar els pobles, i Bétera, no és un exemple casual ni atzarós, és un dels pobles principals a decidir: perquè n’és un model per a la resta del país, i perquè el gran treball de l’equip de Compromís l’ha portat a obtenir la majoria del suport dels veïns, com havia passat a la ciutat, per a sorpresa majúscula de l’extrema dreta que ens ha governat amb tanta poca vergonya durant tants anys.

No és que Cristina Alemany es mereix de ser l’alcaldessa en el ple de demà, només, és que els veïns mereixen una altra política local, més eficaç, transparent i ètica. Si a més afig a l’equip uns quants regidors joves d’altres formacions, que tinguen ganes de treballar, i afegim una part de la representació de les urbanitzacions (un fet urbà irreversible, malgrat la lliçó de Josep Sorribes de l’any 1990 que anunciava la desfeta), podem tenir el millor govern possible dels últims quaranta anys: amb un futur sobri però decent.

No sé com són ni on ara mateix els pactes, però l’exemple de València i de les ciutats principals pot convertir-se en el suport necessari per tenir un aire de llibertat, professionalitat i il·lusió en l’ajuntament de Bétera: sense hipotecar-nos el futur a ningú, sense el recel ni la traveta: amb la cara néta, i la força de les idees, el coratge i el suport des de la Generalitat amb el nou govern, Bétera podrà convertir-se en un referent local dels valencians. Cal la voluntat política de qui té la decisió final, perquè els veïns hi han dipositat la confiança en vosaltres, bo i pensant que a Bétera és possible una realitat d’horitzó ample, i de polítiques més humanes.

Bona feina.