L’Horta de la fatalitat

IMG_5073El mestre Vicent Calabuig ens va guiar divendres per l’Horta, per preparar un itinerari de descoberta als alumnes de Mata de Jonc, de Palma, que vindran d’intercanvi en passar Pasqua. El reg, el camp, els cultius, les construccions, la interacció humana, ràpidament apames el tresor on som, i l’assejament al qual sotmetem un dels principals paratges/paisatges d’Europa. Aquest tros, per exemple, si fos a mans dels francesos seria net, conservat, una autèntica escola de natura en directe, per als joves, una lliçó de vida dels grans que encara hi viuen. Si fóra a mans dels francesos, ves, però ni francesos, ni alemanys, ni danesos ni holandesos ni res. Res de res. Som valencians, i els valencians fem malbé cada dia que passa aquest territori, a mans de governs pirates, corruptes i malparits d’una mala peça. En els quatre quilòmetres del nostre recorregut t’atreu la bellesa, l’alqueria, les séquies, el motor, el molí, els cultius, la varietat de productes, les geometries, els colors, i encara sense adonar-te’n t’hi trobes parlant amb aqueix llaurador que es mira les bledes, les carxofes, les cebes, els pèsols, i aquell altre que neteja una caixa d’abelles, que t’envia més endavant a trobar una cosa que agradarà els xiquets, com n’hi ha que et diuen que vages amb compte amb el trànsit, amb la runa, amb els camins perduts…, arreu hi ha un pou de lèxic, de vocabulari, de passat, de massa passat potser… Passem la séquia mare de Benàger, enllà Faitanar, i una porta de ferro o estellador que separa l’aigua d’aquesta séquia i d’aqueixa. En tot el camí hem trobat runa, i brutícia, i fem, perquè qualsevol que passa s’hi veu amb cor de llençar el fem al camí, al camp, a la séquia, del costat esquerra ens trobem la terrible paret de l’AVE direcció a espana que fa un talús que no deixa veure la serra Calderona, ni Xirivella, ni l’altra part de l’Horta; del costat dret en direcció a la mar, l’AVE baixarà a Alacant, encara sense servei, però amb un talús tan alt com el primer, així que tampoc no podem veure Picanya, ni Paiporta, ni res de res, el talús i les vies mortes d’un tren fantasma, malgrat que en diuen d’alta velocitat: recordem que cap, cap línia de tren d’alta velocitat no és rendible, ni productiva, i malgrat que som pobres, ens passarem trenta anys pagant el despropòsit, la mala gestió, la mala jeia, la mala fel… la construcció, sabeu, perquè el manteniment serà una altra despesa, i la ruïna dues vegades completa, malgrat que el pp i el psoe i no sé quants botarates més volen més i més trens d’alta velocitat per engreixar les butxaques amigues i les pròpies.

IMG_5072

En un país normal, si els governants no foren gànsters, hom no hagués deixat fer no tanta barbaritat, sinó cap barbaritat. Però ací ens va governar el franquisme, de primer, i després uns altres mediocres que no van saber valorar res. Hereus dels primers franquistes… I cada colp, la ruïna és més grossa i la mala llet política més rica, idiota però rica. La imbecilitat s’ha apoderat de milers de valencians, que no veuen sinó amb daltonisme la terra promesa: aeroports, marines d’or, ports esportius, terres mítiques… Però no veuen l’Horta, ja no. I pel·lícules de lladres i serenos també en veuen, i panxacontents que els diuen que com València no hi ha res, també. Naturalment que només cal passar els Pirineus, fins i tot baixar a Andalusia, per veure l’error i la mentida que ens volen fer creure. Xa, que haurem de ser els més bruts de tots, nosaltres? I deixar que ens ho roben tot, i que ens deixen les molles, que nosaltres mateix anirem embrutant-les cada dia, les molles i els motllos, justament perquè pensem que és nostre tot plegat, de ningú més.

IMG_5068

Tots els valencians no són idiotes, però el pp ens voldria ninots

Jugar al truc, a la manilla, a la moneta, anar al rosari, menjar meló d’Alger a la serena, beure amb porró, al gallet, de la bota… Serà senya, signe, o senyal d’identitat valenciana, mediocre i limitada, però necessària si volem passar per valencians autèntics, segons el canon que ahir mateix aprovaren les Corts Valencianes, en canvi de fer-nos passar el ridícul davant Europa.

Aquestes polítics del pp no es creuen les institucions que no són espanoles, i per això se’n burlen se’n riuen se’n pixen i se’n caguen per parets portes i estors, de la resta: pensen que alçar la cella, si portes l’as d’espases, és més important que llegir Fuster o Estellés, que per ser valencià autèntic, que vol dir cerril del pp, i no un mitja figa d’esquerres o de compromís, o un dimoni independentista, cal arrosegar una haca, anar a l’ofrena i cantar glòries a espana… Però, ai que faces els cavallons torts o et deixes aletes o cabet, ja no serà el camp tan valencià com dirà la llei, si en comptes de regar a manta ho fas per degoteig, pitjor si les gomes són de la Xina que no d’Argentina… O si en fer la senyal de la creu, fas l’encreuament per la dreta, que mai no podràs anar al cel valencià que va parir en Terra Míticael bisbe Zaplana, que ai si en encordar cadira vella, la corda és de dues filades en comptes de tres, deixarà de ser valenciana o puta, la cadira… Prou, prou de tarongers catalans, en la seua majoria arribats d’Alcanar i les Cases en forma de plantons, caldrà empeltar-los, maleïts arbres, mudar-los fins i tot d’arrels si no és que volem escampar tiroliro-pan per l’Horta, la Safor i les dues Riberes…  Passaran per valencianes les taronges del Marroc i també les d’Argentina, i els diners de les caixes rurals aniran cap a Almeria on fa bon vent, i on robar no serà com furtar… Alerta que el tractor John Deer passe de ganxos o passe la rella o et passe damunt la figa, perquè perdrem subvencions, condoms, i els coloms prou de pintar-los d’un basar, si no n’hi ha rucs, ni matxos ni haques ni garrofes ni albercocs, que farem de cabeçons i albardes? O si torna la República i ens prohibeix l’església, senyal, signe, senya o què collons siga, una església contra la llengua, passarà per secta per beata per barata per sabata… Que fer-ho amb gallines és esport valencià que no ha passat de moda, si és amb gallina passa però si és amb gall perot… I el gua? i l’escampilla?, I la trompa?, rebran subvencions si es beu cassalla, que són més fiables els acadèmics de lo Rat Penat que no els de la universitat… Benvolguts polítics del pp, homos del coneixement i la cultura: la manca de moral no els autoritza a desprestigiar cap institució, ni a fer passar els valencians per idiotes: si vostés s’han begut l’enteniment, o pensen que poden perdre el temps amb els diners públics, si pensen que es poden dedicar a insultar la intel·ligència o el progrés de l’home des d’Epicur o Lucreci, podrien agafar una granereta i un drapet i posar-se a netejar albellons i aigüeres de pobles i ciutats, abans no es convertesquen en estanys o sequiots: viatgen per enllà al nord, a veure si n’aprenen que una altra vida, i un altre servei col·lectiu és possible. Malgrat que siguen en política per folrar-se (la cara de vergonya).

Criminalitat política

No calia que ho digués un jutge, que el pp és un partit creminal. Però sembla que la paraula d’un jutge té més pes que la de milers d’ulls, de proves, d’accions que són inconfusibles: durant divuit anys, i la rescolà, que d’aquell viure pagat amb diners il·legals, va anar fent-se la caseta el partit. I ves si no se n’han fetes, d’urbanitzacions senceres. Han pagat els seus, s’hi han enriquit, han gastat com faraons, se n’han burlat, s’ho han begut, s’ho han posat pel nas, pel melic, pels set forats…

Ara ho diu un jutge, que aquest estat és podrit, completament, amb dos partits majoritaris, espanols, carregats de corruptes i d’imputats, malgrat que nengú no dimiteix. Vivim governats per la creminalitat, que no calia que ho digués un jutge, i ves què direm demà a l’escola, quan els joves ens pregunten i ens demanen i ens exigesquen per l’honestedat: que malvivim per culpa d’una màfia que s’havia instal·lat de bon principi amb aqueix objectiu: el primer de tots, un de nom Naseiro, ja va dir que venien a la política per afartar-se de diners, per omplir-se les butxaques, per ‘forrar-se’ va confessar telefònicament a un altre pardal, de nom Zaplana; però ves que un jutge, llavors, va desestimar les proves telefòniques, ai, un jutge amigot de l’assumpte de ‘folrar-se’ d’una cara més dura que el ferro, de tanta pocavergonya com ha corregut. I Zaplana va salpar de capo de telefònica, i el pp va continuar guanyant, i robant, i repartint, i així vam acabar: arruïnats, lligats a un estat creminal insalvable. Corrupte, arruïnat. Moribund. I tot això, ens ho haguérem pogut estalviar, si aquell jutge no hagués acotat el cap, com es deia?, i potser seríem divuit anys més rics, O vint anys, o més encara. Seríem molt rics, collons.

Els creminals no tornaran res, res de res; nosaltres viurem de pobres, i pel camí milers de desgraciats hauran patit el pitjors dels calvaris, sense retorn, sense remei, sense perdó.

Com és que la fiscalia no il·legalitza avui mateix aqueix partit? Potser perquè el propi estat és creminal i és en una fase irreversible. Però tant se val. Els valencians tenim una bona sortida, sabeu?, ser valencians i prou. Prou de deixar-nos robar i a prendre pes vent la resta. Sí, i a viure de rics i a beure vichy a manta.

Primavera Ovidi

PrimaveraOVIDI

Primavera Ovidi va ser el reconeixement que la Companyia de Teatre Micalet va fer anit a Ovidi Montllor, tot aprofitant els vint anys de la mort de l’artista i el poeta. No parlar-ne fóra pitjor, així que jo vaig agrair l’esforç i el coratge de tanta gent com va intervenir en l’espectacle, potser massa, segurament que massa, i potser per això vaig trobar que el conjunt era deslluït, desequilibrat i en general poc emotiu per aital celebració. S’ha procurat de fer participar tants amics, i més que ho voldrien fer, que algunes veus no arribaven a acompanyar una commemoració en favor de l’Ovidi, supose perquè tot no li val, malgrat l’amistat, el veïnatge, o la voluntarietat. Alguns amics parlaven de l’escassesa de recursos del teatre valència, evident amb tants anys de creminalitat del pp, o de l’excessiva quantitat de veus que calia conjuntar, o la dubtosa qualitat d’alguns músics, que potser havien tingut poc temps d’assaig i de dedicació. Tant se val, torne a agrair l’esforç i la intencionalitat, i a destriar unes quantes veus del conjunt, si és el cas que volguessen repetir ‘Primavera Ovidi’: per exemple, el documental de l’inici és sobri i  és extraordinari, almenys les intervencions de Jordi Botella i Josep Vicent Frechina, i aquell moment excels de la veu de Neus Agulló (no li calia el poema posterior), la veu de Reis Juan, i encara alguns detalls més, de veus i poetes, sense traure el mèrit de la direcció i realització de Manel i Andrea Rodríguez… Miquel Gil no cal descobrir-lo, però així de colp, se m’ocorre que entre la seua Teresa i la que se’ns va oferir, hi ha un abisme imperdonable.

Uns quants canvis, si és que mereixen, sempre ajudaran a homenatjar un Ovidi que ja sabem que mai serà fàcil de retrobar, si no és que ens posem a l’alçada de la seua intensitat magistral.

Sant Josep són falles a València

IMG_4864

Quin dia de Sant Josep, xa, i de falles ací a Bétera. Fa un vent xiulador que, segons diu mon pare, no deixarà que ploga, almenys que ploga allò que el camp necessita, ací a València, després d’un hivern tan eixut i desgraciat. València s’ha convertit en el predesert d’Europa, i cada any patim, meteorològicament i política, un temps que és un desastre. Segons que apunta AVAMET, l’associació d’afeccionats valencians a la meteorologia, a Bétera han plogut cinc litres, cinc, després de la tan anunciada llevantada d’aquests dies de falles. L’observatori de la Conarda en marca tres, tres litres de merda, perquè a l’estiu tindrem feina, a recordar tanta dissort. Ara, vent i fred, n’ha fet la gana per destorbar la festa i tants d’actes organitzats per celebrar-la. Ara mateix les disparaes de les cinc falles del poble, una per cada litre d’aigua que ha plogut, sonen una darrere l’altra, cinc mascletaes seguides abans de l’arròs, o ves a saber què dinarem, avui, en una sobretaula que es farà llarga abans que es faça de nit i tot de corruptes pugen als balcons dels ajuntaments que s’han fet propis per anunciar que res ni ningú, ni la justícia, ni l’ètica, ni la dignitat, res en absolut no els farà fora, que ells són per damunt la corrupció, una màfia organitzada, política, econòmica, legislativa, i fallera, sobretot fallera: però en unes hores s’haurà acabat tot, les màquines agranaores hauran amagat les cendres, el siroll, el fum, el foc, no quedarà res de res, sinó el viure de poble, la ciutat que tornarà a la vida regular de cada dia, governada per totes les Rites del món, embegudes de poder, de sentir-se invencibles, heroïnes o faraones, emborratxades d’un poder suprem, que ningú no els pot arrabassar perquè elles, totes les Rites juntes, són més fortes que un milió d’homes, elles són Zeus, l’Olimp, el lleó de la selva, tots els lleons del món, que rugeixen perquè ningú no els puga aterrar; ni el desert, ni aquesta llevantada de figa seca no poden res contra aquest poder corrupte il·limitat, ni Sant Josep, amb la seua fusta o xerric de l’ofici noble de fuster, no podria res, ni per Sant ni per home. Perquè són falles, a Bétera, a València, en uns quants pobles de l’Horta, i això és insalvable, d’uns anys ençà. Ni això té res a veure amb aquest miracle tan valencià: un grapat de valencians franquistes han perdut la vergonya, el sentit i la mesura: deixar anar una ferum que tot ho ocupa no es renta amb facilitat, ni és venç ni es guanya a base de ninots, de falles o de traques, perquè el foc, aqueix foc que havia de purificar, ni crema ni escalfa ni convenç. Passen les comissions, les xarangues, els estandarts…, són falles, és Sant Josep, que per cert, encara permet d’escriure la llengua amb totes les incorreccions, que ni el sant no ha pogut aconseguir que escrivim correctament, xa, ves on ens arribarà la vergonya, valencians, de fer ús de la llengua com un drap, com un insult, com un vòmit, al punt de la mitjanit del dènou de març, sonen bandes que anuncien la festa: falla Gürtel, falla Noos, falla depuradora, falla aeroport de Castelló, falla Terra mítica, falla Bancaixa, falla CAM, falla banc de València, falla vestits per a Camps, falla fórmula1, falla València cf, falla Mestalla, falla palau de les arts, falla Calatrava, falla Ajuntament de València, falla Cotino, falla caloret, falla les Corts, falla Generalitat, falla espanya, València sencera és una falla, una foguera, una cendra, una au que renaix, una ruïna, que alena, que es mor, que reviu, fins l’any que ve si déu i rita volen.

 

 

Els valencians i els degenerats

Eugeni S. Reig, potser un dels darrers romàntics de la llengua, ha publicat avui un article a Núvol amb un títol que ens interroga sobre la nostra responsabilitat com a parlants i usuaris habituals de la llengua, que ens posa en la corda fluixa, en l’abisme de decidir què en fem, d’una llengua fràgil, sense solidesa, sense prestigi, ni ajuts, ni cap protecció administrativa, cap ni una, ben al contrari. L’administració no l’usa, i si ho fa és per insultar-la, per riure-se’n, per comparar-la a un virus brutós que caldria eliminar. Doncs, això mateix, què en fem els usuaris habituals, i sobretot els mestres encarregats de difondre-la, d’ensenyar-la, d’escampar-la o de protegir-la com mereix?
A propòsit, fa un parell de dies vaig rebre unes piulades sobre el meu particular model de llengua a l’escola, i poc menys que em van dir vell, antiquat, encarcarat per no afluixar a la moda d’assimilar la llengua a la parla, als parlants actuals volen referir-se, com si aquests foren cap model de puresa o de dignitat lingüística, de descontaminació. Naturalment, quan els demane que haurien de recomanar lectures de nivell, traduïdes pels mestres Manent o Riba, Carner o escriptors d’aquest estil, aleshores et diuen més que no un gos podria sentir, perquè escoltar, què voleu potser que el gos no ho puga fer si no és domesticat o entrenat.

M’agrada aquest debat que ha generat l’Eugeni, com a degeneradors, de la llengua almenys, amb aquest símil o paral·lelisme que fa entre allò que ens sembla natural de defensar amb la major de les pureses, en canvi de flirtejar contínuament amb el barbarisme i amb la pèrdua d’un llençol cada llavada que fem, a cada rentada…

He portat l’article a classe i l’he llegit en veu alta. Després l’he passat pel canó i els he demanat un text en defensa d’un dels conceptes que hi apareixen (qualitat de l’aire que respirem, aliments que mengem, aigua que bevem, salut dels éssers, patrimoni històric i artístic, planeta habitable, generacions futures, etc.), perquè un relacionaren després amb un acabament sobre la llengua que usen, l’esforç que en fan quan l’usen, o la facilitat amb la qual deixen d’usar-la en segons quins contextos. L’exercici havia d’acabar amb un repte personal. I si afegien un repte emotiu, la cosa ja semblaria de nota, de lo alto mossén. A veure si us podré oferir res de ben interessant, demà.

 

 

A partir d’ací, un fragment del text per al debat d’Eugeni S. Reig que hem treballat a sisé de primària.

Si algú es preocupa per la bona qualitat de l’aire que respirem, de l’aigua que bevem i dels aliments que mengem, tothom pensarà que és una persona responsable que es preocupa per la salut dels éssers humans. Si una persona és respectuosa amb els animals i amb les plantes, si vol que es conserven els boscs verges, si fa tot el possible per defendre la natura, tothom pensarà que és una persona sensible, amb consciència ecològica, que es preocupa per conservar el nostra planeta en les millors condicions possibles a fi que siga habitable i agradable a les generacions futures. Si algú es preocupa per conservar el patrimoni tant històric com artístic de la seua ciutat o del seu país, si vol que les obres d’art es conserven intactes i que els monuments es restauren, tothom pensarà que és un amant de l’art, de la cultura, de la història i de la seua terra. Ara bé, si una persona es preocupa per conservar la seua llengua tan intacta com siga possible, si lluita per evitar canvis negatius que la deformen i li facen perdre la seua fesomia, de seguida li diran despectivament que és un purista i el ridiculitzaran dient que pretén que les generacions jóvens parlen com parlaven els avis i que en aquesta vida tot canvia i que les llengües també canvien i que cal adaptar-se als temps nous. El criticaran, es burlaran d’ell i el desqualificaran. Ja és curiosa aquesta asimetria, ja.

Fiqueu-vos la medalla clemenules

Acabe de cobrar les clemenules d’un camp de quatre fanecades girat també amb una varietat de satsumes velles. Del total de les clemenules pesades i venudes m’han donat un taló (mon pare no diu mai xec) de 230 euros. Calcule el total d’arroves i els diners lliurats, visca la senzillesa de la matemàtica, i en trec la conclusió final: a cinc cèntims el quilo. Ah!, m’exclame, mateu-los tots, mateu els compradors, els corredors, els comercials, els aclaridors, els amos de l’aigua, el venedor d’adobs, el tractorista, el xofer del camió, mateu-los!, A cinc cèntims! Mateu-me a mi també, per idiota. No, no, no faces l’haca, home, fóra més senzill tancar l’aixeta i deixar perdre el camp, com ja han fet milers de llauradors valencians, farts que els furten, que els enganyen, que els peguen pel cul, farts de lladres o de gànsters, els llauradors, contents del president Fabra, que damunt la ruïna, se’n burla lliurant la medalla ‘clemenules’ al borbó, en canvi de ser molt solidari (!) amb els valencians.

Ah, això deu ser el tema d’una falla: els llauradors s’arruïnen però viuen feliços de tenir un reiet amb una medalla en forma de clemenules, perquè el món ho ha de saber, aquesta medalla lliurada regalada besada beneïda, té forma de taronja, xa… O m’ho sembla que la té, encara que jo no l’he vista. Un llaurador és massa desgraciat, massa poca cosa per veure-la, la medalla (ni pensar-ne de rebre-la, uii, això fóra impossible).

Sí, fóra més senzill deixar perdre el camp valencià, abandonar-lo perquè es convertesca en desert, un erm, un terme abandonat, brutós, lleig, a l’atzar d’aquesta política de vint-i-cinc anys de pp que ens ha arruïnat completament, als valencians, al camp i als llauradors sobretot. Atònits encara per aquest llepó d’en Fabra, llepafils o mitjafiga que ho trie ell, que lliura medalles com si aquell borbó usurpador, hereu d’un assassí de valencians (felipV), ens hagués regalat res, si no és en canvi de demanar-nos que continuem pagant-los sou i putes de son pare, o els continuem pagant-los subvencions d’un cunyat creminal, i no sé quantes vergonyes més no es destaparan, en canvi de no res, una altra medalla vergonya, la dels valencians, que podem regalar pel preu de la nostra derrota i liquidació.

Vint o vint-i-cinc anys de política per deixar el camp valencià en un caos pistoler a mans dels tirans del comerç consentit de polítics i jutges, i encara gràcies d’aquests cinc cèntims, ens avisen, podria ser pitjor: podríem haver deixat les vostres clemenules a l’arbre, com hem fet amb uns quants milers de llauradors resistents, que encara els sabrà mal, de tancar la parada i deixar morir l’escàs patrimoni guanyat amb dues o tres generacions, homes que, potser, continuaran votant-los, malgrat que els mateixos desgraciats que els han ofegat, els deixaran sense collita, sense camp, sense possibilitat de continuar un any més. ‘Fes el que vulgues, fill, qualsevol cosa, però llaurador, mai!’

Vet ací el millor consell, per aquest desastre de territori, de camp valencià, d’agricultura fallida, de desordre ordenat perquè uns quants, uns quants lladregots del pp ens xuclen la sang, ens deixen amb un pam de nas: la poca vida d’uns vells que els queda res per morir-se en pena, juguen a cartes amb uns altres vells, jubilats, perquè és diumenge, els pocs llauradors que són vius, en aquest poble, en aquesta comarca, en l’altra veïna, juguen a cartes i tornen de nits a casa explicant-se que la vida és així, una derrota, que no hi ha remei. Que ells no han conegut una altra política, ni bona ni dolenta, cap, que els haja afavorit mai, mai de la vida. La República no compta, que sigué massa breu, hem conegut la dictadura, la transició, una misèria i una altra. Això han conegut.

Mentre aquell polític representat del pp i dels valencians, hereu d’uns altres presidents pocavergonyes que es van gastar els diners en Terres mítiques, cotxes ferrari o pensions de lo alto en canvi de deixar-nos nets: als llauradors la misèria —Zaplana, Camps, Olivas, Fabra— quin rosari de mediocres, que calia aquesta medalla o vergonya per evidenciar quin provincianisme ranci vivim a mans del pp, submís, de viure agenollats, apallissats, indignats, perquè en aquest territori els creminals arriben a dalt de tot de la política, són els màxims representants nostres, dels valencians, en canvi de deixar-nos pagar les clemenules a cinc cèntims… I tornar a casa derrotats.

Aquests llauradors ja no somien de nits, no els queden forces per somiar, ves si són més allà que ací, que si pogueren, de segur que pensarien, sí, podrien començar a pensar, pobres, que ningú no els va ensenyar mai això, com podien pensar, què podien fer si algú els aixafa el tros, els furtava l’ànima: Ca, ells són de dretes, sempre han sigut de dretes, això els ho va ensenyar la dictadura, i que no es pot fer res, res de res, contra l’atzar que els ha tocat viure. Esperar, esperar fins que els toque l’hora i descansar, perquè ningú no els continue apallissant. Cada any, cada collita, una vida sencera. Una vida.

A lo manco, podrien somiar això, però després direu que és una burrada, un exabrupte, un pecat, un mal pensament, i hauríem d’anar a confessar-se, amb aquells rectors que mai els parlen perquè els puguen entendre: ah, sí, podien pensar per exemple: que ja podeu triar per quin dels set forats del cos voleu que us estaquem la medalleta clemenules, senyors de la generalitat i la borbonia, perquè nosaltres ja ho tenim clar, sí, ho tenim clar i ben triat.