El biling¨què?

D’això farà més de trenta anys, érem més joves i volíem estudiar poesia. El nostre mestre era Vicent Escrivà, mestre, professor, poeta i narrador, potser un dels estudiosos d’Enric Valor més importants i eficaços que hem tingut mai, els valencians. Irònic, socarró, culte i un coneixedor de la llengua de gran alçada. A les seues classes a la universitat de València, sobre poesia, literatura de lo alto i no sé quantes coses més, ho deixava caure sense afectar-se: no som bilingües, no vivim cap bilingüisme ni res que s’assemble, això és, clar i ras, una llengua sotmesa a pressió per una altra. Que no ens enganyen més.

Ja sabem quina llengua era i és la dominant i quina la sotmesa. Així que encara som més enrere que no ens pensem. Molt més. Si com diu Pau Vidal ‘el blingüisme mata’, nosaltres no hem arribat, a viure una societat amb llengües en equilibri. Potser perquè no existeixen. Enlloc no existeixen aquests equilibris, ni igualtats, ni repartiment de recursos, ni equitat, ni res de res. Així que, si com diu Pau Vidal, el bilingüisme mata, nosaltres som en l’esgraó inferior, el del suïcidi. És gairebé allò que es pretén, des del poder. Que ens pengem, lingüísticament. O més encara. O pitjor encara. Que ens colguem vius, davall terra.

L’escola dels valencians és potser l’espai on n’hi ha una distància més curta, entre l’equilibri de llengües. Sobretot perquè l’escola és un lloc d’estudi. A més, dins escolavalenciana, dins la immersió de les línies en valencià, a les aules encara parlem, ens expressem, vivim en valencià. Però en eixir al pati, ai, o al carrer, o a la ciutat… ai, ací ja hem perdut l’autoritat, l’estudi i no sé quantes coses més en favor d’un assetjament immoral. Bilingüisme a València? A Barcelona? A Palma? MIreu, el bilingüisme començaria a dibuixar-se quan qualsevol mitjà, qualsevol de públic o de privat, oferís la possibilitat de veure’l, escoltar-lo, i llegir-lo en les llengües que hi conviuen. No solament no passa això, no és vol això, ni ací ni enllà, no. No només neguen l’equilibri, sinó que atempten contra els mitjans escassos que puguen sobreviure al setge. Perquè ni els canals privats no volen eixir del seu jihaidisme lingüista, ni els públics, a València, deixen vore ni un segon res de res, en la llengua sotmesa.

El bilingüisme amaga llengües en litigi, si voleu, i a València el litigi s’ha convertit en guerra, en un conflicte xenofòb que cerca l’extermini. El genocidi. A l’escola mateix, que ens estimem les llengües, totes les llengües, fins i tot els menuts de l’escola infantil saben quina mana, per damunt les altres. En canvi, no ens desesperem. Ni els mestres, ni les famílies que hi confien, ni els xiquets. Ja sabem que els joves, en la seua majoria, van més a la seua. Ara contra la lògica d’aquest present de setge, què caldria fer, eh? Doncs aplicar la lògica de solució de conflictes… Que quina és, aquesta lògica? Xa, tant com em costa de dir-ho!

 

 

Escola Gavina: publicitat (1)

DSC03091_72

 

Comence a explicar l’escola a futures famílies que s’interessen pel nostre projecte educatiu. He tornat a les reunions individuals, a la vista del fracàs de l’any passat, i em demane què interessarà més als pares, perquè els puga convèncer que som una gran escola, no només una bona escola. Com n’hi ha tantes, malgrat la mala premsa, i l’ús pornogràfic que se’n fa dels errors i dels accidents. Però tenim una gran escola, en general, malgrat les dificultats, la manca de suport, el descrèdit i més entrebancs que no deixen lluir tanta feinada com fan milers de mestres. Ara, jo he vingut a vendre la meua escola, l’escola de la qual sóc mestre fa gairebé trenta anys, una escola que m’ha guanyat a pols, que m’ha convençut l’esperit, i m’ha fet pujar l’autoestima, viure emocions, a més que m’ha fet créixer al costat de mestres d’una heroïcitat fora de mida. L’escola es basteix amb milers d’històries, de petites històries que en fan una de tan grossa i bella que no hi cap en un llibre, en un bloc, en un cinema ni en un poble sencer. Són tantes les mirades, les mans, els lligams, els aprenentatges, que se’ns fa impossible d’explicar-los en una entrevista de pares que possiblement encara no apamen la transcendència de la decisió que han de prendre, l’escola que acollirà els seus fills. Una de les decisions més importants, sens dubte, per això voldria mesurar què dic, com ho dic, com els mire, em moc o balle davant seu. —Vostés què faran, si el xiquet pega un bac, no sap respondre per què l’Univers no cap en un got o fa tres dies que no hem llegit res, però res de res, davant el fill…, què faran, en aquesta escola?

Em mire aquella família, no tan desorientada com pensava, els convide a llegir Montaigne, Sant Exupery, l’original de Peter Pan i Wendy traduït per Marià Manent, o el llibre de Meravelles d’Estellés, i els demane ajut sense vergonya, perquè a partir d’aquell moment, en aquell moment just que els ho dic, els aboque que són ells, pare i mare, els principals responsables de l’educació dels fills, i que l’escola, la nostra i qualsevol que es precie de mantenir-hi el nom, no els abandonarà mai, en aquest ofici increïble i tan difícil, de fer de pares.

 

*foto de Raül Gómez, manllevada de l’espectacle ‘Inaugural’

L’escola que volem (1), crida d’escola valenciana

Captura de pantalla 2015-01-22 14.09.10Vicent Moreno, president d’escolavalenciana convida els valencians a mostrar ‘el model de l’escola que volem’ perquè els partits polítics en prenguen nota de cara a les eleccions de maig”.

Escola Valenciana presenta una campanya, una més, de dignificació de l’educació pública valenciana que té diversos eixos: de l’una banda, la presentació del document pedagògic “El Model de l’escola que volem”; i de l’altra, el suport social a aquest document perquè el pròxim govern de la Generalitat Valenciana faça els canvis pertinents en matèria educativa després dels intensos atacs als quals sotmeten l’ensenyament públic, en valencià i de qualitat des del govern Fabra.

Full de ruta per l’escola que volem
El full de ruta de l’entitat marca l’agenda educativa política fins a la primavera. En aquest sentit, Escola Valenciana farà públic el pròxim 7 de febrer el document “El Model de l’escola que volem” en un acte acadèmic a la Universitat de València. El 21 de febrer la societat valenciana té l’oportunitat de participar a la cercavila festiva “Crida per l’escola que volem” i del 28 de març fins al 6 de juny se celebraran divuit Trobades comarcals que serviran per a desgranar les peticions polítiques concretes als futurs governants en matèria educativa.
 La campanya social de dignificació de l’educació pública valenciana s’emmarca en un lema global, L’escola que volem, de significats ben contundents: L’escola que volem en referència a l’escola que ens estimem. L’escola que volem referida al model d’escola en valencià que la nostra entitat presentarà a febrer. L’escola que volem com a sinònim de desig de canvi.

21F: Crida per l’escola que volem: el 21 de febrer els carrers de València es vestiran de muixerangues, gegants i cabets, grups de danses, botafocs, campaners, tabals i dolçaines, xarangues i batukades de tot el País. Seran mostres de cultura popular de les comarques valencianes que acompanyaran les persones, entitats i col·lectius que participen en la ‘Crida per l’escola que volem’, organitzada per Escola Valenciana. “El motiu per a mobilitzar la societat en aquesta cercavila festiva és visualitzar el teixit social i cívic que conformen les comunitats educatives d’arreu del País Valencià, les persones que treballen de valent per intentar garantir la millor educació possible a l’alumnat valencià. El seu suport al model de l’escola que volem és la millor garantia perquè el pròxim govern de la Generalitat Valenciana prenga bona nota de les necessitats educatives que tenim”, ha explicat el president d’Escola Valenciana.

La “Crida per l’escola que volem” és l’avantsala a la celebració de les Trobades 2015, les festes lúdiques i reivindicatives que apleguen més de 200.000 alumnes, mares, pares i docents al llarg de les nostres comarques.

Montaigne (3) L’escola què ompli?

tres

‘Montaigne desconfiava d’una educació massa escolar’ Antoine Compagnon a ‘Quaranta nits amb Montaigne’

Aquests curs, l’escola el recordarà pel moment inaugural. Entre més raons i experiències, naturalment. Per allò que va passar dissabte, a partir d’un espectacle mesurat, de molt d’equilibri, que ocupava un espai escènic de dos-cents metres ajustat a un total de gairebé quatre-cents figurants. En molts aspectes de la vida escolar, hi haurà un abans i un després, entre els mestres, però també entre els alumnes i les famílies. Vam tenir aquelles mancances d’un espai nou, la visió no era bona a partir d’una filera de cadires determinada, la quarta o la cinquena potser, i el so es perdia abans, fins i tot a la tercera fila. Ens ho van dir ràpidament, que no es van esperar a dinar, no, però els pares ho perdonaven, almenys en un primer colp d’impressió, per allò que explicava el conjunt de l’escena, l’emoció d’uns quants números, el teatre, la música, un especatcle intens: sou una escola feliç, ens deia el mestre Patrici que havia baixat a veure’ns, a veure el moment inaugural, a compartir-lo i a explicar-lo. Ell és un mestre amic, una peça cabdal de l’escola del nostre país. ‘Sou l’escola de l’abundància’, va dir també en una piulada que em va deixar parat, i és ara que trobe el terme tan ajustat. Perquè aquell espectacle escolar era l’abundància, l’alegria, l’aplec de famílies i xiquets i mestres en una escola viva.

Segons Compagnon, Montaigne no utilitza els noms d’un autor quan agafa idees o sentències, perquè el lector aprenga a desconfiar de qualsevol argument. «N’ometo el nom de l’autor expressament. Vull que bufetegen Plutarc en la meua galta i que s’esbraven insultant Sèneca en la meua persona.» Diu Compagnon que Montaigne prefereix que el lector cerque el seu propi criteri tot evitant d’inclinar-lo en un costat o en un altre davant el prestigi d’un nom o d’un savi.

Tenir el cap organitzat, saber què volem, treballar sense descans per continuar millorant l’escola. Comprometre’ns cada dia. En cada acció, en cada activitat del curs, amb el zel que mereixen tot de figurants, actors, tramoiistes, sense excusa. Potser que no caldrà omplir gairebé res, res de res, en canvi de saber on anem.

 *els tres de la foto són ivan, paco i ferran, van idear, dirigir i coordinar ‘Inaugural’

 

 

Inaugural, un espectacle únic

 

inaugural

‘Inaugural, vivim un moment únic’ És un vers d’un poema que va regalar Vicent Andrés Estellés a l’escolagavina, farà gairebé trenta anys. Ja ho he explicat, un poema del qual feu cinc versions que vam publicar en una plaquet (quadernet). La vam titular ‘Vol de gavines’, l’any 1996.

Inaugural, vivim un moment únic,

car estreneu l’escola i el futur.

Oh clar estol de noies i d’infants!

Em sé feliç, immensament feliç

i confortat amb l’impuls de la vida,

en un aplec remorós de vent i ales!

 

Dissabte estrenem un edifici nou. Farem un espectacle extraordinari, escolar, viu, intens. Hi participarà gairebé tota l’escola, però no serà una muntonà, no, serà una acció emotiva, en favor de la música, el teatre, el ball, la tradició, el futur, els mestres, els xiquets, el país… Gairebé quatre-cents actors no poden fer un espectacle reduït, ni breu, així que ja avisem de tenir paciència per obrir l’aixeta de l’emoció… Ara, no sé quants dies portem que no fem una altra cosa, assajos, assajos, assajos… Cap altra cosa tret de treballar, perquè les coses rutllen bé dissabte. Ara, quan estudien aquests xiquets? Això es demanaran també unes quantes famílies.

A propòsit d’aquest debat, entre tenir coneixement o tenir competència, Montaigne preferia d’un home ‘el cap ben organitzat’ més que no ben ple. Segons que diu aquest relator dels assajos a través del llibre ‘Un estiu amb Montaigne’. En el capítol 22, titulat ‘el cap ben organitzat’, Compagnon situa el debat de l’escola entre coneixement i competències. Ara una família bé diria: no poden tenir les dues coses, els nostres fills? Veieu, ja tenim el ruc en l’herba! Perquè, què voleu, vosaltres? Un home savi o un home bo? O d’una altra manera, quants homes bons coneixeu que són savis? O quants en coneixeu que són savis i no saben ser bons?

El que resulta més seriós de tot plegat és que Montaigne qüestionava l’ensenyament del seu temps. ‘A la ciència per la ciència, Montaigne aposta per la saviesa’. Ja en el segle XVII desestimava el saber enciclopèdic per una altra manera de saber més pràctic que no desatengués el saber ser. La diferència entre qui és més savi o qui és millor savi.

No vull excusar res, però no és menys cert que, entre uns quants joves de secundària, s’estenia que, com aquests dies no semblava que feiem res, si podien estalviar-se de venir… I els mestres ens preguntàvem si és que no ens havíem explicat, o potser alguns haurien d’aprofundir més en el coneixement enciclopèdic, que més endavant ja apamaran si volen ser mé savis o savis millors.

Dissabte, 11.30 h. Picanya, el moment inaugural. Invitació

Avaluació, si pega en formadora…

avalauacioformadoraD’ací unes hores, un equip de 200 mestres ens repartirem en nou escoles per fer un debat sobre l’avaluació formadora als nostres centres. De fa tres anys que començàrem a formar-nos amb un equip de la mestra Neus Santmartí de la Universitat autònoma de Barcelona, però ens llancem avui a explicar-nos què som capaços de fer a partir dels ensenyaments, per exemple, de Mercè Mas, Mercè Mas, Rosa M. Tarín, Pilar Menoyo i Dolors Quinquer, entre més mestres que ens van ajudar a orientar l’experiència d’aprendre amb els xiquets bo i posant l’avaluació no al final sinó al principi del procés de l’ensenyament, perquè siguen els propis xiquets els que determinen com treballar, els continguts, i quins han de ser els criteris per avaluar, a més de definir on són els errors, esbrinar per què ens equivoquem i com podem fer per corregir-los i continuar avançant, que vol dir aprendre i saber com.

Potser que, de tot plegat, allò més important és l’exercici de compartir l’experiència de tants mestres com treballen per dignificar l’escola i millorar-la cada dia. La formació serà avui dimecres, de 17.30 a 19.30. L’endemà mateix, un equip valorarà el treball i en traurà conseqüència d’una formació compartida i simultània en nou espais diferents.

Si ens voldreu seguir, ho podeu fer a través de twitter #claustreakoe

Akoe educació és una cooperativa de segon grau formada per nou cooperatives d’ensenyament.

París, hermano Mariano

París és paraula major. Un símbol. Malgrat els jacobins, i malgrat els francesos. Hom podría demanar-se quin era el paper de Rajoy a París, ahir. Potser viatjava per aprendre, que això sempre va bé i fa paper. Allà hi havia l’elit política d’Europa, malgrat que la majoria era una elit falsa, hipòcrita, perquè els membres s’autodefinien com una cosa que no eren, no ho eren perquè justament són en política, aqueixa majoria, per impedir que tothom siguem Charlie. Però quin paper que els toca de jugar en no poques ocasions, a  les elits.

El representant dels espanyols també hi era, malgrat que als valencians ha tingut la cara i l’esperit feixista de prohibir-nos la TV3, de tancar-nos RTVV, de prohibir-nos la ràdio en valencià, d’eliminar-nos línies d’escola pel fet que no eren en espanyol…, malgrat tot això, ell se’n va de viatge a París, per lluir darrere aquella pancarta de defensa de la llibertat d’expressió a Europa. Cal tenir barra i el morro fort. O ser un hipòcrita de cap a peus. Els altres membres de l’elit no us penseu que són més bambos, o fluixos o dòcils, no, no, són igualment hipòcrites, però sembla que ara tocava aqueixa màxima de defensar la vella Europa i declarar-se amic d’aquell setmanari.

A mi no m’agraden gaire, els dibuixos que fan aquells, que em sembla una estètica que demana tenir la fel de ferro i estòmac de fortasec. Em passa amb la majoria de l’art de carrer, com si el segle XX no els hagués passat pels morros, com si calgués de fer les parets més lletges encara. Ara, estètica a banda, la llibertat és inqüestionable. Ah, però que vinguen a reclamar-la, a oferir-la, homes com Rajoy, un personatge tret de la pel·lícula ‘los otros’, que representa el franquisme, l’església espanola més rància, un model d’escola prehistòric…, és per començar a desconfiar o per pegar a córrer. Que el pp siga convidat a Europa, a defensar la llibertat i la llibertat d’una revista anticlerical, lliure i irreverent, i tota la pesca d’aquell model de setmanari, quan ací tot són prohibicions i lleis contra l’expressió, fa plorar més que no riure, explica la mentida d’aquell fanguer, i com la política pot esdevenir el pitjor model d’una realitat ordida per mediocres, i corruptes en el nostre cas particular.

Per cert, ací continuen lliures i protegides accions feixistes contra joves i institucions culturals, l’última el cap de setmana, això també ho hauria d’explicar a París, Rajoy, com és que a València passen amb impunitat tantes accions feixistes. Potser que en tornar, l’home passe per València, per alliçonar Fabra i els seus frares, a vore com és que tenim tots els mitjans en valencià tancats a pany i clau, prohibits. O és que la llibertat, hermano Mariano, s’acaba als Pirineus?

Home. En tonar a casa, tots aquests membres de l’elit política d’Europa, potser comencen per desprohibir mitjans, fins i tot podrien demanar perdó, per exemple, per assassinar periodistes, o poetes, o músics, o joves… Si diuen que tots són Charlie, que siguen sincers o dimitesquen.

Montaigne (2) L’home i el llibre

Continue impactat pels fets de París i el llibret sobre els Assaigs de Montaigne, Quaranta nits amb Montaigne, d’Antoine Compagnon; per cert, n’hi ha aquell home que s’estigué aquell temps al desert, quaranta dies i les seues nits, però sense els assaigs, sense Montaigne. He fet un salt en el llibre, perquè l’autor ja recomana que el llegim així o aixà, tant se val, i he triat l’article que acaba amb aquesta frase ‘l’home i el llibre són una sola cosa’. Sí, em demane com pot passar que el 50% de la població no vulga llegir mai res, i dels que llegeixen no us penseu que són l’altre 50%. No van així els càlculs. Però els polítics no dimiteixen per això, ni per coses pitjors. Però calcule que sí, que entre els mestres, almenys el 50% llegeixen, ho fan sovint, si no cada dia, almenys durant el cap de setmana: em demane quins llibres llegiran els mestres ara mateix que és divendres, o demà, que potser ja s’hagen recuperat de l’escola. Montaigne fa referència a la lectura sovint, als llibres, a tant de temps com pot dedicar-hi. ‘L’home i el llibre són una sola cosa, acaba Compagnon, i em demane si això passa amb els mestres, o amb els metges, o amb els llauradors, que el llibre i ells són una sola cosa. Almenys amb els mestres voldria pensar-ho, que cada mestre té la seua relació, la seua vida, que és consubstancial* amb un llibre, un de sol. I em demane quin, quin haurà triat cada mestra de l’escola on treballe. Repassa els mestres, els mestres de l’escola infantil, els de l’escola primària, els mestres de secundària, i vaig pensant quin és llibre que els ajusta millor a cadascú. Pense en el meu llibre, ara, el meu propi llibre, però no sé si m’atreviré a decidir-me, a decidir-me’n per cap de concret. En aquest article particular, Compagnon diu que Montaigne reescrivia els assaigs, hi afegia alguna cosa cada vegada. Montaigne en parla de la vellesa, que no necessàriament ens torna més savis, es compara ell mateix, de jove, de vell, i troba que són dos ‘jo’ diferents, que no sap quin és millor. Jo també em compare de jove i de gran, i sé que ara sóc millor, no més savi, això no, però millor, sí; en canvi, voldria tornar a ser jove un altre colp, amb això que ara sé. Un colp demanat el desig, per què no ha d’ésser complet? Però tornem al llibre, al llibre de cadascú, al llibre que escrivim cada dia, que portem anys escrivint. No, no, ja sé que no pot ser, que si n’hi ha tants que no llegeixen mai, molt menys podran pensar en un llibre ‘consubstancial’. O sí, potser que sí, que escriure’l, cadascú sense voler-ho expressament, va fent. És consubstancial a la vida. Una metàfora. Així que cadascú de nosaltres, jo ho pense així, som també un llibre, el nostre propi llibre. Però quin?  Això si ho demane als xiquets, dilluns mateix, ho pensen ràpidament i ho amollen sense gaire problemes. Fins i tot poden escriure les raons de la tria. Malgrat que després eixiran al pati i se n’oblidaran completament. Nosaltres, no. Nosaltres ens estarem hores, dies sencers, pegant-li voltes.

Això de París, per exemple, no puc traure-m’ho del cap. Aquella bestiesa, els periodistes, la sang freda per matar-ne dotze un darrere l’altre. Quin llibre, quin, podria explicar aquell horror, aquell home. «El que afecta l’un, afecta l’altre»

Finalment trobe que sí, que Compagnon té raó: l’home i el llibre són una sola cosa.

Montaigne (1) Intolerància i fanatisme

Ahir mateix encara sense haver llegit res sobre la notícia que ha trasbalsat occident, per aquest atac contra la llibertat tan difícil de qualificar, proposava la lectura d’un llibret sobre els assaigs de Montaigne, Un été avec Montaigne, que ací no sabem per què han traduït per Quaranta nits amb Montaigne, que l’autor recomana de llegir a pessics, de nit, un mos a cada nit, i el primer, justament el primer pessic que l’autor titula ‘El compromís’ tracta sobre ‘Allò útil i allò honest’, la moral pública, el fi i els mitjans, la raó d’estat. Pel mig hi ha Maquiavel i el realisme polític, perquè la nostra realitat, política, cívica, social, és maquiavèlica, la valenciana expressament. Però això d’ahir a París ens ha deixat sense reacció. El maquiavelisme autoritza a mentir, diu aquest primer capítol del llibre sobre els assajos de Montaigne que tant recomanava Fuster i, més tard, el professor Vicent Alonso. Autoritza a mentir, a faltar a la paraula, o a matar en nom dels interessos de l’estat. Ho diu així ‘Matar en nom dels interessos de l’estat’; no sé si n’hi ha cap, cap ni un, d’estat que pot alçar la mà, si els demanes per aquell joc de ‘Que alce la mà qui siga lliure d’haver tirat…’ Lliure de no haver enviat algú a matar per interessos d’estat. Per exemple, n’hi ha ràdios, militars, polítics del PP que han dit públicament que si Catalunya demanés la seua llibertat, per raons i interessos d’estat, ells, els que ho han dit, estarien autoritzats a matar. I cap jutge ni tribunal, ni ningú no els ha dit res, res de res.

Encara estem tan impressionats per aquella matança d’ahir.

Montaigne no va cedir mai. Mai. Diu el llibret que just ara recomane. Ell rebutja pertot l’engany i la hipocresia. Ací n’hi ha polítics que han rigut la matança. Per qui eren i què representaven, aquells periodistes, humoristes, dissenyadors. Montaigne, en canvi, no hagués rigut. Perquè ell deia el que pensava, tal com era, sense fer cas de la moda o dels usos de l’època. Segle XVI. Ell preferia el camí obert, la franquesa, la lleialtat. Era del parer que l’objectiu no justifica els mitjans. No estava disposat a sacrificar la llibertat, la moral privada per la raó d’estat. Mai.

Diu Compagnon per boca de Montaigne, o a l’inrevés, que quan un home públic menteix una vegada, ja mai més no se’l creurà ningú. No sabia que això, al segle XXI, en aquest rodal de país o estat que ens governa, no té valor. Cap valor. Ací un home ens pot mentir una vegada, una altra, una altra encara, una altra…  I ves que encara no sabem el mal que han fet aquests emmascarats per fanatisme i intolerància. Com cada dia, a Gaza, a Síria, a Afganistan, a Txetxènia… Jo què sé.

Acaba el trosset triat per Antoine Compagnon, que durant un estiu va parlar de Montaigne a la ràdio (a València no es que no deixen parlar de filosofia a la ràdio, és que ens prohibeixen la ràdio en valencià, i la televisió, malgrat que alguns polítics del pp van dir anit, molt hipòcrites, que no es podia atemptar contra la llibertat, ni a França ni ací. Però que ací no corríem perill contra la llibertat, que ja s’estaven ells tenint-ne cura).

Naturalment la sinceritat, segons Montaigne, la fidelitat a la paraula, és un comportament més profitós, encara que no es tinga tirada a l’honestedat per convicció moral.

 

Dani Miquel somou les pedres del castell

daniMiquel1

 

 

 

La llotgeta va quedar petita per acollir els xiquets i els pares en la segona activitat adreçada a la xicalla dins la programacaió de la fira de llibres a Bétera. Dani Miquel s’havia posat l’armilla de mudar, i una màgia especial, de músic, de bonhomia, de conversa major que sempre porta a sobre. Canta, perquè DaniMiquel és cantacançons (avui sens dubte l’home més buscat del país valencià), i canta cançons que el públic canta de memòria, parells i fills, perquè ves que corre amunt i avall les comarques, i la fira de Bétera tornava a lluir davant l’admiració: som un país excels, malgrat la política i els mediocres del pp, amb productes exquisits, ben elaborats, i amb artistes que valen el que pesen. Però hem patit el lladrocini més gran de la història, els valencians més que ningú, i en això es posen d’acord especialistes, crítics, polítics, periodistes, enòlegs, mestres, i encara en són pocs, perquè n’hi ha que no ho veuen. I malgrat tot, som capaços de bona música, de poetes, d’actors, d’empresaris, de llauradors (pobres, enguany ningú no els convidarà a res).

Dani Miquel es va posar el públic a la butxaca de l’armilla, amb tres botons grans de colors llampants, i va fer unes quantes cançons que ja semblen clàssics de l’animació infantil. Sí, algú em va dir que era el Xesco Boix valencià, quan vaig actuar al BarnaSants, que va, que va!, que li responc, ací n’hi ha un cabàs de música, però també de literatura popular, d’un deix especial tocat per aquella vareta, d’un humor mediterrani que entra per la pell, pels ulls… Vam canviar a correcuita l’altaveu, vam portar el tamburet (un catret modern), vam escampar les estoretes, i vam omplir fins al sostre. Ricard Peris, l’editor d’Andana, el va presentar, venien de l’Alcúdia amb una furgoneta i d’ací al cel, o a la porta (un dels desitjos del Dani seria visitar la Cartoixa i quedar-se a dormir unes quantes nits) amb la princesa ratolina, les cançons de Nadal, els dolços, els refranys, el miracle tornava a la fira que no podia parar, l’Ateneu era ple, dins i fora, a la llar, a la llotgeta, a la cambra, la fira de llibres guanyava alçada i acomplia l’objectiu d’oferir grans productes, bons productes, fets i refets malgrat els entrebancs.

IMG_3785

Dani signava els llibres, la música, recollíem les estores, les cadires, i carregàvem el cotxe. Visitàvem la fira, Vicent Partal que tenia convidats especials de Beneixama, el convidava a visitar Vilaweb, i nosaltres el convidàvem a presentar el nou disc, el tercer musiqueries, possiblement a l’estiu, o a Nadal, tampoc no cal precipitar les grans ocasions… A l’Ateneu la gent era al voltant del foc, i uns altres ens preparàvem per acollir l’orquestra i la gent de l’Aljama. Encara mancava un postre final, Mixtures, que ens faria rodar el cap per la música de violes i violins, i encara no havíem tancat la vesprada. de cap manera no volíem tancar res. Encara no. Ah, però tot té el seu temps. Fins i tot el Nadal, i els llibres, i què sé jo quantes coses més. Per cert, ja sabeu que la paret de la llotgeta és sobre les pedres i els fonaments del castell, que quan sua la pedra, aquella humitat sembla que vulga dir-nos res! Jaume I va prendre aquesta plaça l’any 1239, potser que uns mesos abans fins i tot.