El mestre que va prometre el mar als xiquets

el retratistaAvui era el dia del mestre. En realitat era ahir, aquesta cosa d’un jorn dedicat a la feina dels mestres, a la figura dels mestres, a l’ofici. Així que m’he regalat una visita a l’escola de magisteri, ara facultat, per matar dos pardals d’un tret: de l’una banda, visitar l’exposició de Joan Brossa que és a l’entrada de la facultat mateix, perduda entre cavallets; de l’altra, veure la projecció del documental ‘El retratista’, una pel·lícula d’Alberto Bougleux, idea de Sergi Bernal: recompondre la vida del mestre Antoni Benaiges de Mont-Roig del Camp, en aquella escoleta de Bañuelos de Bureba, un llogaret a prop de Burgos.

Entre els anys 34 i 36, en plena II República, aquest mestre va construir un ideari d’escola freinetista, amb la impremta, els quadernets, el text lliure, i el respecte pels seus alumnes; com dirà al documental un mestre mexicà que el vol recordar, aquella escola es construïa sobre dos principis, la llibertat del mestre i la llibertat dels xiquets.

En poc temps, molt poc temps, la República i els mestres van bastir una de les escoles més avantguardistes d’Europa. Ho deia Jaume Carbonell avui a la facultat, mai en la història recent d’Europa, en tan poc temps l’escola havia avançat tant. Com mai en la història recent s’havia retrocedit tant com durant el franquisme.

Cal veure amb quin afecte i emoció parlen uns quants testimonis d’aquella escola i del seu mestre, el primer que va assassinar el feixisme en aquella carnisseria que representarà la dictadura contra l’escola i els mestres.

Ferran Zurriaga explicava detalls del documental, del poble, d’aquella escoleta, i la relació d’uns quants mestres freinetistes valencians d’aleshores, entre més Antoni Porcar, capaços de treballar en condicions tan precàries amb una il·lusió sense límits.

El mestre que va prometre la mar als xiquets no va poder acomplir la promesa, perquè els franquistes el van afusellar abans. Potser mentre buscava un autobús que els valgués per a l’excursió. Però, qui era l’explorador que els va retratar a la porta de l’escola?

Històries de Bétera (1)

IMG_3237

 

 

Divendres, Ramon Martí va oferir una breu conferència al castell de Bétera, dins el lliurament de beques d’una fundació esportiva i cultural que ajuda el jovent amb un compromís per l’estudi i el talent. Ramon Martí és un científic que treballa a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona i coordina un equip d’investigació sobre malalties degeneratives minoritàries. L’aposta del seu treball en equip és atendre la malaltia coneguda com MNGIE amb una teràpia genètica que consisteix a introduir un virus dins les cel·lules que equilbri la formació de timidina i desoxiuridina, o una cosa similar. Una obra d’enginyeria genètica que el doctor Ramon va provar d’explicar a un públic que l’ateníem amb deliri, meravellats d’aquella coordinació científica que busca el miracle, trobar diners per posar la investigació a l’alçada del futbol regional, no demanem gairebé res més.

Dissabte, en el comiat de Lluís Serrano Alarcon, director de la banda de Bétera durant gairebé deu anys, hi havia convidat Josep Lluís Estellés, clarinet i també director d’orquestra. Tots dos van triar una obra per a clarinet i banda de Dirk Brossé, War Concerto, sobre la guerra dels Balcans que vaig trobar de molta impressió. Estellés va agrair la invitació de la banda que el va fer créixer com a músic, quan encara era un xiquet. Ara té un currículum extraordinari, dels que fan la volta el món i, després, amb la feina feta sota el braç, el músic ja tria una orquestra amable que els acull, però va mostrar-se emocionat de poder tocar amb la ‘seua’ banda. Un discurs que aplegava la història d’un retorn a l’origen, al poble, a la importància de les bandes de música de poble, malgrat que això de Bétera, el cas de Bétera i la seua banda, és un plat de menja a part, que ningú no s’atreveix a desllorigar.

Tots dos, Martí i Estellés,  són homes de Bétera que vaig conèixer de xiquets, de joves, i ara han bastit un cabdal de cultura i de ciència admirable, sense renunciar al poble on van nàixer. I l’orgull d’aquest coneixement ‘de lo alto’ determina què podíem ser i com, sense l’estol de polítics, lladres i corruptes que fa anys s’entrenen perquè no abandonem les coves, que representen la pobresa intel·lectual heretada per mediocres panxacontents.

IMG_3229

Quin goig d’aquest parell que van pel món malgrat les estretors.

 

 

La plaça del llibre aplega els poetes

 

Csasses¬gavina3La Plaça del llibre és una iniciativa d’unes quantes llibreries valencianes per potenciar els espais i el temps dels llibres, per escampar-ne un contagi providencial de lectures, autors, encontres i dinàmiques en favor de la cultura. València, deia avui el poeta Casasses, té més cares que no les que presenten uns quants titulars a Barcelona o a València, i aquesta plaça a dins de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània n’és una prova del rostre polièdric dels valencians.

Avui mateix, que veníem amb els xiquets de primer de secundària a escoltar la Laura Borràs parlar sobre Vinyoli (canviaria tota la meua poesia per un vers de Vinyoli, va deixar escrit Espriu) ens hem trobat un grapat de sorpreses que pagaven l’esforç d’abandonar l’escola i pegar ‘cap a palacio’, que diu Alcover en les rondaies. Abans d’entrar a l’Octubre, encara a l’autobús, explicava aquelles paraules del pròleg a la Poesia Completa de Vinyoli que fa el poeta Enric Casasses, un home singular, potent, que Vinyoli és d’una dimensió en literatura com Beethoven ho és per la música o Rembrandt per la pintura. I Maria Llabrés m’avisa que n’hi ha un home a la plaça que diu que és qui ha fet el pròleg: collons, Casasses! I ens hem fotografiat. Però és que a la barra del bar d’aquella plaça hi havia en Sarrià, i més ací Tomàs Llopis, i Nuria Cadenes que ahir ens regalà no sé quin llibre estrany, i Laura Borràs que no arribava, i ja era l’hora passada així que m’he atrevit a demanar a Manel Rodríguez Castelló, un altre poeta gran, d’Alcoi, que venia des del seu institut Ferrer i Guàrdia, que preparés una lectura improvisada: és feta sa barrina! I comença de llegir un Vinyoli que ens endinsa en la poesia gran, interna, sobre la mort, la vida, l’amor, el paisatge, la incertesa… Després convida els seus alumnes de València, i els d’Albal i els nostres de l’escolagavina, i Clara Meiguan alça el braç i demana per llegir un Vinyoli improvisat, a primer colp, que provoca un aplaudiment general en la resta dels joves que omplim la sala d’actes de l’Octubre. Apareix Laura Borràs, finalment, que fa trenta minuts de presentació ben feta, correcta per a la dimensió que t’atresora, però no aprofita el potencial d’uns joves batxillers que havien enginyat aquell recital en favor de l’Any Vinyoli i la gran literatura, amb l’esforç que representa per a les escoles enviar joves a la ciutat. Una llàstima, malgrat que hem viscut un matí excels, de llibres, autors, encontres, llibreters amics i encara millor: unes ganes de continuar llegint el cap de setmana com feia temps no patíem: perquè ho deia Laura, que Vinyoli és desig, un deler de passió i paraules, de tenir-ne cura com solament saben fer els poetes.

Encara em fa tremolar l’emoció viscuda aquest matí. Per molts anys.

L’odi de Ciutadans

N’hi ha partits polítics que s’expliquen ells mateixa. Pel ressentiment i per un odi natural a la llibertat. No els calen raons, ni arguments, ni reflexió. La llibertat és dolenta per ella mateixa. Viuen visceralment emparats en sistemes poc democràtics, fets a mida perquè puguen usar males arts, l’insult, la provocació i la fatxenderia. Viuen protegits dels poders i d’una deixadesa de responsabilitats dels qui haurien de vetllar per allò bàsic en democràcia, respecte a tothom. S’alimenten de la queixa, la falsedat i el deshonor, mamant d’aliances que els faran el cul gros i els deixaran passar-se límits, tots els límits de la decència o la professionalitat.

El malson franquista possibilità de conformar una democràcia espanola que ens pocs anys ha liquidat el crèdit que Europa hi havia dipositat (em sembla que la foto en què Rajoy pidola la mà d’Obama davant l’escepticisme del menistrot anglés farà ratlla). Els partits polítics, corruptes en la seua majoria, majoritàriament convenien amb complicitat ara tu ara jo, per repartir-se la coca en trossos. Uns mitjans subvencionats de dreta i d’extrema dreta, que ho han explicat gairebé tot, excepte la veritat, i una caverna que ha viscut de renda i de les riqueses que li han deixat robar tots aquests anys en canvi que, tothom amb una mica de poder i pocavergonya, pogués robar també.

D’aquest cultiu populista, ara som gairebé com al principi: hem suportat un estat provincià i raquític, caspós i melindre, ruïnós de cap a peus, econòmicament i cultural, i encara sort que Europa és més a prop i sap què va passant sota aquesta estora que ha volgut disfressar què és en realitat, espana, el cul d’una mona, perquè si Europa no s’agafés també el cap, i les xarxes no existiren, qui n’informaria de tot plegat serien els mateixos de sempre, és a dir, el 95% dels que informen ara mateix. Sort que tenim el cinc, cinc per cent dels mitjans, entre més Vilaweb.

Perquè enmig de tot això, una Catalunya valenta tres-cents anys després, sap que així no pot continuar, que aquesta sagnia la liquidarà en poc temps, i per això pega a cercar món pel seu compte, perquè farà sis vegades més camí i a major ritme. I uns xiuladors de segona, que podrien ser protagonistes secundaris del serial espanol Torrente-setze o dèsset, acusen Vilaweb d’explicar al món què va passant cada dia des d’una òptica nacional catalana que, ells, los ciutadans torrentins de la caspa, no entendrien ni amb dues vides seguides, perquè peguen amb ximples ascolans d’escapulari antravessat. Vull dir, que si no els pica el piu els pica la xufa, però no toleren l’excés de llibertat de cap manera. Ni la llibertat a seques no poden consentir.

Però ells ja saben que això és una amenaça, que en aquest estat de lladres i delinqüents, entre els quals n’hi ha carnissers i fills de puta, ja sabien què volien dir i abastar… Ací, però, la fiscalia no veurà res de punible ni grotesc, al contrari: els farà gràcia que qualsevol, fins i tot un partit polític nat de l’odi contra algú, puga amenaçar i assenyalar amb el dit, que per ells tota pedra fa paret, en aquesta conxorxa per recuperar les lleis del movimiento i les seues maneres a través de fiscals, jutges, bisbes, periodistes, militarots i tuti quanti els servesca per guiar la tropa cap al segle XIX, o cap als pitjors anys quaranta de l’assassí franco i els seus lacais ara al govern, a la justícia o a la fiscalia. Així és aquest tristot tros peninsular sense remei ni rumb.

Sort que els valencians també podrem tenir en un termini curt de temps la doble nacionalitat, la catalana i una altra.

Denunciem Camps, i els còmplices

L’expresident Camps va perseguir els valencians. Milers de valencians. El president Zaplana l’havia precedit, de fet: li havia encomanat la persecució com a primera feina. L’Olivas i ara el president Fabra, en són còmplices; aquest últim avui mateix s’ha convertit en protagonista principal de l’intent de genocidi contra els valencians.

L’expresident Camps va prohibir-nos la TV3 fa anys, però ara el Suprem li ha tret aquella autoritat de prohibir-nos. De prohibir als valencians de tenir televisió en la llengua pròpia. Quants dies i programes ens hem perdut, s’han perdut els xiquets valencians en la seua llengua? Quin cost moral, però també educatiu, tingué aquella decisió il·legal? Quants diners li podem reclamar els valencians, pel greuge provocat pel corrupte Camps, polític pocapena que ens va impossibilitar d’aprendre? Doncs ara podem denunciar-lo i reclamar-li els danys provocats. Ara que n’hi ha tants economistes, advocats o criminalistes desocupats, podien posar-se a pensar quants diners ens deu Camps, a cada valencià, per aquella decisió idiota.

Després vindrem a per Fabra i la llum de consellera que l’acompanya: no fa ni dotze hores que han aprovat de posar de referents de la llengua i d’aquella casa de prostitució en què volen convertir la generalitat, a creminals del gav i de lo rat penat. Uns indocumentats que durant anys van insultar i atacar persones, institucions valencianistes i la universitat mateix, en canvi d’atiar un foc lingüístic amb maneres feixistes, a través d’amenaces i accions de pur terrorisme que, casualment, ningú no volgué investigar suficientment com per esclarir la impunitat amb la qual actuaven.

No solament ens van prohibir il·legalment, també ens van multar i ofegar econòmicament. Així que ara li haurem de reclamar el mal fet, i el preu de la recuperació de tant de temps de silencis i censures.

Qui vol un govern idiota?

N’hi ha coses que mai ningú no ens ha consultat, que donem per fet que han d’ésser així, de tota la vida, com déu mana o encara pitjor, però que ningú no ens ha demanat si es poden canviar. Per què mitja Europa conduïm per la dreta?, per exemple, o per què en fer fred convé abrigar-nos, o com és que l’estiu convida a fer vacances… N’hi ha convencions que semblen conviccions. També n’hi ha consultes idiotes, que fóra millor estalviar-se. Com n’hi ha que són enviranades, n’hi ha de necessàries.

El govern valencià mai no va consultar sobre la prohibició de TV3, ni ens va consultar si volíem vendre les caixes i els bancs valencians. Tampoc no ens consultà si volíem el tancament de RTVV… És veritat que tampoc no ens ha demanat si és que volem ser més pobres cada dia, o més rucs, o guerxos. El senyor president ja sabrà per què no ens ho demana públicament, tot això.

Però vet ací que ara ha tingut una pensada, el president, mentre empoma imputats, corruptes i tocacampanes del seu partit: s’ha tret de la màniga demanar si la llengua, la llengua dels valencians que Enric Valor considerava el més bell català de tot el territori, té prou valor per ser llengua d’ensenyament. El despropòsit de la consulta particular, que vol fer casa per casa, pretén d’atiar un foc lingüístic per amagar un fracàs més amarg i pregon. El govern valencià no alça el cap, deu més que alena, és sense idees ni recursos, i a uns mesos de les eleccions focalitza el seu esforç en cortines de fum per amagar tanta corrupció com li brolla de dins la panxa.

—Considera que el valencià és important com per ser llengua d’ensenyament? No preferiria en aquell moment de la llengua, per dir-ho ras i curt, que el seu fill s’entrenés a rodar bous, a llançar tomates contra els mestres d’escola valenciana, o que passegés com un ploricó davant la marededéu dels valencians?

—Si és partidari que el seu fill aprofite el temps en coses de profit, entrene’l a ser com moatros, de menut façal soci del club Gürtel, del cas Noos o d’aquell llestot filaprim que desviava fons i patrimoni cap a les butxaques d’aprofitats i malparits.

Posats a consultar, caldria consultar-nos si volem un govern idiota; perquè preguntar-nos quina llengua no és important en qualsevol escola fóra massa exigent, fins i tot, a algú se li podia ocórrer de triar entre castellà i valencià, perquè l’una ja s’aprén sobradament, i és l’altra la que ens caldria cuidar amb major garantia. Més exemples, sense embuts: avui estudiar valencià és de més pedigrí que estudiar castellà. Més encara: internacionalment, ara és més de moda Catalunya que Espanya. La primera és el segle XXI, la segona no passa del XVIII.

Bengolguts consellers del govern valencià, si és que no volen fer el ridícul, consideren que n’hi ha consultes trampa, falses consultes i cervellets de canari. I vostés preparen una enquesta que aplegarà el millor de cada casa. Sembla que va ser Malcom X que va dir que qualsevol idiota podia arribar a ser president i, afegia, és el que veritablement passa. A València, redéu, semblem xafats de la bacona, és que sempre ens toca el número i la série. Ves si n’hi ha d’il·luminats.

 

 

 

La cadena de corrupció que tothom ha permés

Això del partit popular és una festa de campe qui puga i l’últim que apague el llum, perquè la llista de corruptes depassa qualsevol mesura, esquitxa de dalt a baix l’estat que diuen defensar en benefici de la seua butxaca particular. No és només la ruïna a la qual han portat un regne pandereta que creuen per damunt el bé o el mal, és que pretenen carregar-se la política, les institucions, amb un descrèdit que s’ha escampat com un oli ranci, inservible. No solament aquests, el pp de tota la vida, la vella guàrdia del psoe fa anys que lluu el mateix vestit a mida.

Per què governen? Per què són al carrer en llibertat? Per què no els han empaperat?

Doncs perquè el sistema espanol està organitzat per permetre tot d’escàndols amb connivència amb la justícia i amb la resta de poders: la monarquia, l’església, els mitjans, la banca, el franquisme, i uns quants ricots que els riuen la gràcia en canvi de mantenir els privilegis.

Ara mateix no n’hi ha ningú a Europa que li ho demanes que no et responga: què n’hi ha de net a l’estat espanol ara mateix? La fugida!

Per això el 9N és un èxit internacional, també. Perquè representa la voluntat d’un poble de ser lliure i començar de nou, lluny d’aquesta pandèmia espanyola que dura tants anys, una gangrena que s’ha escampat per tot i deixa un estat sense remei, sense solució, sense idees, sense resposta. Sense reptes.

I el pitjor és que continuaran robant-nos. Si no ens espavilem i ens organitzem nosaltres mateix, el nostre 9N particular. A vore qui pegarà darrere Catalunya, abans no passe un any.

Catalunya admira al món

Captura de pantalla 2014-11-09 a les 21.11.19Avui, 9 de novembre, que parlin els poetes…
CRÒNICA DEL DEMÀ (1976) Miquel Martí i Pol

 

 

 

ARA ÉS DEMÀ

Ara és demà, no escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

[enviat per Patrici Batalla, mestre a l’escola El Puig]

 

Res que hem fet avui, des de València, milers de valencians que no podíem votar a Catalunya, però res de res, no ho hem sinó pensant què passava enllà del riu Sénia. De bon matí ja arribaven els wassaps dels amics que eren repartits per aquella geografia, ens enviaven imatges, cròniques, missatges, carregats d’emocions. I aleshores ja apamàvem una jornada d’èxit, però tant, tant, no sé si ni els més optimistes ho calculaven; bé, sí, potser l’Andreu Barnils, que és un crac, ens anunciava a Vilaweb que passarien aquelles tres coses, l’una el gran èxit i les cues tan llargues com haureu comprovat els que heu estat hores i hores, vivint la il·lusió i el goig.

He anat al camp a collir taronges, però li pegava voltes a aquelles cues, collia una caixa i mirava el telèfon, una segona caixa i tornava a mirar el telèfon, el twitter, el wassap, començava a ploure, com no t’espaviles, no continuaràs collint, mirava un altre colp el telèfon, uii, les cues eren immenses, els comentaris, les fotos… Després he baixat a cals pares, he posat al foc la paella, sense deixar de mirar el telèfon, he alçat ma mare, l’he rentada, l’he vestida, el telèfon a la vora, una ullada, una altra, collons, semblava impossible, tothom aguantava i explicava tot d’històries, hi havia els vells que votaven, cadascú amb cent històries d’emocions d’una força que aborronava, la paella al foc, l’aigua, prova-la de sal, què deia Vilaweb, aleshores, llegia què deien els amics que corrien per Barcelona, per Reus, uiii, quina festa, quin goig, quina gentada, quanta feina, i no poques imatges i moments per guardar, per emmarcar, hem dinat, encara he pegat cap al camp, he tornat perquè era molt moll, no podia collir perquè em xopava, i aleshores ja m’he assegut, porte set hores, o vuit, davant l’ordinador, el mòbil, escric l’apunt, el refaig, l’acabe, busque una foto, telefona el Jem, que em confessa que és el primer colp que s’emociona en política, que encara té el fred als ossos, perquè ell era voluntari i li ha tocat de ser dret al carrer recollint signatures per denunciar aquell estat, avui que a Sant Maria feia humitat, fred, que ningú no volia anar-se’n, no volia que s’acabés… No sé si hi ha gaires exemples de jorns amb eleccions que la gent vote amb aquell somriure, amb aquella mirada. No sé si n’hi ha res d’igual, a Europa. Aquests catalans no només van fent història, fan una lliçó de modos, de maneres, em sembla que fan didàctica d’allò que fan. I n’estan segurs que, tot plegat, tot això que fan, tindrà un premi, el més gros.

Per cert, no us oblideu de portar-los termos de café, o begudes o dolços, o el sopar calent, a tants voluntaris com continuen la feinada de fer avançar el recompte. Avui estem satisfets d’un jorn esplèndid, redó, que ha confirmat al món com són els catalans en la seua majoria, i quin desig tenen de viure en llibertat.

Ara tot d’analistes ens explicaran això i allò, mostraran estadístiques, es preguntaran què passarà demà, el 10N, i què dirà espana, això també s’ho preguntaran, els uns i els altres, malgrat que una majoria de catalans ha dit prou, que no els cal saber què diuen aquells, al contrari, perquè ja han demostrat de tenir veu pròpia, formada, sòlida, suficientment madura per començar a dir que ja són un estat nou d’Europa i del món.

Avui el primer dia. Per molts anys a tants com ho heu fet possible.

 

 

72 hores: voteu per nosaltres

A la dona que avui amenaça els nostres, amb aquella tibantor de coll, caldria dir-li —xica no t’alteres!, que no paga la pena arribar a l’extrem de res, perquè en unes setmanes, ella, podria ser la nova ambaixadora d’aspana a Barcelona i, aleshores, hauria d’invertir els papers, per atendre com cal els polítics del nou estat, on ella seria una funcionària convidada a viure amb respecte i germanor, la qual cosa no pràctica sovint ara mateix, bo i pensant que el seu ofici de governanta li permet d’amenaçar o coses per l’estil. Afluixa, morena, no pegues un ensortit en forma de bac o colp de tensió. No fóra la primera vegada que polítics bel·ligerants fins a l’extrem, hagen de trobar-se de colp amb els papers canviats.

L’exemple l’haurien d’aprendre també un miler de furtamantes, dalt o baix és una quantitat per tancar el conflicte, que ens tracten com no ningú, com un no-res o un zero a l’esquerra, com si qualsevol persona, institució o associació que no et llepa el cul, no meresqués el respecte més gran sempre, el més gran, més encara si som tan aprop de tenir una figura administrativa d’alta volada, la més alta. Per exemple, Correus, que s’ha agafat l’autoritat de no servir les cartes enviades per l’ANC, Òmnium o el mateix govern de la Generalitat, emparant-se que són una empresa franquista i encara poden tenir aquell estil de creure’s per damunt la resta del món. Aquesta poca traça heretada de la dictadura sembla que els autoritza a tota mena d’autoritarismes. Com si RENFE digués, diumenge no faré funcionar els trens perquè els catalans no puguen moure a votar. Com si Freixenet anunciés, enguany no us beureu ni una sola ampolla de la nostra marca…

Passa amb tot de mitjans que tenen bona audiència a Catalunya, que escampen els seus programes de Televisió i ràdio, o bé són mitjans en paper, tots plegats que mai no han tingut cap sensibilitat per la llengua ni per la gent de Catalunya. Caldrà veure què passarà, l’endemà de la independència, malgrat que no serem tan burros de prohibir-los, de tancar-los, com ells si que han fet amb els mitjans del País Valencià que en feien ús de la llengua. Només que els demanarem drets i deures que no atemptem contra els valors d’una societat democràtica, aquesta vegada sí. Ves si els resultarà difícil l’esforç que hauran de fer. I els exigirem els mínims per treballar entre els nostres.

N’hi ha més exemples de torpalls i ensopegaires, que fa anys ens van fent la vida impossible, impossible, sobretot aquests darrers mesos. Polítics de primera fila empastrats fins a les celles, empresaris que han sigut bonificats fins a la il·legalitat, opinadors i periodistes que fan ús del seu mitjà per insultar-nos cada dia, fins i tot responsables de l’economia que han gestionat diners públics per provocar el gran desequilibri permanent amb el nostre país.

Tampoc no és casual amb quina impunitat actuen els moviments feixistes, ni ho és la ceguesa de la justícia davant la impunitat, l’aprovació de partits creminals, que fan amenaces directes, insults, vexen, o provoquen atacs terroristes amb resultats de mort, que no cal repetir els casos… No cal ara mateix, però potser l’endemà de la indepèndència tindrem el cap fred per investigar si n’hi ha hagut connivència, subvenció o parcialitat en la destria de responsabilitats. L’endemà.

Setanta-dues hores intenses perquè tinguem l’oportunitat de començar a decidir una de les coses més grans que ens poden passar, a tots els valencians, també als del nord. Decidir quin tipus de societat, de país, de futur volem per nosaltres i els nostres fills. Mai no havíem tingut aital repte tan aprop. Quina admiració que vivim, xa, així que voteu per nosaltres, voteu pels valencians del sud també.

I tant de bo nosaltres puguem continuar aquesta gran festa per la democràcia en un termini curt. Curtíssim. I la puguem fer tan exemplar com vivim la vostra.

Setanta-dues hores només.

Manifest grog, blocaires pel 9N

ENS PROHIBEIXEN VOTAR, ENS PROHIBEIXEN EXISTIR

El món dels blocs sempre ha estat un espai de llibertat, ho sabem molt bé tots els que fa anys utilitzem aquest mitjà per expressar-hi opinions i compartir-les amb altres blocaires. El bloc ens dóna la possibilitat de comentar i polemitzar ja que és un espai de llibertat i respecte absoluts. Aquest és el seu gran valor.

Tots nosaltres, de tan diferents ideologies i creences estem d’acord en una cosa: L’IMPERI DE LA DEMOCRÀCIA ÉS PER SOBRE DE L’IMPERI DE LA LLEI. Quan s’invoca una llei per a silenciar-nos, aquesta llei esdevé il·legítima perquè emmordassa la democràcia. Els catalans estem sotmesos a aquest ús il·legítim i antidemocràtic de les lleis espanyoles.

Podem discrepar com hem arribat a aquest punt que som avui, si el 9N havia de ser ”consulta” o ”participació ciutadana”, però ara som on som i, tot i la imperfecció a què ens ha obligat la suspensió per part del govern de l’Estat espanyol de la consulta prevista, ens hi juguem moltíssim en el 9N. És un envit, per tant, hem de votar de totes, totes.

Els qui estem acostumats a expressar-nos amb llibertat i respecte ens comprometem a exercir la democràcia votant el 9N. Farem que ressone la veu de la gent, ací i a tots els mitjans internacionals, sense que les prohibicions d’uns tribunals al servei de la política en lloc de servir el Dret, ens suposen cap aturador.

Apuntament acordat entre blocaires i que esteu convidats a subscriure.

#VoteuPerNosaltres