Escriuen a peu de pàgina

El professor Whitehead (1861-1947) va assegurar que tota la història de la filosofia no era sinó un conjunt de notes a peu de pàgina de l’obra de Plató. Suponc perquè considerava Plató el filòsof més important, i malgrat que podia exagerar una miqueta, la resta dels grans noms, que n’hi ha a manta, pegaven voltes en aquells diàlegs del filòsof atenenc.

A espana fa temps que no fan sinó escriure notes a peu de pàgina, sobre allò que va passant a Catalunya. Van a remolc, pobres, tan descaradament que no se n’adonen, que han perdut el ritme, el tren, gairebé totes les estacions del trajecte que s’hi havien proposat fa segles, quan es pensaven conqueridors i amb drets sobre tothom. Pel que respecta a Catalunya, ja fa tres anys que s’esperen a vore que diu la gent, aquesta massa social i civil (acceptem que també n’hi ha una part de la societat dels partits), per actuar-hi. De fet, ningú no ens pensàvem un moviment tan altruïsta, entusiasta i empàtic. Ni els més positivistes. I aquesta grissor d’estat no pot sinó anar a remolc d’allò que van creant els artistes, gairebé 2 milions l’última vegada, que cada colp es mostren més creatius i il·lusionats, que empenyen més idees i més entusiasme col·lectiu. I cada colp més notes a peu de pàgina d’espana, que atresora, pobra, una sola idea, una de sola, i encara tan tristota: impugnació. Contra l’entusiasme, impugnació? Això vol dir, ni més ni menys, que ja has acceptat la derrota. Perquè tens el paper més negatiu d’aquesta experiència que viu una part del teu estat, per poc temps si més no, amb tanta joia. Li toca ballar amb la lletja, al govern d’espana, i repetir-se: impugnació. I per això, aquesta pobresa d’idees necessita moure consells d’estat, tribunals, mitjans afins, forces de seguretat, serveis secrets, militars, guàrdia civil, males arts, una sola idea, una de sola, a remolc d’allò que cada dia inventen en aquest tros del món avui tan entusiasta com encomanadís, Catalunya. Que encara té la barra de llevar-se cada dia amb un somriure i saludar l’ample món. Perquè se saben guardadors de les idees belles, clàssiques!, carregades d’intel·ligència: la llibertat de la gent i dels pobles. I contra això, ni totes les forces conservadores d’un o més estats no poden res. Res de res. Que cada dia ací fan història, passen pàgina, fan històries d’una esperança gran, per contra que els altres continuen escrivint als marges, sempre la mateixa ganyota.

‘La filosofia de Plató és en el punt central de la història del pensament’ argumenten no pocs especialistes. Com Catalunya ara mateix, que torna a fer història, a tenir pensament propi, a carregar-se de raons i d’idees. Ara mateix, esperem-ho, sense importar-li gaire les notes al marge.

Mil corrupptes

La governança que patim a València, a Palma, o colonialment des de madrit, cada dia destapa més indicadors d’una èpica de vergonya, però que accelera la descomposició mateix del que ells es pensaven que era indivisible, fa uns anys. Ja no destapa sorpresa, ni ensortit, ni una exclamació mínima, l’obertura de ventre i l’extensió d’uns budells farcits de merda, perquè fa anys que molts detalls apuntaven la mentida que representa ara i adés el govern de l’estat i les delegacions de virreis enviades a escampar la pesta: començant pel rei, la família sencera, i passant pels diferents registres de presidents de l’estat o de l’oposició, ara jo ara tu, pp i psoe, s’hi han retratat en aquest escenari brut que és la part grossa de la península, sense comptar andorra, portugal i gibraltar.

Després de la dictadura, una escola d’estraperlo, corrupció i lladrocini d’uns quants milers, entre castes, famílies i gàsters que es repartien el pastissot, la Transició es va bastir sobre això que veiem: l’honor d’aspana per damunt de tot. La resta ja sabem què és: una escola de creminals que ha estés maneres de fer barroeres, estúpides, indecents. Què quedarà, després d’aquest aquelarre ‘peper’ en la caixa pública?, deutes, tants que no podrem pagar-los mai, mai de la vida, si no és amb més deutes, més deures i més obligacions. I com la memòria és fràgil, i la desgràcia un infern, passaran tres dies i ens tornaran a governar, no tornaran res del que han robat, i encara ens faran pagar amb més deute per deixar-nos llepar l’ajuda. Aquest serà el càstig, si no és que peguem foc a la barraca, començant de ben amunt el foc, i estenent-lo sense mirament. Fins que no queden brasses. Ni ossos. Ni pedres. D’aquest bunyol.

Fabra, Català i els torpalls

Rucs

 

A València volen fer volar els ases, si arribarem a ser rucs, o ‘burros’, perquè sense el barbarisme n’hi haurà que dirà que no m’entendran. El primer que van fer volar, ho explicava Enric Valor a ‘Joan Antoni i els torpalls’ va ser l’ase de Batistet,

“…com que els havia crescut una serralla al campanar van pensar de pujar un ase perquè se la mengés. Diu que fermaren la corriola allà al forat de la campana, li passaren una corda i en deixaren anar el cap campanar avall. Quan arribà el cap de corda en terra, l’agafaren i en feren a l’ase una baga escorredora pel coll. De seguida, altres començaren a estirar, als crits del regidor, que no parava de bremar:—Homes amb força! Homes amb força!

I l’asse fou hissat com un peix marraix. Vertaderament, aquells a torpalls en donaven amb fona als de tots els altres pobles que havia passat; perquè estava veent que ací en resultaria una víctima i tot: el pobre ase. Però no digué res, puix volia saber on ratllava aquella colla de desficaciats.”

El govern valencià d’Alberto Fabra i Maria Josep Català, president i portaveu més consellera d’educació, han decidit de fer una llei que diga que el valencià no és català, ells consideren que, políticament, perquè no són filòlegs, ni romanistes ni res de semblant (l’un afussella la llengua quan la parla, i l’altra en demana perdó per parlar-la), doncs tots dos consideren que el valencià és una llengua independent i heroica, que no en té cap relació, cap ni una, amb la resta de llengües romàniques i encara menys amb aqueixa que a València no poden ni nombrar. I tots dos personatges polítics principals de la generalitat valenciana s’han quedat més amples que llargs, en amenaçar que, a partir d’ara, qui no en faça cas d’aqueixa llei d’ells, no rebrà ni aigua, del seu govern, que gestiona els diners públics dels valencians, si és que en queden després de les farteres i els luxes que s’han pegat els seus a través d’una cosa que es diu ‘caixa fixa’.

Això és, que n’hi ha que volen fer voler els ases, fins ací arriba la pocavergonya a València, segons ells si diuen que els ases volen, doncs ho diuen, encara que tu no ho cregues, o que siga ben difícil demostrar-ho científicament, aquests que parlen un valencià escàs, prim, però que no tenen por del ridícul, de fer el ximple i el torpall pel tal de recuperar, despertar i animar una part de l’extrema dreta valenciana capaç dels comportaments més irracionals.

Com que la veda de la idiotesa és oberta i permet aital burrera sense que ningú els demane on han estudiat i què n’han aprés, doncs ells s’hi passegen amb la impunitat d’un desconeixement malaltís. És clar que una consellera d’educació representa la més alta distinció educativa —representar-la teòricament no vol dir que la mereix ni teoricament ni pràctica—, però què els he de dir jo de la política valenciana i el seu nivell intel·lectual dels últims cinquanta anys: lerma, zaplana, olivas, camps, fabra…, qui em deixe, que passe del cinc pelat?

I ara, si tens humor, i delit, i honor, obri dilluns l’escola i digues als alumnes, a tots els alumnes del país que fan escola, que la nostra consellera d’educació fa volar els ases, els veu volar, ella sola; mare on ha arribat el destarifo.

 

“l’ase anava enlairant-se arran de la paret del campanar. Ja era a deu braces alt; ja n’era a quinze; ja s’acostava a la serralla. Però estava ofegant-se. La baga se li havia estret al coll, i el pobre animal començava a traure uan llengua que feia por. I els torpalls sense adonar-se’n! Ja havia arribat el cap de l’ase a la serralla! De la gentada que omplia la plaça, va eixir un crit de goig.

—Ja llepa!”

Enric Valor [1984]: ‘Rondaies valencianes’ Joan Antoni i els torpalls, Edicions del Bullent, vol. 6, Picanya

La llengua els fa mal

Al pp valencià li ha entrat de sobte una caguera diarreica, i s’ha posat a burxar com poden convèncer tres o quatre mil pensionistes capaços de votar-los encara que després vinguen a furtar-los la làpida del cementeri o el got on fiquen cada nit la dentadura. Doncs, n’hi ha, de valencians cerrils que votarien pp malgrat els arrancaren la pell a tires o els penjaren una botija de fang d’un lloc on abans n’hi havia collons i ara n’hi ha dos pelleringots pansits migbarbuts.

El pp valencià, segons que diuen uns mitjans infiltrats en la investigació més indiscreta i fallera, tan se val, prepara una llei contra la unitat de la llengua, cansat que fins i tot la mateixa acadèmia que va crear per dictaminar a conveniència, no ha fet sinó explicar que el valencià és un dialecte. Pitjor, un dialecte d’aquella llengua que no podem anomenar, si baixem per la ratlla del riu Sènia, i ells, bons són els pollastres corruptes quan la cresta els creix per baixcama, ja corren a traure una llei que dictamine que la llengua dels valencians ve de París, com els xiquets penjats del bec d’una cigonya, o si ho volen vostés, va nàixer d’un cràter còsmic fa milanta segles, però mai dels mais, mai, no toleraran que tinga cap semblança ni paregut amb la innombrable, ni amb cap de les llengües romàniques conegudes. Així que, com no han trobat filòlegs ni científics prou corruptes com per acceptar diners en canvi d’empassar-se la mortadela per un forat minsot (absteniu-vos si no sou xarcuters de lo Rat Penat, fins com una agulla saquera), aquesta setmana presentaran per llei la seua decisió meditada: aleshores publicaran al DOGV un article que més o menys començarà així: Jo, Alberto Fabra, honorablot de fa uns mesos, malgrat que alguns em voldrien plantat com un moniato, per la gràcia del pp i i la seua caixa doble i negra, ara mateix em declare l’home més llest entre els valencians, que per això m’hauran triat entre tanta intel·ligència com sobra en aquest partidot de gànsters de per riure, que tots no són faves, ni apocats ni molls, veieu Cotino i els caquis, el colombaire de Benissanó, o la peixa morisca de Torrent, dons jo mateix, Alberto, decidesc contra la Universitat, contra el món científic universal, el romanístic i contra qui faça falta, decidesc definir per llei que, la llengua no espanola més parlada a València, malgrat una feinada de decàdes d’aterrar-la infructuosament, passarà a dir-se llengua valenciana diferent a qualsevol altra llengua d’ací i del món còsmic, una llengua sense origen, ni pare ni mare ni falta que li fa a la malaputa…

—Alberto…

…Com a president decretaré que, a l’escola, quan un xiquet demane com es diu la llengua d’un quants desgraciats valencians que s’entossudeixen a aprendre-la i encara van a la línia, es dirà, és dirà…, llengua no espanola usada en la pitjor línia d’escola d’aquest territori annexat a la península. Almenys fin que desaparega l’amenaça d’aquests 200.000 dissortats malnascuts irredempts que continuen aprenent en dialecte… que no serveix ni per explicar als seus el robatori més llarg trist i desemparat de la història de l’Europa moderna: ‘moatros, los valencianos’

 

Post: en un test d’intel·ligència, quin fóra el mínim exigible per arribar a ser president de la generalitat valenciana? Un fabra! (és una nova mesura, faves)

Vespes d’olla

monpare

 

Diumenge vaig fer la segona expedició suïcida contra el vesper d’olla que m’ha esclatat allà a Sant Ramón, al terme de Bétera, enmig d’un hort de tarongers Nàvels Washingtònies. Unes vespes de la varietat germàniques, supose, de nom popular vespes d’olla, que mosseguen i provoquen un dolor de dies. Mon pare vos ho podrà explicar millor perquè volgué fer-se el xicot valent amb l’aixadeta i un casc de ciclista jovenívol amb ranures per on se li escolaven aquelles vespotes enviades pel dimoni. El cas és que el van fer córrer cames ajudeu-lo, pobre, que té noranta-dos anys i amb la bici encara enganya, però peu en terra el passen caragols i vaquetes, que coixeja ringo-rango com si caminés a la xisclera, que l’edat, i no el pes, ja no enganya, encara més d’ençà d’un lleuger ictus que ja us vaig explicar. En aquesta segona expedició jo portava la roba de matar, granota gruixuda de tirar coets de primera divisió, casc de motorista i reixeta de filferro, tovallola al coll, botes i una motxilla matabi carregada de gasoil A, ep, ja sé que és el primer que ens desaconsella el seny, però trobe que telefonar al 112 per tan poca cosa no és oportú, així que allà que me’n vaig de nit i comence a vestir-me i a descarregar les eines principals: l’aixada, el fes, la motxilla, el gasoil A, les misteres (dues per si en fallava cap), i au, foc a la petroliera: i colps de fes i terra enfora, i foc a Sant Ramon, i pobre plantó jove malgrat que el vaig protegir amb cartó i un sac, i vinguen foguerades i colps de fes, i l’aixada que apartava la terra i res, res de res, que no en trobava ni rastre, cap de vespa ni de l’olla, no sé si haurien pegat de dret a l’infern o se’n reien en un costat mirant-me com suava que em moria, de la pudor del gasoil, la calor de les flames, la roba gruixuda, els colps de fes, quina eina més creminal, una hora i mitja llarga sense parar la guerra…

Què, què us penseu que haurà passat? Doncs diuen algunes informacions de la Societat catalana d’Història natural, com ara la del Mossén Lluís Vilarrubia, que potser n’hi haja mil, o cinc mil, o vuitanta mil fins i tot, en el niu, però jo no en vaig vore sinó dos o tres mig mortes de por pel meu aspecte, que no sé si aquest remei de matar vespes a canonades de foc valdrà de res. I ja continuaré narrant com ha quedat el vesper i l’olla germànica que jo he ajudat a obrir com un nou cràter entre tarongers. Si n’hi ha tercer capítol i més aventura ja ho explicaré.

—Mon pare, què teniu?

—Caguenlapenanegra, xiquet! Si tinguera vint anys menos!

[he de confessar-vos que, de xiquet, a mon pare li va picar un aliacrà (un escorpí) i pegà a córrer cap a casa, deixant-se carro i haca al camp. A meitat camí es para, es mira el dit diu redéu i torna cap al camp a la faena. Xa, no en feia gens mal ni res.

Una altra vegada, plegant garrofes al Brucar, som a la primera garrofera, que ens acabàvem de posar, alça una llauna i xas, se li agafa un altre aliacrà al dit i ell se l’auixa com si res a terra, nyas. I continuà plegant més content que un gínjol, com si res, que ja tinguérem conversa pa tota l’asprà. És clar que jo plegar plegava, però no vaig tocar ni llaunes, ni pedres ni herbotes ni res, garrofes solament, i ell que ho veia, no parava de riure i d’explicar-me allò de quan era un xiquet… No sé si encara faran homes més valents.]

La felicitat ha d’ésser això

urna

 

La felicitat política, naturalment!

Passat el tràngol de dilluns, com ens ho feu passar de divertit, a la resta de la nació. Avui per com llegim tantes notícies sobre la futura independència, de mitjans nostres i d’internacionals. Som ara mateix focus mundial, i un model de comportament cívic i polític. Una lliçó que anem elaborant, aprenent, modificant, a partir d’allò que va passant cada dia, a cada instant, sense un llibre de text rígid, inflexible, impermeable (sembla que això és el que voldrien). I és aquest no viure que ho fa tot de major interés, de més qualitat, per com cal afegir intel·ligència, saviesa a cada salt, a cada neguit, a cada matís, per com cal negociar, consensuar, argumentar, cedir, avançar… Què és la política, sinó aquests dies que viviu al nord, els catalans, però també molts illencs i molts valencians, i també els espanols de bona voluntat, que n’hi ha, no ho dubteu, Europa sencera a través dels mitjans que, enllà, sí que volen informar d’allò que va passant en aquest racó del món, que ara és notícia.

Sí, potser farem errades, ens equivocarem, potser que farem un mal gest o una ganyota, però la lliçó de política de gran nivell que avui fan els nostres representants al parlament català, al govern, que fa la societat cívil, aquesta vegada sí molt representada i líder de tot plegat, és d’una categoria que passarà a la història dels grans llibres, una experiència que ens emociona, que ens fa sentir, tres-cents anys i escaig després, orgullosos de ser qui som.

Passe el que passe, que passarà, poster aquest camí que vivim, aquesta via a la manera dels catalans, serà el que recordarem amb major grandesa. Per molts anys a tants i tants i tants…, com ho feu possible.

 

Fotografia: la urna de la fotografia me l’ha deixada retratar Carme Agulló al Campus d’Ontinyent, on hi ha una aula que és un museu d’una vella escola republicana. Si de cas ens cal per al 9 de novembre, envieu un correu de sol·licitud a la universitat de valència.

Plegats som imparables!

Dubtava de posar ‘Per Nadal, fet!’ o ‘Plegats som imparables!’ o ‘President, pose les urnes’, perquè com del no-res fem una muntanya…

Del no-res fem sidral, en canvi d’apamar que tot allò que va passant és ben normal. Els espanols no s’han mogut, prohibeixen la participació, la consulta, i la democràcia si cal. Ni debat ni res. Que no s’han mogut. Som nosaltres que decidim com avancem de ràpids. I prou que correm, malgrat això d’aquesta nit. Però estàvem tan tensos, tan agafats a les xarxes, a vore què passava en aquesta reunió, que ens hem cregut per un moment que tot havia fracassat. Xa, exagerats, si tot això d’anit entrava dins el previst. Com ho era de previst que Madrit no es mogués gens ni mica, ni el govern, ni el TC ni ningú més. Com era que ens trobaríem en el moment de convocar eleccions, amb l’organització dels censos, les taules, i tota la parafernàlia i alguns tremolarien de fluixera. Però fins ací tot era normal. Així que l’espantada és nostra, pròpia, el vent fa tancar una porta de colp  i la gent s’ha posat a cridar que ja érem com fa tres anys. Doncs, no, som en el 14 d’octubre de 2014, un dia després del tretze, i el camí cap a la independència és més curt, cada dia. Que no defalleix malgrat els aiguaders de torn i els tiradors de cartes que pronostiquen fa temps que tot això que ens ha passat els darrers dos anys no portarà enlloc, sobretot perquè ells no hi són remenant cireres, ara mateix, que hi seran més endavant, però no poden esperar-se, els impacients i pensen i escampen que tothom excepte ells ho farà tot malament, absolutament tot.

Que ningú no havia dit que seria un camí de roses, o un aparteu-vos que anem de baixada, i a la primera de canvi oferim aquest petit regal a la parròquia del costat: els uns per ací, els altres per llà, els altres que ja veurem ara, i els últims que a pensar què direm demà. Xa, quin sopar que ens heu fet passar, malgrat que ja sabíem això, que aquells no mourien el ruc i que nosaltres encara faríem ai, ai, ai.

En canvi, ningú no dubta que cada minut que passa som més aprop de l’objectiu, i sobretot més lluny d’espana, que l’únic argument que ha utilitzat davant catalunya i el món sencer és ‘no’. Una de les màximes que acaba sient un sí rotund, si sabem jugar com cal sense predre els estreps. Jo encara dubte si no serà una estratègia per enganyar-los. Perquè tots els que hi eren en aquella reunió marotoniana (sincerament, jo em pensava que no eixirien fins demà a desdejunar, ai, quina nit més divertida que hagués passat Catalunya, i quina tremolor de cames aquells d’allà enllà) són llestos i saben fer-la anar. La fluixera també fa que ens manque frescor, la intel·ligència necessària en el moment adequat. Però Catalunya se’n sortirà bé, fantasticament bé, perquè en sap i ha demostrat davant el món que mereix com ningú la llibertat que reclama.

Espanya sap que ha perdut, perquè no té arguments, cap ni un. No només no té arguments, és que demostra una pobresa intel·lectual que Europa i també Amèrica s’agafen el cap espantats… En canvi de tantes raons com som capaços d’arguir, nosaltres. Per això caldrà continuar demostrant que ens mereixem l’admiració internacional, com ha passat fins ara. Amb estil i bones idees. Però plegats ens assegurem un triomf incontestable. Rotund. De l’altra manera, com ara escenifiquem cadascú des del nostre taullell, ens costarà més que caldria. Massa fins i tot.

Confiança amb l’equip, xa. Al cap i a la fi, com diem a l’escola amb el treball cooperatiu, ningú no en sap més que tots plegats. Com hem sigut capaços de fer fins ara. No oblideu que portar un país sencer a la seua llibertat, és una feina feixuga, encara més amb els pals a les rodes d’aquells torpalls. Que no és com mudar-se de casa o casar-se per segona vegada.

No sabeu amb quina il·lusió us veiem des del sud. A més que no renunciem a aquella frase de Carme Forcadell que és simptoma d’un país sencer: —President, pose les urnes!

Serà feta contra nosaltres

 

contralOBLIT2

Paco Manzanaro va ser ben rotund ahir a Bétera: «qualsevol acció que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». És aquella frase de Fuster que alliçonava els valencians: Qualsevol política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

La presentació del llibre ‘Lluitant contra l’oblit‘ anit a Bétera de Laura Ballester, va estar acompanyada de dos dels membres de l’Associació de víctimes de l’accident del Metro el 3 de juliol de 2006, Rosa Garrote, secretària de l’Associació i Paco Manzanaro. Malgrat el temps que ha passat, escoltar-los et posa els cabells de punta, perquè no pots imaginar fins on són capaços els polítics d’aleshores —ara encara ens governen—, fins que no els topes directament.   ContralOBLIT

Els van oferir feines per als fills, diners a manta, millores de tot tipus si s’avenien a no denunciar el que havia passat. Però va ser intútil. No s’hi van plegar i aleshores va començar a passar allò que no imaginaries si no ets en una pel·lícula de terror, van començar a viure el segon calvari d’aquell accident fatal.

La desaparició de les proves, n’hi ha que han desparagut per triplicat i de llocs diferents, va ser el més petit dels detalls d’un cas que clama el cel, un altre exemple de com gestionen els homs el PP no solament la política del dia a dia, sinó aquells esdeveniments extraordinaris que un colp més són una altra mostra de la corrupció, la irresponsabilitat i la deixadesa professional.

«No havia estat mai en política, però ara ja sé qui són aquests personatges, Rita, Camps, Cotino, en mans de qui estem els valencians, què són capaços de fer, d’amagar, de comprar, de pagar, perquè la veritat no isca mai a la llum.»

El desànim, les crisis, els colps dobles (la pèrdua dels familiars i el tractament que ens han fet els irresponsables de la política valenciana), el suport en molts moments i l’oblit, és un accident que no oblidarem mai, nosaltres, però que els valencians no haurien d’oblidar tampoc, perquè no es tornaren a repetir les errades i una gestió tan indecent: no mereixíem el que hem passat, sobretot no mereixíem el que hem passat després de l’accident, de perdre una part de la família, aquests vuit anys que dura la nostra lluita.

Si encara som a temps, comenceu per llegir-vos el llibre ‘Lluitant contra l’oblit’ de la periodista Laura Ballester que ha editat Sembra. La lectura ens ajudarà a reconéixer-nos els valencians, per una política que encara fan contra nosaltres.

No deixeu de veure aquest document: 0 RESPONSABLES

Lluitant contra l’oblit

contralOBLIT

El president de les Corst valencianes ha vist les orelles del llop i diu que deixarà la política i es dedicarà al camp, al cultiu del caqui. Hem acabat de comprar caquis, doncs, els valencians honestos. Ves que n’hi ha polítics corruptes, sangoneres, llepons, torpalls, inútils, però Cotino potser siga el pocavergonya més gros. Incapaç, i mediocre, va arribar a dalt de tot de la política valenciana com van arribar-hi tants d’altres, polítics del pp, arribistes, aprofitats, beats, negats, però que s’hi han consolidat com els grans protagonistes del valencianisme més cínic. Han aconseguit arruinar el País Valencià com ningú no hagués calculat mai, si no hem tocat fons tant se val, no veurem la llum del sol en desenes d’anys. Ells en diran regió o comunitat, tant se val, però som els més arruïnats. Tan refillets, que no han deixat ni els mobles dels bancs i caixes, ni els edificis, perquè ells ho han venut tot, en canvi d’enriquir-se i d’enriquir les seues famílies.

No sabem qui governarà d’ací uns mesos, però caldrà començar a preparar noves sales de Picassent, perquè els enviarem tots a la presó sense comtemplacions: a ells, als fills, als gendres, les nores i els néts. Tots s’han enriquit a compte de la pobresa de milions de valencians. La pocavergonya hauria de ser delicte, perquè en Cotino és sant crist d’aqueix defecte. Després de cínic, naturalment, és pocavergonya, un dels més grans del segle XXI. Per això acabarà tancat uns quants anys, quan el femer de la justícia siga net, més prompte que no tard.

Avui presentem a l’Ateneu de Bétera un llibre de la periodista Laura Ballester ‘Lluitant contra l’oblit’ que explica l’afer del pitjor accident del metro a Europa: va passar el 3 de juliol de 2006 a l’estació de Jesús, i van haver-hi quaranta-tres morts. En Cotino era el màxim responsable, aleshores, però va tapar la investigació, la va desviar, es va amagar, el sangonera. Mai no va rebre les famílies de les víctimes, no les va atendre, ni les va voler escoltar. Mai. El Conseller excusava que la culpa seria del conductor del tren, que també va morir. Però que ell no tenia cap responsabilitat, cap ni una, malgrat que havia ordenat tot de retallades en seguretat, en tecnologia, en senyals d’alarma, en controls de velocitat, ell que havia desviat els fons per enriquir els seus, que havia manllevat els diners destinats a tenir cura de les infrastructures, va dir que la culpa era del mort i se’n rentava les mans.

De fills de puta, entre els valencians n’hi ha a manta. N’hi ha de primer nivell, n’hi ha fora de categoria. En Cotino n’és dels més grossos. Un home tot cinisme, beateria, d’una manca de professionalitat inaudita, inversemblant, d’una cara que és sencera pocavergonya. Un dels models de l’alta política del pp valencià, que voldrà anar-se’n per la porta gran, com un torero, després d’una lliçó d’immoralitat, manca d’ètica i molta indecència que ja estudiran els manuals del futur com l’emblema de l’home idiota. Fals. Mentider. Cotino és l’exemple que en el món ha d’haver de tot, perquè la misèria ens ha d’ensenyar com no han de fer-se mai les coses.

Pobres caquis, xa.

 

 

Valencians, fem possible el canvi

IMG_2613

Aquest no era un 9 d’Octubre qualsevol. O pensàvem que no l’era. El tancament de la televisió, dels bancs i caixes, la desocupació creixent, l’aparició de tanta corrupció a dins les institucions, tot plegat feia pensar que els valencians aprofitarien la diada per eixir al carrer a demanar el canvi. Xa, què més haurà de passar? Vivim assetjats per un partit esperpèntic, el pp que governa Espanya i València, i ni això no és suficient per despertar una societat anestesiada. Els valencians som festius, en la seua majoria, preferim d’estar-nos hores veient passar desfilades de moros i cristians, desfilades falleres, o quedar-nos a casa asseguts al sofà, abans de pegar-nos l’esforç de pensar. Què poden pensar avui 9 d’Octubre, la majoria de valencians? No ho sabem. Una majoria, no ho saben, què poden pensar i que poden pensar. Avui l’és, un dia clau, però els valencians no el fan seu, ni el viuen amb aqueix deliri que uns altres voldríem.

 

IMG_2618

De matí hi ha una processó cívica i beata cada colp més disfressada amb simbologia feixista que tothom tolera perillosament com una part més del decorat valencià. Fins ací la distorsió en què han convertit la identitat dels valencians els polítics del pp i el seu pla macabre. En canvi, n’hi ha que tenen l’objectiu clar: espanya no mos traurà de la misèria, cada colp el calvari serà pitjor. Decidim, i decidim anar-nos-en.

Tres mil, cinc mil, potser sis mil persones pels carrers de València, tant se val, no n’érem suficients per posar al primer pla que som valencians i volem renunciar a la immoralitat. Vivim una situació límit, però tan calidoscòpica que no n’hi ha manera d’aplegar-nos en un sol clam: els del metro, els de l’escola, els nacionalistes, cadascú va a la seua i la dispersió afavoreix la inacció quantitativa. No trobem què farà possible saltar l’espurna i convertir-nos en primera plana.

IMG_2616

El nacionalisme valencià no té aquella massa al darrere que ens faça vibrar d’entusiasme. Tenim les raons, els motius, l’objectiu si voleu, però ens cal alguna cosa més. Alguna cosa que puga despertar-nos del malson. Perquè nosaltres mateix els juguem un paper que no ens convé. On eren avui els joves que omplien dimecres el concert a Godella? On son aquelles masses que es concentren per les víctimes del metro? On són aquells joves universitaris que van ocupar València per solidaritzar-se amb els estudiants del Vives? On són els centenars de milers de desocupats que el pp ha enviat a cagar? On és l’escola, les bandes de música, la gent de la cultura, que avui no ens aplegàvem tots, per fer possible el canvi?

IMG_2624

M’he trobat una dona que pujava de Gandia entusiasta: ei, cal venir, i tant que cal venir, és important que cada any omplim els carrers de València, cada 9 d’Octubre, els valencians hem d’anar guanyant el carrer. No ens podem empereir, no sabeu quanta feina queda per fer. Mira quants en som, li dic. Tant se val, l’any que ve en serem més, i no ens podem acovardir. Això és el que volen, però no ho aconseguiran.

Em trobe un expare de l’escola, un vell amic que feia temps no em trobava: sé que ets amic del Vicent Partal, per què caram és tan optimista? Li ho preguntaràs? Aleshores jo li responc: veus quants en som, avui, a València? Per això Vicent és tan optimista.

Feina per envant, si volem fer possible el canvi. El País Valencià primer.