Que alce el braç el jutge, tu

Que alce el braç qui s’haja sorprés d’una aital decisió, borratxos i infidels, que ha declarat nul el cas del grup neonazi resident a València —no és el mateix que dir grup neonazi valencià. Sí, ens esperàvem més o menys una cosa així, però no tan ràpida, ni tan fàcil, ni tan burlesca. Això, no. Ja fa molts anys que ni investiguen, ni castiguen, ni penen res de res, per això tenen diversos filtres, per si arribés el cas d’algú molt despistat que volgués posar les coses a lloc, per exemple, creure que una democràcia neta i ordenada ha de castigar els creminals de l’extrema dreta afincats a València des del franquisme, fa quaranta, cinquanta o més anys que campen a la dula, per sembrar el terror, posar bombes a intel·lectuals, rebentar llibreries i casals o matar joves si no els agrada la seua cara. A València, que pertany a espana per dret de conquesta, els neonazis juguen com en casa, i si se’ls en va la mà una mica, vull dir que atonyinen més del compte o acaben matant, ja hi ha els jutges per parar els peus de policies o advocats que pensen que la impunitat no és el camí, que ací com a Europa, també podem ser honestos, jugar net.

No, no ens ha sorprés la nul·litat del cas per què no som idiotes, podem fer-nos-en, d’idiotes fins a la medul·la, però no ho som. Ells tampoc, naturalment. Però sí que ens sorprén amb quina facilitat s’insulta la jústicia, la democràcia, la llibertat de pensament que va costar milers d’anys de civilització, des de les institucions espanoles, amb l’estigma que això és el que més els agrada, sentir-se intocables amb la criminalitat, i ja poden anar vostés a cagar tranquils, si han sopat. Perquè avergonyir-nos de cagar, què volen que els diga, no és el pitjor dels pecats creminals.

No, si el jutge haurà aplicat la llei, l’haurà interpretada correctament, ves on ens situa tot plegat, els tres poders, ja ho saben vostés millor que no jo.

Folkestiu2014, vivim l’emoció

Van arrIMG_1156ibant tot de felicitacions per l’organització dels dos dies dedicats a un encontre de folk que ha agafat cos tan ràpidament que enguany havíem doblat esforços, recursos i programa. No sabré anar a pams, ni explicar una cosa darrere de l’altra, ni consensuar que després de l’ú ve el dos, perquè aniré saltant d’ací d’allà com quan lligava un rastre de llonganisses i no mirava de fer res més, ves amb quina rapidesa deixava enllestit l’embotit penjant darrere meu en una biga preparada amb tot de claus i ganxos de carnisseria.

 

Un dels debats principals amb Pau era sobre el grup l’Aljama de Bétera, que no ho negaré, és una nineta dels ulls que admire i em mire amb goig especial. Hi ha una barreja de balladors, de més joves de més assaonats, dels que comencen o sembla que encara no tenen del tot l’ofici, però hi ha un gruix que em fa dir que l’Aljama ha aconseguit de convertit el ball popular en art, i veure’ls representant els balls tradicionals no passa simplement per una festa folk, o un espectacle de tradició o com qui diu és com anar al teatre o al cinema, no, l’Aljama és art en el sentit ample, en el ball, en la complicitat, en els girs, en les rodaes, en els passos, i n’hi ha balladors d’una elegància extrema, però com és possible, em demane, per mi que són i representen el que voldria per al meu país, en el cas del ball i la tradició de les danses: mereixen de ser en el punt més alt. A més, en el final de festa, que és el Divertiment o Devertiment del Cant Improvisat, vam tenir el regal de vore ballar la mestra de la colla amb aquella elegància sublim, els braços arquejats, els dits, les puntes de cada peu, ara ací, ara allà, la mirada còmplice amb el ballador, la invitació que amb això els valencians també som boníssims, i desconvertim allò folkòric en una peça d’emoció espectacular: un cas a banda és el Vetlatori. No sé si cap altra colla de balladors representa aquest ball d’albat, de mort d’un xiquet acabat de nàixer, d’aquella manera, amb la veu de Marieta a l’escenari, la rondalla en ple, que ens transporta al moment que la història era contrafeta d’una realitat tan dura, casa per altra als pobles havien passat allò que canta Estellés per boca de les Sis veus, jo tinc una mort petita, mentre encara n’hi ha que recorda que l’albat se soterrava darrere la porta de casa.

El cant improvisat va venir de la veu de Xavier, i s’hi van afegir músics de Llíria, de Quart, de Bétera, amb Lola Ledesma i Sílvia Ampolla, que no van descansar ni un moment, i el ball a la plaça guanyava en popularitat i records de quan les albaes recorrien els poble de nit, de matinada, en canvi d’un got de vi o un aiguardent. Fins que no vam dir prou, pels volts de la matinada, músics i balladors, ara sí el públic participava obertament, van descabdellar jotes, boleros, masurques, malaguenyes, com un regal a dos dies de molt de treball, i tantes persones com havien participat a l’escenari o adobant-lo perquè tot anés com el punt de ganxo i les agulles sense parar.

Les Sis veus per al poeta Estellés havien arribat tan enjorn convençudes que la prova de so els donaria temps a berenar orxata i no sé quantes coses més, que encara no coneixen que és un dissabte en aquella plaça, si n’hi ha noces, o les campanes toquen a glòria, perquè els Sants de la Pedra, pobres, també volen tenir part d’aquesta festa. Res, que la cosa s’allargassava i Eva no ho veia clar: al mos, xa, que va eixir redó, i la plaça va acollir aquell reconeixement al poeta Estellés com mereixia, potser com mai no l’havíem cantat i llegit al carrer. La gent va saber atendre aquells silencis, amb un respecte cerimonial per les veus, per la música, pel bolero de l’Alcúdia o per la cançó de les dones, que vam acabar posant-nos drets agraint-los l’exquisitesa d’un producte made in que passarà a la història dels valencians com volien retre-li les campanes: a glòria, avui toquen a glòria.

Sí, n’hi ha més, molt més… Llorenç, els contes, la rifa d’una panera amb productes de la terra, el primer dia complet tan extraordinari, la intendència de donar de menjar i de beure a tanta gent, però avui deixaré ací aquest encert d’un Ateneu que va guanyant cos com poques associacions del país poden lluir: ho diu el mateix Rafa Arnal, de Serra, poca broma: xa, que no sabeu quina potencialitat té aquesta estructura oberta a la plaça i al poble. No defalliu, convideu la gent a apuntar-se, que venguen anarquistes fins i tot… Feia cabal, que si la plaça era bastant plena —de forasters n’hi havia a manta, de la comarca i d’altres pobles—, de veïns no n’arribaven a l’1 per mil de la població empadronava, malgrat que l’alcalde i un parell de regidores s’hi havien aguaitat en un moment de les muixerangues i les proves de veu. Sí, l’Ateneu és una de les grans coses que ha passat a Bétera, per recent i per  il·lustrada, i ja mereix de ser en els llibres d’història veïnal malgrat la seua joventut. Per molts anys.

 

Folkestiu2014, què diuen els forasters

IMG_1215Vivències d’estiu. Nit a la fresca a la plaça del Mercat de Bétera. Sis veus de dones, d’una bellesa incalculable canten al poeta de Burjassot. Aquelles sis dones de parar senzill, dues de roses i quatre de morenes, expressen amb la veu, la música, els gestos i el moviment la tradició d’un poble. Han sabut posar veu a les paraules escrites del poeta. Han tret dels llibres belles paraules que conten històries d’amor, de passió, de tendresa, de sofriment, de treball, de mort, de joia. Sis veus que canten, que expressen, que riuen la complicitat de l’altra. Sis veus que s’acompanyen, que van juntes, però cadascuna d’elles és diferent a l’altra. Sis veus que juguen amb instruments inusuals. Ara un cànter, una post de rentar, una paella, un morter. Això sí, acompanyades de la sobrietat del violoncel i el ritme de guitarra i guitarró. Sis somriures que expressen goig. Si el poeta les veiés se sentiria orgullós com aquelles dones porten a la plaça del Mercat les paraules que un dia expressaren els seus sentiments. Jo també em sent orgullosa perquè em representen la meua llengua, perquè canten la meua cultura, perquè desempolseguen tot el que ens volen fer amagar, perquè han de ser un model de llengua culta per als nostres alumnes, perquè volem escola en valencià al carrer, en la vida quotidiana, en les festes del poble, perquè elles també són una lluita. Gràcies per fer-nos compartir el vostre moment de goig.
© CREU PLANELLS per a escolagavina.cat

Aleshores, ens roben?

Imatge

EspanyacapitalParís

 

A Madrid-espana han fet finalment els deures, esbiaixats i cuinats a la manera d’ells, que vol dir tramposament, com van fent les coses fa setanta o més anys, tant se val, ja ens hem acostumat, però admeten que ens roben, que és el mateix que acceptar que, segons ells, els valencians hem de ser solidaris amb la resta d’espanols tramposos (nosaltres, pel que fa a trampes, no ens quedem mancos ni res, no patiu).

Però aqueixa solidaritat provoca que, damunt la mala gestió valenciana del pp ( també són ells), damunt el robatori propi de la gent valenciana del pp (també són ells però aquests més impresentables i de més mala fel) els valencians que no som d’ells que som la majoria, no tenim allò bàsic per continuar vivint a la manera occidental: que és una escola equipada, una atenció sanitària mínima, uns serveis d’atenció social dignes, i totes les coses d’una societat europea de segona, de tercera a tot estirar: ocupació i feina amb sentit, una cultura i una universitat del coneixment. Ara, com que no tenim allò bàsic, l’escola no rep allò que li deuen, els hospitals van com van, i n’hi ha vells i malalts que ja han tingut la sort de morir-se per no haver de continuar patint la vergonya d’uns polítics del teatre macabre, la calavera va fent clot.
Allà ens roben i ens continuaran robant malgrat la crisi, el desficaci, la manca d’honestedat i el mínim d’equitat. Així vivim els valencians, atrapats entre lladres, males persones i uns incapaços del cabàs de quatre anses, i l’estiu no sembla que vulga adobar-nos un horitzó més dolç. Ni l’estiu ni la tardor, si no ho arreglen els del nord.
Tant se val que els diners que els enviem els fiquen en sobres per repartir-se’ls, tant se val que se’ls fumen o els usent per torcar-se l’allò d’allà baix, mentre continuem lligats a madrit i els seus jocs polítics, els valencians pagarem i serem robats fins que no ens quede ànima, ni dignitat, ni clementines fines penjant dels arbres, les velles caguenlasotadebastos!

La vida penja a la platja

1151314122_f

 

Aquelles imatges d’uns xiquets que van assassinar mentre jugaven a la platja va trasbalsar durant unes hores unes quantes consciències a occident. No gaires, però van ser suficients per distingir que hi ha platges de prendre el sol i fer una vida banal,  i platges que algú ha convertit en un indret per morir. Els xiquets palestins eren a la seua platja, si és que ho podem considerar així, i els valencians i molts de forasters eren a Benidorm, per exemple. I la diferència és que mentre la majoria dels que eren ací podien jugar tranquils, o fotre’s un entrepà de truita amb sorra, i fins i tot tornar a casa; enllà a Palestina la realitat era que els xiquets tornarien a casa encaixonats o embolicats en robes guixades de sang. Però nosaltres podíem contemplar aquella platja, gairebé semblant a la nostres, atapeïda, i la dissort de viure en un lloc on la vida penja d’un fil, que és com viuen aquells desgraciats que els ha tocat de viure una vida d’amenaça, de terror, de mirades sense resposta, perquè no entenen qui els ha posat allà, si és que era sota aqueixes condicions que havien de viure. Ací, en canvi, els xiquets agafen els poalets i les paletes i el salvavides per jugar a la sorra, hores i hores de dura vida sota el sol de l’estiu valencià, i allà el salvavides no et salva de res, ni de l’aigua, ni de les bombes, ni dels tancs, ni de l’insult d’una vida amb tant de desequilibri, tan desagraïda. Ací els xiquets fan vacances i juguen lliures, entre panxuts, grassos, flacs, alts, baixos, mares que et vigilen que no et perdes, que vages en compte amb l’aigua, que dines i t’ho acabes tot, entre personatges de platja de milers de colors i dimensions, mentre allà han d’esquivar un fil que decidirà si continuaran vivint una hora més, perquè n’hi ha que han decidit que, ells, els palestins de Gaza i de tota Palestina, no tenen cap dret, cap ni un, a somiar una vida diferent, fins i tot banal, de paletes i poalets; la seua sort de xiquets ‘sense estat’ els ha marcat el temps i el miracle és salvar cada dia, fins l’endemà, i torna a començar. N’hi ha més casos, més exemples de xiquets que són d’aquesta condició, a l’irak, a l’iran, a nigèria, a etiòpia, a mèxic, a ucraïna, què en se jo, quants n’hi haurà ara mateix d’indrets al món tan desagraïts, allà la vida no val un pet i depens dels homes que aguanten els fils de centenars de milers de xiquets en un món sense drets, ni condicions, ni res de res.

Mentrestant nosaltres farcim cada matí la nevereta amb les llimonaes, l’ensalada russa, la truita i les tovalloles, els olis i l’estoreta i peguem cap a la platja  a vore si ens deixen estacar el parasol, vet ací tota la nostra preocupació de simis entenimentats que busquem descans a la platja. Per cert, avui, quants n’haurà encertat aquell franctirador de l’instagram?, quants n’hauran esquarterat els tancs o quants n’haurà soterrat la sorra, un cap ací, un braç, el cos ferit, i quants fils hauran deixat caure els Netanyahu de torn en canvi de ser perdonats, besats i abraçats per tants nobles i grans dignataris d’orient i d’occident?

L’Ateneu de Bétera organitza el Folkestiu 2014

jesús barranco i Gent del Desert

 

 

L’ateneu de Bétera traurà la casa a la plaça. Hi passaran balladors, músics, colles de dolçaines i tabals, contacontes, rondallaires, cantadors d’estil, llibreters, artesans, veïns, forasters, entre més protagonistes, de principals i de lo alto. La tercera Mostra de Música i Cultura Popular reunirà durant dos dies, el 25 i el 26 de juliol, un grapat de grups professionals que completen un programa atapeït de molta impressió: les sis veus per al poeta estellés, l’associació cultural l’Aljama, la muixeranga del camp de túria, la colla el tossal de Llíria, el grup rascanya, la colla de dolçaines xe quina burrà, llorenç giménez, l’escola de cant tradicional de Bétera…, no tiren la casa pel balcó, però no manca gaire per anar convertint la plaça a Bétera en un encontre de primera fila, comparable a festivals de renom. Els dos dies podeu participar dels sopars populars i d’una organització que pretén d’escampar arreu de la comarca i del país com som els valencians, els de Bétera també, per celebrar l’estiu amb bona música i un ambientàs popular en favor de la cultura. Guanyar la plaça i el carrer en un moment de crisi que demana idees i coratge. Per participar o encomanar sopars a preus de ‘perdrem fins i tot els bigots’ podeu enviar un correu a ateneubetera@gmail.com

Dissabte passat la festota ja va ser redona i apuntava què vindrà en uns dies, amb un concert extraordinari de Gent del Desert, els germans Barranco s’acompanyen de bons músics, instruments de tota mena i condició, n’hi ha que toca una post d’escurar i n’hi ha que fa sonar una crossa, per cantar els poetes Estellés, Jàfer, Corella o Alonso, en un corral amb parra ple fins a la bandera, que va agrair aquella qualitat de presentació del nou disc del grup, Processionària: abans que morís l’hivern / un tapís de flors ben blanques / i ara que l’estiu no fuig / ací ens tens tirant de mantes./ text de sergi gómez i música de jesús barranco, cançó per a fer ametles. Xa, excelsos.

Epicur, salva’ns!

El filòsof grec ja ho voldria, salvar-nos, per això va fer aquells escrits o lligalls o llibretetes o tauletes de pedra, no ho sé, per explicar al món com havia d’anar el món, si és que volia rutllar mitjanament bé. Però és veu que no és aixó, que el món prefereix anar a la seua contra els filòsofs, anar per lliure a la dula, sense ordre ni concert, amb el fussell al muscle i disparant quan li vinga en gana, ara uns morts ací, ara allà, a l’Afganitan, ara a Ucraïna, a Síria, a Palestina naturalment… Sembla que el món té butla per fer el que li done la gana, i va cobrant-se cada dia uns quants cadàvers d’edat i condició diversa. N’hi ha tot de burros que ens governen  i el destí d’unes quantes persones, homes, dones, xiquets, iaios, tant se val, és morir gratuïtament, a benefici de no sabem qui ni com. Sols perquè uns eixelebrats d’Israel, Rússia, Síria, Irak i no sé quants indrets més, un centenar dalt o baix, consideren que la vida humana no val una bufa —menys que una bufa no sé quantes coses n’hi ha, però la vida humana no la consideren gens, i es troben amb la seua llibertat de traure-la a grapats, en un segon, mentre la resta del món, els que ens ho mirem atònits i els que agafen cadireta per mirar-se l’espectacle, no fem res, però res de res.
Això sí, en uns dies, damunt d’eleccions, amèrica frança anglaterra i no sé quants països més, diran que ells defensen la llibertat, que són lliures i democràtics, que res ni ningú no els canviarà els principis, que en tenen i de molt profunds, però que la política no és senzilla ni fàcil ni ràpida, si són uns quants milers de desgraciats que han de morir.

Epicur, pobre, és un tros de pols, i ni això, solament que ens va arribar l’ú per cent de la seua obra, ni un gram de res, ell, però ves que va ensenyar-nos: que cap home no podia viure impassible davant el món, que res d’aconformar-nos a acceptar-lo com uns quants el volien, que el preferien de dirigir com era i de quina manera l’havíem de vore.

Ara, no sé si Epicur podia calcular la classe d’assassins que ens governen, que decideixen en uns segons qui ha de viure i qui pot continuar jugant a la platja.
Sí, Epicur va dir prou de doctrines, prou de viure relligats a temors de déu, a amenaces místiques… Perquè en nom de ja sabem quantes religions i doctrines, uns quants pistolers es pensen que poden arrebatar una vida, mil vides, un milió de vides. Ja fa 2.400 anys que passa.

Epicur i la moral valenciana

El jardí en una casa de la ciutat d’Atenes va servir al filòsof Epicur per fer escola, una escola oberta i plural que convidava criats i dones a fer d’alumnes, quatre-cents anys abans de Crist. Vaig fer el paralel·lisme al corral de l’Ateneu de Bétera, dissabte en presentar ‘El somni de Lucreci‘ de Martí Domínguez, i vaig proposar de posar un taulell valencià amb el seu nom, Epicur, en homenatge a aquest primer home conegut que reivindica que tothom cap a la seua escola-jardí, que fonamentarà en quatre preceptes principals: l’un, prou de témer els déus, de viure sota el jou de la mística i de la doctrina: no hi ha cap déu a témer, dirà, perquè la por trascendent provoca infelicitat. El segon, l’amistat, és el més gran valor per ella mateixa, el savi és aquell que sap viure, és prudent, honest, sensat, viu de manera adient, i l’amistat li val per viure amb altres savis, de qualsevol condició. L’ataràxia és la tercera condició o precepte dels epicuris, la serenitat, la impertorbabilitat, i s’aconsegueix amb el domini intel·lectual. El quart precepte és el plaer, els gaudis continuats, la felicitat és conseqüència d’adaptar una posició racional, és savi qui sap viure qui sap viure bé, no qui més en sap. L’home autèntic es preocupa de la saviesa i l’amistat, el saber ens fa feliços, quan sabem eliminar la por, el neguit, allò que ens angoixa… el plaer és principal si no és desbocat. L’epicureïsme no accepta el món com és, passivament. S’hi revolta, almenys intel·lectualment.

Que ningú, jove o vell, no es canse de filosofar i d’aprendre, perquè per assolir la salut de l’ànima mai no s’és ni massa jove ni massa vell.  

Els valencians, segons les males llengües, tenim quelcom d’epicuris, però la interpretació o comparació sembla més aviat falsa, una burla. Ves en quina cosa ens assemblem, pobres valencians, amb aital filosofia:
-sí, considerem l’amistat un bé, però per aprofitar-nos-en i medrar (!), trepar o ascendir…
-pel que fa als déus i la seua renúncia, no cal dir la beator que ens vesteix cada dia, i l’església, que fa i desfà a l’entoix la vida dels valencians, des que naixen fins que moren, prou que continua aprofitant-se’n dos mil anys després. 
-el plaer, si voleu el plaer festiu  fins i tot voluptuós…, però d’ací a tirar-se tomates al cap, o raïm, o cercar tot d’invents més propis del sàtir que del savi, no ens deixa sinó en el lloc que ens pertoca, majoritàriament. 
-dominar la mort, o l’ataràxia, la lleugeresa del ser, l’entenc lingüísticament davant un plat d’esgarraet, l’all-i-oli i el barral ple de vi: menja molt i caga fort, i no tingues por a la mort.

Però aquest càlcul dels polítics de considerar els valencians uns mansois desentesos de la protesta col·lectiva, passe el que passe, facen el que facen, sembla que va finint. Que el poder no ha de tenir por dels epicuris, ni dels valencians mateix, falsos epicuris, uii, que jo no seria tan positiu i començaria a llegir què diuen, aquests filòsofs bojos com un cabàs de xunsa i de matapuça. 

Sobre Epicur, he manllevat unes idees d’un text de Ramon Alcoberro, de la Universitat de Girona. 

Art i ciència amb Glòria Jové, ja pagava les jornades AKOE

Publique aquesta carta del mestre i amic Paco Rodrigo sobre una de les ponents i ponències presentades en l’escola de mestres en l’edició d’estiu, fetes aquesta setmana passada a l’IES Benlliure de València, amb la presència de quatre-cents mestres.


Jornades  d’estiu d’AKOE: hem anat parlant d’intel·ligències múltiples, de comprensió lectora, de l’ensenyament de la llengua, de les matemàtiques… Hem pogut assistir a les comunicacions de mestres que treballen constantment per millorar l’escola… Avui dedicarem el matí a reflexionar al voltant de l’art, de l’expressió plàstica i musical. Recordeu que avui també tenim la Fira de les experiències contades per l’alumnat, que hi haurà temps per fer la valoració global i la cloenda de les Jornades i acabarem amb una activitat lúdica, amb l’actuació de Toni de l’HOSTAL. No oblideu de fer les darreres compres de llibres en les editorials amigues, recordeu les paraules del mestre i escriptor EMILI TEIXIDOR, els bons mestres han de llegir molt per fer que els seus alumnes també siguen bons lectors.

Per presentar-vos Glòria Jové, que ve de les terres germanes de Lleida, voldria compatir amb vosaltres una breu reflexió, un petit desig o un somni. Fa poc llegia a “Grácias Finlandia” del nostre amic Xavier Melgarejo, la frase: “la realitat no té la culpa dels plans d’estudis”. La realitat, és a dir, la vida, és rica, complexa i diversa però els plans d’estudi la intenten domesticar o pervertir amb horaris irracionals, amb la dissecció de les matèries, amb l’ús i abús d’estàndards, amb informes PISA i absurdes normes burocràtiques que fan de l’escola aquell lloc on la realitat -la vida- és allò que passa fora de les aules. Bé, permeteu-me un desig, un petit somni: obrim les portes i les finestres de l’escola i deixem que realitat de fora entre dins, deixem que la vida inunde les nostres aules. O, també, sortim al carrer, a la natura, al mercat a les places, als museus…;  per observar, viure i experimentar… Sens dubte, els nostres alumnes ens ho agrairan, doncs l’aprenentatge serà molt més emocionant, més motivador i significatiu, més vivencial. I la vida, per fi, podria deixar de ser allò que passa fora de l’aula. Perquè com canta Txarango “com quan érem infants, la vida balla descalça”. En aquest sentit, crec que en una escola oberta a la realitat, en una escola de la vida, L’ART, l’ART EN MAJÚSCULA, totes les arts (la pintura, la música, el ball, la literatura, el cinema…) haurien de ser al centre de la vida escolar i no arraconades en un segon pla en les horaris i els currículum… L’art, com a eina interdisciplinar, globalitzadora, creativa, rica i complexa, com a font de plaer creatiu i estètic, com a mirada crítica…, ha d’impregnar els projectes educatius dels nostres centres. Tot esperant que aquest desig es puga acomplir tinc el plaer de presentar-vos Glòria Jové i Monclús. Ella és DOCTORA i PROFESSORA TITULAR en la Facultat de Ciències de l’Educació de la UNIVERSITAT de LLEIDA, on imparteix l’assignatura  “Processos i Contextos Educatius» en el Departament de Didàctica i Organització Escolar, una matèria amb un clar contingut psicopedagògic en la qual conceptes com: heterogeneïtat, identitat, diferència…, emergeixen i es treballen a fi que els futurs i futures mestres siguen capaços de donar resposta als contextos educatius del segle XXI. Entres les seues propostes teòriques i metodològiques destaca la consideració de l’art contemporani com una eina vàlida per a la inclusió social i educativa que es caracteritza per una àmplia transversalitat conceptual i una multidisciplinarietat de tècniques artístiques que ens permeten connectar amb altres llenguatges i desenvolupar múltiples mirades a la nostra societat, en un procés de sensibilització artística i social. L’art contemporani com a mediador d’aprenentatges i com a instrument de formació i construcció de coneixements. La seua aportació s’emmarca dins dels plantejaments socioconstructivistas i situa la cultura com a element bàsic per a la humanització. És per això que en el seu entreteixir situa els recursos comunitaris culturals en general i museus i centres d’art en particular com a part essencial del treball en xarxa. Espais híbrids, experiències híbrides: les formes de vida cultural com a eix generador d’aprenentatges i del desenvolupament. Creadora de Projectes en els quals pretén donar resposta a l’heterogeneïtat de situacions educatives que es donen avui dia els centres educatius. La xarrada de Glòria girarà al voltant de la  TRANSDISCIPLINARIETAT, de l’ART I l’APRENENTATGES EN CONTEXTOS CONTEMPORANIS I DIVERSOS” amb la finalitat de conèixer i experimentar la transdisiciplinarietat de l’art i prendre consciència de les seves possibilitats per a esdevenir mestres artistes. Tractara de mostrar-nos com aprendre, ensenyar i comunicar-nos a través de l’art, ens permet prendre consciència dels models que tenim com a docents i ens permet prendre decisions des de la creativitat. Doncs, treballar a través de l’art expandeix les possibilitats curriculars i ens permet crear i possibilitar situacions d’ensenyament i aprenentatge de forma creativa per convertir les classes en punts d’encontre on tots puguem aprendre. La xerrada mostrarà la metodologia de treball que s’empra i alguns projectes que han realitzat en la formació de mestres de la Universitat de Lleida i en el màster d’Educació inclusiva.

by Francesc Rodrigo, Florida Universitària

 

Música i intel·ligència: ens cal més formació

Ahir vam convidar Pasqual Pastor perquè ens fes l’última de les ponències d’aquestes Jornades de juliol organitzades per l’Escola de Mestres AKOE. Vam triar un home culte i li vam demanar una xerrada  que obligués els mestres, que els exigís, que els demanés.
«La veu diu la lletra, però allò que ens revolta és l’esperit.»

Pasqual Pastor va demostrar, de l’un costat, la importància del coneixement general, que els il·lustrats ni dividien ni subdividien en compartiments com ara fan algunes lleis, quan parlen d’àrees instrumentals i unes altres de secundàries, de malnom ‘maries’: com pot atrevir-se ningú (els polítics?) a explicar que Bach, Mozart o Strawinsky produïen obres per a les maries?, per què gosa ningú sotmetre el currículum a la desigualtat i a la falsa idea que els joves han d’estar preparats, exclusivament, en llengua i matemàtica?

En un recorregut intens, i profund, el professor Pastor explicava com la bellesa és en una pintura, en una cançó, en un teorema matemàtic,  en un descobriment científic, que ningú no pot retallar la riquesa del coneixement en nom de no sabem quins objectius que tenen molt poc a veure amb la cultura i menys encara amb l’educació.

‘La ciència i l’art van a la recerca de sentit, sense exclusió, i els xiquets tenen el dret de ser formats íntegrament, sense particions ni calaixeres.’
Pastor veia aqueixa bellesa en una línia de Picasso i en una fórmula física, que pretenen l’elaboració de patrons que busquen el sentit a la vida, que volen posar ordre a la tensió. Som fabricants de patrons no verbals, d’idees harmonioses, artistes, matemàtics, músics… Que la profunditat de l’art, el seu valor universal, no pot ser privat ni privatiu d’uns quants… Aqueixa profunditat de les idees inevitables, econòmiques, inesperades que és l’art són un dret col·lectiu; ciència i art comparteixen la visió que indaga, inquireix, abstrau, assimila, activa i comunica… tenen l’objectiu comú d’anar més lluny, de portar l’ésser més lluny.

«Ah, la inevitabilitat de la música. La ment necessita trobar coherència…»
Som fruit d’un matriarcat acústic, que ja sabeu com ens canten les mares només nàixer, abans fins i tot, que als 45 dies el fetus ja ha desenvolupat l’oïda…
Entre més conceptes, Pasqual Pastor va encoratjar els mestres a defensar la intel·ligència, a exigir-se en favor de qualsevol àrea del coneixement sense menystenir-ne cap, si busquem la formació, una escola capaç i democràtica… Com la música humanitza, i la ciència, perquè totes dues, art i ciència, són una experiència estètica… Perquè els mestres, vet ací el repte que ens va llançar: 

—en quina qualitat de vida voldríem instal·lar-nos?
Ves quina responsabilitat teniu.

foto: Anna Chaler, directora de l’escola La Masia, i Pasqual Pastor