Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Que alce el braç el jutge, tu

4

Que alce el braç qui s’haja sorprés d’una aital decisió, borratxos i infidels, que ha declarat nul el cas del grup neonazi resident a València —no és el mateix que dir grup neonazi valencià. Sí, ens esperàvem més o menys una cosa així, però no tan ràpida, ni tan fàcil, ni tan burlesca. Això, no. Ja fa molts anys que ni investiguen, ni castiguen, ni penen res de res, per això tenen diversos filtres, per si arribés el cas d’algú molt despistat que volgués posar les coses a lloc, per exemple, creure que una democràcia neta i ordenada ha de castigar els creminals de l’extrema dreta afincats a València des del franquisme, fa quaranta, cinquanta o més anys que campen a la dula, per sembrar el terror, posar bombes a intel·lectuals, rebentar llibreries i casals o matar joves si no els agrada la seua cara. A València, que pertany a espana per dret de conquesta, els neonazis juguen com en casa, i si se’ls en va la mà una mica, vull dir que atonyinen més del compte o acaben matant, ja hi ha els jutges per parar els peus de policies o advocats que pensen que la impunitat no és el camí, que ací com a Europa, també podem ser honestos, jugar net.

No, no ens ha sorprés la nul·litat del cas per què no som idiotes, podem fer-nos-en, d’idiotes fins a la medul·la, però no ho som. Ells tampoc, naturalment. Però sí que ens sorprén amb quina facilitat s’insulta la jústicia, la democràcia, la llibertat de pensament que va costar milers d’anys de civilització, des de les institucions espanoles, amb l’estigma que això és el que més els agrada, sentir-se intocables amb la criminalitat, i ja poden anar vostés a cagar tranquils, si han sopat. Perquè avergonyir-nos de cagar, què volen que els diga, no és el pitjor dels pecats creminals.

No, si el jutge haurà aplicat la llei, l’haurà interpretada correctament, ves on ens situa tot plegat, els tres poders, ja ho saben vostés millor que no jo.

Folkestiu2014, vivim l’emoció

0

Van arrIMG_1156ibant tot de felicitacions per l’organització dels dos dies dedicats a un encontre de folk que ha agafat cos tan ràpidament que enguany havíem doblat esforços, recursos i programa. No sabré anar a pams, ni explicar una cosa darrere de l’altra, ni consensuar que després de l’ú ve el dos, perquè aniré saltant d’ací d’allà com quan lligava un rastre de llonganisses i no mirava de fer res més, ves amb quina rapidesa deixava enllestit l’embotit penjant darrere meu en una biga preparada amb tot de claus i ganxos de carnisseria.

 

Un dels debats principals amb Pau era sobre el grup l’Aljama de Bétera, que no ho negaré, és una nineta dels ulls que admire i em mire amb goig especial. Hi ha una barreja de balladors, de més joves de més assaonats, dels que comencen o sembla que encara no tenen del tot l’ofici, però hi ha un gruix que em fa dir que l’Aljama ha aconseguit de convertit el ball popular en art, i veure’ls representant els balls tradicionals no passa simplement per una festa folk, o un espectacle de tradició o com qui diu és com anar al teatre o al cinema, no, l’Aljama és art en el sentit ample, en el ball, en la complicitat, en els girs, en les rodaes, en els passos, i n’hi ha balladors d’una elegància extrema, però com és possible, em demane, per mi que són i representen el que voldria per al meu país, en el cas del ball i la tradició de les danses: mereixen de ser en el punt més alt. A més, en el final de festa, que és el Divertiment o Devertiment del Cant Improvisat, vam tenir el regal de vore ballar la mestra de la colla amb aquella elegància sublim, els braços arquejats, els dits, les puntes de cada peu, ara ací, ara allà, la mirada còmplice amb el ballador, la invitació que amb això els valencians també som boníssims, i desconvertim allò folkòric en una peça d’emoció espectacular: un cas a banda és el Vetlatori. No sé si cap altra colla de balladors representa aquest ball d’albat, de mort d’un xiquet acabat de nàixer, d’aquella manera, amb la veu de Marieta a l’escenari, la rondalla en ple, que ens transporta al moment que la història era contrafeta d’una realitat tan dura, casa per altra als pobles havien passat allò que canta Estellés per boca de les Sis veus, jo tinc una mort petita, mentre encara n’hi ha que recorda que l’albat se soterrava darrere la porta de casa.

El cant improvisat va venir de la veu de Xavier, i s’hi van afegir músics de Llíria, de Quart, de Bétera, amb Lola Ledesma i Sílvia Ampolla, que no van descansar ni un moment, i el ball a la plaça guanyava en popularitat i records de quan les albaes recorrien els poble de nit, de matinada, en canvi d’un got de vi o un aiguardent. Fins que no vam dir prou, pels volts de la matinada, músics i balladors, ara sí el públic participava obertament, van descabdellar jotes, boleros, masurques, malaguenyes, com un regal a dos dies de molt de treball, i tantes persones com havien participat a l’escenari o adobant-lo perquè tot anés com el punt de ganxo i les agulles sense parar.

Les Sis veus per al poeta Estellés havien arribat tan enjorn convençudes que la prova de so els donaria temps a berenar orxata i no sé quantes coses més, que encara no coneixen que és un dissabte en aquella plaça, si n’hi ha noces, o les campanes toquen a glòria, perquè els Sants de la Pedra, pobres, també volen tenir part d’aquesta festa. Res, que la cosa s’allargassava i Eva no ho veia clar: al mos, xa, que va eixir redó, i la plaça va acollir aquell reconeixement al poeta Estellés com mereixia, potser com mai no l’havíem cantat i llegit al carrer. La gent va saber atendre aquells silencis, amb un respecte cerimonial per les veus, per la música, pel bolero de l’Alcúdia o per la cançó de les dones, que vam acabar posant-nos drets agraint-los l’exquisitesa d’un producte made in que passarà a la història dels valencians com volien retre-li les campanes: a glòria, avui toquen a glòria.

Sí, n’hi ha més, molt més… Llorenç, els contes, la rifa d’una panera amb productes de la terra, el primer dia complet tan extraordinari, la intendència de donar de menjar i de beure a tanta gent, però avui deixaré ací aquest encert d’un Ateneu que va guanyant cos com poques associacions del país poden lluir: ho diu el mateix Rafa Arnal, de Serra, poca broma: xa, que no sabeu quina potencialitat té aquesta estructura oberta a la plaça i al poble. No defalliu, convideu la gent a apuntar-se, que venguen anarquistes fins i tot… Feia cabal, que si la plaça era bastant plena —de forasters n’hi havia a manta, de la comarca i d’altres pobles—, de veïns no n’arribaven a l’1 per mil de la població empadronava, malgrat que l’alcalde i un parell de regidores s’hi havien aguaitat en un moment de les muixerangues i les proves de veu. Sí, l’Ateneu és una de les grans coses que ha passat a Bétera, per recent i per  il·lustrada, i ja mereix de ser en els llibres d’història veïnal malgrat la seua joventut. Per molts anys.

 

Folkestiu2014, què diuen els forasters

0

IMG_1215Vivències d’estiu. Nit a la fresca a la plaça del Mercat de Bétera. Sis veus de dones, d’una bellesa incalculable canten al poeta de Burjassot. Aquelles sis dones de parar senzill, dues de roses i quatre de morenes, expressen amb la veu, la música, els gestos i el moviment la tradició d’un poble. Han sabut posar veu a les paraules escrites del poeta. Han tret dels llibres belles paraules que conten històries d’amor, de passió, de tendresa, de sofriment, de treball, de mort, de joia. Sis veus que canten, que expressen, que riuen la complicitat de l’altra. Sis veus que s’acompanyen, que van juntes, però cadascuna d’elles és diferent a l’altra. Sis veus que juguen amb instruments inusuals. Ara un cànter, una post de rentar, una paella, un morter. Això sí, acompanyades de la sobrietat del violoncel i el ritme de guitarra i guitarró. Sis somriures que expressen goig. Si el poeta les veiés se sentiria orgullós com aquelles dones porten a la plaça del Mercat les paraules que un dia expressaren els seus sentiments. Jo també em sent orgullosa perquè em representen la meua llengua, perquè canten la meua cultura, perquè desempolseguen tot el que ens volen fer amagar, perquè han de ser un model de llengua culta per als nostres alumnes, perquè volem escola en valencià al carrer, en la vida quotidiana, en les festes del poble, perquè elles també són una lluita. Gràcies per fer-nos compartir el vostre moment de goig.
© CREU PLANELLS per a escolagavina.cat

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Aleshores, ens roben?

0

EspanyacapitalParís

 

A Madrid-espana han fet finalment els deures, esbiaixats i cuinats a la manera d’ells, que vol dir tramposament, com van fent les coses fa setanta o més anys, tant se val, ja ens hem acostumat, però admeten que ens roben, que és el mateix que acceptar que, segons ells, els valencians hem de ser solidaris amb la resta d’espanols tramposos (nosaltres, pel que fa a trampes, no ens quedem mancos ni res, no patiu).

Però aqueixa solidaritat provoca que, damunt la mala gestió valenciana del pp ( també són ells), damunt el robatori propi de la gent valenciana del pp (també són ells però aquests més impresentables i de més mala fel) els valencians que no som d’ells que som la majoria, no tenim allò bàsic per continuar vivint a la manera occidental: que és una escola equipada, una atenció sanitària mínima, uns serveis d’atenció social dignes, i totes les coses d’una societat europea de segona, de tercera a tot estirar: ocupació i feina amb sentit, una cultura i una universitat del coneixment. Ara, com que no tenim allò bàsic, l’escola no rep allò que li deuen, els hospitals van com van, i n’hi ha vells i malalts que ja han tingut la sort de morir-se per no haver de continuar patint la vergonya d’uns polítics del teatre macabre, la calavera va fent clot.
Allà ens roben i ens continuaran robant malgrat la crisi, el desficaci, la manca d’honestedat i el mínim d’equitat. Així vivim els valencians, atrapats entre lladres, males persones i uns incapaços del cabàs de quatre anses, i l’estiu no sembla que vulga adobar-nos un horitzó més dolç. Ni l’estiu ni la tardor, si no ho arreglen els del nord.
Tant se val que els diners que els enviem els fiquen en sobres per repartir-se’ls, tant se val que se’ls fumen o els usent per torcar-se l’allò d’allà baix, mentre continuem lligats a madrit i els seus jocs polítics, els valencians pagarem i serem robats fins que no ens quede ànima, ni dignitat, ni clementines fines penjant dels arbres, les velles caguenlasotadebastos!

La vida penja a la platja

1

1151314122_f

 

Aquelles imatges d’uns xiquets que van assassinar mentre jugaven a la platja va trasbalsar durant unes hores unes quantes consciències a occident. No gaires, però van ser suficients per distingir que hi ha platges de prendre el sol i fer una vida banal,  i platges que algú ha convertit en un indret per morir. Els xiquets palestins eren a la seua platja, si és que ho podem considerar així, i els valencians i molts de forasters eren a Benidorm, per exemple. I la diferència és que mentre la majoria dels que eren ací podien jugar tranquils, o fotre’s un entrepà de truita amb sorra, i fins i tot tornar a casa; enllà a Palestina la realitat era que els xiquets tornarien a casa encaixonats o embolicats en robes guixades de sang. Però nosaltres podíem contemplar aquella platja, gairebé semblant a la nostres, atapeïda, i la dissort de viure en un lloc on la vida penja d’un fil, que és com viuen aquells desgraciats que els ha tocat de viure una vida d’amenaça, de terror, de mirades sense resposta, perquè no entenen qui els ha posat allà, si és que era sota aqueixes condicions que havien de viure. Ací, en canvi, els xiquets agafen els poalets i les paletes i el salvavides per jugar a la sorra, hores i hores de dura vida sota el sol de l’estiu valencià, i allà el salvavides no et salva de res, ni de l’aigua, ni de les bombes, ni dels tancs, ni de l’insult d’una vida amb tant de desequilibri, tan desagraïda. Ací els xiquets fan vacances i juguen lliures, entre panxuts, grassos, flacs, alts, baixos, mares que et vigilen que no et perdes, que vages en compte amb l’aigua, que dines i t’ho acabes tot, entre personatges de platja de milers de colors i dimensions, mentre allà han d’esquivar un fil que decidirà si continuaran vivint una hora més, perquè n’hi ha que han decidit que, ells, els palestins de Gaza i de tota Palestina, no tenen cap dret, cap ni un, a somiar una vida diferent, fins i tot banal, de paletes i poalets; la seua sort de xiquets ‘sense estat’ els ha marcat el temps i el miracle és salvar cada dia, fins l’endemà, i torna a començar. N’hi ha més casos, més exemples de xiquets que són d’aquesta condició, a l’irak, a l’iran, a nigèria, a etiòpia, a mèxic, a ucraïna, què en se jo, quants n’hi haurà ara mateix d’indrets al món tan desagraïts, allà la vida no val un pet i depens dels homes que aguanten els fils de centenars de milers de xiquets en un món sense drets, ni condicions, ni res de res.

Mentrestant nosaltres farcim cada matí la nevereta amb les llimonaes, l’ensalada russa, la truita i les tovalloles, els olis i l’estoreta i peguem cap a la platja  a vore si ens deixen estacar el parasol, vet ací tota la nostra preocupació de simis entenimentats que busquem descans a la platja. Per cert, avui, quants n’haurà encertat aquell franctirador de l’instagram?, quants n’hauran esquarterat els tancs o quants n’haurà soterrat la sorra, un cap ací, un braç, el cos ferit, i quants fils hauran deixat caure els Netanyahu de torn en canvi de ser perdonats, besats i abraçats per tants nobles i grans dignataris d’orient i d’occident?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’Ateneu de Bétera organitza el Folkestiu 2014

0
jesús barranco i Gent del Desert

 

 

L’ateneu de Bétera traurà la casa a la plaça. Hi passaran balladors, músics, colles de dolçaines i tabals, contacontes, rondallaires, cantadors d’estil, llibreters, artesans, veïns, forasters, entre més protagonistes, de principals i de lo alto. La tercera Mostra de Música i Cultura Popular reunirà durant dos dies, el 25 i el 26 de juliol, un grapat de grups professionals que completen un programa atapeït de molta impressió: les sis veus per al poeta estellés, l’associació cultural l’Aljama, la muixeranga del camp de túria, la colla el tossal de Llíria, el grup rascanya, la colla de dolçaines xe quina burrà, llorenç giménez, l’escola de cant tradicional de Bétera…, no tiren la casa pel balcó, però no manca gaire per anar convertint la plaça a Bétera en un encontre de primera fila, comparable a festivals de renom. Els dos dies podeu participar dels sopars populars i d’una organització que pretén d’escampar arreu de la comarca i del país com som els valencians, els de Bétera també, per celebrar l’estiu amb bona música i un ambientàs popular en favor de la cultura. Guanyar la plaça i el carrer en un moment de crisi que demana idees i coratge. Per participar o encomanar sopars a preus de ‘perdrem fins i tot els bigots’ podeu enviar un correu a ateneubetera@gmail.com

Dissabte passat la festota ja va ser redona i apuntava què vindrà en uns dies, amb un concert extraordinari de Gent del Desert, els germans Barranco s’acompanyen de bons músics, instruments de tota mena i condició, n’hi ha que toca una post d’escurar i n’hi ha que fa sonar una crossa, per cantar els poetes Estellés, Jàfer, Corella o Alonso, en un corral amb parra ple fins a la bandera, que va agrair aquella qualitat de presentació del nou disc del grup, Processionària: abans que morís l’hivern / un tapís de flors ben blanques / i ara que l’estiu no fuig / ací ens tens tirant de mantes./ text de sergi gómez i música de jesús barranco, cançó per a fer ametles. Xa, excelsos.

Epicur, salva’ns!

0
El filòsof grec ja ho voldria, salvar-nos, per això va fer aquells escrits o lligalls o llibretetes o tauletes de pedra, no ho sé, per explicar al món com havia d’anar el món, si és que volia rutllar mitjanament bé. Però és veu que no és aixó, que el món prefereix anar a la seua contra els filòsofs, anar per lliure a la dula, sense ordre ni concert, amb el fussell al muscle i disparant quan li vinga en gana, ara uns morts ací, ara allà, a l’Afganitan, ara a Ucraïna, a Síria, a Palestina naturalment… Sembla que el món té butla per fer el que li done la gana, i va cobrant-se cada dia uns quants cadàvers d’edat i condició diversa. N’hi ha tot de burros que ens governen  i el destí d’unes quantes persones, homes, dones, xiquets, iaios, tant se val, és morir gratuïtament, a benefici de no sabem qui ni com. Sols perquè uns eixelebrats d’Israel, Rússia, Síria, Irak i no sé quants indrets més, un centenar dalt o baix, consideren que la vida humana no val una bufa —menys que una bufa no sé quantes coses n’hi ha, però la vida humana no la consideren gens, i es troben amb la seua llibertat de traure-la a grapats, en un segon, mentre la resta del món, els que ens ho mirem atònits i els que agafen cadireta per mirar-se l’espectacle, no fem res, però res de res.
Això sí, en uns dies, damunt d’eleccions, amèrica frança anglaterra i no sé quants països més, diran que ells defensen la llibertat, que són lliures i democràtics, que res ni ningú no els canviarà els principis, que en tenen i de molt profunds, però que la política no és senzilla ni fàcil ni ràpida, si són uns quants milers de desgraciats que han de morir.

Epicur, pobre, és un tros de pols, i ni això, solament que ens va arribar l’ú per cent de la seua obra, ni un gram de res, ell, però ves que va ensenyar-nos: que cap home no podia viure impassible davant el món, que res d’aconformar-nos a acceptar-lo com uns quants el volien, que el preferien de dirigir com era i de quina manera l’havíem de vore.

Ara, no sé si Epicur podia calcular la classe d’assassins que ens governen, que decideixen en uns segons qui ha de viure i qui pot continuar jugant a la platja.
Sí, Epicur va dir prou de doctrines, prou de viure relligats a temors de déu, a amenaces místiques… Perquè en nom de ja sabem quantes religions i doctrines, uns quants pistolers es pensen que poden arrebatar una vida, mil vides, un milió de vides. Ja fa 2.400 anys que passa.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Epicur i la moral valenciana

10
El jardí en una casa de la ciutat d’Atenes va servir al filòsof Epicur per fer escola, una escola oberta i plural que convidava criats i dones a fer d’alumnes, quatre-cents anys abans de Crist. Vaig fer el paralel·lisme al corral de l’Ateneu de Bétera, dissabte en presentar ‘El somni de Lucreci‘ de Martí Domínguez, i vaig proposar de posar un taulell valencià amb el seu nom, Epicur, en homenatge a aquest primer home conegut que reivindica que tothom cap a la seua escola-jardí, que fonamentarà en quatre preceptes principals: l’un, prou de témer els déus, de viure sota el jou de la mística i de la doctrina: no hi ha cap déu a témer, dirà, perquè la por trascendent provoca infelicitat. El segon, l’amistat, és el més gran valor per ella mateixa, el savi és aquell que sap viure, és prudent, honest, sensat, viu de manera adient, i l’amistat li val per viure amb altres savis, de qualsevol condició. L’ataràxia és la tercera condició o precepte dels epicuris, la serenitat, la impertorbabilitat, i s’aconsegueix amb el domini intel·lectual. El quart precepte és el plaer, els gaudis continuats, la felicitat és conseqüència d’adaptar una posició racional, és savi qui sap viure qui sap viure bé, no qui més en sap. L’home autèntic es preocupa de la saviesa i l’amistat, el saber ens fa feliços, quan sabem eliminar la por, el neguit, allò que ens angoixa… el plaer és principal si no és desbocat. L’epicureïsme no accepta el món com és, passivament. S’hi revolta, almenys intel·lectualment.

Que ningú, jove o vell, no es canse de filosofar i d’aprendre, perquè per assolir la salut de l’ànima mai no s’és ni massa jove ni massa vell.  

Els valencians, segons les males llengües, tenim quelcom d’epicuris, però la interpretació o comparació sembla més aviat falsa, una burla. Ves en quina cosa ens assemblem, pobres valencians, amb aital filosofia:
-sí, considerem l’amistat un bé, però per aprofitar-nos-en i medrar (!), trepar o ascendir…
-pel que fa als déus i la seua renúncia, no cal dir la beator que ens vesteix cada dia, i l’església, que fa i desfà a l’entoix la vida dels valencians, des que naixen fins que moren, prou que continua aprofitant-se’n dos mil anys després. 
-el plaer, si voleu el plaer festiu  fins i tot voluptuós…, però d’ací a tirar-se tomates al cap, o raïm, o cercar tot d’invents més propis del sàtir que del savi, no ens deixa sinó en el lloc que ens pertoca, majoritàriament. 
-dominar la mort, o l’ataràxia, la lleugeresa del ser, l’entenc lingüísticament davant un plat d’esgarraet, l’all-i-oli i el barral ple de vi: menja molt i caga fort, i no tingues por a la mort.

Però aquest càlcul dels polítics de considerar els valencians uns mansois desentesos de la protesta col·lectiva, passe el que passe, facen el que facen, sembla que va finint. Que el poder no ha de tenir por dels epicuris, ni dels valencians mateix, falsos epicuris, uii, que jo no seria tan positiu i començaria a llegir què diuen, aquests filòsofs bojos com un cabàs de xunsa i de matapuça. 

Sobre Epicur, he manllevat unes idees d’un text de Ramon Alcoberro, de la Universitat de Girona. 

Art i ciència amb Glòria Jové, ja pagava les jornades AKOE

0

Publique aquesta carta del mestre i amic Paco Rodrigo sobre una de les ponents i ponències presentades en l’escola de mestres en l’edició d’estiu, fetes aquesta setmana passada a l’IES Benlliure de València, amb la presència de quatre-cents mestres.


Jornades  d’estiu d’AKOE: hem anat parlant d’intel·ligències múltiples, de comprensió lectora, de l’ensenyament de la llengua, de les matemàtiques… Hem pogut assistir a les comunicacions de mestres que treballen constantment per millorar l’escola… Avui dedicarem el matí a reflexionar al voltant de l’art, de l’expressió plàstica i musical. Recordeu que avui també tenim la Fira de les experiències contades per l’alumnat, que hi haurà temps per fer la valoració global i la cloenda de les Jornades i acabarem amb una activitat lúdica, amb l’actuació de Toni de l’HOSTAL. No oblideu de fer les darreres compres de llibres en les editorials amigues, recordeu les paraules del mestre i escriptor EMILI TEIXIDOR, els bons mestres han de llegir molt per fer que els seus alumnes també siguen bons lectors.

Per presentar-vos Glòria Jové, que ve de les terres germanes de Lleida, voldria compatir amb vosaltres una breu reflexió, un petit desig o un somni. Fa poc llegia a “Grácias Finlandia” del nostre amic Xavier Melgarejo, la frase: “la realitat no té la culpa dels plans d’estudis”. La realitat, és a dir, la vida, és rica, complexa i diversa però els plans d’estudi la intenten domesticar o pervertir amb horaris irracionals, amb la dissecció de les matèries, amb l’ús i abús d’estàndards, amb informes PISA i absurdes normes burocràtiques que fan de l’escola aquell lloc on la realitat -la vida- és allò que passa fora de les aules. Bé, permeteu-me un desig, un petit somni: obrim les portes i les finestres de l’escola i deixem que realitat de fora entre dins, deixem que la vida inunde les nostres aules. O, també, sortim al carrer, a la natura, al mercat a les places, als museus…;  per observar, viure i experimentar… Sens dubte, els nostres alumnes ens ho agrairan, doncs l’aprenentatge serà molt més emocionant, més motivador i significatiu, més vivencial. I la vida, per fi, podria deixar de ser allò que passa fora de l’aula. Perquè com canta Txarango “com quan érem infants, la vida balla descalça”. En aquest sentit, crec que en una escola oberta a la realitat, en una escola de la vida, L’ART, l’ART EN MAJÚSCULA, totes les arts (la pintura, la música, el ball, la literatura, el cinema…) haurien de ser al centre de la vida escolar i no arraconades en un segon pla en les horaris i els currículum… L’art, com a eina interdisciplinar, globalitzadora, creativa, rica i complexa, com a font de plaer creatiu i estètic, com a mirada crítica…, ha d’impregnar els projectes educatius dels nostres centres. Tot esperant que aquest desig es puga acomplir tinc el plaer de presentar-vos Glòria Jové i Monclús. Ella és DOCTORA i PROFESSORA TITULAR en la Facultat de Ciències de l’Educació de la UNIVERSITAT de LLEIDA, on imparteix l’assignatura  “Processos i Contextos Educatius» en el Departament de Didàctica i Organització Escolar, una matèria amb un clar contingut psicopedagògic en la qual conceptes com: heterogeneïtat, identitat, diferència…, emergeixen i es treballen a fi que els futurs i futures mestres siguen capaços de donar resposta als contextos educatius del segle XXI. Entres les seues propostes teòriques i metodològiques destaca la consideració de l’art contemporani com una eina vàlida per a la inclusió social i educativa que es caracteritza per una àmplia transversalitat conceptual i una multidisciplinarietat de tècniques artístiques que ens permeten connectar amb altres llenguatges i desenvolupar múltiples mirades a la nostra societat, en un procés de sensibilització artística i social. L’art contemporani com a mediador d’aprenentatges i com a instrument de formació i construcció de coneixements. La seua aportació s’emmarca dins dels plantejaments socioconstructivistas i situa la cultura com a element bàsic per a la humanització. És per això que en el seu entreteixir situa els recursos comunitaris culturals en general i museus i centres d’art en particular com a part essencial del treball en xarxa. Espais híbrids, experiències híbrides: les formes de vida cultural com a eix generador d’aprenentatges i del desenvolupament. Creadora de Projectes en els quals pretén donar resposta a l’heterogeneïtat de situacions educatives que es donen avui dia els centres educatius. La xarrada de Glòria girarà al voltant de la  TRANSDISCIPLINARIETAT, de l’ART I l’APRENENTATGES EN CONTEXTOS CONTEMPORANIS I DIVERSOS” amb la finalitat de conèixer i experimentar la transdisiciplinarietat de l’art i prendre consciència de les seves possibilitats per a esdevenir mestres artistes. Tractara de mostrar-nos com aprendre, ensenyar i comunicar-nos a través de l’art, ens permet prendre consciència dels models que tenim com a docents i ens permet prendre decisions des de la creativitat. Doncs, treballar a través de l’art expandeix les possibilitats curriculars i ens permet crear i possibilitar situacions d’ensenyament i aprenentatge de forma creativa per convertir les classes en punts d’encontre on tots puguem aprendre. La xerrada mostrarà la metodologia de treball que s’empra i alguns projectes que han realitzat en la formació de mestres de la Universitat de Lleida i en el màster d’Educació inclusiva.

by Francesc Rodrigo, Florida Universitària

 

Música i intel·ligència: ens cal més formació

0
Ahir vam convidar Pasqual Pastor perquè ens fes l’última de les ponències d’aquestes Jornades de juliol organitzades per l’Escola de Mestres AKOE. Vam triar un home culte i li vam demanar una xerrada  que obligués els mestres, que els exigís, que els demanés.
«La veu diu la lletra, però allò que ens revolta és l’esperit.»

Pasqual Pastor va demostrar, de l’un costat, la importància del coneixement general, que els il·lustrats ni dividien ni subdividien en compartiments com ara fan algunes lleis, quan parlen d’àrees instrumentals i unes altres de secundàries, de malnom ‘maries’: com pot atrevir-se ningú (els polítics?) a explicar que Bach, Mozart o Strawinsky produïen obres per a les maries?, per què gosa ningú sotmetre el currículum a la desigualtat i a la falsa idea que els joves han d’estar preparats, exclusivament, en llengua i matemàtica?

En un recorregut intens, i profund, el professor Pastor explicava com la bellesa és en una pintura, en una cançó, en un teorema matemàtic,  en un descobriment científic, que ningú no pot retallar la riquesa del coneixement en nom de no sabem quins objectius que tenen molt poc a veure amb la cultura i menys encara amb l’educació.

‘La ciència i l’art van a la recerca de sentit, sense exclusió, i els xiquets tenen el dret de ser formats íntegrament, sense particions ni calaixeres.’
Pastor veia aqueixa bellesa en una línia de Picasso i en una fórmula física, que pretenen l’elaboració de patrons que busquen el sentit a la vida, que volen posar ordre a la tensió. Som fabricants de patrons no verbals, d’idees harmonioses, artistes, matemàtics, músics… Que la profunditat de l’art, el seu valor universal, no pot ser privat ni privatiu d’uns quants… Aqueixa profunditat de les idees inevitables, econòmiques, inesperades que és l’art són un dret col·lectiu; ciència i art comparteixen la visió que indaga, inquireix, abstrau, assimila, activa i comunica… tenen l’objectiu comú d’anar més lluny, de portar l’ésser més lluny.

«Ah, la inevitabilitat de la música. La ment necessita trobar coherència…»
Som fruit d’un matriarcat acústic, que ja sabeu com ens canten les mares només nàixer, abans fins i tot, que als 45 dies el fetus ja ha desenvolupat l’oïda…
Entre més conceptes, Pasqual Pastor va encoratjar els mestres a defensar la intel·ligència, a exigir-se en favor de qualsevol àrea del coneixement sense menystenir-ne cap, si busquem la formació, una escola capaç i democràtica… Com la música humanitza, i la ciència, perquè totes dues, art i ciència, són una experiència estètica… Perquè els mestres, vet ací el repte que ens va llançar: 

—en quina qualitat de vida voldríem instal·lar-nos?
Ves quina responsabilitat teniu.

foto: Anna Chaler, directora de l’escola La Masia, i Pasqual Pastor

Escola i coneixement

0
Quatre-cents mestres participem d’unes jornades de formació organitzades per l’Escola de Mestres AKOE a l’IES Benlliure de València. L’escola encara no ha acabat, i els mestres tampoc, malgrat l’amenaça de la Conselleria d’Educació valenciana d’obligar-nos a començar el curs 2014-2015 el 3 de setembre, això és, sense planificar, sense temps material per organitzar què farem amb els xiquets. Perquè no els interessa sinó el populisme, d’obligar-nos a començar més enjorn, encara que no estiguem preparats. I ves que això és principal, segons Finlàndia, la planificació d’allò que farem. L’escola i qualsevol cosa, sense planificació no té sentit. 
Ahir mateix, l’equip sencer de la consellera Català va dimitir en bloc. Escola valenciana i els sindicats apunten que és una victòria de l’escola, perquè la incompetència demostrada i l’atac continuat a les línies en valencià eixien de la pròpia administració educativa. El desecontre de mestres sindicats i AMPES dels responsables polítics de l’escola és un disbarat que paguem tots, la societat valenciana en general, els alumnes en particular. Peò n’hi ha que els la bufa cinc i vint-i-cinc.

Art, matemàtica i lectura: escola i coneixement, és el lema enguany d’unes jornades que pretenen d’oferir un espai de debat i reflexió (la formació és una de les potes cabdals de l’escola), amb un objectiu: si bé n’hi ha rutines necessàries, no ens podem passar el temps practicant-les. Res que no ajude o entrene a pensar farà avançar l’escola i els xiquets, en el coneixement. Per això l’organització de l’escola de mestres pretenia enguany de posar la matemàtica en el primer pla del debat, a dalt de tot de l’escola bàsica, com un model de treball que escampe la màxima que, qualsevol àrea del coneixment al si de l’escola ha d’ajudar a pensar els xiquets, de manera que qualevol activitat d’aula siga productiva i atenga els alumnes sense exclusió. Avui tanquem la proposta formadora de l’estiu, bo i sabent que els mestres en la seua majoria continuen compromesos en la formació per millorar cada dia allò que fan. 

[foto de Cecília Calvo] 

Històries de matemàtica

0
Una de les sorpreses majúscules, potser el millor dels regals, van ser els trenta m¡nuts que vaig se en aquell banc de fusta amb una parella de matemàtics, mentre ens esperàvem per escoltar una altra comunicació en el XV Congrés de matemàtica que organitza l’associació andalusa Thales, d’aquell país. El primer colp que els vam veure caminar feixugament agafadets, amb una fragilitat física que desemparava, ens vam corprendre, potser perquè ens sentíem reconeguts en una parella de vells de cabell blanc, senzills, modestos, que a penes si podien pujar aquella escala de pedra de la Universitat Antonio Machado, a Baeza. Ell era Luis Campistrous, ella Celia Rizo. No sé si sabeu qui són, jo no ho sabia, no els coneixa de res, però admirava aquella mirada especial, de tots dos, que ja sabies que aquell parell de mestres de mestres portaven una vida a coll… 
La primera impressió es va confirmar en l’exposició breu en una de les aules (no parava d’entrar gent, i gent, i més gent, i ell havia d’interrompre cada vegada la intervenció. Continuava entrant gent, una altra vegada, i una altra. Una processó. Així que l’home, que tenia uns moviments lents, anava i venia amb els dits i aquell ordinador nou que traginava delicadament no sempre l’obeïa. La presentació tractava sobre la resolució de problemes a l’escola. A l’escola bàsica, naturalment, i malgrat aquella lleugeresa de veu gairebé agònica, era més contundent que la majoria de veus que ja havien participat els tres dies anteriors, al congrés: va dir, més o menys, el professor Luis Campistrous, que tants objectius que ens plantegem a l’escola per a la resolució de problemes, en la seua majoria, són falsos, inútils, i ineficaços, que no ajuden a resoldre gairebé res, tret de tòpics i de problemes, que no són problemes reals, sinó impostacions, assajos de problemes, als quals se’ls aplica una fórmula, o una repetició de passos. Enunciats que no són problemes, ni apliquen mètodes que resolen veritables problemes…, aqueixa aportació no seria novedosa, però era contundent, venia d’un homenet que a penes si coneixíem ningú, malgrat que era la segona vegada que es presentava en aquell congrés.
En el breu moment d’exposició de què disposava, li vaig demanar per què li havien donat tan poca cosa, i ell em va dir, clar i ras: no em coneixen. Doncs en aquell temps que era un bufit va deixar anar dues perles que ja explicaré demà.

Luis Campistrous va explicar què caldria fer, per entrenar l’escola i els xiquets a resoldre veritables problemes… Jo me’l vaig creure de dalt a baix: i com que vam arribar tard a la següent comunicació, vaig aprofitar per acompanyar-lo en la conversa —li ho vaig demanar prèviament, si el podia acompanyar, i em va convidar encantat: Luis Campistrous Pérez, ara a la Universitat de Guerrero, a Chilpancingo, és llicenciat en matemàtica per L’Havana, doctorat aper la Universitat estatal de Moscú, va afegir en el relat que va ser president del seu tribunal Andrei Nikolavich Kolmogorov, que havien d’arrossegar entre dos, perquè el savi matemàtic rus, un dels més brillants del segle XX, volia morir-se treballant)…

De colp, els Congressos són històries, relats, petites vides que van explicant-se i afigen valor al coneixement i a l’escola…
Durant molts anys, Luis Campistrous i Celia Rizo han sigut responsables dels Programes escolars de matemàtica a Cuba: —vam exercir molt poc de mestres, perquè ens van destinar aquesta faena, confegir els programes, els llibres, els continguts de la matenàtica escolar, sobretot assessoraàvem els mestres.
Passen la setantena (ell no voia dir-me l’edat, vosté pregunte-me-la, ‘però jo no sé si vull dir-li l’edat!’); ella va dir que en tenien 71, però jo els feia més grans, aell sobretot, malgrat que encara exerceixen assessorant, formant i dirigint doctorats a Mèxic i Cuba. I encara continuen formant-se. Tenen temps de venir a veure el fill i ser al congrés de matemàtica de Baeza, malgrat que els donen trenta minuts per converses d’una experiència de tants anys. Ves, què em va dir, mentre ens esperàvem: si no saben qui sóc.

Encara vam parlar de Cuba, de l’escassetat, de la condonació del deute Cubà, i de la formació dels mestres… De llengües, de València, es pensaven que sols es parlava castellà, a València…  Li vaig demanar que m’escrigués el nom del matemàtic en una llibreta que ara tinc davant meu, a la taula de l’escola, amb aquella lletra de savi. He cercat qui és aquest Kolmogorov que va ser cap del tribunal de Campistrous per examinar-lo, i ja imagine aquesta parella camí de Mèxic i de Cuba: no m’escriguen al correu electrònic durant l’estiu, allà les comunicacions per internet fallen molt. Per setembre tornarem a Mèxic, aleshores els podrem respondre… O d’ací dos anys, al congrés Thales.

 

Xa, respecteu la identitat valenciana! (1)

0
Els homes del pp -incloem també les dones del mateix partit-, reclamen respecte pels símbols d’identitat dels valencians. No demanen de respectar els senyals de trànsit, perquè això fóra falta greu a la normativa i els caurien tantes multes que els arruïnarien el cap de setmana. Però demanar que et respecten la identitat és gratuït i no afecta ni a la butxaca ni a l’esperit. Sobretot si tu no n’has fet sinó un drap, d’aquells símbols valencians, fa més de tres-cents anys! Tot un esforç polièrdic per transformar-los en espanols, xa.
És graciós, perquè els homes del pp, incloem si voleu les dones també, són els primers a passar-se la identitat valenciana pel colador del café, els primers a bandejar l’ús de la llengua, per triar un dels símbols majors, prohibint-la en els mitjans valencians o multant-la si no són estrictament valencians, com ho és la prohibició de rebre el senyal de la televisió i ràdio del nord. 
La identitat dels diners valencians (hisenda valenciana o casa del xavo), també se l’han passada pels dos forats del nas, els mocs del pp, si han autoritzat la ruïna i la venda de bancs i caixes valencianes, que com les havien buidades prèviament, en favor propi, amigots i familiars, no els feien paper per res…, o bé s’havien jugat els diners en projectes d’atzar i probabilitat de dutbosa viabilitat, que de cada bugada perdíem llençol i ells tornaven a omplir-se el pap. De fet, som els únics, els valencians, que correm el perill de ser intervinguts econòmicament i moral, perquè judicialment ja ho som, que ves si tenim un percentatge alt d’imputats i jutjats, en canvi d’accions polítiques que, segons els mateixos homes, han portat el govern dels valencians a l’índex de criminalitat més alta d’Europa, i això que en el mateix continent hi ha sicília, nàpols, atenes, moscú, marbella i madrid. 

No cal entrar en quantes línies en valencià volen tancar, els homes del pp, però l’escola per ells no ha de ser gaire de la identitat, ni a explicar que són els pirates artífex de tancar l’unic mitjà públic de radio i televisió en valencià desmaiat, però valencià, o com porfien per prohibir actors, músics o casals que ofereixen allò més autòcton, en canvi de potenciar gramàntols i cagamandúrries (ulleu quants programes de festes de l’estiu conviden a actuar els nostres), per descriure’ls com uns cínics de la pandereta, l’escala i la cabra d’adobar formatge fresc de panet.

Incapaços de ser amb els seus propis veïns, d’acompanyar els familiars dels morts que ells van provocar al metro de València (recordeu que estaven avisats de millorar les vies, però van preferir de destinar els diners a les butxaques invisibles dels seus immortals militants) amb tant poc de tacte com de respecte (#0responsables és igual a 1.000 criminals sense identitat ni pròpia ni aliena), reclamen ara al govern català que vaja amb cura amb segons quina terminologia… Els familiars de dol i ells de soparot, però seria d’identitat, amb allioli i taronges valències. 

Potser que, per als homes i dones del pp, posar el mapa dels països catalans al servei meteorològic de tv3 atempte més la identitat dels valencians, que haver regalat milion d’euros als borbons pel cas Noos, en canvi de recordar-los com d’agraïts els estem per haver-nos cremat cinquanta ciutats valencianes i el postre d’haver-nos matat i violat homes i dones.

Per passar la porga d’aital ofensa a la lectura i a la història dels valencians, el govern català els podia enviar el Costumari d’Amades en versió rústica, o l’Alcover, o un aval gratuït per anar a estudi, una beca per passar la revalida de majors de vint-i-cinc ja faria el paper, per evitar-nos el ridícul de passar vergonya: quina mena de cultura banya aquests cervellets de consellers i presidents, xa? (homes i dones del pp, no vos passe com a Sant Pere Pasqual, que descansa en pau a Baeza, lo cos en un lloc i el cap en un altre).

Més vulgarment: al racoooó de pensar, per inútils! 
 

Pel juliol, els mestres alcen el vol

1
Anit érem en una reunió i discutíem. Els mestres discutim per no res. Per un sisàs, per un cabàs, per una diferència invisible, l’esport és discutir, xa, com ens agrada. Anit discutíem que n’hi ha que tenen ganes de plegar, de fer la bossa i anar-se’n a casa a descansar. En canvi, n’hi havia que no, que no eren d’aqueix parer, que preferien aquests dies per agafar aire i apuntar-se a cursos. Oh, com els agrada als mestres, això, apuntar-se en cursos, cursets, cursots, jornades, congressos, escoles d’estiu… Sí, deien els primers, però sols perquè volen plegar, anar-se’n de vacances. Que no, que no, discutien els altres, s’estarien tot el mes fent formació, si calia, tot el sant mes de juliol d’ací i d’allà, entre experiències, discursos, conferències i no sé quantes coses més. Els mestres, com els agrada escoltar-se i aprendre, i apuntar en aquella llibreteta què diu l’un conferenciant, l’altre ponent, no perdre’s cap detall, cap idea. El mes de juliol és això, té això, no ho evita, i els mestres van de bòlit, adelerats, amb aqueix sentit de la responsabilitat i l’ofici. Nosaltres, per exemple, des de l’escola, demà mateix ja comencem dues coses ben diferents: els uns, cap a Andalucia, a aprendre matemàtica. Els altres, faran tecnologia, i encara un grapat important, preparen la participació de divendres, en la V Nit de les cooperatives. Què, sense parar, de discutir, que jo ja vos havia avisat. 
Doncs encara si és l’1 de juliol, o el dos…