Entre saraos i fandangos!

 





Bon dia, això és l’ermita?

Aquest país és ple d’ermites, vosté per quina ermita pregunta?

Pregunte per l’ermita de sant Vicent?

Si no me’n diu una altra!

La d’Agullent.

Home, haver començart par ací, Agullent, Sant Vicent, l’ermita…, però l’ermita és tancada, perquè són de sarao.

De sarao?

De saros i fandangos!

 

L’edició Folksona 2014 ‘Entre saraos i fandangos’ cerca en la música i la tradició popular la festa improvisada i el cant d’estil, i els organitzadors han pegat cap a Xàtiva, a buscar l’home que avui representa la veu, a més del pou de saviesa popular dels valencians, d’uns anys ençà.

Qui és Pep Gimeno Botifarra? Ves com ho explica, Josep Vicent Frechina, a la Caseta del Plater:

 “I, finalment, el que és més important: la seua forma de cantar, el seu magnetisme escènic, la seua expressivitat vocal, el seu timbre net i genuí, la seua dicció popular que apel·la als trets més profunds de la identitat musical valenciana. Botifarra sona inefablement valencià: hi ha una connexió profunda, visceral, entre el seu cant i el nostre imaginari col·lectiu que ens fa sentir-nos-en irremissiblement identificats. Per això té un èxit tan gran: aplaudir a Botifarra és, al capdavall, aplaudir-nos una mica també a nosaltres els valencians.”

Cada any explique en un apunt l’esforç d’uns quants homes per tirar endavant un projecte en favor d’una banda folk al País Valencià, el primer intent ferm d’una escola de música folk d’àmbit valencià. Unes colònies d’estiu amb el tema de la música tradicional i de l’escola: enguany ja els ha visitat  ‘Tirant de rondalla’ i Dani Miquel. Finalment farà cap Botifarra, i dissabte faran el concert final obert al públic, quaranta joves acompanyaran les cançons de Pep Gimeno, la malaguenya, l’u d’Aielo, la jota de Xàtiva o  el vetlatori, resultat d’una setmana de convivència, de cultura i d’identitat. NO cal dir que la crisi, i l’esforç de molts múics i grups han donat visibilitat a una part del país que, per la música, som primera fila internacional. mai com ara ametix, donàvem tant de valor a la música d’arrel tradicional, fins i tot a la possibilitat de tenir una banda de joves que vulgués dedicar-s’hi

Per molts anys, Folksona.

[la foto va ser pispada de Vilaweb Ontinyent, què què] 

Llauradors supervivents

“Ton pare i jo hem sigut molt violents pa treballar. Sí, ton pare era molt violent pa treballar. Com jo, jo he sigut una burrà de violent pa treballar.”
“Eixe camp que tens al camí de Llíria, home, si em feres cas, si jo tingués uns quants anys menys, no és que vulga alabar-me, però jo sóc capaç de fer un verger d’un desert, que no és per alabar-me, però si jo tingués uns anys menys, això ho arrancaria i ho plantaria de taronger, tiraria uns quants camions de terra, i sense anivellar-ho ni res, perquè ací tens l’aigua i amb les gomes no cal nivellar-ho ni res, jo porte aquest pou, i en res tindries el camp criat.”

Dissabte passat, m’ho va dir mon pare: –s’ha mort el Cassolo. Què. S’ha mort aquesta nit, José. Però si dissabte vam coincidir, que ell carregava deu sacs de guano en el cotxe. Deu? Deu sacs. Jo li havia dit: José, et veig molt prim. I ell: –jo no he sigut mai molt menjaor. Desdejune, a meitan matí me faig un iogur i fins a l’hora de dinar. Això et va dir, ell? Que no menjava? Ca, si menjava, l’última vegada que vam anar junts, ens havia rellogat Carretero per rascar una plantonà de trenta fanecaes, i sí que menjava. Arribàvem de nit al camp i no paràvem en tot el dia. No el podia seguir. Ell portava una lligona grandíssima, de tres pams de fulla. Era molt treballaor.
El Robero diu que sempre ha treballat amb ferramenta que feia mal: la ferramenta que treballa cara tu fa molt de mal, deia dissabte Voro. Durant dos dissabtes ens havíem anat trobant al mateix magatzem. 
“Tenia deu anys menys que jo -vuitanta-tres-, però encara portava un ritme com si en tingués cinquanta. Treballava diumenges de vesprada fins i tot. Com no li agradava anar al bar.”

No sé quants en quedaran al poble, d’aquest homes, que hagen treballat tota la vida amb el llom ajocat. Ni si el camp els haurà agraït tant d’esforç. Però aquests homes no han sabut fer una altra cosa, treballar, treballar, treballar sense parar tota la vida. Pel que sembla, a José li va agafar un atac de cor dimarts i encara es va recuperar, que el van pujar a la planta. Aleshores el metge que l’atenia li va dir que hauria de fer vida normal. Vida normal?, es demanava, sí, reclamaven els fills al metge, explique-li a mon pare que és fer vida normal, als vuitanta-tres, si t’ha agafat un atac de cor: doncs, alçar-se tardet, desdejunar, fer un passeig… No sé si el Cassolo, José el Cassolo, va fer cap gest, o va fer alguna cara, o què collons va fer… No sé si va dir res o va pensar en els camps que havia treballat tants anys fins en aquell dia que va tenir l’atac. Però si no podia treballar, anar al camp fins i tot els diumenges, carregar aquella lligona de tres pams de fulla, preferia de morir-se. I és això que va fer, un dels últims supervivents, morir-se. Per a què continuar, si no podia fer allò que sabia i que havia fet durant tota la vida. 
 

Poseu-li corona a la idiotesa

El documental de la coronació a qui li l’han encarregat, aquesta vegada? Semblava la fuga de Logan, o una série encara pitjor, dissenyada pel mestre polil. Un resultat fins i tot més decebedor que no podíem imaginar. No perquè siguen maldestres, fins i tot ells saben que ho són, sinó perquè durant anys, aquests protagonistes de la corona, pares, fills, germanes o infantes tant se val, són dignes representants d’aquest estat ‘opera bufa’. Modernor modernor, què voleu?, societat del coneixement?, tecnologia?, futur? Per ells el parament militar i la representació dels exèrcits, amb la trompeteta xuflant toc de queda i crida a la caspa els retrata: som el paralímpisme polític de mig món, així que el temor del pitjor no ens agafa desprevinguts: però, al torpall triat president d’espana, se li suposava defensa suficient per amagar les vergonyes, en canvi d’esmbombar que som un model d’estat, democràtic i modern, davant la reduïda representació internacional. O ets idiota, i llavors s’ho han de fer mirar qui l’ha triat, o és cínic. I no sé quina cosa és més fatal. 

El primer ridícul solemne, les excuses del polítics de primera fila mundial a través de fax, correu electrònic o wassap… N’hi havia que preferien vore un partidot avorrit del mundial que el refregit del ‘Torna el Nodo’. El segon ridícul és voler fer creure  que han sabut fer el traspàs, entre pocavergonyes. Tan ràpid perquè el poble no els demanés responsabilitats, ni polítiques, ni econòmiques ni de deslleialtat (furtar diners en benefici de la riquesa personal de pares i fills, no és comportar-se sinó com un reietó mediocre). Voler continuar la parafernàlia és com exclamar: trieu-me putes!

El tercer ridícul l’han fet els mitjans, tots els espanols i els perifèrics; volien fer-nos creure que centenars de milers s’esperaven allà per veure passar el cotxe oficial franquista d’aquell assassí de llauradors i poetes. El vassallatge i la mesquinesa és marca propietat de la mateixa representació de la bufa. Injusta i idiota. Quina caspa de premsa.

El mediocre paralímpic diu que les institucions de l’estat espanol han demostrat gran categoria, ‘exemplars’ ha dit, tots aquests anys de transició. Com que els valencians tenim prohibida la premsa en català (li ho recorde, ‘Rajoy’, perquè la prohibició no té res de modèlica i moderna), m’he papat algun resum de notícies a la ràdio del cotxe (setanta emissores en espanol uniforme monolingüe). Les institucions exemplars han de ser aquests partits que tenen el 100% de militants sospitosos, el 30% de militants imputats, i encara més xifres de corrupció i criminalitat dictada. Institucions modèliques seran els bancs i les caixes espanoles que, juntament amb el modèlic Banc d’espana, van ordir el pitjor exemple d’engany als clients; no cal dir quins eren els valors modèlics dels executius d’aquella indecència, si es posaven aquells jornals i comiats d’escàndol. Modèlics són els partits que han governat des de la dictadura, l’un i l’altre, amb tresorers propis de la màfia, no de la política, amb conxorxes criminals i terroristes, amb lladrocinis de milions d’euros que mai, mai mai, no han tornat. Han de ser modèlics consellers i governs sencers que desviaven fons detinats a ONG’s en canvi de comprar-se pisos o cotxes, Rajoy, directors generals, consellers, presidents de governs autonòmics, alcaldes, menistres…, que són o haurien de ser en presó per com han malbaratat la democràcia i l’honestedat. No és modèlica la justícia que permet greuges i parcialitats pròpies del caos: si ets fill del pp, pots fugir d’un accident, conduir begut o burlar-te d’una agressió sexual, perquè papa et vindrà a salvar el cul. 

No som modèlics. No som moderns, els espanols. Ni ho som els que no ho som però estem obligats a retre’ls obediència sense presentar batalla. L’acceleració del procés mateix servirà per amagar una part del pressupost, com allò del papa a València, que mai no sabrem per què va costar cent vegdaes més que no valia. És un altre indicador de la manca democràtica que patim, perquè aquesta democràcia s’aguanta sobre el fals perdó a franquistes i assassins (no perdeu de vista l’església) en canvi de milers de morts en fosses comunes que, ells sí, van voler una política diferent. Però va guanyar aquesta misèria que tenim, passada per una estètica paramilitar pròpia dels temps de Rio Ifni, que no amaga un quart ridícul tan informal com formal: on caram arribarà el nivell de la idiotesa per haver de posar-li la corona. 

 

Però ací ningú no s’entrena en valencià?

«I servidora, que encara no ha aconseguit lliurar cap article net de faltes i incorreccions, pensa que…»

Ens han fet inútils fins ací. Tan inútils que podríem nàixer amb un llibre sota el braç i no n’aprendríem. Perquè no solament no en vam aprendre, ni prou ni gens, que ho vam fer malament després. I patim, que se’ns muiguen els pocs mestres que dominen la llengua i no en quede cap de fiable, o suficientment compromés a no rebaixar ni un pèl, ni una llàgrima, la llengua de Fabra. No volem rebaixar res de res. Em passa, com diu la Rojals, que patesc que això no serà net de faltes ni d’incorreccions grosses…, però que ja n’aprendré quan siga gran, o de gran o més gran. Que ara cal anar per feina i salvar el món i la llengua. Però quina llengua? I damunt n’hi ha que encara volen que l’altra siga oficial, quan ens alliberem. Quina barra i quanta mentida. Això és liquidar cap possibilitat, si és que n’hi havia cap. Si l’altra també serà oficial, de cent cadenes de televisió, noranta-cinc seran en espanol.

En realitat jo volia parlar d’un altre assumpte que em passa en eixir de l’escola, que paret mitgera tenim el poliesportiu del poble, un espai amb pistes esportives, pineda, piscina, tauletes i tots els paraments necessaris per berenar plegats xiquets famílies, forasters, que ja fan estiueig amb les neveres portàtils, el saquet i les hamaquetes. Ací celebren aniversaris, sants, o jorns de vacances, i canten, i enraonen fort, però sobretot canten: aleshores els usos no són mai els que esperaries d’una societat valenciana normal, en un poble normalitzat, o una societat local necessàriament culta. No. Canten en espanol sempre, els aniversaris, les celebracions, els comentaris, les expressions, i si xarren jugant a futbol, a bàsquet, a tennis, ja sabem com ho fan: avui mateix érem a l’estació de València Sud, el xic i jo, i una jove enraonava pel mòbil ben alt, perquè volia que escoltés en aquella llengua allò que es diuen els joves; un altre se’ns ha adreçat en espanol demanant-nos cigarrets, i els dos maquinistes que han intercanviat el torn, davant nostre xerraven en espanol, naturalment que és natural per ells: i si l’entrenador d’infantil, o el juvenil o l’entrenador del primer equip local s’adreça de lluny als seus jugadors, no pensa que ho puga fer en valencià, com si en valencià no s’hi pogués entrenar res, ni el futbol, ni el bàsquet ni el ball de la trompa. Així que ara quan plegaré de la feina en la qual m’autoexplote per salvar el món, el món dels valencians, amb trenta mestres més, aniré fins al pàrquing on tinc el cotxe i passaré per la pineda, el camp de futbol i el bar, on n’hi haurà tres o quatre tauletes ocupades, ja que la vesprada allarga com mai, que som en els dies més llargs, i cap de les taules, cap ni una, ni dels entrenadors de futbol i del tennis, ni els berenadors que s’estaran a l’ombra…, no faran ús de la llengua dels valencians, no fóra el cas que això desprestigiés el nivell cultural i identitari de l’homo sapiens, perquè l’homo sapiens és únic i monolingüe, d’ací a la ratlla de portugal.

A la nit ja afegiré quants rogles dels que toparé em faran quedar malament. Però ai, com som d’inflexibles i fonamentalistes, moatros, Marta.

Primer dia de colònies

Tenim els alumnes de primària escampats pel territori valencià: els Serrans, la Marina Alta i l’Alt Millars. El primer dia de colònies el neguit desapareix en arribar al lloc, al mas, a la casa de colònies, a la granja… Com que fa uns anys que el govern valencià (!) va tancar els campaments d’estiu, unes instal·lacions que durant molt de temps havien servit per acollir l’escola en tendes de campanya al final d’un curs, ara destriem entre ofertes experimentades en activitats de lleure. Ep, si no ho feu en valencià, no venim! No patiu, ja vos coneixem.
Aquest matí n’hi havia exagerats que portaven maleta per a passar l’any fora de casa. Sort que l’autobús era gros, perquè anava desculat per aquell excés de pes i de mares. Ara ja ens envien les imatges d’això i d’allò, d’aquesta festa que són les colònies final d’un curs, aquest aconseguiment de mestres, alumnes i famílies. La convivència, la relació, l’autonomia, els hàbits bàsics, són qüestions que s’hi treballen amb major intensitat i la participació amb tot d’activitats lúdiques guanyen pes durant els cinc dies.
Les famílies també guanyen, aquests dies, s’airegen, s’oxigenen, aprenen a desconviure i a conviure amb l’absència. És el primer dia d’aquest període extraordinari del final, quan l’escola comença a fer balanç, a la porta de l’estiu, les mestres vigilen i descansen, abans de l’embranzida final amb els informes i les reunions i tota la pesca de tant com els agrada, xa.
La nit se’ls fa més llarga, la primera solament, sobretot als menuts. Els contes, els estels, la frescor d’aquells paratges, sobretot als peus de Penyagolosa, allà al Mas de Borràs o a prop de la Serrella, a tocar del Montgó… I les mestres, que amb els anys han guanyat amb saviesa, per tanta dedicació i entusiasme, aquesta primera nit faran de marasses… Ah, les colònies, quin goig de viure-les cada any. Que no seria igual l’escola, sense…

Post: ens alegrem tant que Jaume Sastre deixe la vaga, després de quaranta dies. Una lliçó de lluita per l’escola, per la llengua i per la vida. Això, aquells bandits no ho podran entendre mai. Mai. El nostre reconeixement des de la Marina, l’Alt Millars i els Serrans, nord, sud i interior del País Valencià. La més gran admiració al mestre.

Som una escola potent i sòbria

Som una escola extraordinària. Malgrat els polítics i uns governs tan mediocres.

Celebrar com una festa l’acabament del curs és un goig. L’és perquè representa que hem aconseguit l’objectiu de tirar endavant l’escola un any més, malgrat els entrebancs. Els entrebancs que ens posen polítics de poca alçada i males arts. Els mateixos polítics que van decidir de retallar l’escola, la sanitat, l’atenció dels serveis o la cultura, política més pròpia d’una societat malalta. Sobretot si n’hi havia diners a manta destinats a altres assumptes.

Festejar un curs és un regal i un gran propòsit.

En un petit país del nord d’Europa, es plantegen l’escola d’una altra manera. De fet fa quaranta anys es van proposar de repensar l’escola. Es van preguntar:

— Què és el millor que tenim, en aquest país tan remenut? Què és el nostre major tresor? Quin és? Sabeu què van decidir unànimement? Els polítics de tots els colors?… Els xiquets. Els xiquets són allò més preuat i més valuós. Són el nostre gran tresor. Per tant, hem de destinar el màxim de recursos, persones i intel·ligència, a garantir de cuidar i preparar aquest tresor. I què és allò que prepara, ensenya i en té cura, dels xiquets, del nostre tresor: l’escola.

L’escola és el més important. Però qui se n’encarregarà, de treballar amb els xiquets?, els mestres. Però no qualsevol, no. Han de ser els millors. I dels millors, encara farem una tria dels que són millors dels millors: aquests els destinarem a ensenyar a llegir. Perquè és una activitat importantíssima. Gairebé com menjar i beure.

Cada any avaluen aquells xiquets, i cada any van millor, perquè els cuiden, els xiquets i els mestres, els cuiden com no fan enlloc del món. I si les coses no funcionen bé, el primer que es carreguen és l’alcalde, perquè és el màxim responsable del poble que l’escola funcione bé, molt bé, extraordinàriament bé. Per a l’alcalde, per a tots els alcaldes d’aquell país… l’escola és el més important del poble. El director i els mestres, en són responsables, de l’escola, de disposar tot de mitjans perquè les coses vagen bé cada dia. Ells fan menys hores d’escola que nosaltres, menys dies d’escola a l’any que nosaltres, però tenen millors resultats, en coneixement i en valors. Ara, dediquen moltes hores a l’organització i a la planificació i els polítics no deicideixen res sense consultar-ho als mestres. Ves quina diferència.

Alguns de vosaltres, alumnes que acabeu l’escola infantil, començareu l’escola primària a setembre, els dos primers cursos principals, primer i segon de primària, que serà el moment de consolidar la lectura. Una de les majors aventures de l’ésser humà, sens dubte. Aprendre de llegir. Els altres, els de sisé,  pegareu cap a l’institut: una nova aventura pel coneixement.

Sobretot, sigueu agraïts, dels futurs mestres que tindreu, però sense oblidar mai aquests que han destinat la seua vida a ensenyar-vos. En aquell país menut del qual us parlava, els mestres són els homes i les dones més admirats de la societat: més que els futbolistes o els famosos… Sigueu sempre agraïts dels homes i les dones que us han ensenyat a llegir i a comprendre el món.

Per molts anys, bon viatge. Bona festa.

 

[discurs per a la festa de comiat  de 5anys i sisé de primària de l’escola Camp de Túria de Bétera, juny de 2014]

Convertir les corts en putiferi

Com és que no escrius més sovint?, fa un temps que passes poc pel bloc. És cert, potser per excés de feina, o perquè fa vergonya de repetir-se, sobre el mateix i la mateixa prostitució política que vivim. Ah, cap problema, llavors parla d’una altra cosa, de l’escola, per exemple, o de futbol, o qualsevol tema diferent, o millor encara, parla d’allò que passa a les Corts valencianes… El putiferi? Sí, sí, parla d’aquest teatret de putots en què han convertit el parlament valencià: una casa de putes on tot li val, corrupció, prostitució, il·legalitat, l’insult, l’abús, el robatori, tot li val… Sí, sí, és el primer pas del feixisme, convertir la política en un cau de mafiosos, de primer, perquè el desencant demane populisme, accions més contundents, fins i tot crits en favor d’un colp, d’un colp d’efecten com això del reiot corrupte, vividor, bevedor i pocavergonya, un mafiós protegit perquè ningú puga passar-li comptes mai, però mai de la vida. Però tornem a la bufa de política valenciana. Sí, sí, tornem-hi, això és, una opereta bufa governada per mediocres de la mà al cul, la butxaca farcida i la corrupció el pa de cada dia: això és València, el que han fet durant anys aquests idiotes del pp, gànsters fariseus que ara demanen almoïna a Espana perquè ens donen les molles per sobreviure: i encara ens governen, sí, sí, els del govern valencià són els mateixos, els mateixos que han portat València a la ruïna absoluta. Són consellers, parlamentaris, membres electes, sí, però alguns d’ells són de vacances tot l’any, no passen ni cinc minuts pel lloc de la feina, de feina no en fan gens, però és que ara ni van, i cobren, ja ho crec que cobren, per continuar robant-nos les celles, el fetge i si cal la salut sencera, en canvi de privatitzacions, retallades i amenaces reals contra la seguretat i l’atenció de milers de ciutadans.
És el preu d’aquesta dependència que dura 300 anys, que ja hem vist les orelles del llop i com s’estimen aquests substituts de valencians, València i els seus: robant-nos, insultant-nos, amenacant-nos cada dia… Una violació en tota regla, institucional i legalitzada, dels drets mínims. Per què? Per què ens tracten d’aqueixa manera, als valencians sobretot. Perquè ens deixem, diuen alguns. Però, no. No ens deixem, és que han lligat de mans i peus la justícia, el govern, les corts, els ajuntaments, les diputacions…, o ets un corrupte, amenacen, o se n’aneu al carrer tu, la teua família, els fills, els pares, tots, perquè som la màfia i hon tenim tot lligat, i si dius res, però res de res, si alces un dit, et tirarem al carrer i et tractarem com un gos, com un drap, com una merda. Que no has vist que som capaços de tirar al carrer una parlamentària, perquè ens dóna la gana, xa. I és clar, ningú no vol ser una merda, ningú. Ni els valencians, que tenim l’ànim i l’ànima per terra: els mateixos, aquests de l’amenaça, són els que van violar les dones i les filles, fa tres-cents anys: a Bétera, per exemple, ho van fer dins l’església… decenes de dones de llauradors violades, assassinades pels borbors i els botiflers, per què ens hauríem de revoltar, per què, amb aitals precedents. Sí, el putiferi, una casa de putes, València, sí, per ofrenar-los la figa i el cos sencer, a aquells homenics creminals de ponent. I posar-los la corona on els calga, d’ací uns dies. Però això no és la democràcia, no. Més prompte és un simulacre, una taronja podrida. Sí. Una taronja. 
  

Demà ja parlaré de l’escola, o ves a saber. 

Som valencians, continuem vius

Els valencians hem tornat a envellir 300 anys. De colp. No sols per l’anunci de l’abdicació d’aquest reietó pocavergonya i putero, un homenic d’excés que representa aquella gangrena que l’home sincer, entenimentat, defugiria a una hora lluny. Hem envellit per com els mitjans, amb els polítics covards, i uns quants periodistes que sempre tenen veu i pessebre en aquella pantalla, pública i privada, panxacontents i aduladors, venuts a la corrupció d’aquells botifarrons dels sobres i regalots per tants anys com té aquesta marca i aquell país de segona fila internacional malmeten la història i falsegen la realitat. 

Els valencians vam envellir durant segles, i ara ho tornem a pagar amb escreix, com aquell maleït dia d’Almansa. S’hi van acarnissar com ningú no ho havia fet mai, a l’Europa dels primers segles, va ser tanta la brutalitat, que no pocs botiflers es van queixar al rei, i van acabar pagant la gosadia. Repasse un documental que va lliurar Acció Cultural, entre més hi ha Joan Francsc Mira, Manuel Ardit, fins i tot historiadors joves, al costat d’altres professors universitaris d’Alacant incapaços, incapacitats per parlar en valencià, ves quina feina més ben feta, encara, contra la nació dels valencians. Ens van fer tan de mal, aquell segle XVIII que encara no en van tenir prou, que van violar les dones, van matar els homes, i quan no hi havia homes, mataven el major dels fills, l’hereu, aquests eren els borbons, i aquelles les tropes enviades per felip V a netejar la terra conquerida: i si no hi havia prou, l’església denunciava qui se n’havia escapat, llauradors en la seua majoria, homes del camp, menestrals, homes bons, fins que venien per ells i els penjaven dels arbres, que no hi havia cap arbre, cap, que no tingués el seu penjat.

Tres-cents anys després, els valencians continuem sota la mateixa amenaça, la mateixa tropa militar i política que nes ha deixat néts, arruïnats, sense bancs, ni caixes, ni mitjans propis, res de res no tenim, sinó una llengua contínuament amençada, com aleshores, prohibits els drets a tenir, a ser, els valencians pitjor que res, com en aquella època: la inquisició?, l’església?, qui representa la troppa borbònica? qui representa el reietó?, el fals home d’honor, el corrupte?

Els valencians mengem a banda, pols damunt la pols, en aquesta repressió institucional organitzada pel pp i defensada per la monarquia borbònica del segle XXI. Com fa tres-cents anys, continuem pagant la nostra diferència. No som com ells, mai no ho hem sigut, d’una altra manera ens tractarien com a iguals, encara com ens governen i ens tracten de desgraciats, perquè són pocavergonyes que volen fer-nos passar per ninots de falla, un calvari de vida que dura segles. Com si no haguessem passat prou, continuen l’acarnissament creminal.

I malgrat això, com diria Galileu, ens movem. Malgrat això, som valencians i continuem vius.