Pau Casals i l’escola cooperativa El Puig

“pels catalans que, com pau casals, anhelem la llibertat del nostre país.”

— ja ho sé, fa massa dies que parle amb una certa ràbia, per això que ens ha passat als valencians els últims 307 anys. No, la culpa no és dels valencians, o no l’és com molts volen fer-nos creure. La capacitat d’embolicar i corrompre d’un Estat entrenat a enganyar-nos i a fer veure que no som el que som i que no cal moure un dit per canviar res, que ells ja ho resoldran, no és fàcil d’explicar; menys encara de manera tan clara i pedagògica com demana el conflicte que vivim. Però avui no vull parlar ni de ràbia, ni de desconsol. Avui explique un viatge. Un viatge al cor de l’escola. A la freixura de l’escola que volem.

Vull explicar un viatge a l’escola cooperativa El Puig, a Esparreguera. Hem pujat cinc mestres de l’escola i un representant d’Escola Valenciana. A quarts de vuit partíem amunt amunt, cap als peus d’aquell decorat que sembla Montserrrat. Hem aparcat a Esparreguera i hem entrat pel carrer de Baix, fins en aquella porta noble que deixa pas a una escola. L’escola cooperativa El Puig és la mostra de com és o pot arribar a ser l’escola, en aquest país de contrastos. És l’escola que voldrien els finlandesos, els valencians i tants catalans que desconeixen què tenim davant el nas, a dins de casa, en favor del coneixement i la intel·ligència. Nosaltres cinc som mestres, els uns més joves, sí, però cap no venim despullats, perquè treballem en una escola amb coratge, valenta, capaç de resistir allò que passa a València amb una pedagogia i unes maneres que apunten de lo alto (és diumenge, així que sense falsa modèstia). Però entrar en aquella escola cooperativa a Esparreguera són paraules majors, perquè entrem en una escola que sembla màgia, que en realitat és ciència, coneixement, música, literatura, llengües, filosofia… Identitat! És una escola del Renaixement dins el segle XXI, i aleshores l’emoció dura tot el temps, tot sencer, les hores, els minuts i els segons que ets allà dins.

Cada any, l’escola tria un tema allà pel setembre que serà el projecte del curs i després de molts mesos un diumenge obrin les portes de l’escola i conviden la gent: enguany la tria era Pau Casals. Malgrat que el nostre recorregut ha sigut d’allò més gros (tornàvem a València després de dinar) el que fan els alumnes i els mestres de secundària, primària i infantil és impactant, commovedor, i passional: hi respiràvem comunicació, talent, respecte individual, participació, democràcia, art, entre més detalls de com bastir una escola que hauria de ser visitada per qualsevol mitjà del país que vulga parlar d’educació a partir d’ara, que vulga explicar l’escola i qui som, una lliçó de llibertat i de premsa dels propis alumnes a molts mitjans, propis i forasters, d’aprendre qui som i per què som.

—He demanat si els havia visitat TV3, però m’han mirat incrèduls: l’escola no és notícia si no fracassa. Són capaços de viatjar a Helsinki a buscar el velló d’or, ací no som notícia, els mestres valents.

He enviat un missatge a Vicent Partal perquè siga el primer a explicar professionalment que es cou en l’escola cooperativa El Puig d’Esparreguera, que podria ser el mirall de l’escola del nostre país. El periodista acaba d’arribar de Berlín corrents, però potser demà faça tard a ser el primer d’explicar la vida en una escola que no cal anar a buscar a Finlàndia, que és a casa, a tocar entre les passions que tant agraden a molts catalans, als peus d’aquell decorat d’impressió. La passió d’aquesta escola és una altra, sens dubte, com assegura un dels murals que obri la porta a secundària i referia un homenot famós:

‘El treball dels artistes perdura com a simbol de la llibertat humana, i ningú ha enriquit més notablement aquesta llibertat que pau casals.’ J. F. Kennedy

Els mestres són artistes, diu una mestra jove a la nostra escola, a Picanya. Ací a Esparreguera ho hem comprovat, ho hem viscut, ho hem aprés i compartit en un passeig-descoberta que valia un curs universitari sencer de pedagogia.
Tant se val què més us conte, que us detalle el treball d’una aula, d’una etapa, fóra impossibe condensar-ho: nosaltres mateix no hem pogut apamar la magnitud d’un treball excels i agraït. L’educació és agraïment, els alumnes joves ens explicaven què havien fet a l’aula, com havien treballat, per què; els pares felicitaven els fills i les mestres, es devanien escales amunt i avall amb els ulls tan oberts com corpresos. La felicitat a l’escola ha de ser això, possiblement. D’infantil a secundària, i poder-ho dir com ho expressava el gran mestre Casals:

“No us vaneu de tenir talent. No en sou responsables: no heu fet res per aconseguir-lo. El que val és allò que feu amb el vostre intel·lecte.”

Montse, Dolors, Patrici -amic-, Hèctor, Judit, Carol, Carme, Rosa, a tants que feu possible un espill per veure’ns, els mestres, que ens obriu camí…
Benvolguts mestres de l’escola cooperativa El Puig, com diu un dels milers de treballs que exposeu: … Si jo fos en Pau Casals, o millor, si en Pau Casals mateix pogués, us regalaria sencer el seu cant, per l’art vostre d’ensenyar a cadascun dels ocells a volar amb llibertat i respecte.

Per molts anys.

 

 

salvem el país, les persones primer

Avui és 26 d’abril i ens manifestarem a València convocats per diverses institucions i associacions, entre més Acció Cultural del País Valencià. El lema és ‘salvem les persones’. Malgrat la generalitat del concepte, volem ser sincers: n’hi ha tantes, de persones que no voldríem salvar de cap manera, sobretot perquè han sigut responsables  de la nostra ruïna, del país i la dels valencians, particularment. Són persones, supose, que s’han enriquit a compte d’empobrir-nos, que ns han robat, bo i sabent que es bevien i es menjaven els nostres estalvis, ens han estacat en la desfeta industrial, sabedors que això portaria els valencians a una desocupació gairebé eterna, han corromput els principis democràtics, perquè en el fons no hi creuen, en democràcies i en societats participatives, han fet l’impossible perquè els valencians no puguem alçar el cap en cent anys, ves si seran persones, de cap a peus, aquests malparits capaços d’ordir contra tothom que no pensa com ells, que és pensar en la puresa d’un feixisme del segle XXI que perviu amagat i emparat en burocràcies polítiques judicials i paramilitars (afegiu església, policia, casernes i la resta del rastre), que els permet abusos de qualsevol classe i condició. 

Amollat el sermó contra els botiflers que fa 307 anys que ens arruïnen, malgovernen i   actuen a consciència contra la dignitat, nosaltres ens manifestarem a València en favor de la nació, d’un valencianisme preindependentista, que defuig i renega d’una marca que no volem ni en pintura. Espana ha jugat les seues cartes, durant tres segles i el resultat sabem quin és: els valencians sobretot paguem el gran desastre.

Què han aconseguit els botifarrons del pp?, deutes, fracassos, ineficàcia, ruïna, malversació: tres-cents anys i escaig per lluir unes cartes que no poden presentar enlloc, a Europa almenys ja no enganyen ningú: botifers del pp i pares borborns encara més corruptes.
La matemàtica no enganya, ni la ciència, ni fins i tot aquell equipet roig que voldran lluir durant l’estiu: res com les proves de què han sigut capaços, sangoneres i andragons per posar-nos en la cua d’Europa. 

Salvem les persones primer, d’acord, però sense perdre el nord i el nostre horitzó: València i independència.   

La repressió monàrquica dispara contra l’escola

Som una monarquia encara, i tenim una constitució que ells (!) diuen va ser votada democràticament. No entrem en consideracions de l’amenaça i la pressió que van patir els polítics que van vendre’s l’ànima en la Transició per viure’n d’aquell rèdit (n’hi ha que han enriquit la família sencera d’ençà d’aquella decisió).
 
Som una monarquia constitucional que permet el pitjor atac a l’escola des del franquisme: és veritat que allà s’afussellava els mestres, se’ls empresonava, se’ls feia passar gana, o vergonya, i se’ls enviava lluny. La repressió criminal de la política espanola contra l’escola té memòria. Són centenars de mestres assassinats, empressonats, exiliats, castigats, repressaliats.

La monarquia no ha renunciat mai a aquella època. Ni el pp tampoc. Ni una part del psoe tampoc.
L’escola es va convertir en un erm que ha feu i encara fa molt de mal. Vam passar de ser l’avantguarda escolar a Europa, amb tants pocs recursos i tanta il·lusió d’un grapat de milers de mestres, a convertir-nos en un cul de sac premeditat i mesquí.
La mediocritat va ocupar l’escola cinquanta anys.
Però ens vam refer, malgrat la Transició, el psoe i el pp, ens vam refer. I l’escola va tornar a ser el testimoni més bell i entusiasta. No tota l’escola, és clar, però n’hi ha hagut prou per fer de motor, per demostrar que és un dels espais imprescindibles, necessaris, vitals. L’escola és vital i és vitalisme. Per això l’extrema dreta s’acarnissa.
L’extrema dreta que governa els valencians, l’església n’és també protagonista, ha posat l’ull contra l’escola constantment.

[…]

Al segle XXI, els valencians patim els pocavergonyes i els mediocres al capdamunt de la política. Per exemple el president Fabra o la Consellera Català, que no passarien la prova per exercir de mestres a Finlàndia, on n’hi ha una tria dels millors per dedicar-se a l’escola.
Els millors significa aptituds i actituds. Valors i ètica. Empatia i responsabilitat. Diàleg i entesa. Educació majúscula. Equilibri emocional, un gran nivell en matemàtica i tecnologies, una comunicació professional i una estima per l’art i per escampar-ne la seua sensibilitat de molt nivell. I llengües. Les seues al davant.
Finlàndia, l’escola sobretot, és exigència. Rigor.

A València, l’escola més activa, més d’avantguarda, més dinàmica, rep els colps d’una política estèril i cínica. Sense embuts, n’hi ha massa cinisme en política. I l’estat espanol és fet sobre aquest cinisme de revenja, d’odi, de ràbia. No cal ni blasmar el cinisme de Cotino, Pons o Blasco, no cal. Però el frau d’amagar a la conselleria els programes de major eficàcia, o de prohibir els models plurilingües que garanteixen l’èxit en ensenyament de llengües, solament es poden atribuir a la mala llet i a la pèrdua de papers:
Cap dels polítics que ara governen la Generalitat valenciana no ha estat triats pels valencians: els ha triat la corrupció, les males arts, la ineficària i la imputació a l’engròs.

Per què hauria de perdre el cul, el pp o el president de la generalitat valenciana, pel respecte, la intel·ligència o l’escola?

L’escola es revolta

Almenys una part de l’escola valenciana, mestres, pares, sindicats, i la mateixa organització d’escolavalenciana, han vist les orelles del llop i fa temps que ho avisen: el pp s’ha llançat a la guerra contra l’escola, contra l’única escola que no és capaç de domesticar ni tractar com un ramat d’ovelles dòcils i estúpides. El PP tracta d’estúpida l’escola dels valencians, els mestres, les famílies i la llengua dels valencians, a la qual  considera inútil, d’una estupidesa que frena la seua intenció de transformar la societat, inclosa la valenciana, en un erm unificat, únic i servidor de la seua pàtria, amb seu a madrid.
Qualsevol àmbit, signe, símbol, espai o miratge que put a valencià, a llengua o a diferència, el pp ho ha tancat, prohibit o liquidat. Li queda l’escola, per això ha decidit d’eliminar gairebé cent línies —en realitat les voldrien eliminar totes—, si cal tancant les escoles i apilant els xiquets, però en espanol que, per ells, és la llengua més important del món, malgrat que en el segle XXI, ningú tret de Castella i el psoe, ja li riu el fracàs on han portat el seu estat, tan podrit, fals i ruïnós com l’han deixat.
Unes quantes escoles valencianes acullen cada nit mestres i famílies, mentre els xiquets cada matí hi fan escola. És en aquest atzucat on han deixat l’escola, l’escola dels valencians, els responsables del govern valencià: prefereixen de tenir-la tancada o morta a deixar-la en mans dels mestres i les famílies.
Ves quina és la betzerria d’aquests creminals de la política.

Mar entre terres: mediterrània

En Yan sembla que apunta en aquell horitzó, cap a Mallorca. De dalt la cadireta, assenyala cap a les Illes, d’on ha vingut a passar uns quants dies d’intercanvi. Les rondaies sota el braç, un somriure d’orella a orella i una força de jove fort…, què dic fort, fortíssim.
No sé quantes vegades ha pujat en aquella cadireta de socorrista de platja, i quants n’ha ajudat a pujar-hi, de baix estant, uns quants com si foren una ploma, ves si serà fort.
Com aquella gesta titànica, d’un altre home fort, fortíssim, que va anar de poble en poble sense defallir, per apuntar cada paraula, cada expressió en quaderns que després serien fitxes d’una calaixera i, finalment, l’obra d’un colòs, un diccionari de deu volums, en pell vermella. Alcover era un tità, com aquells tres que aguanten el món, ell va aguantar la llengua per salvar-la, per tenir-ne cura i usar-la després, per exemple, nosaltres que ens hem trobat duranr cinc dies a València, alumnes de l’escolagavina i de matadejonc.
Aquesta nit en la festa regal als pares que fan possible l’encontre i la gesta, Toni Llabrés ha fet la lloa d’aquest homenot que ha fet possible, entre més coses, de conservar aquest tresor, la manera com entenem el món, els valencians, a través de la llengua comuna.
Una festa que ha comenbçat amb la interpretació del Cant dels Ocells, amb una representació del significat dels siurells, la glossa i la música, abans d’un discurs compromés i valent, davant el nou atac contra l’escola orquestrat per la generalitat a dos dies de començar la matrícula per al curs 2014-2015.

Per cert, escolavalenciana demana la suspensió del procés de matrícula que es vol iniciar dilluns.

Lletra de convit: un país entre escoles

Primer dia de l’intercanvi MatadeJonc&escolagavina. En el parlament oficial he volgut aprofitar la la lletra de convit de n’Antoni M. Alcover, que feia referència a l’inici del gran diccionari:

“Vet ací el nostre pensament i la manera com trobam que el podem realitzar. Perquè comprenem que l’empresa és gegantina, colossal, i cercam el concurs i la cooperació de tots els amics de la llengua, tota vegada que sols donant-nos tots les mans, fent tot un cos, és possible arribar a l’enfront i dur a cap aquesta obra magna.”

Ca dia l’escola ha de tenir detalls especials. Cada dia, sense defallir l’escola ha d’oferir aquest repte. Avui l’és, d’extraordinari, tot sol, perquè aquest intercanvi entre València i Mallorca, entre Picanya i Palma, entre les Illes i el país valencià, contribueix a la idea de demostrar com és capaç una llengua, d’aplegar el poble: aquest i uns altres moments semblants fan gran l’escola i el nostre propòsit.

“Proposam a tots els amics de Mallorca, Catalunya, València i el Rosselló, a tots els amics de la gloriosa, de la potent, de la valenta, de l’estimadíssima llengua parlada fa tants de segles en aquestes heroiques i nobilíssimes terres de l’antiga i famosa nacionalitat catalana.”

Cada moment i cada dia val per fer història, a l’escola. Avui sens dubte en teníem un exemple viu, real, d’allò que som capaços els mestres a poc que ens hi posem

“A tots els qui parlen, a tots els qui estimen aquesta llengua, diguem-li mallorquina, catalana, valenciana, llemosina, rossellonesa (pel nom no ens hem de desavenir), a tots nos dirigim, a tots demanam ajuda, cooperació, costat i assistència.”

Diada de Ramon llull, 3 de juliol, 1901. A.M. Alcover

En això, el cor ha cantat Alegria, d’Antònia Font i tot s’enlaira, de Txarango, i ha començat a rodar aquest intercanvi vint-i-vuit anys després. Amb tota llibertat, amb tota ingenuïtat…