ObrintPas s’acomiada de l’Horta a Vinalesa

Les meues condicions fisiques no eren gaire bones, anit, però tothom deia que va ser un dels concerts memorables d’Obrint, en aquest recorregut final del seu comiat, que sembla una cursa per anar-nos convenncent que ho deixen, de veritat, que n’hi ha prou… I no és d’estranyar, tanta energia concentrada en un parell d’hores desgasta fins i tot amb trenta anys. En una vela o carpa o tendal gegantí, una temperatura tropical, fum i polseguera a manta, i un parell de cerveses les cançons queien una rere l’altra en un repàs a una història breu tan intensa. Sembla mentida que una cosa que ens funciona tant i tan bé, les bandes de música dels joves, no allarguen el recorregut com ha fet ara Al Tall (quaranta anys són raó suficient), això d’Obrint sembla més aviat una recerca, que no una prejubilació. Però anit el refredat em feia pensar ens els primers anys que seguíem la banda, i féiem l’haca, hui jo ja no podia pegar aquells trots (és cert que la colla de Bétera, sí, sense parar), però ves… Em vaig retirar al fons de la vela, on corria un airet fresc més benigne i amatent amb l’edat. Passa l’un, passa l’altre, saludes, te’l presenten, beus per refrescar (jo anit bevia aigua, la qual cosa no acompanyava a fer gaire festa), però la imatge de milers de persones, joves en la seua majoria, que saltaven es despullaven cridaven cantaven suaven s’abraçaven, era el senyal que allò era un comiat digne, a l’horta, d’un grup referència dels valencians. Xavi Sarrià, la majoria de les vegades, i els dos Miquels, llançaven tot de consignes compromeses, records als absents, sentències en favor d’un futur alternatiu, almenys a allò que una societat corrupta i pocapena els ha robat, als joves principalment. Allò que es viu en el rereconcert del concert, és també una festa, diferent, alternativa, per anar acomodant el físic i l’edat a aquell ritme d’un envelat que cantava plegat, un poble en moviment, amb coratge, construint, lluitant…

Per com queden els carrers d’ampolles, plàstics, pots i altres perbocades, ja en parlarem en un altre apunt. Hui és la banda Obrint Pas qui mereix l’agraïment: grans, molt grans aquests músics que s’han guanyat aquell espai de la història per un treball de qualitat, rigor i entusiasme. Per molts anys.

Gran resposta a la mediocritat

Hui m’he assabentat que Xavier Melgarejo presentarà a Barcelona el seu llibre ‘Gràcies, Finlàndia’, en versió exclusivament espanola. Una llàstima, que l’editorial no faça el minim de les dues versions en un colp, i ja compraran a espana els llibres que vulguen. Jo li he enviat un correu, perquè el país mereix de tenir la millor investigació mai feta sobre el model escolar finlandés en la llengua pròpia.

La llei WERT ha sigut contestada hui per centenars de milers de persones (a València més de cent mil hem dit NO) que han eixit al carrer a protestar contra el desficaci. De fet, la llei no atén cap de les recomanacions fetes pel professor Melgarejo, per acostar-nos alguna cosa a l’èxit, no és la intenció dels polítics. Ca, ni una ni cap: els polítics del pp prefereixen la seua riquesa particular en canvi de la ruïna moral de la majoria. Governen per l’elit, que és i representa una minoria de mediocres que després seran polítics, jutges, banquers i protagonistes d’oficis de corrupció i lladrocini.

Però hui els alumnes, els mestres els pares, les mares, les iaies, hem eixit al carrer a dir prou. Aneu-vos-en, carro de moniatos, a estudiar i a millorar el vostre curriculum maldestre i entorpit. Per gestionar el model d’escola que volem, no serviu. Per atendre una societat des del caire de l’equitat, no serviu. Per oferir-nos la garantia de la millor escola -deixeu treballar en pau els mestres-, encara serviu menys.

Resultat: tants milers, l’escola, l’institut, la universitat, tots i tothom, no poden estar equivocats. Haureu de començar a pensar, menistres i president, si no és que sou vosaltres, no pas els mestres, que esteu equivocats.

Ara, que si ens governa el cavall, els bojos dels paperets i les metzines, la festa canvia. Aleshores som a mans de la ràbia i una torpesa que no excusa la ineficàcia i la manca d’intel·ligència en què un colp, amb males arts i recursos econòmics fraudulents, van aconseguir una majoria. Una majoria per a fer què, senyors?, per malmetre l’escola, el seu objectiu d’atendre tothom amb igualtat?, la seua moral d’aprendre dels grans models, de col·laborar enlloc de competir, de participar enlloc de castigar, d’avaluar què fem bé i què no per millorar, en comptes de qualificar i punir?

Aquesta resposta de hui ens servirà almenys per saber-nos acompanyats d’una gernació entusiasta per l’escola, que treballarà al marge de normatives i drets que pretenen perjudicar-la, amb desobediència si cal. Amb la insubmissió que ens fa obrir cada dia, amb la cara ben alta. Perquè justament els pares ho saben, com treballem, amb quin goig, que no ens han abandonat, com ho ha fet l’administració, que sembla que renuncia dels mestres i d’una de les institucions de major prestidgi d’un país, l’escola.

Nafarroa Oinez, el discurs valencià (i3)

L’organització del Nafarroa Oinez’13 ens havia convidat a fer un discurs, en una sala de gom a gom, amb els mitjans (no estem acostumats, els valencians, que els mitjans s’agafen seriosament l’escola), amb tot de personalitats de la política: tres viceconsellers del govern basc, un director general del govern navarrés (l’acalde de Tudela i altres membres d’UPN s’hi havien negat), mestres, amb les famílies i un presentador que feia riure però que no pesava, reiem fins i tot sense entendre’l: i em van convidar a parlar, en nom de l’escolagavina i d’escola valenciana… així que em vaig adreçar a aquell auditori tan atent, en valencià, primer de tot, i ningú, però ningú, feu escarafalls, com nosaltres no n’havíem fet cap, perquè ells s’expressaren en basc, naturalemnt:

Abans de començar els tres minuts que m’heu concedit, vull dir-vos com de contents ens trobem, de viure un jorn tan especial per l’escola, a Tudela: tant la directora com la presidenta d’Argia heu parlat des de l’emoció, que és una llengua que l’escola entén perfectament. Gràcies per una festa tan extraordinària, pels discursos compromesos i de lleialtat a l’escola i en concret a la ikastola de Tudela, Argia, que vol dir llum… Deixeu-me que vos ho diga, els valencians cantem que vinga la llum, la llum d’Argia que la Ribera de Navarra necessita.

Venim en representació del País Valencià…
Francesc Felipe en nom d’Escola Valenciana m’ha cedit la paraula, el seu minut i mig, perquè explique que la Federació Escola Valenciana atén 230.000 alumnes, que vol dir que tota eixa quantitat de joves fan ensenyament en valencià, que segons Enric Valor, és el català més bell del nostre país. Però 230.000 alumnes representen solament el 30% de l’alumnat total… Així que com diem a Mallorca, feina per llarg!

Ara sí, el discurs oficial que havia preparat…
EGUN ON!

La majoria de les llengües minoritzades viuen sotmeses.
Viuen de la voluntat de les llengües amb Estat, que són llengües poderoses, però de voluntat escassa, ruïnosa per a la resta de llengües.
Els polítics governen per a les majories, especialment per a les llengües amb exèrcit. Sort d’algunes excepcions.
La xenofòbia lingüística ha sigut consentida i permesa per lleis i governs que es proclamen democràtics.
En situacions extremes (la dictadura fóra un exemple), la resitència d’uns pocs ha mantingut vives no poques llengües amenaçades.
El testimoni de la resistència, en el nostre cas, l’ha agafat l’escola. L’escola s’ha convertit en el gran valedor de les llengües. Abans, però, que l’escola organitzés una defensa, poetes, músics, romàntics, mestres i la gent dels pobles, gent anònima que ha fet tanta feina calladament i senzilla. La humiltat i la perseverança de la gent dels pobles, de saber qui eren, malgrat que no tenien estudis, ens van salvar d’una catàstrofe.

El cas espanol és de llibre, però de llibre de terror. Espana no entén la perifèria, ni la diversitat, ni la riquesa d’un patrimoni tan valuós. Espana no entén de llengües.
No entén el missatge ‘Ser petit és ser gran a la vegada’.
L’escola és hui el grans exemple en favor de les llengües, de totes les llengües sense distinció. Naturalment, una escola plural, multilingüe, democràtica, laica… que no és l’escola de polítics com Wert, Camps, Fabra o Bauzà, Rajoy o Bàrcenes…,
l’escola és la gran ànima en favor de la diversitat i el plurilingüisme. Representa la base de l’entesa i el diàleg entre els pobles.
L’exemple recent a les Illes Balears, Escola Valenciana al País Valencià, les ikastoles vostres, Escola catalana… n’hi ha tants exemples en favor de les llengües que no podem sinó felicitar el moviment i la idea del projecte Txikiak Handi. Un manifest que mantinga la flama per les llengües del món. Per les nostres, naturalment, primer de tot.

Gràcies per convidar-nos. Per molts anys.  
ASKERRIK ASCO

Nafarroa Oinez 2013 (2)

48 hores d’intensitat, segon capítol.

‘Ens uneix l’amor
i la defensa de les
nostres llengües

Ens uneix la pressió
que patim per part
de la llengua del conqueridor

I ens uneix el nostre somni de país!

Benvinguts al cor
d’Euskal Herria’

Com no podíem sentir-nos com a casa, emocionats, acollits per aquella gent…
De matí havíem visitat el polígon de la Trobada del Nafarroa Oinez 2013, i després havíem visitat la ikastola Argia, als afores de Tutera. Sempre ens acompanyava Unai, amb Jon i Mikel, mestres de diferents ikastoles de Navarra. Unai es desvivia en atencions, tenia dues missions per nosaltres: acompanyar-nos i que arribàrem sans i estalvis a la signatura del manifest en favor de les llengües, projecte que ell coordina i va presentar en el segon dels protocols més seriots lendemà: Txikiak Handi no és una broma ni és menor, dins aquella festa. Tants de mitjans, de premsa escrita, electrònica, i tantes càmeres de televisió que ho volien recollir ja certifica que, en mitjans, tenen més voluntat que els valencians, però a més les personalitats que hi havia, d’històriques i compromeses, mestres, famílies, la qualitat dels premiats i el conductor d’aquell acte…, elevava el nivell i el supòsit d’allò que podíem esperar.

Després de l’escola, ens vam desplaçar al centre de la ciutat, per dinar a l’hostal Remigio, més d’un segle de verdures (uii), un espai gran, ample que era ple, massa, amb cambrers neguitosos, ràpids, que donen de menjar a un grapat com un centenar. Ens hi esperaven Izaskun i Pello, expresidenta de la Federació navarra d’ikastoles i director de la mateixa federació, respectivament. Hi vam congeniar de seguida, que no paraven d’agrair-nos l’esforç d’haver pujat a la seua festa. Entre els postres, Pello es va alçar va fer dos tocs contra la copa amb una cullereta i va demanar per llegir un verset que havia preparat en català: espere no fer gaire errades, es va disculpar, i malgrat que molts dels que hi eren dinaven pel seu compte, sense ser-ne part ni res del projecte que festejàvem, es va escoltar bé.

Benvinguts al cor d’Euskal Herria!
A penes si havien passat dèsset hores des que havíem arribat, i ja ens passàvem compromisos, col·laboracions, ponts de diàleg, fins i to vam arribar a posar damunt la taula intercanvis de conserves i taronges, les unes i les altres etiquetades en valencià i en euskera.

—Sabeu quants compradors potencials tindríem, llavors?

[la foto és de Raul Olaya, correspon a l’actuació de Vendetta en un dels quatre escenaris de la Trobada, el destinat als joves]

València-Nafarroa-València 48 hores d’intensitat (1)

Ens havien convidat a participar del dia gran de les ikastoles a Navarra. Tudela acollia hui, 20 d’octubre, l’encontre de milers de persones en un polígon industrial a pocs quilòmetres de la ciutat. Els dos dies que hem sigut allà, hem estat atesos i acollits per Unai Arellano, coordinador del projecte Txikiak Handi, que, dins el programa Nafarroa Oinez, coordina el treball en favor de les llengües minoritzades, que cerca adhessions al manifest en defensa de les llengües amenaçades.

A les nou i mitja del matí ja érem al polígon esperant l’acte inaugural, xiquets, mestres, famílies i iaios tallen una veta que simbolitza que la festassa per l’escola i per la llengua comença, enguany a la Ribera, al sud de Navarra, on els polítics van decidir i legislar que no calia aprendre euskera (com passa amb moltes zones del país valencià pel que fa a la llengua dels valencians).
Discursos, balls, jocs i endavant, a recórrer el circuit dels quatre escenaris, amb parades, barres, jocs, música, bandes, xarangues, balls, gegants, carn, paella, tallers, amb l’objectiu de recollir diners per ajudar l’única ikastola de la ciutat, l’Argia (que vol dir llum), encà amb poca població d’alumnat, però entusiasta i amb un coratge increïble, per mantenir-se viva dins la federació d’ikastoles de Navarra i del conjunt d’Euskalherria.

Les paraules de la directora de l’escola, Anika Lujan, encoratjaven a continuar treballant durament, enmig d’un territori declarat no bascòfon. El president en funcions de la federació Navarra d’ikastoles demanava el dret de tots els habitants de Navarra, a tenir dret (no el tenen) de poder estudiar l’euskera i usar-lo. La presidenta de l’Argia no evitava l’emoció de com costa de mantenir la dignitat a casa teua: tant de bo aquest treball contagie tota la Ribera, perquè allò que passa a la ikastola és la riquesa que transmetem als nostres fills.

Un colp hem fet una volta per un parell dels escenaris, hem tornat al centre de recepció agroalimentari (una mena de ciutat fantasma com les que va ordir el pp valencià sobre la llum, el cinema, les llengües…) per viure un altre dels actes protocolaris del dia: exquisitesa professional i emotiva per signar el manifest per les llengües. Però a quina cosa ens hem compromés?

Un repàs dels deures per al cap de setmana

Demà obrim l’escola amb una exposició de la fundació Josep Irla, que hem aconseguit de tenir una setmana a través de Teresa Garcerà: ‘El valencianisme republicà, 1835-1977’, un dels col·laboradors, el catedràtic de la Universitat de València, Antoni Furió, en farà la presentació oficial el dimecres 23 d’octubre, uns dies abans del darrer diumenge d’octubre, els primers Aplecs al Puig vénen si fa no fa d’aquells anys setanta convulsos i frenètics.
L’església, malgrat el temps i les males arts d’un defalliment polític valencià sense escrúpol, encara és dins l’escola, manegant ideologia, economia i misses. No avancem, Batiste, ni explicant que l’escola laica continua amenaçada i contra les cordes.

Som a vint-i-quatre hores del concert de comiat d’Al Tall a la ciutat de València. Ep, això serà emotiu, passional, en directe i a través de les xarxes ho viurem més gent que no podrem assistir-hi; demà el país cantarà amb Al Tall, per tantes coses com ens han donat, pel que representen, perquè res no hagués sigut igual sense. La història d’aquest país posarà cadascú a lloc i Al Tall tindrà per la música, per la festa, pel compromís i l’escola que ha bastit, un dels espais d’honor dels últims quaranta anys.

Una altra expedició de mestres pujarem a Tudela, la Federació d’ikastoles de Navarra fa el seu aplec anual diumenge i entre més actes, el projecte Txikiak Handi signarà el manifest anual en favor de les llengües minoritzades. Enguany l’escolagavina i Escola Valenciana han sigut convidades a participar-hi.

[continua]

Qu’est que ce c’est merdé?

Com més s’apropa el dia que Catalunya es farà independent, més descaradament es destapen actituds que no solament proven d’aturar el moviment entusiasta que significa el naixement d’un nou estat, sinó que apareixen modos, maneres i estils que fan vergonya. No podem no mirar com se’n riuran, de nosaltres, a poc que els observadors tinguen dos dits de front i un pessic de seny demòcrata.

Portades de diaris, comentaris a la ràdio, alguns protagonistes de sempre que tenen veu des de l’insult i l’odi als pobles, amagats entre sotanes, emparats amb uniformes o ideòlegs d’editorials tan ràncies com penoses: l’escàs raonament democràtic dels debats, l’acusació gratuïta o l’amenaça que envien els destralers ja no amaga quin és el coeficient de democràcia al sud del Pirineu. El despropòsit és gegantí, i ensenya què és un Estat vell, acartronat, amb tant de rovell i feridura que no pot amagar-se del món: la majoria a Espana és així, no representen un sainet o una opereta bufa, són la seua realitat motlle i figura.

No oblidem que tot això encara ens governa, malgrat que no ho vulguem. No ens oblidem que encà és el nostre Estat, i com de dissortats podem arribar a ser de pertànyer a aquest model polític que no és que ensenya uns queixals corcats o unes puntes adormides o uns escarafalls puntuals, no. Allo que veiem no és el carnestoltes o una disfressa d’un dia…, la realitat espanola sura amb tot l’equipament de diumenge, que som així, iuna majoria s’hi veuen representats per aquesta versemblança gens gratuïta.

Era nomal pensar que la dictadura franquista era això i més. Però que quaranta anys de Transició no hagen pogut vestir el sant amb millors teixits no és casual ni excusa res. La torpesa dels partits que tenien majoria i n’eren responsables han construït això que hui veiem, virulència i ràbia, un monyicot tan dissortat i escanyolit, intel·lectualment i política, tan arruïnat econòmicament i furtiva. Espana viu en el XIX, a tot estirar es pensa que encà descobreix Amèrica, o que poden amenaçar el món amb armades de mediocritat i torpesa.

Tenim una merda tan grossa a la porta de casa que no ens traurem la pudor en anys i panys. Perquè aquest comú és la seua felicitat, malgrat que siga tan difícil de creure. Gràcies que alguns pegaran lluny, a viure vents i aires més nets i saludables.

Comunicat d’Escola Valenciana

LA CONSELLERIA D’EDUCACIÓ DENEGA EL PERMÍS A DOS DIRECTORS PER A PARTICIPAR EN UNA TERTÚLIA SOBRE ENSENYAMENT A TVV
Hui un dels temes de la tertúlia matinal “De nou”, presentat per la periodista Victòria Maso, abordava el resultat de l’Informe Pisa d’Adults (avalua el rendiment acadèmic dels estudiants segons l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic-OCDE), així com l’aplicació de la LOMQE al País Valencià.  

L’equip del programa es va posar en contacte amb dos directors per tal que participaren al debat. Tots dos directors van demanar permís a la inspecció educativa la setmana passada i no van obtenir cap resposta fins ahir, quan els van dir que calia que s’adreçaren directament a la Direcció General de Centres i Personal Docent, comandada per Santiago Martí Alepuz.

A Laura Font, directora del CEIP Malva-rosa de València li van dir telefònicament que no li donaven el permís per defecte de forma, perquè havia marcat la casella de “formació”  —No hi ha cap casella on s’especifique que es demane permís per anar a un programa de televisió, ha aclarit Font.  Pel que fa a Jaume Fullana, director del CEIP Gabriel Miró de Calp, ha rebut per resposta el silenci administratiu. La situació podria provocar que expedientaren els dos directors, que van decidir de no participar en el debat televisiu.

Laura Font i Jaume Fullana són dos docents amb una llarga trajectòria. Font és també presidenta de la CAPPEPV, la Coordinadora d’Escola Valenciana a València ciutat, presidenta de la Fundació Sambori i forma part de la Comissió d’Educació d’Escola Valenciana. Jaume Fullana és president de la CAPPEV, la coordinadora de l’entitat cívica a la Marina Alta i precursor d’Enxarxa’t, la Xarxa de Centres de Qualitat. A més, coordina la Comissió d’Educació d’Escola Valenciana i forma part de la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant.

“És un sense sentit que mentre la Conselleria d’Educació concedix permisos per infinits motius menors, prohibesca participar en un debat sobre qualitat educativa a la televisió pública valenciana”, ha destacat el portaveu d’Escola, Jaume Fullana. Des d’Escola Valenciana s’ha afegit que “impedir participar en debats sobre el futur de l’educació valenciana va contra del treball per millorar el model educatiu i denota una manca d’educació democràtica i de voluntat de diàleg”.

L’Associació Valenciana de directors d’infantil i primària, així com la Federació d’Ensenyament de CCOO, STEPV, FETE-UGTPV i FAPA-València donen suport als directors i membres d’Escola Valenciana censurats per l’administració valenciana, que ha impedit que expressaren una visió professional sobre la LOMQE i l’Informe Pisa en un mitjà públic que hauria de ser de tots els valencians.  

 Amanda Gascó · comunicació – Escola Valenciana   comunicacio@fev.org

Convidats al Txikiak Handi

La Federació d’Ikastoles de Navarra [Ikastolen Elkastea Nafarroa] ha convidat l’escolagavina a participar de la seua Trobada anual, el 20 d’octubre a Tudela. Naturalment hem organitzat una expedició de lo Alto cap al nord… L’encontre anual d’Ikastoles és un esdeveniment semblant a les Trobades que organitza Escola Valenciana (que també ha sigut convidada) arreu de les comarques valencianes, al llarg del País Valencià. L’objectiu de la invitació és comprometre’ns a signar un manifest conjunt en favor de les llengües minoritzades, dins el projecte TXIKIAK HANDI. Establir enllaços de col·laboració en favor de les llengües i en favor de l’entusiasme per l’escola.

Vet ací el manifest:

‘ÉS GRAN ÉSSER PETIT’ Els sotasignants d’aquest manifest DECLAREM QUE el món és multilingüe. Les llengües són un bé cultural que aporten diversitat i riquesa als pobles de la Terra. Les llengües són bàsiques per al desenvolupament i la identitat dels pobles i de les persones.

REIVINDIQUEM el dret de les llengües minoritzades a ser respectades. El dret a utilitzar la nostra llengua en tots els àmbits de la societat. El dret a una completa oficialitat de les nostres llengües dins del seu territori. El dret a disposar d’ajuts per a normalitzar-les, sobretot en l’àmbit de l’educació.

ENS COMPROMETEM a continuar treballant per la normalització de les llengües, bo i creant nexes que ens unesquen, perquè aquesta unió entre els petits ens farà forts i grans. També ens comprometem a fer difusió d’aquest manifest perquè tinga el màxim de ressò.

Txikiak handi

TXIKIAK HANDI  MANIFESTUA

Behean sinatzen dugunok

ADIERAZI NAHI DUGU:

  • Mundua eleanitza dela.
  • Hizkuntzak altxor kulturalak direla, eta horrek aniztasuna eta aberastasuna ematen diela munduko herrialdeei.
  • Hizkuntzak herrien eta pertsonen identitaterako eta garapenerako funtsezko tresnak direla.

ALDARRIKATU NAHI DUGU:

  • Hizkuntza gutxituak ere errespetatuak eta kontuan hartuak izateko eskubidea.
  • Gure hizkuntzak normalizatzeko behar adina laguntza eta babesa izateko eskubidea, batez ere hezkuntza arloan.
  • Gure hizkuntzek legaltasun osoa izateko eskubidea euren eremuan.
  • Gure hizkuntzetan bizi ahal izateko eskubidea, gizarteko edozein esparrutan.

HONAKO KONPROMISO HAUEK HARTU NAHI DITUGU:

  • Hizkuntzen normalizazioan lanean jarraitzeko, eta gure arteko zubiak eraikitzea, txikion batasunak handi egiten gaituelako.
  • Manifestu honi ahalik eta oihartzun zabalena ematea.

Quan l’estat és un cadàver

I aquest cadàver que representa l’estat espanol o regne d’espana s’ha mort ell?, o l’han mort justament tots aquells que diuen defensar a capa i espasa la marca i el regne? Per boteruts, per maldestres, perquè ni entrenant-se no ho podien fer pitjor. Espana és el resultat d’això mateix que podem repassar hui en fotografia, una concentració a Catalunya per defensar la marca i el regne. Una concentració de tota la intel·ligència i el coneixement del que podem disposar en un grapat, a correcuita, fins i tot esforçant-nos per millorar el resultat. Si aquesta és la imatge que volem exportar, d’allò que som i representem, no els editen ni en el llibre guinnes, en el capítol d’horrors. Ep, podíem pensar si tot plegat és resultat de l’home, o el resultat conscient de fer una cosa malament, una i una altra vegada, durant tres-cents anys.

No són els catalans, ni els bascos, ni els valencians, ni els illencs, qui han portat aquest desastre a la península, qui han provocat la ruïna fins a l’extrem de l’ofeg, qui han posat on havien de ser, els espanols i els seus màxims representants. Són els propis polítics que ens han governat, i tota la caterva de lleis i normes i pors i amenaces, des de l’església als militars, des dels afers interiors als exteriors, des de l’educació a la cultura, passant per l’economia i tot allò que vulguen, la suma és el resultat que tenim, sense sorpresa, ni miracle, ni engany possible. Qui ha mort espana són els mateixos espanols que la governaven, aquells que diuen defensar-la amb l’ànima i amb males arts si els cal.

L’exemple més recent és d’escàndol internacional. No sé si n’hi ha més països democràtics on passa, que encà som capaços d’ordir lleis d’educació que apunten a mantenir resultats i fins i tot a empitjorar-los. Ací passa, que volem clavar el clau per la cabota, i volem continuar vivin de la mentida, la por, la religió, el futbol, i la ineficàcia professional. Per això ara inventen una llei contra l’ensenyament de llengües, en canvi d’ensenyar la seua. Decideixen de donar més protagonisme a l’església, en contra de la laicitat de la ciència. Obliguen a l’obediència inútil, en contra de l’autonomia dels centres… Res no els funciona, a espana, res si es gestiona des de la meseta, res que puguem exportar en canvi de prestigi, de saviesa, de respecte, de net. Els la bufa què passa a Europa, com ho fan a Europa, com és que allà enllà gestionen diferent per aconseguir coses diferents i ací, en l’enterrament perpetu, ens mantenim a defensar criteris obsolets en favor de la defensa a ultrança d’una marca i uns models que fracassen una i una altra vegada.

Un cadàver put. Put fins i tot a cal veí. No és una qüestió que es puga resoldre, si la família no ho vol. Els veïns són els menys indicats a dir-los que han de fer, perquè és ben difícil que puguen acceptar-nos cap consell. Cap ni un. Put i es podreix, inexorable, inexorablement fins i tot, un cadàver.

Nosaltres no odiem la llengua, ni el paisatge, ni les ciutats, ni la gent. Però quan ens volen fer viure amb aquell tuf, amb aquella cos podrit, quan pretenen que fem la vista grossa, o pretenen de fer veure que no passa res, que ens podem habituar, a la situació i la pudor, és que no entenen res. Res de res. Ells no tenen remei. No li val el flit, ni el perfum, res no li val, quan a cal veí la mort s’ha ensenyorit de tot i de tothom.

Això de hui era un enterro i un comiat. Això put. Molt. Moltíssim