Botifarra a banda: visca sant miquel de llíria

D’ací unes hores es farà el primer dels grans concerts de tardor a Llíria, hui que és Sant Miquel i són festes majors a la capital del Camp de Túria. Convidats pel Casal Jaume I, la banda d’Almussafes, la rondalla i Pep Gimeno presenten l’últim disc del cantant de Xàtiva de més èxit dels últims mesos. Hui també hi ha un concert especial amb Pau Alabajos al palau de la música de València. Ací també tindrem representació, la gent del camp de túria, però el gros vindrem a Llíria, a celebrar la festa i a acompanyar la gent del casal i de les diferents associacions que van aguantant la cultura i la dignitat de la comarca. Per la música, per les bandes, i perquè caldrà continuar reivindicant-nos, que un altre país és possible, contra els fariseus del pp, que ens governen amb despropòsit i traïdoria, per com ataquen la sanitat, els serveis i l’educació dels valencians.

Per cert, de segur que ja heu cist el discurset que Mònica Oltra els ha amollat als nassos: sí, caldrà mantenir el clam i una flama encesa fins que no els tombe en terra i els despulle una vergonya orquestrada des de les Corts i el palau de la generalitat mateix.
Borratxos, corruptes, incapaços, falsos, aprofitats… no seran plegats del mateix partidet?

Comença un nou curs (5): l’Alcúdia

Ahir vam ser al Congrés de l’Alcúdia, la V edició aplega més de cinc-cents mestres, molt de compte, que volen aprendre i continuar formant-se. Enguany, el Congrés fa un homenatge pòstum al professor Josep Lluís Bausset, un homenot valencià en tots els sentits. Pel que fa a la primera jornada i les dues ponències hi ha divisió d’opinions. Cap de les dues no va ser pràctica, per a l’escola, ni didàctica. Si voleu, ensabonadaora davant una audiència lliurada i àvida.

Federico Mayor Zaragoza ja té una edat i no sabem si aguanta un partit complet. Amb tot, té discurs, benevolent, en favor de la llibertat i la responsabilitat. No cal oblidar que és un home de la vella UCD, ministre d’educació l’any 1981. Després va pegar cap a metes més europees. Ell diu com és que no es consulta els mestres, quan s’apliquen reformes en educació, si són qui més en saben. És a favor de l’evolució, però no de la revolució, ai. Mesurat, amb un valencià de Tortosa carregat d’estriuctures castellanes, però d’interés. Per ell, la llibertat i la responsabilitat són principals, i va deixar anar sense parlar d’insubmissió, que els mestres no haurien d’acceptar segons quines normatives, si atempten contra l’escola. La llei Wert atempta directament.

Després, el catedràtic José Gimeno Sacristan va amollar un discurs sense pauses, ni comes ni de vocalització adequada. A mi sembla una mica un Toulous Lautrec immòbil davant el micro, amb algun embolic que ell mateix va fent-se ambb l’edat. No sé com serà de divertit, fent classe, les conferències són d’avorriment, malgrat que vol pegar canya: però si elll va ser responsable durant molts anys de dissenyar i organitzar l’educació d’aquest país! Ahir prou que feia el xerraire sense arribar enlloc.

Hui tornem a vore què ens expliquen, uns homes tan sabuts, a l’Alcúdia.

Comença un nou curs (4): Xerraires!

Quan Ramon Flecha diu que l’educació d’aquest país, ell es refereix a l’estat d’espana, ha estat en mans de xerraires, durants els últims trenta anys, no hi posa noms i cognoms, en públic. Xerraires per ell són venedors de fum, aduladors, encantadors de serps i coses per l’estil. Quan els progres del pseo ( o el psoe) van arribar al poder van encomanar l’educació a algú que no la volia, que ja va anar posant ací i enllà uns quants coneguts, famosos fins als Pirineus, diu Ramon Flecha, que més enllà no els coneixia ningú, però ja se van encarregar de fer-se mig curriculum i adobar-se sous i primes de risc, ells solets. Resultat, cap no perteneixia a la comunitat científica internacional, i el resultat de tot plegat ja el veiem: l’índex de fracàs escolar i d’abandonament més alt d’Europa. Argumenta Ramon Flecha que ací encara ningú no ha posat mans a l’assumpte, que governa l’autarquia, i els models d’èxit que funcionen arreu del món, cap responsable d’ací no els ha portat a l’escola. Naturalment, els ‘Xerraires’ ja es van encarregar de no avaluar resultats, no fóra cas que se’ls veiés el cul, i no van parar d’explicar que allò important eren els processos, no els resultats. Tornem-ho a repetir: el fracàs escolar i d’abandonament més alt d’Europa. El constructivisme i l’aprenentatge significatiu, dins d’allò que ells anomenen espana, ha fracasat amb estrèpit, com enlloc. I afig Ramon Flecha que el problema no és en el sistema, progressista o no, tradicional o innovador, el problema és en els aplicadors… i nosaltres havíem fitxat tot des Xerraires i aduladors.

En públic no posa noms, el profesor Flecha, però en privat deixa anar unes quantes perles, d’universitàries, de mediàtiques, dels mitjans que dictaven com i què, en canvi de no fer cas d’allò que ja funcionava correctament i exitosa. Ací, ni pensar-se, d’aquell èxit.
Aquest és un vídeo del 2008, i ja han passat quatre anys i els Xerraires encara omplin les places i els faristols principals, en congressos i jornades. Ves, qui no vulga pols, que no vaja a l’era.

L’Aljama eren tots els valencians

Caldria parlar de Xulilla, de Sot de Xera, de Casinos, de Xestalgar, de Bugarra, de Riba-roja, alguns d’aquests pobles, en alguna de les primeres comarcalitzacions, eren dins el Camp de Túria. El foc no té manies, ni entén de geopolítica, ni de retallades, ni dels nivells primaris d’una certa responsabilitat. Les imatges publicades als mitjans ja descriuen com és el final de l’estiu valencià, pel que fa als paratges naturals. Però no tornaré a dir el mateix, sobre la gestió del patrimoni i els nostres polítics pocavergonyes i incompetents, hui no.

Hui acabe el periple viscut el cap de setmana a Barcelona, acompanyant l’Aljama. Perquè són una colla que mereix la nostra atenció, que vol dir la nostra admiració sincera per allò que ens han representat, hui i més vegades, perquè fa molt que ens regalen gratitut en cada festa. Els valencians, tots, érem en el ball que l’Aljama va ensenyar en aquella plaça de Sant Jaume de gom a gom, a galop de la Mercè. Metafòricament, és clar, perquè tots els valencians no hi cabíem, en aquella plaça, mlagrat que caldria intentar-ho a vore què passava; per convidar-nos que no ho diguen.

-I, vosaltres, els de l’Aljama, per quants diners vindríeu a Barcelona?, els van demanar en agost, i ells: – que no ens coste res de la butxaca, prou.

Infinitat de vegades, els músics ja viuen d’aquest generós jornal, de malviure en favor de la música, d’acompanyar-la amb balls i danses que dignifiquen la festa i, sobretot, la cultura: balls que representen la faena, la festa que hem dit, que simbolitzen la mort, que es ballaven centenars d’anys enrere, quan les places dels pobles s’omplien d’estretors però també de goig, després de la faenada del camp, de les collites, de les veremes o simplement de preparar la terra per la sembra. Potser que encara no hem apamat la dimensió aconseguida, o potser que volem exagerar la mesura per situar que, per uns minuts, Bétera era en un mapa gran, de primer ordre europeu, mentre el públic sentia l’ànima dels balladors i el pèrfum de l’alfàbega, la veu melodiosa de Marieta per la de l’ú, una jota, un bolero…

Dos detalls finals: les hores d’autobús quan veníem a Barcelona van dedicar-se als monyos, a les agulles, a mirar-se el vestuari les balladores perquè no agafés forma ni s’arrugués, a triar les cançons i els balls, en un silenci major, que les veus a penes trencaven. Dormíem de tan en tan. Vet ací la concentració dels joves per la feina que farien, i els més grans, que s’escoltaven el Botifarra i altres veus d’estil. Durant la baixada a València, la cosa va canviar completament: els joves es van desllorigar, amb crits, ritmes i altres quotidianeïtats menys sòbries, ningú no els va renyar ni dir prou: la tensió s’havia convertit en una altra festa, que és ben bé una altra història. 

36 hores endins de l’Aljama

Fa justament 36 hores que eixíem cap a Barcelona, acompanyant l’Aljama de Bétera en un viatge rellamp al cor de les festes majors de la #Mercè2012. L’atzar i els amics havien lligat l’actuació del grup de Bétera en les festes principals de Barcelona, ei que no és una broma, un 15 d’agost al corral de l’Ateneu de Bétera. Hi eren, Francesc, per l’ajuntament de Barcelona, Toni Marzo, president de l’ateneu i membre de la rondalla, Pep Codina, per l’Aljama, el cor d’una colla de joves balladors i balladores que fa anys que s’hi dedica amb cos i ànima a ballar, a investigar les tradicions, a editar materials, a millorar i posar en primer pla les tradicions i els costums d’una part de les festes dels valencians, pel que fa al ball i a les cançons tradicionals. Feia els honors i les presentacions d’aquella taula, Vicent Partal, peridista i director de Vilaweb.

Un mes després d’aquella fita en aquella taula del corral de l’Ateneu cívic i cultural de Bétera, en ca les Palmeres, quan les obreres ja havien entrat a l’església i el poble era completament perfumat d’alfàbega, les danses de Bétera representen tots els valencians al Pla de la Seu, davant la imponent façana gòtica, de primer, i després, a la plaça de Sant Jaume, davant millers de persones que aplaudien amb goig la malaguenya de Barxeta, una cançó d’estil interoretada per Marieta, l’ú  la versà a cau d’orella, la dansa del velatori o el ball de Nanos… Somiar en terra desperta fa realitat projectes inversemblants, però aquesta sintonia entusiasta  ens ha aplegat en un jorn que no oblidarem, carregat d’emocions, però també de tants projectes d’interés com s’obrin a partir d’ara. Hui mateix Codina amb compani ja baixem amb una carpeta carregada de col·laboracions entusiastes entre els esbarts dansaires de Catalunya i la nostra colla de Bétera: l’Aljama, que ha posat els peus del ball i de la música, en un cim de primer ordre.

Com no podem estar orgullosos, els valencians, per aquest regal que hem viscut plegats  en la festa major de Barcelona, que ens ha obert els braços i l’horitzó  en canvi de l’art i el nostre ofici!

Post: pel que fa als acompanyants, com vos agraïm la possibilitat que ens heu ofert  de viure plegats aital experiència! Enhorabona, i que el vostre treball continue reblert d’èxits.

 

Barcelona, l’Aljama i la Mercè

Som a Barcelona, acompanyant el grup de danses i música popular l’Aljama, de Bétera, convidats especials enguany a ballar al Mercè-dansa 2012, i com han aconseguit de guanyar-se el públic, nosaltres que ho hem gaudit de valent, de matí al Pla de la Seu, de vesprà a la plaça Sant Jaume. Pels balls i per la música, i per la veu de Marieta. El bolero de Carlet, la jota la Molinera, el ball de nanos de Bétera, la malaguenya de Barxeta, la dansa del velatori, i els dos cants d’estil que versava Toni Marzo i Maria deixava anar per la festa Major; a la vesprà aquella dona que amania la presentació de tots els grups participants explicava a tot Barcelona què és Bétera, on és i com vivim la festa de les alfàbegues, i nosaltres com ens omplíem de goig; caram és la festa Major d’aquesta ciutat i nosaltres no podiem sinó emocionar-nos per tot plegat, malgrat que solament féiem d’acompanyants, orgullosos de ser valencians, de pujar la festa i la llengua de Fuster i Estellés per aquestes places nobles i i aquest dies extraordinàriament lluminosos, per la festa i per més cants d’esperança que lluen els ulls de la gent i les seues banderes. Gran l’Aljama, sens dubte, que ha sabut respondre a una invitació de lo alto. Per molts anys.

Falta l’església!

La mòmia borbònica ja ha piulat, en el sentit clàssic, que no crec que amb el maluc fet pols de tant follar (ho diu XC) dedique gaire temps a la realitat de twitter o més vicis virtuals. Ho han fet els mitjans, i sobretot aquell dels tirants, JJ tirantets, que reclama més inversió en els militars per defensar un dels articles colpistes de la constitució, una perla que no pocs catalans van ajudar a redactar i que ens va lligar de mans i de peus, la democràcia i el millor sentit de la llibertat. Els militars també han dit la seua, contra els catalans i contra la llibertat de pensar o de decidir. Encara l’extrema dreta espanola va amenaçant de traure’ns el pa i la sal, com a poc, rosa díez, pobra, i uns altres elements semblants, amenacen que tallaran l’aigua de l’ebre. Vaja, que falta l’església, perquè ens excomulgue o ens envie la creu per clavar-nos-la allà on més mal ens puga fer. Això de l’#11s2012 ha obert el pot de la pandora flamenca i pel que sembla encara quedaven uns quants horrors a eixir per l’aire d’aquelles terres tan gracioses dalt una meseta. Si ho pensem en fred, pobres, com no voleu que estiguen espantats!

#Festaestellés: el camp de túria

Anit vam ser a Benaguasil, a l’espai Consolat de Mar, en la tercera nit en favor del poeta Estellés. Vam tenir l’honor de presentar l’acte i vam anar explicant alguns detalls: en els últims tres anys, per aqueixa bogeria de l’escriptor Josep Lozano, els valencians hem llegit més poesia que mai, almenys l’hem llegida en públic com mai no ho havíem fet: com diu el poeta, aquest temps és temps de salms, que són poemes per ser cantats, i això va fer anit el Cor de l’Eliana, un altre dels regals d’aquesta comarca. És veritat que encara no som en el dia que, a les cooperatives agràries, que n’hi ha de grans i de bones al Camp de Túria, els llauradors no destinen un temps entre l’esmorzar a llegir versos (potser perquè no coneixen allò del pimentó torrat i com el poeta l’enlaira eucarísticament) però tot arribarà. Fins i tot arribarà el jorn que les bandes de música, la unió i el clarí, el poll i la figa, la de bétera i la d’olocau, la banda de benaguasil i la pobla, destinaran les seues obres i simfonies al poeta e Burjassot, sí, arribarà el dia que tots, músics, llauradors, comerciants, mestres, joves i grans, pensionistes i desocupats recitarem Estellés cada dia, com mengem o dormim, d’una manera natural i senzilla.

-Perquè aquest temps és un temps de salms, i els valencians el volem viure amb joia, sense les penalitats i les angoixes dels qui ara mateix administren o governen. Perquè «no hi ha millor arma que el salm:
enderroca els murs i els enlaira,
desfà les ciutats i les fa,
i l’esperança està en el salm.» V.A. Estellés

#TDT? Sense senyal

Gonzàlez Pons, que té un càrrec gos_que_llepa al pp, va decidir ell tot solet qui podia tenir i qui no senyal de TDT. Solament un pocavergonya feixista podia adjudicar quaranta-dues freqüències de quaranta-quatre a empreses afins, amigues, feixistotes i tota la pesca. És com entén aquest pardalot i els seus la democràcia, ell i els amigots corruptes del cas Noos, del cas Gürtel, del cas Emarsa, del cas fórmula 1, del cas aeroport de Castelló, del cas calatrava… , no pares de comptar els casos en què el pp valencià, valencià sobretot, ha ficat els peus en el fang de la corrupció i de l’amiguisme: teniu aquest diners, són de tots els valencians, però podeu quedar-vos-els, encara que després ja vindran les retallades.

Sí, aquests politics del pp van decidir democràticament què podien furtar també les freqüències de TDT, com van fer amb la TV3, no fóra cas que cap d’elles volgués retransmetre en valencià, que n’hi havia, en canvi de parar el cul i fer més forats en favor d’una política feixistota, maldestra, barroera, pudenta.
– Gosaria dir que política terrorista, ves!

Durant vint anys el pp ha tingut majoria política a València, però això no els donava llicència per matar la democràcia, ni els permetia de fer allò que vulgueren per damunt la legalitat, la decència i l’ètica. Però és com actuaven i actuen, els homenics, en nom d’espana i dels favors compensats: -és com ells entenen que cal ofrenar la glòria, a colps de robatori, impunitat i accions contra la llei.

– Gonzalez Pons és un altre cadàver moral dels valencians. Un triomf del bandalisme en què han convertit aquest xafaranxo valencià, els gànguils… Xe, que podíeu parlar amb aquell inútil de les floretes al monyo perquè li fes també una estàtua en aquell camp d’aviació i dels horrors.

-Cloneu-lo, o poseu-lo en formol, perquè dure més que l’eternitat, ell i el rastre de botifarrons que ens han tocat per tòmbola.

#sensesenyal amb #11s2012

Ahir dues grans notícies per al país: de l’una banda, el clam d’independència que milions de persones va passejar joiós pels carrers de Barcelona. De l’altra, la decisió del partit popular de deixar-nos sense senyal de tv3, que és prohibir la llengua dels valencians a través de la televisió. El govern espanol argumenta que el cost de tirar endavant uan ILP no fóra pertinent en temps de crisi. No diuen que una telefonada a València dient-li a fabra que obrís els repetidors precintats en seria suficient, no arribaria a un euro, el cost de la conversa telefònica. Però això, per ells és impossible.

Alguns ja proven d’afluixar, diuen ràpidament els del psc-psoe, de revifar l’assumpte de l’espana federal, en canvi que els catalans renuncien a l’horitzó. N’hi haurà més exemples, d’oferir almoines en canvi de renúncies, i exemples de major repressió contra els valencians, de deixar-nos sense senyal amb la resta del país: deia hui Salvador Cardús la poca intel·ligència demostrada pel pp espanol en aqueixa decisió dissortada, pressa contra els valencians (comentari que de seguida ha tapat el Fuentes, pobret, per ell era massa temps en favor dels valencians, aquells segons).

El model espanol del pp és irrenunciable. El clam ahir a Barcelona també és irrenunciable. En aquest xoc, prendrem mal els uns i els altres, i els valencians doblement. Ara mateix, continuem amb la burrera mediàtica de perdre un dels recursos en favor de la llengua als mitjans, justament hui que l’administració valenciana argumentava que posaria tots els recursos disponibles i necessaris en favor del seu decret de plurilingüisme: home, pocavergonyes, en favor del valencià no serà, que la mentida us albarde els lloms, perquè prohibir-nos aquells canals de televisió n’és una prova suficient de la pocapena que ens governa.
Faran bé a Catalunya de no creure tantes trampes i hamets com els oferiran a partir d’ara… Com seran de rucs, els que ens mostren la carlota, la xirivia i la pastanaga.

Per cert, que la ceguesa valenciana d’una majoria no sembla que passa el riu de la Sénia, ara mateix. Recordem que ací encara ens governen els mateixos amos que han arruïnat els valencians, que els han furtat, que ens han buidat les caixes, els bancs, i els estalvis del futur… els mateixos que ara ens presenten tot de retallades mentre ells viuen de rics i del luxe… La xirivia, la carlota i la pastanaga…