Agost (24): un jorn vacacional

Ens hem llevat enjorn per culpa d’uns jardinerets molt graciosos, no sabien que era el patró de la jardineria, hui, santet que ara no recorde. Baixem a pescar a l’espigó, una caleta que tenim davant la casa llogada. Pugem quan començá a ploure i esmorzem, després, entre lectures de diaris i passades digitals, comencem a preparar el dinar, una fideuà de fideu fi espectacular: sobretaula, molt llarga i descans, de vesprada baixem al port de Vinaròs, amb les canyes de pescar de nou, i els xiquets que no voldrien fer una altra cosa. Un peix, petit, minúscul és l’únic premi. Tornem i ens preparem per sopar, llarg, cundidor, amb vins blancs i negres. Ha plogut també durant part del dia, però menys que no ens havien avisat. Mentre sopàvem, els llamps eren a la mar, tan lluny que no sentíem els trons. Encara ara llampega i s’escolta la mar que trenca davant de casa. Penúltima nit. Ah, en unes hores eixim de comptes. I de tantes coses més.

Agost (23): jardiners del siroll

En fer-se les huit del matí arriba davant nostre una camioneta de Gartenbau Gerard, d’on baixen tres homes amb les seues eines imprescindibles per acondicionar la jardineria del xalet del costat: no s’estan de res, segadores, bufadores, talladores, tot el material és a gasolina, així que el siroll és demolidor, a partir d’aquella hora. Trobe que som en una zona de vacances, residencial, lluny del brugit urbà del poble, així que de segur que ha d’haver una ordenança europea que evite un pleit. Parle amb els treballadors de Gartenbau, però no hi ha res a fer, em diuen que ells van a la seua, que cadascú vol el jardí net i ordrenat quan vol i ho paga. Parle amb la policia municipal, per si hi ha cap reglament municipal que ens empare, als que encara fem vacances en una zona que ens van vendre que era tranquil·la i mel per fer-ne: molt correctament, l’un en valencià i l’altre que no el sap però l’entén, em diuen que no tinc res a fer; i Europa, els dic, i l’educació, i el respecte per la gent i els espais? El que parla valencià bufa, alena i exclama, uii, si s’estiguera vosté a París, allà com que no hi ha els francesos, que són tots de vacances, són tot l’agost d’obres. Me’l mire descregut, com si ell anés cada setmana a París, i li recorde que justament els francesos potser pensen que poden anar de vacances a zones més tranquil·les, que Vinaròs potser que viu també del turisme, i nosaltres malgrat que valencians també podem merèixer aital condició. Res, home, em diu, i sort que no trauen un martell neumàtic… Jo li retruque que, si fóra una urgència, una canonada, un rebentó o un accident, ho entendríem i, fins i tot, acudiríem a aidar.
Res, ni zona vacacional, ni zona tranquil·la, ni platges de Vinaròs, ni Europa ni la mare que la va parir: qui no vulga pols, que no vaja a l’era.
M’acomiade dels dos municipals respectuosament, el que parla valencià i fins i tot l’altre, i bon dia tinguen i feina per llarg.

Benvolgut magnífic ajuntament de Vinaròs, miren vostés, ara ja anem apamant per què tenen tanta zona residencial buida, que es ven o es lloga, i tant de xalet tancat a la zona nord del poble, en tota la línia de platja fins al riu Sénia… Si vostés no ordenen una mica les coses durant l’agost, el juliol, i fins i tot el setembre, com volen que vinga ningú a rascar-los el nas? Xe, no podien fer uns cursets de formació de jardineria, que fins les deu del matí pegués en menys sirollosa, o més respectuosa, o majorment europea i tranquil·la. Fins i tot en ‘magnífica’

…benvolgut magnífic ajuntament de vinaròs… que no avancem, ni avançarem, per com les retallaes en educació van començar l’any 1940, assassinant tot de mestres i una escola nova que de segur ja hagués anant pensant una altra forma de viure i de ser…

-i els jardinerets de l’ànima, vols dir tu que estarien tots tres assegurats i amb els papers al dia, i els contractes serien en ferm, amb l’IVA i tota la mandanga?

Pobres els alemanys que tenim al xalet del costat, que es miren la feta i encara no creuen que els passa… Ells van arribar ahir, però no sé si acabaran el dia.

– Això de ‘magnífic’, ja saben vostés on podien retolar-s’ho?

Agost (22): demanar al lladre que no ens robe

Segons que expliquen els diaris de hui, les cròniques d’estiu no canvien la premsa alternativa que vivim. En aquests territoris vivim alternativament, força coses. Per exemple, condemnen una dona per furtar llenya en un camp que no era el seu, evidentment. O condemnen un jove que es fa una manola davant la seua veïna. O condemnen un jove per tirar un ou a un regidor municipal. O per besar-se públicament, condemnen els joves. O per banyar-se nus, la justícia s’empara en aqueixes coses, es perd en aqueixos detalls, malgrat que en uns altres, s’adorm, casualment: ves si n’hi ha polítics valencians imputats que encara governen, ves si n’hi ha banquers que ens han buidat la hisenda, ves si n’hi ha gànsters que s’han gastat els recursos que no teníem, en canvi que ara tiren al carrer la gent, deixen de pagar l’escola o les farmàcies, i continua si vols explicant tot de casos en què la justícia no aplica la mateixa vara.
Valencians i catalans s’han quedat sense diners al calaix, i els governs, que s’han demostrat inútils, inoperants i ineficaços, ara demanen a espana que els deixe diners, per poder pagar allò bàsic. Som dels que paguem més impostos que no ens retornen, però ara els demanem almoïna, que no arribarà regalada ni en canvi d’alts interessos polítics i dels altres.
Els lladres dels milions, borbons, polítics, empresaris, llepons, etc., continuen vivint de perdonavides, protegits, amb vergonya o sense, tant se val, mentre els desgraciats no tenim esme per esclafir-los al cap ni els ous durs de pasqua.
 
I encara aquest carreró que no hem construït a cegues, no ha mostrat el pitjor de les seues façanes.

Agost (21): premsa paralímpica

Els excessos de la premsa durant l’estiu suavitzen la temperatura i les penalitats que ens depararà la tardor i el retorn a les rutines. Potser per això ens trobem detalls de notícies per alegrar-nos les vacances. O potser com que la crisi ha provocat tantes retallades als mitjans convencionals, la premsa escrita s’ha quedat sense becaris, que són els més esforçats a demostrar què saben fer per guanyar-se el lloc. Els històrics, que ja vénen d’això i d’allò, van descrivint un noticiari que ens retrotrau al Caso, que ara mateix passaria pel primer dels grans diaris peninsulars postfranquistes. Uns pocs exemples…

Ahir, dues dones estrangeres (aquest detall era molt important), havien xocat frontalment amb les bicicletes, i com eren avançades d’edat s’havien fet tan de mal que calia explicar-ho com un breu d’importàmcia internacional, perquè no provoqués un conflicte entre països veïns. No vam podem dormir fins que no ens vam assabentar si les dues dones encara patien, i per això se’ns va ocórrer de telefonar a l’ajuntament de Torrevella, però comunicava.

Anit, la portada del mateix diari, ara en digítal, també explicava els accidentats pels bous i vaques de diferents pobles valencians, l’una dona malferida en el costellar, perquè el seu home s’havia deixat la porta de casa oberta (causalment?) i la vaqueta l’havia envestida. En canvi, el de Xiva va tenir menys sort, ja no ho podria contar…

Un altre breu o crònica explicava que, a Bétera, la calor havia ofegat dotze caderneres en un corral, i la unitat d’emergències d’animals domèstics no havia arribat a temps de salvar-les. Aixi, entre colps de calor, ofegats a la mar, accidentats del trànsit, o perles semblants, la competició a vore qui fa més llàstima periodística s’ha convertit en esport olímpic. O paralímpic.

Agost (20): l’aplec més jove del camp de túria

S’acosta el primer Aplec del Camp de Túria…
El proper dissabte 1 de setembre tindrà lloc a Bétera el I Aplec del Camp de Túria (el primer del segle XXI). L’Aplec naix de la voluntat, el treball i l’esforç d’una vintena d’associacions de la comarca entre ateneus i casals, col·lectius juvenils, de danses i cultura popular, associacions de música, grups de teatre, col·lectius pel valencià, etc. i té el propòsit de consolidar-se com un aplec itinerant entre els diversos pobles del Camp de Túria. 

Enguany celebrem la primera edició i comptarem amb una jornada plena d’activitats: cercaviles que recorreran la localitat amb el so de les dolçaines i la màgia de la cultura popular, una fira d’entitats on podrem conèixer els diversos col·lectius de la comarca, gaudir d’espectacles culturals i d’un espai de joc pels més menuts i menudes; dinar popular amb espectacle humorístic de sobretaula; taula rodona sobre el paper dels casals i ateneus en el desenvolupament del teixit associatiu; tallers de danses i pilota valenciana; cercatasques; i un gran concert de música en valencià per acabar la jornada amb les actuacions de Make Some Are Us, Trineu Tanoka, Pirat’s Sound System, la Gossa Sorda i diversos punxadiscos fins ben entrada la matinada. I amb tot, encara gaudirem d’alguna que altra sorpresa d’última hora! 

Amb l’Aplec pretenem crear un espai de trobada de menuts, joves, veïns i veïnes… que es convertisca en un referent cultural i d’oci alternatiu al Camp de Túria i, també, arreu del país. Un espai de participació i cohesió entre els diversos col·lectius de la comarca i, en tot cas, un espai compromès amb el valencià, la nostra cultura i les nostres tradicions. Entre totes i tots farem, a poc a poc, aplec!

Per a més informació: apleccampdeturia.blogspot.com

Cordialment,

L’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera

| ateneubetera.org | Facebook  | Twitter |

Els joves mereixen la millor de les respostes a una gosadia en favor de la comarca i del futur del país: no els fallem. A vore si en som tres mil.

Agost (19): les llanetes a Vinaròs

A uns pocs metres d’una cala petita de mar, al terme de Vinaròs, a poca distància del riu Sènia, del parc de l’Ebre i d’un vaixell enllumenat que sembla una plataforma sospitosa contra la mar i contra més coses. Fa tres dies que no es mou ni amb el marejol de hui. Som de vacances, per això que no pleitegem, mengem bé, descansem, ens banyem, malgrat que, hui, l’onatge permetia pocs luxes, si no ets un jove intrèpit o algú sense el seny necessari per decidir que, de l’hamaca estant, s’està ben rebé, còmode, i amb aquell sirollet infinit, interminable de l’aigua contra la pedra i les roques de la nostra cala. Estem gairebé sols, malgrat que som en agost, tan tranquils que pareixem els amos del corral i del carrer, i d’aquest xalet de primera línia que pega en coent i en vell. El litoral fins al poble són apartaments, bungalows, casetes, la majoria tancades o en venda, i l’aspecte fins i tot d’allo més nou no s’escapa d’una temporada en crisi. Si això és l’agost, com no serà setembre i una tardor que no volem avançar a tronades i tempestes. Ha plogut, però no ha arribat a banyar, fins i tot en això som desgraciats.
Ara, fa bo i podem dormir de nit, excepte els engorrosos que es desvetllen i no paren de fumar cigarrets i llegir llibres, quins dos vicis. Com que ens trobem bé, no demanem socors ni ens queixem. Som de vacances i encara tenim dies per gaudir per endavant. Bona nit.

Agost (18): la mirada d’Ulisses

Hui tanquem una altra de les activitats de l’estiu, a l’ateneu de Bétera. Almenys, simbòlicament, passarem la darrera sessió del cinema a la fresca. L’última, o potser la penúltima, ja es veurà. A setembre encara fa bon oratge per tot, segons que ens pega enguany una temperatura excessiva.
Hem triat una de les millors pel·lícules del segle XX, i sens dubte una de les cinc millors del noranta, al nostre parer. La mirada d’Ulisses, de Theo Angelopoulos, és una gran pel·lícula, una mirada a Europa sense gaires concessions, però amb pinzellades d’obra mestra, d’explicar-nos infinitats d’històries dins una gran història. Art per cinema, i una bellesa esplèndida contínuament agredida per la realitat d’un continent que es pensava el melic del moment, intocable, inviolable, però completament fracassat.
Fa quinze anys que no hem vist la història completa d’un home que busca l’origen del cinema, de la història, de la seua pròpia vida, amb referències als mites i símbols d’una civilització més limitada que no atrevida.
N’hi ha per escriure llibres sencers, en aquest cant èpic contra o en favor del segle XX, d’un director que es va morir no fa gaire en travessar un carrer, atropellat per una moto, però que ens ha deixat una de les obres de major impressió del cinema d’autor, ni dòcil ni complaent. El viatge, el mite, l’origen… Aquesta nit, a Bétera, podeu compartir aqueix desfici.

Agost (17): cloenda

Arriba el final del festa, el 22 d’agost, i encara de matí se sent el passacarrer d’obreres i majorals, amb la xaranga i les traques: les traques que desparen quan trauen una de les futures obreres de l’any que ve, que n’han de confirmar quatre, que amb la crisi no serà gaire fàcil. Ara mateix tornen a passar per casa, perquè s’escolta el tabal. No són lluny. És la vuitava, massa dies de festa potser: tret d’aquells tres grans, la marededéu, Sant Roc i el gos, i si voleu afegiu la vespra, en teníem prou. Perquè la cosa s’allarga en excés i la gent ja va cansant-se, però cadascú que pegue per on vulga. Anit, les obreres i els majorals van visitar l’exposició d’esperança casanoves, a l’ateneu, una bona sorpresa, i roser verdevio ens passà un resum de la seua festa particular.
Pel que fa a les vacances som més aprop de l’ampolla mig buida, però encara passarem uns dies de descans a vora platja, al terme de Vinaròs, ja tenim la tria de lectures, els ordinadors preparats, els deures enllestits, com que no sabem si tindrem cap connexió, deixem per endavant aquesta cloenda, de festes, de la festa a Bétera, que proposava Esperança, qualsevol pujada fa la seua baixada; ara, sort que no és en un colp en sec. 
Realment, si fem comptes, ens en queda encara una altra bona vuitava.

Agost (16): el segon miracle del Gos

El dia de la rodà de les alfàbegues em vaig topar amb Miquel a l’alçada de la farmàcia del carrer Colom, entre una gernació entusiasta de joves que ballaven i cridaven i feiein xerinol·la de festa major:
– Xe, Miquel, no dus la camisa florejà.
– No, no, no m’he l’he posada, hui; ja saps que sóc una miqueta offsaider, que m’agrada anar a contracorrent.
– Amb tantes ganes com tinc jo de tenir-ne una per posar-me-la…
– Home, per què no m’ho havies dit; si en tinc un grapat a casa, guardades…
Mira, jo te’n triaré una i te la regalaré.

Ens tornarem a trobar dues hores més tard, a l’ateneu, i aleshores m’ensenyarà un missatge al seu mòbil: triar-li una camisa a l’albert…
Dos dies després ja m’arriba un wassap: tens la camisa a la cambra, on s’hi fan les reunions, en un calaix. Te n’he triada una de les que més m’agradava.

Era el dia del Gos, després de la coetà, i ara us ensenye aquest regal fantàstic, la meua primera camisa de goig per la festa, de mans de Miquel Calvet.

Agost (15): el miracle del Gos

Com que era el Gos, ens vam llevar tard, descaradament. De vesprada encara vam tornar a fer el gos, i després ja va venir la festa rodà. Vam passar per l’exposició que hi ha a l’Ajuntament Vell, sobre el coet i els artilugis antics per fabricar-los, sempre artesanalment, i vam pegar cap a la coetà infantil. És una mena de cordà preparada perquè els xiquets s’entrenen a viure el foc des del seny, és el que es pretén, i fan una cordà que acabà en un punt àlgid, ràpida i contundent, que feu córrer més els adults que s’ho miraven darrere la gàbia. Encara vam tornar a visitar l’exposició sobre el coet i vam anar fent temps fins a l’hora del gran espectacle del dia, la coetà del Gos que disparen els majorals, aquesta vegada sí de valent. Són uns trenta-cinc minuts d’una força i una vivor que, qui la viu de dins, no oblida mai. De fora estant, la sensació és espectacular. Per esperar cada any el dia i aquella hora en punt de les deu de la nit.
Més tard, els amics ens vam concentrar a l’ateneu, com cada dia, perquè a més de la guàrdia hi havia concert de blues. Sí, bona música i molta festa, el concert va arrossegar un munt de gent, que el corral era ple, així que nosaltres vam ocupar la part de la plaça, que era ben viva i amb més taules que sopaven a la fresca. El Gos és el tercer dia gran de la festa i aquella era la sensació que es topava la gent que anava amunt i avall. La major part dels que hi havia a l’Ateneu eren forasters, atrets pel grup, i allò era un ple com poques vegades hem vist, malgrat que de socis de l’ateneu n’hi havia pocs, realment.
Ens vam visitar els municipals, perquè un veí deia que n’hi havia prou de siroll, malgrat que de l’albereda pujava amb major intensitat i volum el brugit i el terrabastall, però nosaltres teníem el permís fins a la una, i no fins a que manen els cànons i els poders desiguals en les decisions i en la intensitat del destorb.
Res que no es cura amb bones paraules, amicalemnt. Més tard, uns quants comiats, i part de la colla que ja es despartia per tornar cadascú aprop dels seus per acabar vacances o per començar a planificar la tardor, que també serà llarga i ara mateix preocupant.
Al punt que tancàvem va entrar juanín el paler i vam traure conversa llarga, la que podíem, que ell, segons que va explicar repetidament, havia xuplat de valent i li costava de rematar les frases i les idees; parla, parla!, em deia, mentre ell procurava de vore com arrodonia allò que feia estona ja havia començat a dir, anit tot bondat i encaixades, juanín, que va anar explicat-nos això i allò dels caragols, la família, el treball i com un colp va caure de dalt baix de l’obra amb el xino (un carretó per pujar formigó), que després volien descomptar-li del jornal, ep, veus com això de l’ateneu si no tens manies,  és de portes obertes per a tots, oncles i nebots, i no com expressen de reüll alguns botarates quan passen per la plaça i s’estiren com si la façana dels dimonis congriés un purgatori de penes d’un dolor de morir-nos pel cor i per l’esperit.
Tot plegat, el miracle del gos, de Sant Gos, per recordar un altre any com un dels jorns principals de les festes a Bétera.

Per cert, que encara hi ha algú que no sap que les fotos exposades a l’Ateneu d’esperança casanoves són a la venda, perquè conserveu un record inguarible de la freixura de Bétera i la seua festa.