Ulisses20

Els valencians tenim aqueixa capacitat entusiasta de guiar els carros de foc contra els mals vent de falsos déus que s’han convertit en allò que havien sigut de bon principi, cartró i ferralla, fem i camió per enviar lluny i colga baixa terra…

Tenim idees perquè estem ben entrenats, a viure damunt el foc i les brasses. I no parem: exemples a primer colp, de hui mateix:
– Lliurament dels premis de poesia Camí de la Nòria i reconeixment del poeta Marc Granell. Centre Cultural de Picanya, 18.30 hores, dins el programa excel·lent del maig literari i organitzat per l’EPA del poble: hi participaran les escoles del poble, a més del poeta Lluís Roda i l’editora Rosa serrano.
– Concert a benefici de l’associació Carena, amb els germans Dènia, Carles i Eva: paraules majors, dels batres i de més melismes que el mestre de cerimònies JV Frechina sabria explicar com ningú (d’obligada visita el seu bloc La caseta del Plater.). A més al concert s’hi afegiran més monstres de la música i de la veu: Teatre Micalet, dijous 31 20.00h.
-Concert de Miquel Gil i la seua troupe, també al teatre Micalet, divendres 1 de juny, per presentar XMarcianes, a partir de les 22.30h. Un altre dels regals del país, de veu inconfusible, de música d’investigació, inconformista, extraordinària.
-Dissabte, 2 de juny, a l’Ateneu de Bétera: programa doble: l’ecòleg Ricardo Almenar presentarà el seu llibre ‘La fi de l’expansió’, i ens alliçonarà, si ho vol fer, sobre aquells conceptes bàsics de la sostenibilitat, l’economia, i l’ètica d’una civilització a la deriva: amb aitals lladres de capitans de vaixell, com no ens podia passar com al Costra Creuers?
-Dissabte 2 de juny: acció directa a Bétera contra l’última cacicada ppera (volen privatitzar l’aigua en favor d’amigots i familiars, en favor dels responsables-culpables de bankia.) taules informatives pel poble per aturar els peus als mafiosos, els lladres i els corruptes locals i globals.
-Diumenge, 3 de juny: lliurament dels premis Baldiri Reixac al’escola dels països catalans: ací ens apleguem tots del nord, del sud, de les illes, en un jorn que l’escola mostra que podem ser un país normal, ample, d’horitzons i netedat de mirada.

Més lluny?, doncs el mestre de vins Joan Martín, acaba d’enviar-nos la proposta d’una altra jornada que explique amb les seues paraules:
-l’ajuntament de benlloch (plana alta) ha organitzat per al 14 de juny la jornada : «EL VI LA TERRA, UNA QÜESTIÓ D’ORIGEN»… paga la pena. El país viu, malgrat que la malatia s’estén com el foc en un prat eixut, i els l’ajuntaments com el de Benlloch (o el de la Mata, o la do Alacant, o el de Benicarló) s’han adonat compte que no poden esperar la direcció política capitalina, que el territori és la base de la recuperació econòmica, moral i social del poble del país valencià. Hem perdut 115.000 has de conreu agrícola al nostre pais de les 735.000 que teníem el 2009. La terra del país valencià és el homeland del nostre poble, sense país no hi ha futur. El dia 14 parlarem entre tots d’alternatives, perquè en necessitarem més d’una.

vull recordar-vos el poema del director de cine americà-irlandés john ford: “en les desfetes es mostra mes coratge, que no en les victòries.”

Som l’avantprojecte de la màfia organitzada, realment: els espanols i els valencians: la Transició va amagar el pitjor dels trànsits, d’una dictadura que mai no va dir prou, en canvi de passar a dir-se demàcrata sempre que conservés tot de privilegis, per damunt de la llei mateix, protegida i elevada a condició de salvapàtries. I els partits d’esquerres van acceptar les condicions, fins i tot les van elevar fins a premiar-les. Els partits de dretes, no cal dir-ho, ja els pagava la pena tot plegat.
El resultat és un estat mafiós, o premafiós, si voleu. ‘Pre’ sense assassinats, però és que solament la Transició en va comptar més de sis-centes, de morts violentes, així que l’invent té tots els ets i uts d’un estat mafiós, legalitzat, apuntat i consolidat en base a tot de normes i lleis i poders que mantenen els privilegis d’un estat feixista passat per les urnes, però amb tots els modos i comportaments del pitjor estil.
La corrupció econòmica, la permissivitat, la justícia corrupta, l’església, els militars, la banca, la monarquia, tot fa paper i juga un rol determinat, complaent, d’opereta: l’equilibri de l’edifici ja no s’aguanta de cap manera. Fa uns anys que van perdre les formes, els politico-banquers, l’església, els empresaris, alts funcionaris, tothom volia el seu tros de pastís i la seua particular riquesa. Què han aconseguit?, una merda damunt d’un plat, una desfeta històrica. De rècord!
Ho podem dir alt i clar, els espanols, els seus polítics, banquers, empresaris, en la seua majoria, aquells que ens representen pel poder militar i una constitució corrupta, són pocavergonyes. Uns pocavergonyes, inèptes, inútils, incompetents, que no saben sinó practicar el lladrocini, la trampa, l’insult, la mentida, com a únic recurs. Si algú a la meseta obrís el tap i la mar colgués la part central de la península, ningú a europa no ploraria la pèrdua, ni una part important d’espana. De la perifèria, ni parlar-ne, ací encara obriríem cava i xampan, un parell de setmanes de festota no ens les treu ningú. Fot i refot.

UNA PLATAFORMA CONTRA LA IDIOTESA POLÍTICA DEL PP
Com que el pp no té vergonya ni la coneix, ni el global ni el local, a Bétera volen vendre l’aigua potable als amigots ‘Aguas de València’, en canvi de tres milions d’euros i 25 anys de concessió. Automàticament ja han anunciat que el primer any el rebut serà el 100% més car. I després ja en parlaran. Refillets? No, home, aquests són els pares dels Sants de la Pedra, però els pares borts, i la pedra és de xicolate de fumar: o han fumat o s’han begut l’enteniment. Així que a Bétera s’ha creat una plataforma per parar-los els peus: dimecres 30 de maig serà la reunió informativa, al saló de Plens del castell de Bétera, 19.30h.

POST: li val a portar garrots, forques, corbelles, i tisores de podar grans.

A meitat de preu si cal. Serà l’únic remei per salvar la perifèria, si és que podem salvar res, vendre espana al millor comprador, això si n’hi ha cap tòtil que la vulga comprar; posats a triar, no ho sé, els alemanys i els anglesos són els que tenen més diners. Als americans potser els pega lluny, la compra. Que per què no ho venem a la xina, que són els úncs que tenen prou diners… Home, tot arribarà, ara mateix preferim una cosa més propera. Més del veïnat. Els venem la capital sencera i els regalem l’aeroport, Barajas, que en facen el que vulguen, en canvi del deute. Tot, monuments, edificis, avingudes, places, cotxes, teatres, museus, la gent, tot pel mateix preu, el deute sencer, que inclou les mentides, la corrupció, la falsedat, el robatori, el lladrocini, la mediocritat, però tot és tot, els jutges, els polítics, els funcionaris, l’església, els lleons, els borbons, els palaus, tot regalat pel mateix preu: començar de nou. Sense ells, això sí. Sense. La casa completament neta.
Totes les maturrangues de la meseta, si no les voleu, pugeu-los en una barca i poseu-los en mar juntament amb els xoriços i els botifarrons: a vore si tenim sort i agafen noé dormint la mona.
A prendre per l’aire!

[si cal paguem-los una propina per emportar-se’ls. Però que no en deixen cap.]

Cada dia, els mitjans van explicant la telenovel·la espanola:
acabem per pensar que aquelles històries americanes, de l’amèrica del sud, pesades i increïbles, eren ficció, però no, els espanols, i la seua merda, superen qualsevol realitat imaginable:

– Blasco tenia molt d’interés pels projectes ONG (?!)
– Gallardon diu que la investigació de Bankia millor la farà ell… (és un rato amic d’aquell pelangre!)
– Els informatius de canal9 també seran privatitzats (canal 9 és espanola o és valenciana, en aquest cas?)
– València ja ha sigut intervinguda: cam-bancaixa-bancdevalència-generalitat
– Els jutges bloquegen els comptes de les ong’s del pp que són sospitoses
– La desaparició de les entitats financeres valencianes no és una casualitat.
– L’ocupació cau en picat en el sector turístic valencià.
– Barberà donà contractes a empreses del cas Gurtel.
– Castelló no pagà els seus compromisos de solidaritat amb el tercer món.
– Costa admet que  manava quan els casos de finançament il·legal al partit.
– Espana envia desferres hospitàlaries d’amagat.
– Vaga a l’EMT
– Els centres de discapacitats denuncien impagaments del Consell
– Crisi en l’empresariat d’Alacant pels comptes (guerra de gossos)
– Isabel Villalonga declararà com a imputada pel cas Noos.
– El jutge imputa el cap de turisme de la GV pel cas Gürtel.
– L’exalcalde de Torrevella imputat per falsedat…
– La jutge imputa el regidor d’hisenda d’IBI
– Dos jutges simulaven que feien bodes civils
– El president del Suprem espanol viatja i s’hostatja en hotels de luxe a compte de la hisenda pública.
– Imputen els jutges que han denunciat el cap del suprem, que no reconeix delicte en el cas d’aprofitar-se’n de la hisenda pública.
– Blasco no caurà, de cap manera, té fotos de les pilotes de tothom del pp: dels pa-russos també.

Què, ja podem pegar a fugir? Encara no tenim motius suficients per la independència? No són els mitjans, són els polítics, els jutges, els banquers, els empresaris, en la seua majoria, que ens provoquen ganes de vomitar… I tots aquests moniatos que es fan passar per valencians, en realitat són sustituts de valencians, els han impostat a veu, el cos, com aquelles bajoques dels lladres de cossos. Home, com podem pensar que un malparit com Blasco té res de valencià, ca home, no ens feu riure. És impossible. Tots aquests mercaxifles, Camps, Rita, Blasco, Fabra, Rus, Olivas, són espanols disfressats de valencians. Els valencians no som tan fillsdeputa, mai de la vida. Aquests van furtar el cos d’algú altre i s’han fet passar per valencians, paraula.

-Xe, passeu-me el poal que arroje!

De matí ens trobem al camp quatre persones de diferent condició i edat, cap no fem menys de cinquanta anys, i n’hi ha dos que voregen els vuitanta llargs. Els demane si veuen cap solució per al camp: cap ni una, diu l’home, asserenat, sense neguit: la terra, hui, no és per a nosaltres. No som prou pobrets com per viure de la terra. Què vols dir?, li demane, i ell no triga a explicar els detalls, gustosament: els nostres jornals no poden competir contra el preu dels productes: la terra l’ha de portar gent més pobra, que es conforme a viure amb menys: el nostre temps de la terra ja ha passat. No vulgues traure’n d’on ja no en queda res. Deixa-ho córrer. El temps dels nostres camps i el temps dels llauradors valencians és passat: el llaurador valencià és mort.
Acompanye sis homes que han vingut de Nules a aclarir-me uns arbres. Plegats, han fet vint-i-quare hores de feina. M’han demanat cent noranta euros. No sé quins comptes faran en el repartiment.
De nit passem pels bous de carrer a Bétera. El rumor és que l’ajuntament, que fa temps no subvenciona res de res, ni les escoles, ni les ampes, ni l’ateneu, subvenciona els bous: el rumor diu que la festota de bous ha rebut 10.000 euros de subvenció. Em sembla que no pot ser veritat, de primer perquè no sé com hauran trobat tants diners junts, a l’ajuntament, si no és a compte del rebut de l’aigua, que pujarà el 100% a cada veí, no ho puc creure perquè el despropòsit fóra majúscul, destinar una subvenció a bous, en favor del límit intel·lectual, en comptes d’invertir en coneixement i diversitat.

 – Pos no ens havien dit que eren frígides, elles.
– Ca, les males llengües!

Salvaran bànkia, amb els diners públic que calga: vint, trenta o quaranta mil milions, que vol dir que la pagarem tots, aqueixa mamada, i després de sanejar-la la tornaran a regalar als seus, perquè la prostitució bancària va d’aqueixa manera; i després construiran casinos, i una ciutat nova per fer olimpíades, madrit no paga traïdors, els xucla, els llepa, els trau la sang, i tot plegat es convertirà en el nucli de la prostitució a Europa, abans de baixar a l’Àfrica: és el designi espanol, allò que queda de l’imperi, pobres, on han arribat, tots plegats, amb tanta flatulència intel·lectual: la misèria espanola encara no ha tocat fons, malgrat els esforços de tants polítics de xufla i nap, tanta mediocritat de la qual depenem la resta, la perifèria, i europa mateix, que haurà de pagar molts draps bruts i molts de trencats. Ni els rots ni els pets no amaguen el nivell d’idiotesa i ineficàcia. Quants anys ens haurà de durar encara, la nostra dependència de tant tarat?

—Quants diners de la sanitat i de l’educació, de les pensions, i dels nostres sous posem els valencians perquè aquells mamons puguen presentar-se a les olimpíades? A més d’arruinar-nos, encara els hem de pagar el peix i la carn? Quants anys ens hauran de continuar furtant, a la cara… com no volen que diguem que #espana ens roba!

Teníem una reunió a la facultat de filologia, sobre els instituts d’estudis comarcals, però me n’he escapolit, per participar de la mobilització en favor de l’escola, aquesta vesprada a València. Ja em perdonarà el mestre Frechina, l’abandó, però ja sabem que tira més un pel de figa, que tot allò altre: quan hem arribat els carrers ja s’estalviaven el trànsit i la plaça de Sant Agustí anunciava que no seria prou gran per acollir-nos. Són molts estudiants, molts, mestres, pares i mares, xiquets, joves, mestres jubilats, tot de gent de comarques i de la ciutat que no han volgut faltar a la crida per l’escola i per l’educació. El moviment cooperatiu, d’escola concertada, l’escola pública en la seua majoria, escola valenciana, instituts, escoles, facultats, universitats, gent gran que defensava l’educació com una inversió a curt i a llarg, que rebutja les retallades imposades per decret i per vergonya: l’economia s’ha apoderat de l’anima, i els polítics, en la seua majoria ineptes i mediocres, han caigut com uns ximples; sí, salveu primer l’economia, que és com dir que la resta ja no té cap importància, l’educació, la sanitat, els serveis socials, la cultura, el teatre, la música, les llibres, la poesia… res, excepte allò que també els fa més mediocres, els polítics, i hipòcrates: perquè al remat també salven l’església, el clero naturalment, els militars, la corrupció, els bancs, i les seues butxaques. La pocavergonya els fa acceptar la mentida com a raó, i la falsedat com una eina de discurs imprescindible, per tornar a casa cada dia i abraçar la família: els polítics espanols, i els valencians i molts d’altres, han decidit d’allunyar finlàndia del mapa, almenys allunyar-la uns anys més, en base a fer-nos més idiotes, per com deixen d’invertir en educació en canvi de respectar els dèficits privats dels seus amigots, amos i senyors d’empreses que s’amaguen en el secretisme més podrit d’una democràcia que fa quaranta anys que fa aigua, amb el pp ara, amb el psoe abans. Tota la culpa d’aquest cafarnaun no és dels populars solament, malgrat que són responsables ací i enllà, ho són també els altres, que comparteixen un protagonisme contra l’educació i contra més filosofies que dura massa anys. A vore si d’una vegada entenem que, amb aquest dos partits espanols, nosaltres sempre perdem, i l’escola i l’educació el doble. El camí de Finlàndia ens l’haurem de guanyar nosaltres, al marge d’ineptes i d’inútils.  

Interveniu-los, que els valencians eixirem guanyant. A cegues. No feu cas de les proclames, ni dels salvapàtries, l’única cosa que realment volen salvar, els polítics del pp, els banquers del pp, els jutges del pp, l’església del pp, són les seues butxaques particulars.
Sí, als valencians ens interessa la intervenció, com més ràpida millor. Perquè els fills de puta, en tot cas, són capaços de continuar el lladrocini des de la ruïna i la misèria. Almenys, la intervenció voldrà dir que hi ha professionals que se’n faran càrrec. Professional és una paraula que els espanols no entenen, en la seua majoria, almenys aquells que eren al cap de la responsabilitat, dels governs, dels polítics i dels financers: els espanols s’han demostrat mentiders, falsos, corruptes, lladres, incapaços d’assumir cap responsabilitat. A més, ara els han pispat mentiders compulsos, això encara ens faltava, ves com arriben a ser de desgraciats i malparits. No reconeixen res, res de res, ells volen continuar mamant del pot. Sí, portem tres-cents anys intervinguts per espana, i així ens ha resultat l’invent: un fracàs rere un altre. Pitjor no ens podria anar. Malgrat que n’hi ha del pp i del psoe, que també és el psc, que diuen que independents seríem més pobres: una merda, és amb ells que ens hem arruïnat completament, però ells volen continuar llepant de la mamella, perquè per ells paga la pena, continuar llepant d’una mamella arruïnada que posar-se a treballar un colp a la vida. Vet ací la corfa de corruptes que van passant-se el poder, en canvi de renunciar a la dignitat i a l’ètica: una merda per ell, i pels altres: que vinguen d’europa d’una vegada home, que no torne a passar com a la dictadura, que finalment, després de la guerra, es van negar a intervenir-nos, l’espana de franco, no, no, de cap manera, veniu, poseu homes i dones professionals, interveniu-nos, a fer la mà la seua pàtria, la seua mala llet, la seua mala fel, traure’ns la sang i els diners, que es paguen els capricis del seu treball, si és que saben treballar; sí, que intervinguen, que no triguen, que encara cal traure molta merda, tantes mentides, milers de corruptes…

-Qui pot creure’s res d’uns xarcuters que ni la mateixa merquel vol ni en pintura?, plegats representen un model d’elevada intel·ligència: una confraria de caçadors d’elefants del segle XXI.

Algú explicava anit que anit podíem viure tranquils i confiants, a valència i castelló, en qualsevol de les seues comarques, podies deixar les claus al pany de casa, com féiem abans, o deixar les finestretetes del cotxe baixades, perquè et respectarien la propietat i la festa. Sí, els creminals són de reunió, i la resta de mortals, els valencians almenys, vivím tranquils. Tot de malfactors i corruptes s’han aplegat per orquestra una nova estratègia gasteril i política. Una pena que algú no pogués canviar-los la conrasenya de la cova i no es quedaren tancats per sempre, que de segur que ens estalviaríem maldat i fetxoria.

Si no ho remediem, aquells quaranta mil d’espasa i trabuc n’ordiran per salvar-se, per continuar robant-nos, per continuar saquejant-nos de la ruïna i la misèria on ens han conduït: amb la carota de qui es pensa net i polit d’allò que realment ens passa, amb el seu protagonisme: vivim a punta de pocavergonya, els valencians, legal i política, que és com dir sense esme per posar-los tots en una barca i llençar-los a mar, a vore si n’hi ha cap sultà que els vulga comprar.

Post: anit baixà l’índex de creminalitat a tot el país valencià, que fa dos dies que passa i no durarà gaire més.

Venim del II Aplec de corals que organitzava la Fundació @escolalamasia al centre Cultural de Museros, Horta Nord. Ens hem aplegat quatre corals dues de l’Horta sud i dues de l’Horta nord per cantar: els honors els explicava un històric de l’escola i el cooperativisme, Enric Alcoriza, que ha explicat la importància del treball cooperatiu, del compromís de l’escola, del treball voluntari, i ha fet reconeixement del mestre Freinet en diversos moments de la vesprada. Ell diu que es jubilarà enguany, però sembla que encara té molta corda, i el mateix bigot de sempre.

Uns quants detalls que fan del directe i del treball escolar una professió divertida i incansable; Anna, que és directora de la primera escola cooperativista d’aquest país, no em deixarà que explique que, justament quan li tocava dirigir el seu cor, havia extraviat la carpeta de les cançons, així que no ho faré públic, com no diré res, tampoc, d’un pedal de bateria que mig poble ens hem posat a buscar, que no hi havia manera de trobar-lo, de cap manera, i ens ha tocat improvisar un pedal manual sobre una caixa flamenca, que no ha quedat gaire malament… Enric continuava parlant de Freinet i l’auditori encara estava corprés pel cor d’Albalat, que han fet una cantata de la rondalla I queixalets també, d’Enric Valor, amb una narració d’un jove que tots volíem emportar-nos a casa, perquè ensenyés a llegir a les nostres respectives escoles.
Aquest segon aplec de corals catalanistes (ho podem dir així?) o valencianistes, pagava la pena la vesprà de divendres. El cor de veus blanques també era de Picanya…

És un un cap de setmana de cant: demà, a Massalfassar, a la porta de l’infern, nova edició de Cant al Ras, amb una mostra del millor i del pitjor dels músics valencians i els cantants, naturalment: ja veuràs com l’armaran grossa, amb el mestre de cerimònies Josep Vicent, que anirà decidint qui passa primer i segon i després per aquell entaulat de proeses i heroïcitats. Uf, hi haurà els millors, de segur, però no pots començar a dir qui serà i qui no, perquè no vols deixar de dir ningú, bé, potser serà Toni de L’hsotal, però aquest és imprescindible, i de segur que serà el Botifarra, que també són paraules majors.

Sí, també ho deia Enric, que aquest país hauria de cantar més, molt més, per espantar tot els furtamantes i vividors del pp, que quan programen els estius i les festotes dels seus pobles, obliden el país i la terra, ves si arriben a fillsdeputa.

Enhorabona a la Fundació la Masia, i a l’organització de l’encontre. Xe, que l’orxata era bona, malgrat que els fartons pegaven en secs. Què voleu, si no hi havia jaume, el rei de la cuina.

Ha arribat l’apocalipsi, i no era el dimoni ni el papa ni la ressurrecció, era l’economia, collons, que fa fallida per tots els forats del cos. Vint anys d’anar tirant els diners i vivint a cos de reis mags per pagar el puterio borbònic, mamant del pot i de l’ansa, pagant miracles i misses, umflant els comptes, i ara resulta que tot plegat és més fàcil: si podem eixir de l’euro tan fàcil, també podem eixir d’espana d’un colp, i que cadascú pose les gallines que li semble, amb cresta o crosta, al seu corral particular.

Sí, fa molts anys que veníem dient-ho, els apocalíptics, els integrats i els híbrids: no tenim remei, el món s’acaba demà i la ruïna ja és un cel que agafa mitja europa, la pobra, la perifèrica, la desmaiada, la morta de fam… la de sempre. Que no ens inventem res, que tenim més trens de velocitat alta per passejar tot de mediocres i inútils cap a la manxa, cap a extremadura, cap a sibília… tant se val els trens, fa cent anys que els perden, que no agafen el que toca.

No tenim idees, sobretot, perquè solament que tenim grenyes, beates, caspa, la iguala, i potser un pitxeret d’orxata per arremullar l’all porro, o porrat…, també quedaria demanar als joves que es tiren al mar, que renuncien a ser el que són, o almenys que es posaren a treballar en oficis nobles, però de franc cent anys, en oficis que vagen inventant, però que no destorben, collons, ni ocupen les places, ni facen el merdaseca.

Els espanols ja no tenen el control econòmic. I què! No saben què fer, ni política ni econòmica ni futbolística. No han sabut sinó xuplar, fer el carcamal, i fer d’espanols: xe, l’apocalipsi, i una mirinda per si ens entra sed mentre ens colguen. Als valencians ja no ens queda ni terra per tapar-nos els peus, ni brasser, ni conqueta… Sort que ja arriba l’estiu i els fills deputa que tenen pagat l’aire condicionat ens pegaran pel cul amb el sirollet dels ventilaors senheiser.

Quants milions va costar provar d’organitzar les olimpíades a madrit capital única de la fallida? Quants milions la fórmula 1 d’enguany, del nord i del sud?, quant ens costa cada dia pagar els corruptes d’emarsa i de qualsevol ajuntament valencià governat pel pp? Tant se val que avui hagen perdonat una comissió del seu mateix partit, tant se val, unteu-los de l’home del bigot i que rebenten de coentor. Si tot plegat és menudall, xavalla, cèntims de no res. Segons aquell parell d’economistes a Singulars, briillant Barberà, malgrat que en algun moment va perdre la llengua, ara els euros que ens queden els portarem a Bancaixa i ens posaran un segell o estampeta que podrem bescanviar per una mesureta de pipes a la paradeta del tio Enrique: sí, caldrà reinventar vells oficis: tafurs, gàsters, tramposos, furtamantes, xiuladors del pinyol, estanyadors, pelafaves, llepaculs, granerers, per oferir faena als cent quaranta mil militants del partidet, tan llestos i intel·ligents.

Uuuu, arriba l’apocalipsi, bufa el vent, mentre l’alcalde no para de follar-nos vius, ara apujant el 100% el rebut de l’aigua! L?any passat i l’altre ja apujà el 240% la contribució… Redéu, n’hi ha que sempre té la mànega preparada per estacar-la fins al mànec.
-Aquells ja han desistit d’organitzar les olimpíades, o encara voldran que les paguems els valencians amb les taronges socarrades de fontestat?

És una bona nova, avui, enmig de la tristor de què va passant al nostre país, a Europa i al món. Sobretot a Europa, però també al nostre país. La jove somriu, com si sabés que algú l’ha agafada en aquella festa, per l’escola i per la llengua, a cobert d’un sol infernal, que la beator de la maedéu ens va enviar per castigar-nos la gosadia de baixar a València, des de la perifèria. Veníem a reconquerir la ciutat uns pocs milers de valencians, malgrat que n’esperàvem més, però diumenge i aquell sol, i uns altres miratges que no volem explicar, van desviar una part dels valencians cap a la muntanya o cap a la platja (ja hem descomptat els ciclistes, els diumengers acèrrims de Portaceli, els asidus de les casetes, els jubilats, les mestresses de casa, i els militants del pp que tenen prohibit de venir a festejar l’escola i la llengua.
La jove porta el parasol amb aquell art que li van ensenyar de menuda, al poble, perquè ja tenen hàbit les joves veïnes del seu poble quan són a punt de festeig, de passejar-se davall parasols que són art pur, enjoiats, brodats de fil d’or i més filigranes, sí, la jove somriu perquè sap que contempla un dia ple, amb els seus, i ho viu com solament podem viure el goig, els valencians benparits, a punt de menjar-mos el món, de tornar a ser al món, l’endemà que feia cinquanta anys que Joan Fuster publicava la nostra pròpia bíblia, la dels valencians, amb maedéu o sense, en favor de la ciència, de la cultura, de la fe en l’home racional i noble.
Sí, la jove és ací, mirant-nos, contemplant el fruit d’escola valenciana i els arbres d’una albereda ufanosa i espectacular. Casualment, algú m’ha dit que ens mirava, que ens esperava, per protegir-nos d’aital infern, i convidar-nos a l’aixopluc.
Nosaltres també veníem amb un paraigua semblant, que volia imitar el mateix parasol, blanc, net, que havíem comprat en un viatge a Itàlia. Solament una gernació enfebrida, apunten que seixanta mil sense exagerar, ens va impedir de trobar-nos. Ara tenim vint-i-cinc anys per endavant, per un nou encontre, atzarós i casual. O cinquanta, per retrobar-nos tots els valencians.

València: escola valenciana ocupa els carrers i l’avinguda de l’Albereda. Milers de valencians que venim a reivindicar l’escola, la llengua, l’educació: nosaltres els valencians! Cercaviles, tallers, actuacions, muixerangues, bandes, jazz fins i tot, ritmes caribenys, tabals i dolçaines, una festota de ca l’ample, en favor del futur dels valencians, tan malforjat a posta per polítics, banquers, empresaris i mitjans que durant anys han fet els pocavergonya. Naturalment que hi ha execpcions, moltes excepcions, però el resultat del que som ara els valencians el devem sobretot a una gran part de la societat civil, que ha sabut bastir, de les cendres, de la ruïna, de la vexació i l’insult que hem rebut continuadament, una esperança i un futur ple de coratge i horitzó: sí, ens han governat i encara ens governen pocapenes, desgraciats i llepaculs, però això de València, avui ( a prendre pel sac els beatos) és una lliçó del sud, que també té gent honesta, culta, preparada, lliure.
Per molts anys escolavalenciana!

Demà ho celebrem amb les Trobades. Els cinquanta anys de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, ho celebrarem baixant a València: a més participarem d’un taller homenatge a Joan Fuster. Potser que fem curt d’espai, amb tanta gent com esperem, d’ací unes hores, a València.
Nosaltres els valencians, Joan Fuster (1962).
València, escolavalenciana, Trobades amb milers de ciutadans, xic i grans, 13 de maig de 2012.

«Si més no, a mi em passa una mica això: no escric els llibres que voldria escriure, i n’he escrit algun –més d’un– sense gens de ganes ni massa convicció.» Joan Fuster

El poll roig de Califòrnia, l’aranya, el pulgó, les tisoretes… no mos salva ni l’apuntaor, de tantes plagues, ni moisés, ni noé. Amb una colla tan grossa de torpalls, de torpons, de macarrons, com podem estar tranquils, com anem a eixir al carrer a gastar-mos res… però podran arribar a ser més inútils!

Què els preocupa?, que no anem a pels estalvis, els pocs estalvis que encara no ens han pispat. Per què?, perquè els preocupa que anem a retirar-los els fons, perquè si no ho fem, ells encara s’embutxacaran uns quants milions, per la compensació de la vergonya que passen.
-Passen vergonya?
– Sí, per haver demostrat com són d’inútils, tots plegats, els polítics, els banquers, els polítics posat a banquers, no se’n salva cap, d’aquests que es pensaven déus, i no arriben a còmics d’un drama que no s’acaba mai…
Jo arribe a casa cada dia i li ho dic:
-Xe, empar, tu encara no has anat a retirar els diners de bancaixa?
-Home, és un compe que em va obrir mon pare, fa més de quaranta anys, em dol anul·lar-lo.
Aquells desgraciats, que s’ho han xuclat tot, els doldrà res del que han fet? O encara voldran que els paguem la pensió dels fills i dels nets… Són refillets de mala mare, o una mala mare els va pair així, malparits de per vida?

En una altra època, no gaire llunyana, ja haguérem tallat els colls de més gent, sense metàfores, a fer rodar caps de tants pocavergonyes!