Tornen els goliards! Vítol!

El concert de hui de la banda de Bétera amb els cors de l’orfeó d’Aldaia, ciutat de Burjassot i el Centre artístic de Bétera, a més del propi cor escolar, ha sigut extraordinari. Cinc bisos, la gent que no volia anar-se’n, que volia que el temps s’hagués aturat, en aquell instant de la Fortuna, quan la percussió s’apodera de l’ànima, les veus pujaven sobre el públic a l’amfiteatre amb els metalls, la fusta i la corda, tot lluïa que clamava en favor de la música: sí, ara potser ens diran que això i allò, que no eren monjos escapistes, no, solament estudiants, mig homes mig seminaristes, que en provar tota aquella austeritat humana, van pegar a fugir, cames ajudeu-me, per buscar una taverna i alçar els gots: visca els goliards!, visca la vida i mori l’autoritat… Que mori, siga civil o eclesial.
A l’escenari de l’auditori de Bétera, altrament palauet o casa dels majors, hi havia tot de veus i músics en contra de la crisi actual, en contra de les retallades, com un esclat de la cultura que, malgrat el sainet que han representat alcalde i el president de la banda (això calia?), res té a veure amb les limitacions de la intel·ligència, dels recursos, de les eines necessàries per sobreviure: les veus principals d’Aurora Peña, Vicent antequera i Eduard Escartí, els cors immensos que hi participaven, la banda i l’home que ho dirigia, amb aquella passió gestual, Lluís Serrano, ens han fet viure la cultura majúscula, i tanta voluntat d’edats diverses, d’interessos diversos, a canvi d’aquella música és un exemple col·lectiu del que som capaços d’aconseguir.
En un parell d’hores l’esclat de dies d’assajos, de treballs anònims, d’estudi, de disciplina, com és el treball de moltes bandes i cors, d’escoletes de música, de conservatoris, que van passant-les plegats tan magres i primes.
L’emoció en diferents cants del concert, la veu sobretot d’Aurora en el Dolcíssim, l’Ave i la Fortuna, principi i final, o els cants a la taverna… En tenim per dies, al poble, d’agrair a molta gent tant d’esforç i el goig que ens han fet viure abans de Rams. Per molst anys. O Fortuna!

Vítol per la banda de Bétera!

La banda de Bétera, amb el seu director al capdavant, estrenen en unes hores Càrmina Burana, de Carl Orff, a partir de les cançons profanes ‘els Càrmina Burana’, una cants dels segles XII i XIII, de got i taberna, d’amor i de burla; n’hi ha qui els compara, els cants, amb el primer moviment contracultural, per la seua ironia contra la religió o la vida de monestir. De fet, els versadors s’havien escapat de la seua vida monacal, austera i rígida, i ara cantaven al bon beure i a la bona taula. Exfrarots o vividors de l’almoïna, aquests mendicants predicaven amb la música el contrari que els havien fet viure: segons la viquipèdia, els cants de Bura –les cançons de Beuern, a Baviera–, s’expressen a partir d’un llatí vulgar, desdentat, i reclamen els plaers terrenals, abans no arribem al cel (la carn, el vi, l’amor, la burla del poder eclesiàstic…). Per si les mosques el cel no acaba en allò que la religió explica sobre la vida després de la mort.

La banda de Bétera ha oferit avui un assaig obert, amb alguna traça de didàctica, quan el seu director intervenia en una peça per marcar un ritme, repassar una estrofa, o avisar el cor que no s’avancés: els cors de Burjassot, Aldaia, Bétera i un quart d’escolar, apleguen més de cent trenta veus, i vuitanta músics i escaig, omplin l’escena sobradament. Com és de complicat i de difícil de coordinar-ho tot, quan la majoria són i s’hi dediquen per goig, sense la professionalitat d’un repte d’aital envergadura. N’hi ha músics amb molts anys, sí, però també n’hi ha joves acabats d’arribar, estudiants, i per tot això, a posta, l’emoció és assegurada, i el gaudi demà, que pagarà els esforços de tanta gent com ha dipositat l’admiració necessària.

Fa trenta-cincs, anys, pam amunt pam avall, que la banda de Bétera guanyà el festival de bandes a la plaça de bous de València, amb una interpretació particular d’aquesta mateixa peça. Tornaven de matinada i no es van estalviar un passacarrer nocturn i festiu, per despertar els veïns i convidar-los a la bona taula. Hui dissabte, una banda renovada, que encara conserva uns quants músics que hi van ser aquella primera vegada, torna pels cants bavaresos, d’una toponímia germànica no exempta d’identitat, que trencava aleshores amb el llatí per fer-se lloc, com a  llengua pròpia… Vint-i-cinc cants per fer-nos gaudir de la música, de la passsió i l’esforç titànic de les bandes. Quin veritable colp a la crisi.
Per molts anys.   

#29M: les mil interpretacions de la vaga

Serveis mínims. He rebut tres o quatre notificacions, de la Direcció territorial, de la inspecció, de la conselleria… Volen informació abans de les nou i mitja del matí, per fer els càlculs dels diners que hauran de deixar de pagar-nos. Nosaltres fa tres mesos que no cobrem, no hem cobrat res, res de res, corresponent al 2012. Però demà obrirem les portes per fer els serveis, els mínims, per suposat, que supose que és atendre els alumnes que vinguen, i els altres, els de passar la informació perquè ells maneguen les xifres, la interpretació, i facen públic, a través dels mitjans com Canal9, del que els passe pel forat de la càmera. Es neguen a explicar-nos contractes públics, dades mínimes d’una administració transparent i democràtica: durant anys i panys d’una política erràtica, corrupta, de lladrocini, ho ha fet d’aqueixa manera, però demà els directors d’escola i d’institut tenim l’obligació de denunciar els nostres: ells diuen que nosaltres representem l’administració (una mel de xurro). I diuen que qui faça vaga, que siga conseqüent a donar la cara. Home, ací, què voleu, jo discrepe. (però això seria un altre debat.)

Si milers de valencians voten el pp, per majoria de majories, demà manta escoles tindran poca gent per atendre tans xiquets com rebrem, la majoria de centres. Nosaltres hem recomanat els pares que no porten els xiquets, però, cada cas és un món, i la realitat sempre és molt complexa. A més, voleu dir que la vaga no amaga també interessos particulars? Sí, sabem que hi ha motius sobradament coneguts per ser de vaga una setmana. Però també n’hi ha motius més nostrats i igualment greus que no ens porten a plantejar una mesura semblant. Per exemple tot això de Mallorca, o el cas TV3, o les multes indecents a Acció Cultural, que és a milers de valencians entre més detalls…
I l’un costat i l’altre, potser que ens entendríem. Perquè ens emparen raons de pes nobles i decents.

Tornem a demà, que és avui, d’ací unes hores: imagina que ens envien, per exemple, dos-cents xiquets!, amb tres persones no en som prou, si no és que els deixem davant una pantalla de cinema. Però, quina pel·lícula els passem? Novecento?, els 400 colps?, una de l’oest?, per exemple ‘Sol davant el perill’ o l’obra completa de Segundo Chomón? Ah, quin homneot, Segundo…
A més som d’intercavi amb els alumnes del Montessori College de Hengelo, que no han entendre massa res, si no és que els expliquem detalladament la situació laboral al sud d’Europa: potser que explicar què passa als joves, als estudiants, als xiquets, fóra també una manera de contribuir a difondre per què som tan dissortats: més del 20% de desocupació, el sou mínim més baix d’Europa, i encara una precarietat que ens vol tornar al segle XIX.

Demà continuarem explicant la sèrie desficis i treballs d’una escola valenciana, després que haurem enviat la notificació d’incidències avall avall. 
[Segons que ens han passat, a Almussafes ja no fan cotxes, aquesta nit. Ni a Martorell, ni a Saragossa… Visca la Corona d’Aragó i aqueixa revista del motor.]

Ètica professional dels diners i la política

¨Els últims apunts tenen els títols massa llargs, m’envia un consell un amic, però no sé què em passa, que ara el titol de l’apunt també és l’apunt. No sé si ho he dit gaire bé, això, però no passa res. Mentre repasse alguns mitjans, abans de posar-me a corregir unes quantes llibretes d’alumnes, em soprén de trobar uns quants alliçonaments morals i ètics, de polítics i dels representants màxims de la banca.
Per exemple, els amos dels diners, que són els bancs, diuen que això de la vaga general ens portarà a la catàstrofe grega o alguna cosa similar, com la guerra de Troia. És clar que, mentre ens van anar furtant i robant els diners, durant anys i panys, amb usura i professionalitat, això d’ells no atemptava contra el naufragi etern que ara els espanta.

Un altre exemple dissorat i idiota, en referència a la idiotesa política de l’ajuntament de València, el protagonitza Alfonso Grau, que anomena pallassada la voluntat de Compromís que, els corruptes del pp de l’ajuntament de València, responsables del cas Emarsa i encara de pitjors, tornen els diners. Fotre, com si tornar allò robat fora una pallassada. És el que ha de pensar l’homenic Grau de València, que si ja ho han robat, per què haurien de tornar-ho: com els lladres són del teu partit, Alfonso, en la seua majoria, potser que et caiguen més molles que no pensa l’enemic, i per això no voldrà que ens tornen res de res: Santa Rita Rita, Grau, mala peça no t’has fet, que semblàveu ximples, en la seua majoria.

El tercer exemple? Aquell homenic que va arribar a ser president del congrés espanol, li han fet un retrat a l’oli que ens costarà vuitanta mil euros. Fotre, com ens va plovent el desastre dels polítics espanols, per incompetents i torpalls, i encara els hem de regalar pintures que valen milions, que ens costen milions. Xe, no els podríem penjar dels collons, aquestes desferres, i que el pintor vaja trobant colors i barreges, mentre Bono es va descrostonant en favor d’una descollonada endèmica i pocavergonya?

Cada dia, hi ha exemples de tornar a les forques i les corbelles, i passar-los per damunt la rella i el forcat gran, a vore si els traiem les males arts a tot de xixarel·los i pixafaves.

Cooperativisme: la segona torpesa de la consellera

No sé qui l’assessora, la consellera d’educació, Maria Josep Català, però no l’encerta. Almenys avui, no l’ha encertada, des del nostre punt de vista. Jo havia manifestat la meua negativa a convidar-la, sobretot perquè pensava que no vindria, que l’administració valenciana, per segons quines misses, li agrada el paper galdós. Ella és la maxima autoritat política en matèria educativa, i avui Caixa Popular, una cooperativa dedicada al finançament i als serveis socials, lliurava els seus premis d’innvació educativa i de gestió. Confluïa que és l’any internacional de les cooperatives. Això no ho han decidit els rojos catalanistes de les cooperatives valencianes (sobretot perquè també n’hi ha cooperatives de dretes, i de menys nacionalistes). Això ho ha decidit l’ONU, poca broma, l’Organització de Nacions Unides. Però la consellera ha preferit de declinar la invitació confirmada fa molt, a última hora. Aqueixes coses sembla que es fan sempre a última hora. No sé si tenim cap empresa de finançament pròpia, a més de Caixa Ontinyent, i allà hi havia representades escoles de prestigi, entre elles les guanyadores dels premis d’enguany a la innovació. Ni això no ha sigut suficient per la consellera.
Un altre colp serà, dona, tindràs massa oportunitats per esmenar la pífia, que te’n donaran més que no voldríem. I ves que avui era venir a triomfar, en un auditori fet, el Club diario Levante, que fins i tot la cartelleria era en espanol, perquè ningú no es confongués en l’acte, si venia de ponent, o de més enllà.
Ep, pel que fa a la llengua, nosaltres també peguem en la torpesa. Però, com Maria Josep, també tenim temps i recorregut per esmenar-nos. A vore si ara que hem descobert que ‘#Notenimconstitució’ perdem l’oli necessari en tangents i sinèrgies pròpies.
A algunes edats ens costa d’aprendre a vocalitzar tota la fonètica seguida.

No tenim constitució.

La sentència de Jordi Puyol ‘No tenim constitució’ és una idea fantàstica, no perquè ens descobresca la farina o el foc, no, sinó per la senzillesa i potencialitat de la idea.
Li ha costat trenta anys, al savi, decidir-se’n; però sens dubte que s’ha tret una bona idea del barret. Sense constitució ens passa això: cal eixir al carrer a defensar-nos per tot. I encara defensant-nos democràticament, pacíficament, no n’hi ha prou. Sobretot perquè la democràcia espanola és molt feble, molt prima, i les accions democràtiques no serveixen gaire. Fins i tot s’atreveixen a prohibir-nos que puguem exercir consultes o referèndums, un entrenament de salut democràtica indiscutible arreu, excepte a espana. El sí a la llengua d’aquesta vesprada a Palma, la vaga de fam de Jaume Bonet durant vint-i-cinc dies, el clam d’escola valenciana dissabte a Alcoi… Amb una constitucuió pròpia, res de tot això no passaria. Els valencians no hauríem perdut les caixes i els bancs, els dissortats del pp no s’hagueren atrevit a saquejar-nos amb impunitat, i tot d’audiències i tribunalots es demostrarien inútils.

Doncs a treballar, ara, per escampar la nova: ‘#Notenimconstitució.’

Alcoi: plurilingüisme contra les pelaïlles

Algunes idees per a la XVII Jornada socolingüística que s’organitza al Campus universitari d’Alcoi: és una barreja sense ordre que pega per trobar un parell d’idees per al debat i la #primavera valenciana:

– sense constitució pròpia, caldrà continuar fent de per defensar la llengua.

Als noruecs, per exemple, no els cal aprendre espanhòl per a res. No se senten colonitzats, ni obligats a estudiar-lo.

– A Alcoi portem una idea principal: per aprendre espanhòl correctament NO cal destinar cap hora de l’escola obligatòria

– El curriculum d’espanhòl i de literatura espanola en l’escola obligatòria és

– L’espanol a l’escola també és Ni una hora perduda en llengües imposades.

– Ells no cedeixen mai: Mallorca és l’exemple d’un atac a la llengua i al país cruent i eficaç. Catalunya ve després. València ja és perduda.

– Bauzà sol no és res: és el pp i els espanhòls, que ataquen directament la llengua i el país. (la societat civil no és suficient.)

– Si un model exitós de plurilingüisme com el d’ pot tombar-lo una burrera política, qualque cosa falla.

És per això que treballem sense empara, sense defensa, atemorits que qualsevol xixarel·lo tombe allò que fem.

– XVI JORNADA sobre sociolingüística ‘models plurilingües en educació’. Obrirà amb «Educar en moments d’incertesa», ALCOI d’ací a poques hores.

Ara me’n vaig a dormir, que un dissabte enmig de tants conceptes agradosos pegarà en divertit i lúdic.
#Bona nit.

Escoles de qualitat, oh!

Ahir es constituí a Calp, formalment, la Xarxa de Centres educatius de qualitat lligats a Escola valenciana. Ací teniu l’enllaç des del qual podeu llegir els objectius bàsics, els reptes, els nous compromisos per una escola que pretén ser referent del país. D’alguna manera, sabem què no és: perquè no amaga al darrere tot de paperassa, ni cortines de fum que, masses vegades, és el que hi ha en el concepte qualitat, més encara quan això comporta certificacions, grans despeses i esforços i sinèrgies per demostrar què no som, o què volem aparentar que som.
Des de la senzillesa i la humiltat que caracteritza Escola Valenciana, la Xarxa de centres pretén de comprometre els mestres i l’escola amb uns quants reptes bàsics: la llengua, naturalment és inqüestionable i el primer dels objectius, que aquesta xarxa és lluny de ser allò que demana l’administració valenciana, per exemple, més encaboriada a arraconar-nos o a fer prevaldre l’espanol per damunt de totes les coses, amb l’aparença que volen fer-nos cenrre bilingües anglés-espanol, de cara a rentar la cara d’uns quants panxacontents, entre directius, mitjans i polítics.
La llengua, la sostenibilitat i el medi, els valors, la innovació són les claus de gran calat, i potser que no en calen més, per això l’acte va ser senzill, auster, sense gaire boato: ni bandes de música, ni fedataris, ni televisions, no. Mestres, ras i curt. I ara, a continuar treballant per l’escola, per la xarxa, pel país.

Matas i te mataré

El primer peixot a la garjola. És el principi. I el canguerri s’ha instal·lat a can pp. En cauran més, de més grossos, i uns quants de subalterns, que no vol dir que no n’hagen furtat prou, que ho han fet a grapats, però no comptaven la meitat, almenys directament no donaven la cara, malgrat que part dels guanys, una bona part del total del lladrocini servia per pagar ja sabem què: partit, campanyes, putes, cartells, favors, i apòstols d’aquest apocalipsi valencià tan particular. Vindrà la resta de catxalots i taurons, a engreixar Picassent que no tindran prou reixes per ficar-los a cosir vestits a ratlles. Ara ens deixem els noms penjats d’un fil d’estendre, la roba bruta, però ací en passaran de grosses, que la sorpresa va destapant qui ja prepara maletes i embalums, i no precisament per passar de creuer unes vacances amb les fallerotes del balconet, pobretes, que han d’estar tan cansades que es mereixen de reposar tant d’esforç com han dramatitzat tots aquests dies de festota a compte dels valencians.
-No, home, no, que açò s’ho pagaven elles dels seus diners, dels bitllets que s’amaguen al si entre les mamelles.
Com en aquelles barretes americanes de got i catxerul·lo, uns quants grimpaires renegats de la societat, els escridassaven des de la plaça: agafeu-los, agafeu-los, deien, els bitllets que us regalem perquè eixiu de creuer… Se suposa que amb els costa, que són més directes i més fins en calcular la tornada del passatge.

Ara, l’aposta és endevinar el segon peixot que caurà: qui penseu que traurà la bolleta?

Rita és la geperuda

Ella de segur que farà bé el paper, al cadafal, i milers de valencianes ploraneres i ploramiques lloant-li el parrús, amb tot de rams i flors i joies que semblen falses perles de per riure que volen aparentar tota la beator valenciana com no podríem imaginar: la coentor no és el pitjor, d’aqueix invent d’una ofrena d’herència franquista i feixistoide: hores i hores de televisió pública en favor dels ideals més conservadors: com que ja ens hem begut el caldo, mare, ara ens menjarem la clòtxina. Tant se val la democràcia, el laïcisme, europa, o la civilització: allò públic que paguem tots no és allò per on ells voldrien fer-nos passar a tots.
– No sigues burro, home, si és la seua festa.
Per això mateix, pretenen de fer-nos passar a tothom per aquest lladrocini cultural, l’exaltació de la coentor, de falsos plors i històries personals de cartró i misèria: milers d’aquestes que desfilen són protagonistes també de la conspiració corrupta contra els valencians, socis i votants del pp, dels casos emarsa, gurtel, ciegsa, falses ong’s i encara exemples majors: ploreu, donetes, per tant com ens heu robat aquests anys: i que la televisió que ens pohibeix als valencians de veure què fa l’escola, la musica, la literatura, o l’art, ens mostre dies i dies que fan els feixistots per festejar la seua església sectària i salvatge, en favor d’una església valenciana que fa anys va renunciar a la llengua, que ataca els valencians en cada missa, que ataca la democràcia mínima en cada acció que, ells, en diuen i volen passar per cristiana.
I tant que Rita farà bé el paper, de mare, de geperuda, de ploramiques, de falsa, de fallera gran, amb totes aquelles banderes ¡nternacionals, d’espana em sembla, i que la traca dure, per corrupta, per idiota, amb tot aquest forat econòmic i de dignitat que significa Canal9 en directe, que la merda entre per les càmeres en cada casa i que aquestes dones vinagre que passen per periodistes o màrfegues ens expliquen amb versets i retòrica tot el que van aprendre el primer dia de contracte: o xucleu o llepeu: falses, que valdríeu per als variatets rurals.
– Xe, vols deixar de fer el burro!
– Calla, calla, quina agonia, rita.