De nits, la traïdoria policial contra els joves

Ho cantava Maria del Mar, ‘que volen aqueixa gent, que vénen de matinada!’, per denunciar com s’actuava durant el franquisme, durant la Transició, ara mateix, en aquesta falsa democràcia de caguera i espanyolisme ranci: la policia i els delegats del govern són d’aqueixa pasta, d’actuar amb impunitat amb aquell estil heretat del franquisme, una dicatdura consentida més tard per tot de patriotes espanols que es consideraven pares de la constitutio (prostitutio). Les males arts usades la setmana passada i aquesta per la policia, la delegada, els mitjans, consentida encara pels polítics que ens governen des de València amb estil colonial, no són sinó estils d’un mateix cos i d’una sola política: aquella que no consent una democràcia moderna, respectuosa de les persones i les institucions, dels conceptes: de-mo-crà-ci-a (tants anys d’esport feixista s’han quedat a vValència com un estigma). Res no és casual…, l’extrema dreta, les bombes consentides a Guarner i Fuster, l’assassinat perdonat d’uns joves, les pintades, fins i tot les subvencions a organitzacions i associacions parafeixistes: vet ací València, aquella que Rita mostra en falles des del balcó populista i corrupte: descaradament es passegen lliures tot de corruptes, mentre els joves són amenaçats a mitjanit per la policia amb el pitjor dels estils. Què pretenen? Que volen provocar? Qui ordena aqueixes actuacions com si fórem encara en la València franquista o en l’europa de la por?

La cultura democràtica espanola té un dèficit pitjor que no l’econòmic, que paguem també els valencians, sobretot els valencians, en aquest territori castigat i alimentat per actuar impunement contra els drets elementals: i aquells que haurien d’oferir seguretat i confiança no són sinó gànsters policials de la caverna més bruta de l’etapa predemocràtica i patètica, orquestrada per polítics del pp i del psoe, que es van encarregar, trenta anys ençà, d’impedir de netejar res del franquisme, perquè res no canviés, realment, si ells s’afartaven del pessebre i l’engruna.
O no és veritat que n’hi ha coses que ningú no s’ha atrevit mai a tocar: església, militars, jutjats, policia, polítics…

I ara contra els joves valencians llancen els gossos de nits, a passar-los la por. Com si no s’atreviren amb els pares…

Les falles i la tapadora popular

Diumenge, mentre acompanyàvem una amiga en l’hospital, vam sentit els primers castells de focs de la ciutat: hi havia la Crida, que és una mena d’obertura del que serà la festa de falles a la ciutat de València. Més que mai, a Rita li interessa moure la massa d’addictes dependents de la seua cambra personal (mitja ciutat realment, de la que vota), per difuminar tot el que li plou al balconet de fa uns mesos. Corrupció a poalades, Rita, i la falles sempre són una bona excusa per fer de tapadora: les falles mouen milers d’ànimes en favor del populisme festiu més absolutista i perepero (alguns amics em retraureu l’adjectiu), però sabem què vull dir, i com les falles han servit sempre per desnonar qualsevolo crítica a la mala gestió.
Però ja no parlem de mala gestió, parlem de males arts, de corrupció en cadena, de robatori, fins i tot de pagaments a cegues de quantitats vergonyants en canvi de tenir família en la monarquia absoluta: milions en emarsa, en noos, en ciegsa, en ong’s, en qualsevol dels departaments, així que Rita crida a falles, a les falleretes, xafarranxo de combat per amagar difuminar oblidar aparentar durant uns dies una miqueta de normalitat ciutadana.
Traques i fum, i uns mitjans afins, més valencians que mai en aquestes dates, amb molt de siroll, xocolate i bunyols, i ninots; tot de ninots plantats per amagar la realitat valenciana a la resta del món: les falles ja no són tapadora, o sí, no ho sabem, que puguen convertir la ciutat i els seus veïns en una ciutat europea amb un viure de normalitat. 

Què ens han robat? Quants diners ens han furtat? Quants n’han tirat en esdeveniments superflus? Quants en infrastructures inútils? Quants inútils estem pagant encara?
Tot això amagarà la traca, els trons, el fum i els ninots, de no ser que, les falles, serviren per fer una altra lectura, que és realment el que ens caldria, abans que els valencians perdérem completament el cap i la tapa.

Més gran que Barcelona: Bétera

La frase ve a compte d’un comentari de Miquel Calvet: home, que no som Barcelona, calia organitzar dos actes a Bétera, a la mateixa hora i gairebé al mateix lloc? Doncs tens raó, Miquel, però les coses van venir així; d’una banda el lliurament dels premis de poesia escolar Francesc Peris i Valls, de l’altra, la projecció del documental ‘Foc sobre el Màrmara’, de David Segarra, un document esborronador sobre aquella petita flota de vaixells que volien arribar a Gaza i van ser abordats pels militars d’Israel amb el resultat de molts ferits i uns quants morts. La poesia dels xiquets i la mort a mans de soldats que mataven discrecionalment per plaer de matar: sí, tenia raó Calvet: Bétera no és gran, però ahir va oferir dos tasts del que podem arribar a ser, els homes, del blanc al negre, del roig al blau, i després d’allò que ha passat a València aquesta setmana, ja sabem que aquells que han de portar la seguretat, porten el terror i el pànic. I el doble tast en un únic lloc també apama l’ambivalència de la bestiesa o la cultura, en una sola civilització.

Ara, cap a València, ves què passarà amb aquest encontre sindical que clama per l’escola: i els joves per postres guiant-nos, als mestres, i als sindicalistes. A vore si n’aprenem.

Acompanyem els nostres joves

Anit vam ser a València, amb milers de joves, pares i mestres. El jovent va ocupar el centre de la ciutat i els grans volíem ser acompanyant-los: per diverses raons. La primera en solidaritat per una lluita comuna, l’educació. La segona, per admiració. La resistència d’uns dies crus, en els quals han provat la duresa de la resposta policial i política, l’han sabuda gestionar i ensenyar al món. Ens han fet veure, a la resta, les mancances democràtiques, l’escassetat de recursos de molts polítics, la indefensió en la qual s’han trobat per part dels governants valencians: ni la consellera no els ha adreçat unes paraules de caliu, i el president dels valencians encara els ha bonegat per expressar-se. Anit en canvi hi havia ordres expresses que ningú no els toqués, ni els espantés. Malgrat que, a última hora, uns quants joves esparsos van pagar el pato, d’uns quants policies que no podien aguantar la ràbia, i l’ofici de pegar.
N’hi ha més lectures, com ara l’abundant publicitat espanola, la instrumentalització d’uns quants perquè les línies en valencià s’expressen amb una única llengua que, fins i tot en la proetsta i la queixa, es manifesta més imperial i omnipresent. Anit n’hi havia molts mitjans en directe: TV3, per exemple, prohibida entre els valencians pel mateix govern i la mateixa política que ordenà de pegar als joves. No hi era, en canvi, Canal9, que va destapant-se com un mitjà feixista, per omissió, per ocultar informació, per amagar-se de la realitat valenciana de molts milers. Per defugir la informació. La irresponsabilitat informativa també és una forma de feixisme, consentit i atiat pel govern valencià de Fabra. Però amb les actituds reiterades del president de les Corts, un Cotino, no podem esperar sinó aqueixa altra lliçó: els joves valencians de l’IESLluísVives i tants milers com els fan suport, van mostrant al món la insuficiència valenciana. El fracàs valencià s’aireja arreu de fronteres i de mitjans. Vet ací què han fet en aquest territori quinze anys de majories absolutes, o més anys encara, si afegim a la dissortada etapa del PP, els anys de PSOE, igualment dissortat.
Avui els joves eren davant la Conselleria d’educació, que ja fa massa dies que la consellera fa la muda, en tot aquests despropòsit. I dissabte ens trobem de nou, pels carrers de València, en aquesta festota de #primaveravalenciana que encara si va definint-se què vol, amb els joves al capdavant.

La lliçó dels joves per València

Veiem els nostres joves demanant recursos, millores, en favor de l’escola i de l’educació i no podem sinó estar preocupats. Contents de la seua lluita, perquè això vol dir que són vius i reclamen pel seu futur. Però són enmig d’una situació difícil, entre policies, que no deixa de ser paradoxalment, una amenaça. Allà on havien de ser més segurs, justament, comença la por de què pot passar, entre bastonades i pilotes de goma. La indiscriminació policial és lluny d’una societat democràtica. I tenim una història reblerta d’aqueixa arbitrarietat. Patim pels nostres joves, però sabem que han de ser allà, pel seu futur, per la seua educació, per la seua ciutat. Els hem deixat poca espectativa, realment, als joves: desocupació, un model corruptiu com no es coneix a Europa, un desencant professional aterridor, i ara els demanem que defensen els seus drets més elementals, enmig d’accions policials descontrolades i impunes. Sí, és així de fort i de salvatge, la majoria de les accions policials són impunitat i agressió intolerable. Les imatges no enganyen, ni les xarxes socials, ni una part dels nostres joves que ens expliquen que va passant, a València, a tarvés els correus i de les piulades. Si l’única resposta a la queixa responsable dels joves és la repressió, la detenció i la citació judicial amb nocturnitat i traïdoria, nosaltres també demanem la dimissió de tots els responsables polítics que atien la violència institucional com a alternativa: fa molts anys que fem escola per pensar que el debat amb els joves ha de ser la violència. Senyora de León, senyor Fabra, la dictadura no és el nostre camí. Ni una ciutat policial. Ni la corrupció política, ni el robatori legalitzat. Pel lladrocini del futur dels joves, els joves tenen tot el dret legal i moral de protestar, amb més ètica responsable que el govern ha demostrat aquests dies d’hivern pelat i cru.[primera part a l’editorial d’escolagavina del matí]

La vesprada l’hem seguida atents a través de les xarxes i Vilaweb, i la reunió de direcció anava encalmant-se, perquè el suport dels estudiants universitaris ha convertit el centre de la ciutat i aquella zona de l’IESLluísVives en una força vibrant i entusiasta. Hem viscut allò que vivien els joves amb goig de saber-los segurs, contents de la seua lluita, satisfets del seu triomf particular en favor de la democràcia, els drets mínims i la llibertat. Érem de reunió a l’escola però estàvem atents al que passava al món dels valencians, que avui era una atenció mundial tensa: potser per això la dreta reaccionària no ha tret els escolans a repartir llenya indiscriminadament. I tot ha rodat pacíficament, amb la senzillesa de les coses belles, joves, que naixen a cada primavera. 

[Demà hem ajornat algunes reunions per afegir-nos als joves del Vives, en favor de l’escola, de l’educació, del futur quan tot recomença. Serem a València a les sis de la vesprada.]

Quan érem rics i follàvem drets

Els joves de l’IES Lluís Vives han posat color a la ciutat, en encendre una flama contra la violència, en favor de la dignitat… Clamen per uns recursos mínims, contra els abusos i les mentides d’una política que, a València, fa anys que enganya els ciutadans. Tot plegat, tres o quatre-cents joves d’un institut posen contra les cordes la ciutat sencera. Tothom en parla, alguns ben malament, dels joves. La SER per exemple, aquesta nit acusava que hi havia infiltrats professionals que atiaven la violència, venien a justificar una part de l’acció policial, alguns contertulians que ja sabem quin periodisme practiquen, si no és que vas a favor d’espana i i la seua península. Això de la barceló, no és el primer cas d’un periodisme que enllà és una cosa i ací és diferent: barceló, francino, i aquell il·lustre que dirigí un programa a Canal9, com es deia…

N’hi ha mitjans que es queixen que els joves posen cul per amunt la ciutat, que les retallades sobre l’educació no són excusa suficient per destapar tanta força i il·lusió, entre els joves,i demostrar-nos com som de dissortats realment, una majoria. Això d’espana, qui ho vulga que ho compre, no ho volem ni regalat.

Naturalment, que els sindicats, els partits i tants alliberats que xuplen del sistema ho viuen des de lluny, còmodament. N’hi ha excepcions, i uns quants polítics que van rebent en canvi de defensar el jovent. Però, n’hi ha motius perquè tres-cents, cinc-cents, mil joves, siguen capaços de tenir mig món atent al que passa a València? N’hi ha res que puga concentrar l’atenció mundial sobre un institut de joves, el Lluís Vives, que arrossegava fama d’immobilista i cementeri d’elefants?
Evidentment que sí, que n’hi ha raons, perquè aquesta primavera de València, o segona batalla de València, puga obrir els ulls de milers de valencians cecs i idiotitzats.

A València fa anys que ens roben. A la llum del dia, ens birlaren la caixa pública, que s’han begut els diners de l’educació, la sanitat, l’assistència, la cultura, el camp i no han deixat sinó deutes i obligacions que ja no podem atendre: i això ho han provocat polítics del pp que són al govern de la generalitat, a les conselleries, als ajuntaments, a les diputacions… Fa anys que València és saquejada amb la passivitat i la tolerància de tothom: jutges, policia, empresaris, polítics en la seua majoria del pp… Tothom veia com furtaven i res no passava.
I ves que uns joves, en veient com els quedava l’aula, amb aquest fred d’un hivern cru, van començar per portar unes mantes, per eixir a explicar al carrer què tenien, què volien, i els polítics de pp no han sabut sinó enviar-los els gossos, els lladrucs de sempre, per respondre a una exigència tan elemental com senzilla: tenim fred, tenim pocs recursos, i vosaltres encara ens pegueu per explicar-ho.
Els joves han entés que el pp els ha robat el futur, i per això se’n queixen i tenen tot el dret de fer-ho. I el dret d’acusar amb noms propis els protagonistes del lladrocini.

Els mitjans oficials no volen veure que els joves destapen els draps bruts de la societat valenciana: no volen topar-se amb la realitat d’una ciutat corrupta, i troben que ja els va bé, l’enviament de tropes policials (un exèrcit sencer) a rescatar l’ordre públic i l’honor dels Urdangarín, que és l’honor del rei, Rita, Rajoy (que explicava no fa gaire que València era un model a seguir i imitar), els Cuesta, Fabra, Rus, Blasco i encara centenars de noms propis corruptes: directius de la CAM, banc de València, Bancaixa…
Sí, uns joves posen cul per amunt la ciutat i el món s’assabenta que València és un sac carregat de merda: quins temps de la copa amèrica, la fórmula Ú, la visita del papa, que servien per desviar diners, congriar negocis en paradisos fiscals, o vestir-se a compte dels valencians… Quins temps, quan érem rics i follàvem drets.

Però ves que, uns quants joves d’institut, han dit prou.

Bétera-Castelló-Bétera

Anit vam ser a Castelló. Un viatge curt, com de venir a berenar, i cap a casa: la nostra colla tenia guàrdia a l’ateneubétera: carnestoltes, amb la colla Xe quina burrà, música en directe, un sopar entre amics i coneguts, la casa plena, i festota d’envergadura.
Però Castelló ens va acollir primer, en aquella plaça: arribem a l’hora de l’eixida, ens acostem fins al cap de la mani i retratem això i allò: de primer no n’érem gaires, però després ja arriben els milers que esperàvem: el primer aniversari sense TV3 al País Valencià manté una lluita reivindicativa de qualitat, sòlida, no tan nombrosa com esperàvem, però som en una ciutat dura, plaça forta de la corrupció malaltissa del pp, i els que som en som prou pre revindicar-nos, davant de centenars de persones que ens observen atònits: qui són aquests valencians que passegen pels nostres carrers?, es demanen. Home, som valencians com vosaltres, i hem vingut per salvar-vos els mots, els carrers, la identitat, i l’única TV que atén la llengua amb una certa qualitat, mínima. Quan arribem a la plaça de l’Ajuntament, Vicent Pitarch ja llegeix el parlament en favor de rebre TV3 a tot el país: n’hi ha molts valencians que no l’escolten, molts valencians de Castelló, però també n’hi ha molts catalans de Barcelona, de Lleida, que no l’escolten, aquest missatge del professor Pitarch. De vegades, ni la mateixa TV3 no escolta aquest clam dels valencians en favor de tot el país. Ens trobem uns quants amics del Camp de Túria, de Llíria, de Benaguasil, d’Algemesí, de Picanya… Tornem cap a Bétera, a sopar. Entrepans de llom amb pimentó (pebrots), en unes hores de festa carnestolesca sembla que oblidem que som sense senyal, fa un any exactament que ens van desconnectar, com si no passés res. Veritablement, la ruïna cultural i xenòfoba amb la qual actua el pp, en l’època Camps i en l’època Fabra, és patètica, d’empobriment moral i ètic.
És com entenen la democràcia els partits espanols que govenen els valencians fa massa temps. Perquè els valencians, malgrat els cinquanta anys de Nosaltres, encara no hem fet la majoria d’edat. Ni a Castelló, ni a València, ni a Barcelona.

#Sense Senyal (1r aniversari)

És el primer aniversari de #Sensesenyal. Per molts anys! És el que diem quan algú fa anys, el dia del seu natalici, o quan algú vol felicitar i donar l’enhorabona per un motiu més o menys honorable. El president Camps va dictaminar la persecució de la TV3 al País Valencià, la qual cosa comportava la persecusió d’Acció Cultural, de l’escola, de la llengua i de més detalls d’interés. Allò que feia referència a la identitat valenciana calia eliminar-ho, porgar-ho, perseguir-ho. Mestres, escriptors, músics, periodistes, qualsevol activitat, associació, club o colla que fes tuf a valenciania calia estigmatitzar-la. Bé, ho va aconseguir, en un grau important, i la desfeta ha sigut notable. També ha hagut de pagar un preu. Europa ha vist quina classe de persona és, l’expresident Camps, que va perdre el títol d’honorable tot solet, en aquell sainet de judici en el qual va intervenir, juntament amb un altre exnoble i impresentable: Costa.
L’odi que Camps va demostrar contra els valencians és de molta impressió i l’home es morirà amb una rancúnia de traure foc pels queixals, malgrat la seua ruïna particular: ha demostrat al món quin home era, realment, i la baixesa moral d’un actiu de l’Opus: la jugada és perfecta, per destapar com són aquests falsos cristians que es queden amb el cul a l’aire, tan mancats d’intel·ligència que són capaços d’enfonsar-se ells mateix, en la pròpia merda que caguen.
Però el seu atac va fer mal, molt de mal a la línia de flotació dels valencians, d’un colp va prohibir l’única televisió que, en major o menor qualitat, oferia una programcaió completa en la llengua dels valencians. I encara va mig enfonsar Acció Cultural, una plataforma que ens ha mantés als valencians vius en l’àmbit de la cultura i de l’acció directa a través d’unes multes impròpies.
Un any després la situació continua essent delicada: la prohibició feixista no s’ha mogut un gram, i els valencians continuem patint una política de regressió contra les llibertats a l’estil rus del camarada Putin. La ruïna dels valencians és doblement malaltissa: econòmica i moral. I el president Fabra encara no ha avançat en favor de la democràcia i la pluralitat. Malgrat algunes intencions orals, l’actitud és gairebé la mateixa que la del seu exhonorable predecessor: tallats pel patró del feixisme modern europeu: la democràcia els legalitza les xenofòbies, les accions autoritàries i la repressió més barroera. Avui hi havia una campanya en favor de demanar-li la llibertat dels mitjans, però els rucs, ja ho sentim més que no ho expressem, no canvien la seua condició ni que els vesteixen per Sant Antoni: el feixisme del pp és més pregon que no el feixisme centreeuropeu, que ací Nuremberg és una assignatura pendent.

Post: pujarem a castelló a demanar de veure TV3 i la resta de canals; a demanar que es muiga, si ho ha de fer, qui la té jurada als valencians, però que ens deixen triar amb la llibertat que ells fa anys ja viuen.

València, ara el feixisme legal

Ens faltaven ara les càrregues policials contra els joves, les provocacions de xulos i fatxendes amb porres i pistoles, com en la dictadura, com en la transició, com en esta falsa democràcia d’una consitució rància i cucada; sí, molts llestos tots aquests que se senten tant orgullosos de ser espanols i tota la pesca: vinagre. home! Els policies són enviats pels representants polítics del pp d’espana i del pp de València a pegar als joves, a tancar-los, perquè els joves exigeixen el dret d’estudiar dignament, amb uns mínims, mentre els altres, els refillets dels Undargarín i la infanta, i el monarca de les copes, i els emarsa del pp, i Rita, i cotino, i el burro de fabra, furten i roben a grapats; contra aquests la policia solament llepa i els adoba el camí del lladrocini: és contra els joves que els governs de torn llancen la repressió i la policia, els bruts d’una pel·lícula massa vista, massa assajada i estudiada, en aquest territori. Ens faltava això, als valencians, deixar lliures els corruptes, i els fillsdeputa, i enviar tota la repressió contra els joves… Potser la provocació dels policies és perquè comencem a cremar-los la comissaria, la presó, l’ajuntament, i tots els indrets que representa que deuria representar la democràcia, però que solament que representa un poder corrupte, malèvol, de polítics pocapena amb la majoria suficient per creure’s que són els amos i poden traure el cristo gros, les porres, les pistoles, els insults, les manilles, és la lliçó que ara ensenya València, com som capaços de podrir allò que ja és podrit.

Després de l’espectacle de l’opusdeïsta Cotino exercint de feixista popular a les Corts, podem esperar-nos qualsevol misèria, fins i tot que els porcs vinguen a acabar-se les bellotes en aquelles institucions valencianes tan gracioses, que la demència dels populars no té limits, ni horitzó, i el ridícul és tan gros que europa creu que ací encara roda pel·lícules un home anomenat buñuel, sobre els golfos, els malparits i els miserables: sí, València és un espectacle, cada dia en passa alguna que la posa al capdamunt de la gran vergonya: ara el feixisme, ara la repressió policial, ara urdangarín, ara rita, ara fabra, ara camps, res no és prou, ni suficient, ni té límit.
Carregaran contra els joves, els colpejaran, els tancaran, i no passarà res, res de res. perquè ells són la policia, són els jutges, són la llei, són els polítics, són el pp, són el que són i no n’hi ha prou cabeçons ni aparells per albardar-los tots.
Fins que no en passe una de més grossa, i algú prenga més mal. Que sembla que és el que busquen, la intenció feixista, d’aquests sangoneres.

Demà ens temem el pitjor, i el pitjor, com digué un escriptor anglés, és elàstic. 
 

Burros que volen a Castelló.

A Castelló sembla que és ple de burros! Ni ases ni rucs, burros cap i tot, amb cabeçó i mosquitera, burros que caldria albardar, burros d’orella llarga, burros a seques i en sec. Xe, burros, i el burro major és en Fabra, el Carlos fabra, burro i més coses: el refillet s’ha gastat els diners dels valencians, en un capritx personal i particular, milions d’euros balafiats, llençats, en canvi de la quimera particular del burro, en Fabra, que voldria fer volar burros, burros que volen a Castelló: però a Castelló és ple de burros, i ell n’és el més gros: el burro major, el clavari major dels burros: home, la burla ja és que el capritx de l’home està mal calculat, mal parit, mal partit, mal decidit, no ho creiem, no ens ho creiem, com podem arribar a ser tan rucs, que són burros, tots plegats, a Castelló?, o és una burla, o un càstig de déu, o un error imperdonable, tanqueu el burro, empresoneu-lo, poseu en presó, el burro major, en Fabra, però primer passegeu-lo, abilleu-lo, que l’ensenyen, que el mostren, que el pugen a muscle, el ruc, en Fabra, que ho pague tot, ell i la família, tots els burros, els que volen, els que el voten, els que el llepen, els que la xuplen, tots els burros plegats: feu-los volar, els burros. Poseu-los motor i ales, als burros, que el Fabra els farà volar, i poseu-los floretes, i feu volar també aquell monstre, el burro gros: per menys burrera pegaren foc diumenge a Atenes, a veure si a Castelló se n’espavilen, ara, i comencen per calar foc a tots els burros que ens fan passar tan de ridícul, als valencians: que continuem votant els burros, perquè som burros. I no tenim remei.