De nits, la traïdoria policial contra els joves

Ho cantava Maria del Mar, ‘que volen aqueixa gent, que vénen de matinada!’, per denunciar com s’actuava durant el franquisme, durant la Transició, ara mateix, en aquesta falsa democràcia de caguera i espanyolisme ranci: la policia i els delegats del govern són d’aqueixa pasta, d’actuar amb impunitat amb aquell estil heretat del franquisme, una dicatdura consentida més tard per tot de patriotes espanols que es consideraven pares de la constitutio (prostitutio). Les males arts usades la setmana passada i aquesta per la policia, la delegada, els mitjans, consentida encara pels polítics que ens governen des de València amb estil colonial, no són sinó estils d’un mateix cos i d’una sola política: aquella que no consent una democràcia moderna, respectuosa de les persones i les institucions, dels conceptes: de-mo-crà-ci-a (tants anys d’esport feixista s’han quedat a vValència com un estigma). Res no és casual…, l’extrema dreta, les bombes consentides a Guarner i Fuster, l’assassinat perdonat d’uns joves, les pintades, fins i tot les subvencions a organitzacions i associacions parafeixistes: vet ací València, aquella que Rita mostra en falles des del balcó populista i corrupte: descaradament es passegen lliures tot de corruptes, mentre els joves són amenaçats a mitjanit per la policia amb el pitjor dels estils. Què pretenen? Que volen provocar? Qui ordena aqueixes actuacions com si fórem encara en la València franquista o en l’europa de la por?

La cultura democràtica espanola té un dèficit pitjor que no l’econòmic, que paguem també els valencians, sobretot els valencians, en aquest territori castigat i alimentat per actuar impunement contra els drets elementals: i aquells que haurien d’oferir seguretat i confiança no són sinó gànsters policials de la caverna més bruta de l’etapa predemocràtica i patètica, orquestrada per polítics del pp i del psoe, que es van encarregar, trenta anys ençà, d’impedir de netejar res del franquisme, perquè res no canviés, realment, si ells s’afartaven del pessebre i l’engruna.
O no és veritat que n’hi ha coses que ningú no s’ha atrevit mai a tocar: església, militars, jutjats, policia, polítics…

I ara contra els joves valencians llancen els gossos de nits, a passar-los la por. Com si no s’atreviren amb els pares…

Les falles i la tapadora popular

Diumenge, mentre acompanyàvem una amiga en l’hospital, vam sentit els primers castells de focs de la ciutat: hi havia la Crida, que és una mena d’obertura del que serà la festa de falles a la ciutat de València. Més que mai, a Rita li interessa moure la massa d’addictes dependents de la seua cambra personal (mitja ciutat realment, de la que vota), per difuminar tot el que li plou al balconet de fa uns mesos. Corrupció a poalades, Rita, i la falles sempre són una bona excusa per fer de tapadora: les falles mouen milers d’ànimes en favor del populisme festiu més absolutista i perepero (alguns amics em retraureu l’adjectiu), però sabem què vull dir, i com les falles han servit sempre per desnonar qualsevolo crítica a la mala gestió.
Però ja no parlem de mala gestió, parlem de males arts, de corrupció en cadena, de robatori, fins i tot de pagaments a cegues de quantitats vergonyants en canvi de tenir família en la monarquia absoluta: milions en emarsa, en noos, en ciegsa, en ong’s, en qualsevol dels departaments, així que Rita crida a falles, a les falleretes, xafarranxo de combat per amagar difuminar oblidar aparentar durant uns dies una miqueta de normalitat ciutadana.
Traques i fum, i uns mitjans afins, més valencians que mai en aquestes dates, amb molt de siroll, xocolate i bunyols, i ninots; tot de ninots plantats per amagar la realitat valenciana a la resta del món: les falles ja no són tapadora, o sí, no ho sabem, que puguen convertir la ciutat i els seus veïns en una ciutat europea amb un viure de normalitat. 

Què ens han robat? Quants diners ens han furtat? Quants n’han tirat en esdeveniments superflus? Quants en infrastructures inútils? Quants inútils estem pagant encara?
Tot això amagarà la traca, els trons, el fum i els ninots, de no ser que, les falles, serviren per fer una altra lectura, que és realment el que ens caldria, abans que els valencians perdérem completament el cap i la tapa.

Més gran que Barcelona: Bétera

La frase ve a compte d’un comentari de Miquel Calvet: home, que no som Barcelona, calia organitzar dos actes a Bétera, a la mateixa hora i gairebé al mateix lloc? Doncs tens raó, Miquel, però les coses van venir així; d’una banda el lliurament dels premis de poesia escolar Francesc Peris i Valls, de l’altra, la projecció del documental ‘Foc sobre el Màrmara’, de David Segarra, un document esborronador sobre aquella petita flota de vaixells que volien arribar a Gaza i van ser abordats pels militars d’Israel amb el resultat de molts ferits i uns quants morts. La poesia dels xiquets i la mort a mans de soldats que mataven discrecionalment per plaer de matar: sí, tenia raó Calvet: Bétera no és gran, però ahir va oferir dos tasts del que podem arribar a ser, els homes, del blanc al negre, del roig al blau, i després d’allò que ha passat a València aquesta setmana, ja sabem que aquells que han de portar la seguretat, porten el terror i el pànic. I el doble tast en un únic lloc també apama l’ambivalència de la bestiesa o la cultura, en una sola civilització.

Ara, cap a València, ves què passarà amb aquest encontre sindical que clama per l’escola: i els joves per postres guiant-nos, als mestres, i als sindicalistes. A vore si n’aprenem.

Acompanyem els nostres joves

Anit vam ser a València, amb milers de joves, pares i mestres. El jovent va ocupar el centre de la ciutat i els grans volíem ser acompanyant-los: per diverses raons. La primera en solidaritat per una lluita comuna, l’educació. La segona, per admiració. La resistència d’uns dies crus, en els quals han provat la duresa de la resposta policial i política, l’han sabuda gestionar i ensenyar al món. Ens han fet veure, a la resta, les mancances democràtiques, l’escassetat de recursos de molts polítics, la indefensió en la qual s’han trobat per part dels governants valencians: ni la consellera no els ha adreçat unes paraules de caliu, i el president dels valencians encara els ha bonegat per expressar-se. Anit en canvi hi havia ordres expresses que ningú no els toqués, ni els espantés. Malgrat que, a última hora, uns quants joves esparsos van pagar el pato, d’uns quants policies que no podien aguantar la ràbia, i l’ofici de pegar.
N’hi ha més lectures, com ara l’abundant publicitat espanola, la instrumentalització d’uns quants perquè les línies en valencià s’expressen amb una única llengua que, fins i tot en la proetsta i la queixa, es manifesta més imperial i omnipresent. Anit n’hi havia molts mitjans en directe: TV3, per exemple, prohibida entre els valencians pel mateix govern i la mateixa política que ordenà de pegar als joves. No hi era, en canvi, Canal9, que va destapant-se com un mitjà feixista, per omissió, per ocultar informació, per amagar-se de la realitat valenciana de molts milers. Per defugir la informació. La irresponsabilitat informativa també és una forma de feixisme, consentit i atiat pel govern valencià de Fabra. Però amb les actituds reiterades del president de les Corts, un Cotino, no podem esperar sinó aqueixa altra lliçó: els joves valencians de l’IESLluísVives i tants milers com els fan suport, van mostrant al món la insuficiència valenciana. El fracàs valencià s’aireja arreu de fronteres i de mitjans. Vet ací què han fet en aquest territori quinze anys de majories absolutes, o més anys encara, si afegim a la dissortada etapa del PP, els anys de PSOE, igualment dissortat.
Avui els joves eren davant la Conselleria d’educació, que ja fa massa dies que la consellera fa la muda, en tot aquests despropòsit. I dissabte ens trobem de nou, pels carrers de València, en aquesta festota de #primaveravalenciana que encara si va definint-se què vol, amb els joves al capdavant.

La lliçó dels joves per València

Veiem els nostres joves demanant recursos, millores, en favor de l’escola i de l’educació i no podem sinó estar preocupats. Contents de la seua lluita, perquè això vol dir que són vius i reclamen pel seu futur. Però són enmig d’una situació difícil, entre policies, que no deixa de ser paradoxalment, una amenaça. Allà on havien de ser més segurs, justament, comença la por de què pot passar, entre bastonades i pilotes de goma. La indiscriminació policial és lluny d’una societat democràtica. I tenim una història reblerta d’aqueixa arbitrarietat. Patim pels nostres joves, però sabem que han de ser allà, pel seu futur, per la seua educació, per la seua ciutat. Els hem deixat poca espectativa, realment, als joves: desocupació, un model corruptiu com no es coneix a Europa, un desencant professional aterridor, i ara els demanem que defensen els seus drets més elementals, enmig d’accions policials descontrolades i impunes. Sí, és així de fort i de salvatge, la majoria de les accions policials són impunitat i agressió intolerable. Les imatges no enganyen, ni les xarxes socials, ni una part dels nostres joves que ens expliquen que va passant, a València, a tarvés els correus i de les piulades. Si l’única resposta a la queixa responsable dels joves és la repressió, la detenció i la citació judicial amb nocturnitat i traïdoria, nosaltres també demanem la dimissió de tots els responsables polítics que atien la violència institucional com a alternativa: fa molts anys que fem escola per pensar que el debat amb els joves ha de ser la violència. Senyora de León, senyor Fabra, la dictadura no és el nostre camí. Ni una ciutat policial. Ni la corrupció política, ni el robatori legalitzat. Pel lladrocini del futur dels joves, els joves tenen tot el dret legal i moral de protestar, amb més ètica responsable que el govern ha demostrat aquests dies d’hivern pelat i cru.[primera part a l’editorial d’escolagavina del matí]

La vesprada l’hem seguida atents a través de les xarxes i Vilaweb, i la reunió de direcció anava encalmant-se, perquè el suport dels estudiants universitaris ha convertit el centre de la ciutat i aquella zona de l’IESLluísVives en una força vibrant i entusiasta. Hem viscut allò que vivien els joves amb goig de saber-los segurs, contents de la seua lluita, satisfets del seu triomf particular en favor de la democràcia, els drets mínims i la llibertat. Érem de reunió a l’escola però estàvem atents al que passava al món dels valencians, que avui era una atenció mundial tensa: potser per això la dreta reaccionària no ha tret els escolans a repartir llenya indiscriminadament. I tot ha rodat pacíficament, amb la senzillesa de les coses belles, joves, que naixen a cada primavera. 

[Demà hem ajornat algunes reunions per afegir-nos als joves del Vives, en favor de l’escola, de l’educació, del futur quan tot recomença. Serem a València a les sis de la vesprada.]