Sirolls a l’escola pública

Ho avançava fa alguns apunts, que l’atac a l’escola que han perpetrat d’un temps ací els governs valencià i espanol, ja va aconseguint fruits i rèdits. D’una banda, és segur que es pretenia desplaçar el focus del problema a l’escola, d’una altra, fer blanc entre els mestres, una cosa que no és gaire difícil, la veritat.

El cap de setmana ‘Un bloc educat‘ es negava a desdibuixar l’escola o, el que és el mateix, a fer pagar als alumnes les torpeses polítiques. El bloc acollia les propostes de la Unió de Cooperatives valencianes (UCEV), de continuar oferint totes les activitats programades del curs, lectives i extraordinàries. Afegint-se al manifst d’escolavalenciana.

Des de l’escolagavina recollíem el contingut de l’apunt i el signàvem doblement, perquè no volem abaixar els braços, com recomanen unes quantes escoles i no pocs mestres, amagant altres reivindicacions, que res no tenen a veure amb la feina dels mestres. L’onada contra l’escola que ha enviat l’administració valenciana o l’administració espanola no és nova: fa anys que tirem endavant l’escola malgrat els governs de torn. No vindrà de quatre retallades (significatives i preocupants) ni de quatre xitxarel·los posats a polítics (quants n’hem patit en els últims trenta anys?), perquè abaixem els braços o no atenguem l’escola com mereix. Amb major coratge si cap. Si el cos aguanta!

Anit mateix, al Consell Escolar Municipal de Picanya ja s’escoltaven veus d’algunes escoles que proposen de no oferir sinó allò estricte, dins un horari funcionarial i poqueta cosa més. Com si volguérem servir en safata al pp una reculada que, ells, ordeixen fa temps contra l’educació d’aquest país, i contra escolavalenciana particularment. En realitat, l’escola els la bufa completament. I la llengua, i el país, sinó és aquella concepció rància i monàrquica que no s’aguanta per enlloc.

Sense renúncies, sense recular, sense perdó, xe.

C&C, el carro dels elixirs

«És difícil caure més baix, ser més ineptes i inútils, però ho intenten, intenten ser encara més rucs.» Joan Francesc Mira en una entrevista a Vilaweb

«La sentència que absol Camps no es pot acatar perquè significaria acceptar que el País Valencià és un paradís per als corruptes…» Vicent Partal, editorial a Vilaweb

Durants no pocs anys, València ha sigut aquest país de corruptes, el territori on passegen els pocavergoyes com uns herois, sense escrúpols ni moral, aquests homes de la política del pp han plantat el seu ranxo amb els seus pistolers i els seus negociots. El resultat, no cal dir-ho, ha sigut la ruïna per a la majoria que no vivia d’aquell ranxo, però això tan se val, els la bufa, pla i sincerament. La majoria els vol imitar, perquè volen ser com ells, ser ells mateix, aquella pell, aquells vestits, aquells cotxes, tots els luxes, i sentir-se protagonistes d’un territori luxós i ric com no n’hi ha al món, segons que els amos del ranxo explicaven: som l’enveja del món, la terra de les oportunitats, tothom vol venir a València, els rics, els llestos, els espavilats… No els sobrava raó, una part de raó almenys, perquè d’aquests en van venir a carregar, i si m’heu vist no me’n recorde. Un colp havien carregat, com les rates, s’escapaven lluny.
La cosa ha funcionat més o menys així: els homes del pp, i unes quantes dones del pp, semblaven els portadors d’aquell carro de productes miraculosos, que tot ho adobaven: si beveu del nostre elixir, deien, us fareu com nosaltres, guapos, rics, efeus, i no sé quantes coses més… El resultat ja el sabem, la majoria de valencians els va comprar l’elixir, durant anys; n’hi ha que tenen caixes senceres a casa, per tenir una vida regalada i ben valenciana.

Però, ai, sembla que les ampolletes són caducades, i el contingut ja no produeix sinó l’efecte contrari que pretenia… Amb tot de contraindicacions que no venien especificades a l’etiqueta, sabeu?, més o menys que devia dir: el desastre no té retorn.

Després del primer dels sainets celebrats a València, que explicava com dos portadors del carro dels elixirs es parlaven i es relacionaven amb els seus proveïdors, uns quants liders del pp es demanen qui tornarà l’honor als inventors d’aquesta llegenda subreal valenciana?

Home, jo també em demane qui ens retornarà als valencians els diners furtats, el paisatge aterrat, el valor del camp, la dignitat i la creença en els homes de bé: avui em mirava ma mare dinant a casa, entre amics i familiars, i em demanava quina culpa tenim els valencians, de creure’ns la Terra promesa, perquè vulguem comprar-nos una ampolleta de la vida eterna, que és el que venien a vendre’ns els fills de puta «C&C», qui ens llavarà la desvergonya d’haver acollit un estol d’aprofitats nascuts d’aquella pandora particular tan espanola com malparida. 

M’ho preguntava perquè aquests C&C han impossibilitat que molts valencians dependents no puguen ser atesos, ni puguen viure amb dignitat, ni amb els mínims, per culpa de les mentides i els elixirs que, a ells particularment, els han fet milionaris de per vida.

Occitània aterra a Burjassot

O comença per Burjassot, que serà hui la part més meridional d’Occitània: ca Bassot organitza amb altres pobles del país la dictada occitana, amb l’excusa d’escampar o reivindicar aquest agermanament, per la llengua, per la terra, per tocar la fava als imperis de la idiotesa o la borbonia.
La festa haurà començat de matí, amb balls i tallers, i continuarà de vesprada amb el dictat propi, i una xerrada de Jem Cabanes que, ell, ja avisa que podria obrir una escletxa entre ortodoxos i moralistes de la llengua: la cosa promet, pel contingut, malgrat que el mateix Jem diu que seran cinquanta minuts austers, de rigor, i això de les llengües, t’ha d’agradar.
La festa continuarà amb l’actuació de grups occitans i valencians i un sopar valencià de duro, barat i popular. Tot plegat promet més que no ens pensem, perquè al darrere de l’organització hi ha el Toni de l’Hostal, garantia sens dubte, i els homes de Gàlim, així que vindrem a farolejar que es cou en el perol occità de l’Horta, per Burjassot, aproximadament.
A més això de ca Bassot és a l’antiga carretera de Bétera.

Culpable! Culpable! Culpable!

Entre més crits, dels milers de manifestans a València, aquest que declarava culpable l’exhonorable Camps era dels més repetits. València va tornar al clam, indignada, de tanta corrupció i lladrocini: la periodista Xelo Miralles, a peu dret dalt d’un camió que simulava una unitat mòbil de Canal 9 (un altra mostra del lladrocini econòmic i moral contra els valencians), informava que n’érem cent cinquanta mil als carrers de València, sobretot del gremi de l’educació i de la sanitat, potser per més vistosos i cridaners, tret de les bandes de percussió i l’esmentada unitat mòbil, que semblava demostrar que una altra realitat informativa era possible. Cinc dies després del gran clam de l’escola contra les retallades, contra la corrupció i en favor de la qualitat i l’escola pública, els valencians tornàvem anit al carrer, contra allò tan repetit dels polítics del pp, quin desastre!, i quina conxorxa tan ben orquestrada: que ens han deixat sense paper del vàter, a l’escola i als hospitals, i sense llum, ni gas, ni aigua, els instituts… I les retallades ja faran la resta, mentre continua la impunitat més subrealista: sous milionaris, pensions vitalícies milionaris, perdó general als gestors d’empreses públiques assaltades, munts d’exemples per investigar o confessar, impunitat de càrrecs, desaparició i eliminació de proves incriminatòries, insults i mostres  de prepotència…

Milers de valencians ja saben que la democràcia valenciana no és suficient per aturar el desficaci, i la justícia n’és part. Bo i sabent els detalls de la desfeta, es mostren impotents (inconscients?) per aturar-la o per castigar-la. I les lleis, i molts dels mitjans… sense saber-ne respondre, en aquest nescafé de democràcia punjada, amortida, disfressada.
Què caldrà? Una acció més contudent? Un colp d’efecte que els faça entendre que, si no hi ha justícia, la societat no els perdone aquesta conversió valenciana en el major desastre dels últims cent anys de la política europea? Home, si traieu les gueres mundials i la guerra dels Balcans, en democràcia, València som el show! Perquè això valencià és la conseqüència feixista del franquisme: de fet, ni Rita, ni Carlos Fabra, ni Camps, ni Rus ni cap dels cràpules sense moral, no han renunciat mai al cabdill: mentre València clama contra els corruptes, ells es neguen a negar-li a l’assassí Franco la medalla de la ciutat i més honors usurpats.

Això és, sense paper del vàter als hospitals i a l’escola, per torcar-nos tanta diarrera.

La justícia també és vergonya.

La vergonya també fa justícia. Sobretot perrquè quan algú és un pocavergonya, tant se val el teatret o l’escenificació. Corríem el perill que un jurat determinés declarar no culpables els governants del pp: molts dels valencians ja ho havien fet en repetides eleccions, malgrat que ens han portat a la ruïna econòmica i moral. Així que no era d’estranyar que, malgrat els enregistraments, malgrat que no van pagar mai cap vestit, malgrat el que va dir un pobre sastre valent (ell ja coneix l’estil d’aqueixos homes, i no s’estranyarà ara de res), malgrat les relacions amb els mafiosos Gúrtel, una part majoritària del jurat declara no culpable els pinxos Camps i Costa. Perquè hi mantenien la possibilitat que un govern popular de valencians es decidís d’aqueixa manera.
Increïble, subrealista, però possible. I factible, alerta! La justícia espanola és d’aqueix estil, que el feixisme franquista va preparar com havia de ser l’estat, en morir-se el dictador, i les coses, tret de detalls menors, han canviat poc: en la policia, en la política, en l’església, en els militars, en els bancs…, i en la justícia.
A Europa es fan creus de com organitzem tots aquests teatrets ridículs, que ens fa passar per xitxarel·los. Bé, els valencians sabíem que podia passar: els lladres del pp, els polítics com Rita, Camps, Costa, Blasco, Fabra i tota la companyia, que necessitaríem dues coves d’Alibabà, ja saben què és fer d’espavilats i passar de puntetes amb els gots plens. Si els la bufa l’ètica i la moral, i la majoria vol aqueixa ruïna, qui som nosaltres per demanar una justícia que no siga de vergonya. 

La lògica mafiosa s’imposa. I el ridícul és internacional. I saber que fins i tot la justícia empara segons els homes, perquè n’hi ha de categories diferents.

La taronja? Ca, home!

Anit, al tanatori de Bétera xerràvem d’això i d’allò, de morts, sobretot, però també de taronges; fins i tot davant la mort, parlem de taronges. Potser per això, divendres organitzem una jornada sobre la crisi de la taronja, a l’Ateneu de Bétera. Havia faltat ma tia Amparín i el meu cosí havia anat a preparar la caseta d’acollida, on reposava el pare feia deu anys: ell volia veure-ho, això, un ritual, que els matrimonis, un colp morts, descansen junts, i per això s’ha de preparar adequadament. Aleshores, Paco, l’enterrador, li diu que ja ho farà ell, obrir la caixa i posar-lo en un sac, que s’aparten si volen, però el meu cosí diu que vol veure son pare, i m’ho conta tranquil, tan seré, que l’admire amb aquella veu greu pausada. Després ja apareixen tot de comentaris més socràtics: òstia, n’hi ha que es mouen, calla!, sí, després d’anys n’hi ha que es mouen, i algú explica com la mare d’un amic es movia després d’anys, com si estigués viva: això ho fan els medicaments, què portava algun tractament de químio?, cortisones?, van apareixen més exemples i jo, què voleu, em sembla que no em sentava bé, la conversa, avui encara em fa mal de panxa, n’hi havia que explicava casos amb tan de detall; amb noms propis, que els cucs pegaven a fugir, de tan carregat de medicaments com l’haviin enterrat, fotre, jo notava això i allò, allà baix, a l’estòmac, però no em veia amb cor de defugir el rogle, collons, hi havia tan de detall escatològic, monyos, mans, ecs, sort que de sobte va aparèixer un tema tan recurrent: la taronja. Salvat! Salvat per la campana, i per la taronja: almenys, enguany, encara m’haurà fet paper. Sí, m’avisen que aquest matí collien sis fanecades de clemenules a euro l’arrova, vaja, deu cèntims el quilo. Un desastre, un autèntic desastre, el camp, però en aquell moment, m’havia salvat la vida, la taronja i la seua crisi, la malaputa!

La taronja en crisi és el títol de l’acte que farem a l’Ateneu divendres, 27 de gener. Ens abocarem a les dificultats que passa el sector de la taronja; en parlarem de les causes, dels responsables, si és que n’hi ha, i de les possibles alternatives. La realitat complexa i difícil dels llauradors. L’acte començarà a les 19.30:

– Primer, projecció del documental Taronja forastera, produït per RTVV.  Una mostra del funcionament del mercat internacional dels cítrics.

– I després debat amb Vicent Sanz, responsable de la Unió de Llauradors al Camp de Túria.

Ja no ens alimenten molles!

M’ha arribat a través de correu, la passe per fer-la córrer

22 de gener de 2012 20:32 Proposta d’acció:

Raonament. Com que estem farts que ens facen pagar les disbauxes, robatoris i males gestions d’altres i veient que ara sembla que la banca ja no té cap responsabilitat al respecte i la culpa de tot està en un estat del benestar que no ens mereixem (o no ens podem permetre), ací teniu una proposta . Es fonamenta en el nostre poder (la quantitat de gent que som) i en  atacar directament un dels responsables de la crisi i les retallades: els bancs. A veure què els sembla tenir menys diners.

Mesura. Consistiria a retirar 1000 euros del nostre compte el dia 1 de febrer. No es tracta de perdre mil euros. Simplement: en lloc de traure diners del caixer diverses vegades al mes, ho traurem tot de colp. En lloc de pagar amb targeta, pagarem en metà?lic. En definitiva: en lloc de prestar-li al banc aquests 1000 euros (perquè amb ells facen les maleses que acostumen), els gestionarem des de casa.

Uns números (o el conte de la lletera). Al País Valencià hi ha 53.000 docents (quants n’hi ha al país sencer?). Només que la meitat se sumen a la iniciativa, tenim 26 milions d’euros. Millor dit: els bancs deixen de tenir 26 milions d’euros per fer maldats. Si més no, això sí ho aconseguiríem.

Què obtenim? -acció senzilla, -legal, -contundent i cridanera, -guanyar-nos la simpatia de la societat per ser una mesura que afecta els causants en lloc de molestar només els usuaris. Per tant no ampliem la mala imatge, injusta, que té la societat de nosaltres -assenyalem directament amb la nostra acció uns dels grans culpables de la crisi -la banca- (a banda dels gestors públics ineficients i que se n’han aprofitat) que, a més, continua amb beneficis i està al darrere d’aquesta destrucció del sistema públic, tot buscant encara més guanys.
Imagineu la mateixa mesura… – si la seguim més de la meitat dels docents, – si s’hi afegira el personal sanitari, bombers, personal de les administracions, de jutjats, etc., – si s’hi afegira més població que no siguen treballadors/es públics però estiguen farts/es dels bancs, de les seues gestions i dels seus guanys vergonyosos, – si ho continuàrem fent cada mes, cada mes, cada mes…

Si ho considereu oportú: passeu la veu. Com més serem, més riurem.

L’escola reanima València

Els polítics del pp fa anys que van ordir una conxorxa contra els valencians. Conscientment. Per al partit popular valencià, governar-nos era el mateix que guanyar diners a cabassos, per als seus sacs particulars, naturalment; el que era el mateix, buidar les reserves dels valencians, en caixes o bancs, deixar-los a la ruïna. L’objectiu es completava liquidant qualsevol identitat, cultural, econòmica, social… I prou que ho han aconseguit, amb males arts, sí, però el resutat ens ha deixat en el cul dels pobles d’Europa. Alguns mitjans internacionals situen València i els valencians davant la pitjor valoració en tots els sentits. Malgrat els valencians. Que ens ho hem guanyat a pols, jo ho dubte. Dubte que la voluntat de la majoria de valencians siga autodestruir-nos. Som meninfotistes, i desqueferats, fallers que construim grans projectes i els calem foc en un bufit. Però d’ací a desitjar-nos el pitjor n’hi ha camí i, sobretot, algú que ens ha guiat o malguiat a perdre.

Els valencians patim doncs una doble crisi que ens ha atrapat cagant: la crisi internacional i la pròpia crisi autodestructiva orquestrada pel pp: un robatori calculat, que no ve de quatre dies, i va anys que ha anat plomant-nos fins a la carn viva. No és la primera vegada que ens manifestem contra algunes accions polítiques que ja apuntaven en aquest desastre. Anit, l’escola va plantar-se al carrer per necessitats bàsiques: aigua, llum, gas, paper higiènic, el mínim per obrir la porta i poder funcionar. Això ens feu aplegar-nos una gernació que ni els propis organitzadors no esperaven. Més de dues-centes mil persones (dues hores plantats a Sant Agustí sense poder ni moure’ns). Un crit i una protesta que en un país democràtic, civilitzat, posaria la pell de gallina els governants, els trauria la vergonya, els faria dimitir en un colp en sec. Però això fóra un país amb els ets i uts de la responsabilitat i les obligacions.
El govern valencià no dimitirà. Com ho ho ha fet en altres ocasions, per qüestions ben grosses (accions feixistes contra mitjans de comunicació, contra persones, contra institucins resposnables, per corrupció…): els anys que practiquen les males arts els ha convertit la pell en una cona impermeable, els anys de corrupció i robatori els ha portat a pleitejar contra la democràcia mateix: ells són amos d’un club, triats legalment, és ver, però a partir de subterfugis i negociots que els permeten de guanyar eleccions amb trampa: que els permeten de no passar comptes si no volen, que els permeten d’amagar la hisenda, els contractes, la transparència, a conveniència, la pròpia i particular, contra els valencians mateix.

Amb aquests intèrprets d’una democràcia descafeinada (recordem que van ser protagonistes de la dictadura feixista qui van posar les regles de joc de com havia de ser la democràcia espanyola per sempre, amb consentiment d’uns quants titelles que es pensaven pares i patriotes amb drets exclussius), no ha sigut difícil orquestrar el que ha passat a València. És veritat que calia gent pocavergonya, homes i dones sense principis ni valors, egoïstes i egòlatres sense mesura, però és que són així, els polítics valencians dels últims vint anys, que ens han governat. I la jugada els ha eixit perfecta per als seus interessos, dissortadament.
Per això, amb accions democràtiques exclusivament, no aconseguirem de capgirar què ens passa, als valencians. No ens faran cas, com ha passat altres vegades. Perquè la democràcia que ells tenen atenallada els permet de no fer cas, de burlar-se’n, d’insultar-nos, si cal, en favor del seu únic interés i rèdit.
– Que què caldria fer, doncs?
– Quina cosa, caldria fer?

Qui ens gorvernava!

Qui ens goverrna, encara, caguenmi! A les acaballes del judici contra l’expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, o contra Matas, o contra Urdangarín, o contra aquesta patuleia  de senyorets, retorots, i persones de tan poca qualitat, tant se val, podem construir amb detall quina classe d’homes ens ha governat durant anys.
Pel que diuen, per com es mouen i gesticulen, pel que escoltem en les seues converses privades… Però, home, com es pot parlar d’aqueixa manera, quina talla mostren, no solament intel·lectual, sinó personal poden tenir aquests dissortats! On han estudiat i què han aprés! Que no són adolescents, senyors Camps, Costa, i companyia, no són uns xiquets que puguen comportar-se com uns cràpules, com uns idiotes, tan carregats d’estupidesa verbal! NO són en un bar de carretera, o en un mercat de ximples… Aquests ens han governant i encara formen part de la política present dels valencians. I encara hi ha aquell ogre de Rita, Blasco, Rus, Fabra… Quins verbs! Pura intel·ligència verbal, d’oratòria grega, autèntics platonians i esperits socràtics! Mare meua quin percal
És veritat, ens han robat, a manta que ho han fet, com han volgut, per fill de putes ells en són responsables, nosaltres no; però aquestes maneres, aquesta cultura que ens mostren i ens demostren, les formalitats, quina vergonya!

-És veritat allò que deia aquell lider americà, Malcom X, que qualsevol xitxarel·lo pot arribar a ser president d’un país, i això és el que ens ha passat als valencians.
Camps, com pot arribar a ser tan inútil, un president? Tan buit? Tan no-res? I aquest era el cap… com seran i són, no ho oblidem, la resta.

sobre la imatge, rita sembla que diga: Furgan…, així de gros serà el sac de diners que guanyaràs amb noos(altres)!

La caiguda de l’imperi valencià

Els mamons del pp són una pesta, ara mateix. Però no són uns pobrets, ni uns esgerrats. Són malparits, si voleu, però no són cap morts de fam. Ara, l’imperi s’ensorra, més de pressa que no ens pensàvem. Les informacions que van apareguen dels múltiples casos en els quals són imputats i jutjats, pel robatori de tots els diners, absolutament tots els diners dels valencians, accelera la caiguda d’una conxorxa ordida contra els valencians durant molts anys; fins i tot la presó de Picassent pot quedar-se petita, davant les acusacions entre ells mateix, per tantes torpeses. Ja comencen a acusar-se entre ells, d’escàndol i robatori col·lectiu, calculat: fins i tot de mantenir silencis i complicitats, pot fer caure alcaldesses, que es pensen més enllà del bé i del mal, si arriben a ser pocavergonyes.

Ara tot els molesta, els torba i els destorba, no tindre un gallet, sobretot, però també la fórmula 1, els regals, les imputacions, els enregistraments, Canal 9, els impagaments, tota la merda que ells han provocat ara els representa una forca al cul… Fins i tot aquell moniato d’estàtua d’un mig-artista faller de Castelló és ara mateix una burla general fora i dins de Castelló: una burla al gust i a l’estètica també, i un insult a l’art del segle XX. De retop, que aquell franquista d’en Fabra vulga veure’s en aquell cagarró de vint metres és els deler de dictadors o emperadors de repúbliques bananeres. És això en el que ens han convertit, precissament: un bunyol empobrit, valència, un nyap ridícul com aquell bonyigo esperpèntic d’en floreta.

Ací també tenen la culpa els jutges, que fa anys perdonen a Carlos Fabra tot d’il·legalitats. Més de sis o set jutges no van voler saber res, del cas, que haguera evitat almenys alguns mobles i la ruïna absoluta amb aquest disbarat capriciós d’un aeroport que seveix, exclusivament, perquè es follen, els conills, les conilles de castelló.