Rearmar el #CrimOrganitzat

És la consigna del pp valencià, rearmar el Crim amb el qual han buidat el present i el futur dels valencians. L’han buidat de diners, de valors, d’ètica, malgrat la majoria o justament per això, per la llibertat de maniobra que els dóna la majoria absoluta dels últims quinze anys d’aquest país valencià ridícul a la cua d’Europa i fins i tot d’espana, que ja és anar endarrerits i reressagats.

Ho dic per uns quants de motius i raons que tampoc no és destapar res de nou. L’alcoholisme des del qual ens governen als valencians, Rita i la resta de liquidadors, els porta a publicitar que València construirà un altre Palau de Congressos germà del que ja tenim, amb un mínim de 24 milions d’euros declarats (en seran més del triple), que diu que eixiran d’on ella solament sap que eixiran: senyors d’europa, de finlàndia i d’alemanya: ja tenim massa infrastructures supèrflues impagades, que no serveixen ni per noces ni festotes, sinó per jugar a tennis o portar tot de putes i polítics corruptes. Senyors de l’economia internacional que ens demanen tant de sacrifici als treballadors, funcionaris i dels altres, tenim la fira de Mostres de València a cinc minuts d’aital engendre congressual, buida, completament buida la majoria del temps de l’any, que no ens calen més inversions postisses, fracassades, per al gaudi de borratxes de parlar foradat: incapacitades políticament per atendre res, ni per expedientar polítics corruptes del seu partidet que han estafat milions i milions d’euros dels valencians i campen tranquils amb llibertat i consentiment. Senyors dels parlaments europeus que volen posar-nos la vara de mesurar estretors, traure’ns pagues, reduir serveis, tancar plantes senceres d’hospitals, reduir atencions i encara el retorn al XIX, dels drets dels treballadors: encara paguem aeroports de Castelló que no serveixen per volar sinó els estornells, paguem milionades a arquitectes per projectes fantasma invisibles, paguem cotxes, viatges i traductores romaneses que no tradueixen sinó la carn d’alguns polítics del pp en hotels de luxe i serveis públicament difícils d’explicar: som l’únic país del món amb dues curses de fórmula 1 (al nord i al sud), i paguem una monarquia corrupta i borbònica de lladres i putiferis, com van ensenyant els mitjans cada dia… Mentre hi ha centenars d’escoles que no poden pagar els mestres, ni els serveis, ni els proveedors, ni la gent de cuina o manteniment, perquè l’administració valenciana no compleix els compromisos bàsics, de pagar-nos els concerts educatius complets. Des de juliol que nos ens paguen i vanpassa gairebé mig any, així que RITA, no tragues cresta de pollastregota i pagueu de primer el mínim, i després fes si pots, però amb els teus diners…

Perdonem banquers corruptes com l’Olivas i el Rato, inútils de la política i de l’economia, Crespos, Camps, Blascos o Gerardos, tant se val, incompetents declarats, d’una pràctica que ells ens vénen com exitosa que ens ha portat al cul del món civilitzat, als valencians, perquè continuen amenaçant-nos amb més inversions fastuoses, ruïnoses, de malalts mentals.
Si els valencians som governats per malalts, somiatruïtes, d’una imbecilitat difícilment  millorable, insòlita la qualifiquen els jutges, com podem confiar a curt termini, ni a llarg termini en res de res… 

La crisi que vostés no saben resoldre, la converteixen en una amenaça contra els treballadors (ací ja van quedant-ne pocs –el 40% dels joves estan desocupats, i el 20% del total que podrien feinejar també) i el pessimisme general solament que serveix per rearmar els bancs i els polítics corruptes. A València, almenys, fins i tot els mitjans de dretes i d’extrema dreta se’n riuen, dels deliris de la política del fracàs continu, gairebé perpetu: els valencians ens hem convertit en el putiferi europeu, en el ridícul on tot li val, com una ciudad de vacaciones perenne, il·limitada. De xampan i dones, que clama al cel!
 La solució que vostés adopten és rearmar la corrupció, com una única solució possible a allò que vostés mateix han ajudat a crear, un monstre propi de polítics i economistes que a penes si han demostrat no passar de l’aeiou… Ves què podem pensar, i com alçarem el cap!

Repiular les totxanes en agraïment al mestre Triadú

Ahir vaig llegir en l’inici del nostre claustre de mestres un tros de l’apunt de Joan Josep Isern, que escrivia sobre Joan Triadú mestre: 

«El dia 3 de novembre de 1938 Triadú escriu: “Quan sóc a l’escola treballant, a dins de classe, sóc feliç. Sembla que una professió aixi ha d’omplir tota una vida al qui la sàpiga estimar. La vida a la classe es basa en el nervi del mestre, en el cor del mestre, en l’ànima del mestre, coses impalpables que han d’arribar als alumnes. La classe és el resultat d’una col·laboració constant. El mestre ha d’escalfar els refredaments, ha d’animar els desanimats, ha d’ajudar els reressagats, i ha de donar vida a la classe, i fer-la agradable, engrescadora. Però per poder fer tot això, al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants.” 

És un text modern, setanta anys després, i el primer que vaig tenir en descobrir-lo, és el deler de cridar a Proa perquè ens envien uns quants exemplars d’aquesta reedició. Com també esperaré amb passió el treball encomanat a JJIsern sobre el pedagog i mestre. En un text breu de 1938, hi ha el fardell del que devia d’ésser i fer un mestre a l’aula, que lliga amb les invariants del mestre Freinet, indubtablement, i amb tota la literatura actual sobre les competències. La modernitat es farà més punyent en passar ara uns dies, quan aparega la nova intencionalitat del pp sobre l’educació i sobre la funció de l’escola espanola en el segle XXI. Llavors Triadú mestre es farà rabiosament modern, europeu, finlandés si molt m’apureu. Tot el contrari del que ens proposaran els nous responsables d’educació de ponent, que tan directament afecten al nostre país, a l’escola en particular. 

L’emoció del text és doblement sentida, perquè la nostra escola és premi Joan Triadú al treball pedagògic de mots anys, i vam rebre la distinció de mans de l’escriptor i mestre a Pedralbes. 
El nostre agraïment i admiració.

[Durant unes hores hi havia el topònim Pedralba escrit erròniament. Ves que tenim el poble dels Serrans a tocar del Camp de Túria, i encara entre Bétera i Olocau hi ha la partida de Pedralbilla, de pedra o pedres blanques. Ací, potser allò més correcte fóra Pedralbeta, però la castellanització toponímica valenciana no és sinó un altre dels deures pendents a treballar amb major rigor.] 
 

Cinquanta-un o cinquanta-una famílies de bétera

Em semblava que quedava un minut…
Hi havia en aquella escala gran que baixava cap a l’església i portava a la vella escola de la senyora Carmen un què de gran, que encara conserva. D’això crec que me’n recorde; més lluny, tu dius que anàvem junts en aquella escoleta, abans que ens toqués anar a l’asil de monges, tots aquells anys del castell, quins records: de l’asil sí que conserve molta cosa, moments molt concrets dels quatre, cinc, sis anys, fins a set, les monges, sor amparao, sor pilar, sor elena, fóra tot això que, després, tantes amigues es posaren a fer de monges, com un ofici… Després de combregar ja baixem a l’escola vella de l’albereda, i em torne a perdre: però hi ha més records i cares molt definides. És més tard, amb els anys i l’institut que ens trobem de nou, malgrat aquell any que sempre dius que ens separa… D’adolescents ho mirem d’una altra manera, tot plegat, tinc els records esborrats, exageradament, a pinzellades hi ha el poble sempre, quan féiem de xicots, les llargues nits d’excel·lent conversa, les colles, sempre les colles a Bétera. En passar els cinquanta tot això ja se’m fa més difícil, i més fàcil d’adaptar a la conveniència particular d’uns records amables, una runa, un núvol, i segons que diuen els optimistes, ens queda el millor. Esperem que tinguen raó, els optimistes. Fer anys, a partir d’un sac tan ple no ha de ser més complicat que tot allò que hem anat lligant. Per molts anys.

Premis Jaume I edició2011

Anit es van lliurar a Bétera els premis Jaume I que organitza el Casal Jaume I del Camp de Túria. L’acte va ser conduït pels germans Pertegaz, nets d’Eugeni Pertegaz, un dels prohoms d’aquest país, que dóna el nom a uns dels guardons principals, que enguany es lliurava a títol pòstum a Enric Valor i Manuel Sanchis Guarner. Els fills dels respectius premiats van ser anit a l’acte per rebre de mans de Fredi Pertegaz, fill del mateix tio Eugenio, el guardó i el reconeixement de la comarca. Gairebé dues-centes persones s’hi van aplegar al saló Azhor de Bétera, una antiga discoteca que algú dels presents recordava que havia passat més temps que no en casa, els caps de setmana, quan era més jove i tenia més deler pel ball dels setanta. Fil per Randa, una empresa del Camp de Túria que organitza viatges i itineraris de manera diferent a qualsevol agència, va emportar-se el premi empreses compromeses amb la llengua, i l’Aljama de Bétera va guanyar un altre dels guardons, per un treball en favor de la música i el ball tradicional. ‘La memòria dels sentiments’ és un dels treballs més reeixits del grup, un recull de música de la comarca, amb cançons de tradició i balls de faena i festa.
L’acte el va cloure el grup La douche. Una escenografia senzilla, sopar, lliurament, discursos breus, i música. En temps de crisi, la nit dels premis Jaume I del Camp de Túria manté un rigor i una solidesa que la senzillesa d’anit no treu de convertir-la en una de les nits especials de l’any a la comarca.

Podeu seguir ací algunes imatges de la festa 2011

Fer comarques, by JMJ

Avui comença una jornada a València que ben ben podíem considerar d’històrica: la Universitat aplega per primer colp els instituts d’estudis comarcals el país, que fa molt i molts anys van iniciar una altra de les croades valencianes per la cultura i l’estudi, a base de poc pressupost i molt de voluntariat, a l’ombra, amagats de  vegades de la societat civil, de les institucions, dels ajuntaments… Ca, si volguérem plorar, n’hi ha que són trenta anys o més i encara aguanten. Més o menys vius, més o menys lluïts, però amb una carretada de feina a l’esquena que ompliria una plaça gran.
El Camp de Túria també s’afegí a la iniciativa, per fomentar l’estudi i la recerca i contribuir a dinamitzar la vida cultural de la comarca, l’any 1989. Josep Maria Jordan ho descriu en el seu dietari “De nord a sud, diari d’un professor d’economia‘, que acaba de publicar-li la Universitat de València (PUV), i del qual parlarem abastament des d’aquest bloc. Nosaltres no podríem entendre la comarca i el nostre Institut sense el professor Josep Maria, així que si som res, des del punt de vista comarcal, li ho devem: «La tasca d’aquests instituts no resulta gens fàcil.» I això fins i tot en època de vaques grasses, no diem en temps de vaques boges, expremudes o degollaes. «Fer comarca -diu Josep Maria Jordan-, per a la generació dels qui crearen aquestes entitats, era una forma de buscar la nostra identitat com a valencians i construir un país millor. Es tractava de defugir una visió purament localista. Però el grau de consciència comarcal és major en una minoria culta que en la majoria de la població…» Malgrat el repàs sincer i encoratjador, l’Institut (almenys el nostre) ha perdut força i influència amb el pas del temps. I encara remata JMJ: com deia un dels presidents, Francesc Rozalen, l’Institut tenia el repte d’implicar la majoria de la societat civil, però vivim un temps en què la mateixa societat civil sembla ser en crisi. Jo afegesc que la societat civil valenciana, en la seua majoria fa molt que és en crisi. Des de la dictadura, potser. I el resultat de diumenge en les eleccions n’és una altra de les proves.
Acaba JMJ el tast sobre els Instituts amb una crida a la responsabilitat política, perquè aprofite aquestes iniciatives populars, voluntàries, compromeses i els done suport. Però em sembla que serà un altre cant al buit, d’un home bo, formidable: al buit i en va: ni alcaldes, ni regidors, ni diputats… ningú no ens ha fet cas, malgrat que això implica, segons el professor, una pèrdua de capital social que lamentarem en un futur.

Trenta, vint anys després, la universitat, en una altra crisi permanent, econòmica, d’idees i de més coses que em reserve, ens convida avui a parlar-ne, dels instituts i de la seua relació amb el món acadèmic. Bon profit i bona jornada.

I conte contat? foren tots feliços.

Aplicar mesures senzilles a la gestió comporta resultats d’una eficacia brutal, de gran sorpresa. Çò és, solament d’evitar la corrupció, el guany en els resultats finals ja és considerable. Si a més a més apliquem sensatesa, passem de tenir resultats ajustats, d’equilibri entre entrades i eixides, a guanys que podríem significar de considerables. És el que passa en empreses més o menys solvents. Una altra cosa són els grans èxits, les grans idees, que aporten valor i una considerable solvència. Però no és d’aquests últims que parlem, en el cas valencià.M’ha sorprés aquell article lluït de ‘Las Provincias’, que analitza què ens ha passat als valencians els últims vint anys, en voler estirar més el braç que la mànega. M’ha arribat via twitter i encara em confirma el apper de les xarxes. Els bancs i caixes, les empreses, sobretot les immobiliàries, les constructores, però els polítics gestors sobretot, que atiaven i aplaudien les males arts, eren en Consells d’Administració d’empreses públiques, estenen exemples suïcides i estúpids, perquè també venien a enriquir-se, que no venien a treballar per la política i el bé públic. Tot de depredadors i empreses satèl·lits que volien mossegar aquella poma sucosa, empreses fantasma, amics, volien alimentar l’ego i el compte propi, i viatjar a països que eren paradisos. Tothom tenia pressa, de traure llet de la mamella, de sucar pa en aquell toll d’oli, tothom es veia amb cor i amb esme perquè considerava que tenia tant de dret com el veí, com un altre ric, com qualsevol. Els valencians érem Montecarlo, érem Suïssa, érem una gallina d’ous d’or, i tothom havia d’emportar-se a casa la mitja dotzena o la dotzena sencera, sense esforç, sense treballar-hi gaire, a base de crèdits, de diners que no eren de ningú, que no sabíem qui pagava, que apareixien de no-res i del no-res. I per celebrar-ho tot, s’organitzaven grans castells de focs, festotes, esdeveniments mundials, caríssims, luxosos, i l’últim ja pagaria, algú vindrà i pagarà, i després que algú altre continue… Però el conte es va acabar, el somni bell. Ens vam despertar i va arribar aquell home que tothom esperava, que si venia no era per pagar res, no. Venia a cobrar el gran compte dels valencians, naturalment, i sembla que aquest sí, que mana més que tots aquells passarells que, se suposava, representaven els valencians, els polítics del pp i els altres consentidors, els directors generals, els consellers, els presidents, les alcaldesses, les diputacions, els banquers, fins i tot la monarquia del rei primer s’hi va posar a remenar la cua entre les putetes… Tots aquests que no havien fet el paper que tocava, ara tampoc no volien responsabilitzar-se, perquè no sabien, ni podien, ni esperaven aquest últim protagonista… Un home que venia amb el compte final de quinze anys de sexe, droga i rock&roll: algú haurà de pagar la factura de la festa, dels luxes, del desenfré. Algú haurà de passar per caixa i retratar-se… Ens demanava l’home.

I com que les butxaques eren buides, o aparentment buides, o no es buscava sinó on no n’hi havia, van trucar a la porta dels desocupats, dels proveïdors que no cobren, van excusar que caldria augmentar el preu dels serveis, de baixar els sous dels mestres i dels metges i els infermers, dels bombers o dels municipals, d’eliminar atencions i serveis bàsics, van dir que caldria abandonar milers i centenars de milers de persones a la dula, que anaren roders… fins al bandolerisme si calia. O més enllà. Amén.

 

Votem contra el crim (3)

Aquesta vesprada han intervingut el banc de València. L’expresident dels valencians, Olivas el breu, en la seua època màxim responsable del banc, el portà a la ruïna. Però a valència aquestes coses les premiem, i les votem també. Arruinar les empreses o els bancs, després de colombaire o caçador, és el nostre esport preferit, o el que millor sabem fer. Camps, un altre expresident, no veges que va fer també amb la CAM. I Bancaixa perquè la van malvendre a madrit, que si fa no fa… Totes aqueixes ruïnes són exemples d’una política molt exitosa que a València guanya cada colp més adeptes, més fidels, més homes i dones que clamen: volem ser com vosaltres, per viure del cuento i tenir bosses vuiton i rellotges rolex, i viure en hotels de luxe, un milió llarg de valencians volen imitar-los, aquests models de polítics triumfadors, d’escàs discurs, de poca intel·ligència, de menor talla intel·lectual, que a València són triomfadors nats, gairebé sants, adulats com aquella figura bíblica que lluïa tant d’or, el vedell, que va ofendre l’il·luminat moisés. Sí, els valencians som aduladors, volem ser rics, ho necessitem, de viure com els rics…, la resta és retòrica, res que pague la pena, que ens faça moure un dit.
Qui més en traurà serà el Xavi Castillo, de tot plegat, i uns quants milers hauran de continuar treballant de valent, tres o quatre anys més, dubtant si som en temps de les plagues, i en quin número ens debatem i quant de desert ens queda per travessar.

Ahir com quedarien amb això del xampan i les dones? És veritat que ella anava beguda? Des que van tallar la TV3 que no veig què passa a València, si no és que vull participar del sainet que ens ha tocat de representar als valencians en el context europeu del s. XXI. Allà no s’ho creuen, que les falles solament que duren cinc dies, o que el nostre arròs de paella no el collim groc directament de la marjal.

Votem contra el crim (2)

És veritat, el pitjor encara havia de venir. A València. A les Illes. Sobretot a València. Sembla que paguem els plats trencats de totes les cases, que no sabem una altra cançó, que no tenim esme per ser una altra cosa. Però és que fa molts anys que ens peguen, contra els valencians peguen les pallisses més fortes, que tenim les cames baldades, els braços plens de blaus, una fluixera al cos que ja no ens aguanta. Sí, hem fet forat amb un escó valencianista. Que és molt però és completament insuficient. Un no fa la felicitat malgrat que ajuda; un escó és una molla enmig d’aquesta solsida del pp que atenalla la majoria dels valencians a no moure’s, a no ser, a no voler res més. Tenim temps, sobretot tenim molt de temps, per als anàlisis, per a les refelxions en profunditat, però em sembla que aquest treball incansable, ingent, gegantí, dels joves entusiastes fa fruits escassos, únics, tan a poc a poc que abans ens morirem que deixarem de ser el que ells, els altres, fa temps que volien que fórem. Una personalitat tan difuminada, tan poca cosa, que no acabem de tenir sinó la responsabilitat ètica, noble, de mantenir-nos com una flama, vius, però lluny del foc que més escalfa.
Em demane com ha d’ésser la gran sorpresa. Un any, despertar-nos després d’eleccions i dir, fotre, en som deu, quinze, més encara, majoria per governar, per exclamar qui som, per explicar sense trampes, sense embuts, amb els mitjans a favor, amb el vent a favor, sí, alçar-nos un dia després d’eleccions amb la sensació d’una victòria clara, compartida si ho voleu, però sabedors que els valencians podem ser normals com ho són els altres, malgrat els colps, les pallisses, la por a moure’ns d’aquest tarquim del no ningú, del no ser, del no pintar i del no sentir que avancem. Almenys no tant com voldríem.

Votem contra el crim

Però no fem forat. O no en fem gaire. O no en fem com voldríem. Així que anem plegats després de fotre’ns la paella, mon pare, empar i jo mateix. Ell porta sandàlies, perquè té una ferida al dit gros del peu i no pot posar-se sabates. Per solidaritat, jo l’acompanye amb les sabatilles de ser a casa. També per comoditat. Empar em diu de tot. Plou escassament, però me n’adone que les sabatilles han perdut part de la protecció en una de les soles. Fan un paper brutal, per anar a votar fins i tot. L’ambient és desmaiat, a les taules, de deixar passar la riuà cap a la dreta i l’extrema dreta. Com és que tants treballadors voten la dreta?, em demanarà el xiquet més tard. En el cas valencià no ho sabria explicar. Supose perquè els asseguren un treball, no miren pèl, ni color, a València això de la dreta és un cas paradigmàtic que no passa enlloc. Malgrat la corrupció, la deixadesa, les males arts, la ruïna a la qual ens han portat. Res no importa, almenys com nosaltres interpretem el que passa, a valència. Ací el canvi era un altre, però a valència no hi ha canvi, com si no passés res. Tornem a casa parlant d’això i d’allò, ens parem davant aquella casa gran del carrer calvari, mon pare diu que ací hi havia un forat perquè entraren els gats. Afig que la gata gran de casa fa temps que no ha tornat, que de segur que s’haurà mort, amb dotze anys llargs, potser va anar a morir-se a ca paquita, diu, i continuem cap a casa. Baixes?, em demana: no, em quede a casa, li he d’explicar uns conceptes sobre economia, al xiquet. Una mena de deures sobre demanda, mercats, bancs centrals, bancs a seques… No, si el pitjor encara no ha passat.

El bandolerisme valencià del pp és CrimOrganitzat?

En mitja hora comencem la presentació del llibre ‘El tio Joan de la Marina’, del periodista Manel Arcos, sobre el bandolerisme valencià. Després del sopar enfaixat, concert de Gent del Desert, que fan música a cavall entre el folc i el rock. Bé, això ho explicaré en tornar, com és aqueixa música, perquè jo encara no coneixia el grup, i del bandolerisme, què voleu, ens passarem quatre anys més parlant-ne, perquè aquests del #CrimOrganizat supose que s’estaran governant i expoliant-nos fins que es cansen i no queden sinó els budells del nostre país.

Com que ja som en la jornada de reflexió, podem dir clarament qui són, la banda del CrimOrganizat, perquè el jorn de reflexió, què voleu, és una altra idiotesa d’aquest teatret-sainet de les eleccions espanoles, se suposa que per digerir quinze dies complets d’estupideses que van dient-nos els candidats per guanyar votants a la seua causa. Malgrat que els mitjans, i els poders invisibles, ja han decidit qui guanyaria, aquesta vegada, i el sistema té les coses ben lligades perquè no hi haja sorpreses d’ultima hora.

Continue pensant que l’opció valenciana, malgrat la meua admiració per Anna i altres joves independentistes de calat, és Compromís, així que si fan bon arròs demà, potser que en traguen cent o més, de parlamentaris per espana, perquè amb tanta intel·ligència com tenen els valencians, no votaran el desastre del PSOE, si entre ells no es poden veure, i pels altres, home si el mateix Rajoy diu que cal canivar, que cal apuntar-se al canvi, i els valencians fa quinze anys que som governats pels pocavergonyes del Crim, doncs ens apunten a canviar, naturalment. El pp ni en pintura.

A més, això d’espana no està tan clar que ens convinga de participar. Allà no guanyem res, però res de res, ni tenint ni no tenenit representació. Fóra millor parlar ben clar; ací no venim a fer res. Perquè ni pintem, ni volem pintar. Independència. I que els peguen pel cul.

Au, me’n vaig a veure les arrels del bandolerisme valencià, que és d’on llepa i xupla el pp, fa un munt d’anys, i tant com ens rondaran, els malparits. No fóra cas que ens toqués de governar i no n’estiguéssem llestos ni prests.